(707 551) Mt 22,34-40 Còdex Beza
22,34 Els fariseus, en assabentar-se que Jesús havia fet callar els saduceus, es congregaren enfront d’ell[a] 35 i un d’ells, un jurista, l’interrogà posant-lo a prova tot dient: 36 «Mestre, quin és el gran manament de la Llei?» 37 Jesús li respongué: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. 38 Aquest és el gran i primer manament. 39 El segon, però, és semblant a aquest:[b] Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. 40 D’aquests dos manaments penja l’entera Llei, així com els Profetes.»[c]
Jesús posa en el mateix pla l’estimació deguda a Déu i la que es deu al proïsme
Els fariseus no eren presents quan els saduceus proposaren a Jesús un cas de moral per ridiculitzar la seva creença en la resurrecció. Quan s’assabentaren que els havia fet callar, «es congregaren enfront d’ell», segons el Còdex Beza (segons el text usual, en canvi, s’haurien reunit «amb el mateix propòsit» per deliberar quina estratègia havien de seguir), i un membre qualificat del seu partit, un jurista, l’interrogà per posar-lo a prova: «Mestre, quin és el gran manament de la Llei?» La pregunta feta pel jurista té molt mala intenció: vol posar a prova Jesús per veure si recita correctament la Torà o, més encara, si accepta la Llei com la Constitució bàsica del poble d’Israel. Si li ho pregunta, podem deduir que no li constava que en parlés. La resposta de Jesús és la que donaria tot jueu piadós, coneguda pels dos mots que l’encapçalen: «Shemà Israel» («Escolta, Israel»). Jesús ho recita tal com es formula en el Deuteronomi (Dt 6,5), citant-lo segons l’antiga versió grega dels Setanta: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment.» I afegeix, repetint la pregunta del jurista i afegint-hi «primer»: «Aquest és el gran i primer manament», per poder introduir tot seguit: «El segon, però, és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix», un manament que es troba en el Levític (Lv 19,18). Notem la manera emfàtica com Beza introdueix el segon manament, amb l’adversativa «però», a diferència dels còdexs Vaticà i Sinaític que es limiten a dir: «El segon, semblantment.» Jesús uneix aquests dos manaments, que estaven dispersos en la Torà, posant-los en el mateix pla. Més incisiu encara és el comentari que fa a continuació: «D’aquests dos manaments penja l’entera Llei, així com els Profetes.» A més de situar-los en el mateix pla, Jesús considera que l’un i l’altre són el pal de paller del qual penja tota l’Escriptura. No gosaren fer-li més preguntes.
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[a] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines, siríaques i coptes, llegeix: «enfront d’ell», mentre que la resta de manuscrits llegeixen: «amb el mateix propòsit». Segons el text usual, s’haurien reunit abans amb un propòsit comú, és a dir, per deliberar quina estratègia seguirien; segons Beza i versions antigues, s’haurien «congregat» per enfrontar-se amb Jesús, atès que no eren presents quan va fer callar els saduceus i se n’havien assabentat per alguns espies. Les multituds que havien assistit al debat establert entre Jesús i els saduceus, en sentir la resposta de Jesús, «quedaren colpides pel seu ensenyament» (Mt 22,33). Els fariseus haurien pres el relleu per continuar el debat i posar Jesús en evidència.
[b] Mateu, segons el Còdex Beza, posa un «però» entre el primer manament i el segon: «El segon, però, és semblant a aquest», cridant així l’atenció als seus oients jueus sobre el segon manament i situant l’un i l’altre manaments en el mateix pla.
[c] Malauradament ni aquest diumenge ni diumenge vinent no llegirem la resposta de Jesús a l’escomesa dels fariseus: «Estant els fariseus congregats, Jesús els interrogà dient: “Què penseu vosaltres sobre el Messies? De qui és fill?” Li responen: “D’en David”. Els pregunta ell de nou: “Com és, doncs, que David, inspirat per l’Esperit, l’anomena ‘Senyor’, quan diu: ‘El Senyor digué al meu Senyor: Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics com escambell dels teus peus’? (Sl 109 [110],1 lxx). Si, doncs, David inspirat per l’Esperit l’anomena ‘Senyor’, com pot ser fill seu?” I ningú no fou capaç de respondre-li ni un mot, ni es va atrevir ja ningú més a partir d’aquell moment a interrogar-lo» (Mt 22,41-46). Mateu era molt conscient que Jesús no fou realment fill de Josep, descendent de David, com ho mostra tant en la genealogia com en boca de l’àngel del Senyor (Mt 1,1-17 i 1,29). Aquesta omissió no és casual. Tant en la nostra litúrgia com en moltes de les nostres homilies, Jesús continua essent invocat com el Messies davídic: «Jesús, Fill de David, tingues compassió de nosaltres!» o altres invocacions semblants. No hem renunciat mai al Messies davídic que tant esperava el poble jueu. Ens costarà molt d’assimilar que el Messies tan esperat fou clavat en un patíbul amb el rètol escrit en hebreu, llatí i grec: «Jesús el Natzoreu, el Rei dels jueus» (Jn 19,19-20).
