(708 552) Mt 23,1-12 Còdex Beza
23,1Aleshores Jesús s’adreçà a les multituds i als seus deixebles 2 dient: «A la càtedra de Moisès s’han assegut els escribes i els fariseus. 3 Feu, doncs, i observeu tot allò que diguin, però no imiteu la seva conducta, perquè diuen i no fan. 4 Lliguen, en efecte, càrregues pesades i insuportables i les posen sobre les espatlles dels homes, però ells ni amb el seu dit no les volen moure. 5 Totes les seves obres les fan per ser vistos pels homes: es fan ben amples les filactèries i allarguen les borles dels mantells; 6 amen els primers llocs als banquets, els primers seients a les sinagogues, 7 les salutacions a les places i fer-se dir pels homes ‘Rabí, rabí’.»
8 «Vosaltres, però, no us feu dir ‘rabí’, perquè un de sol és el vostre guia, però tots vosaltres sou germans; 9 ni us feu dir ‘pare’ a la terra, perquè un de sol és el vostre Pare, el que està en els cels; 10 ni us feu dir ‘guies’, perquè un de sol és el vostre guia, el Messies. 11 El més gran entre vosaltres serà el vostre servidor. 12 Però tot aquell que s’enalteixi será humiliat i tot aquell que s’humiliï serà enaltit.»[a]
El més gran d’entre vosaltres serà el vostre servidor
En el marc imponent del Temple de Jerusalem, després que Jesús l’hagués titllat de «cova de bandits» (Mt 21,13), els summes sacerdots i els ancians del poble, flanquejats pels fariseus, els saduceus i els mestres de la Llei, s’han anat tornant per qüestionar la seva autoritat i mirar d’enxampar-lo en alguna expressió comprometedora, com ara la qüestió candent de pagar o no el tribut al Cèsar, i així poder-lo acusar davant l’autoritat romana. «Aleshores Jesús s’adreçà a les multituds i als seus deixebles dient: “A la càtedra de Moisès s’han assegut els escribes i els fariseus.”» Inicia així una sèrie d’acusacions contra els mestres de la Llei i els fariseus. Primerament adverteix la gent sobre la seva hipocresia: «Feu, doncs, i observeu tot allò que diguin, però no imiteu la seva conducta, perquè diuen i no fan. Lliguen, en efecte, càrregues pesades i insuportables i les posen sobre les espatlles dels homes, però ells ni amb el seu dit no les volen moure.» Denuncia tot seguit la seva ostentació religiosa: «Totes les seves obres les fan per ser vistos pels homes», i l’afany de protagonisme: «Amen els primers llocs als banquets, els prirabí”.» Preveient que a l’interior de la comunitat cristiana es repetiran conductes semblants, adverteix els seus deixebles: «Vosaltres, però, no us feu dir “rabí”, perquè un de sol és el vostre guia, però tots vosaltres sou germans; ni us feu dir “pare” a la terra, perquè un de sol és el vostre Pare, el que està en els cels; ni us feu dir “guies”, perquè un de sol és el vostre guia, el Messies.» L’únic mestratge que ens guia pel bon camí és el de Jesús. Ho rubrica amb una frase que es va obrint pas lentament en les esglésies i en la comunitat humana: «El més gran entre vosaltres serà el vostre servidor», posant-se ell mateix com a exemple en treure’s el mantell i cenyir-se la tovallola per rentar els peus als deixebles.
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[a] És una llàstima que ens hàgim saltat aquest diumenge la qüestió que posà Jesús als fariseus sobre si el Messies era o no el fill de David, una qüestió que no quedà sense resposta, ja que ningú més s’atreví a fer-li més preguntes. Jesús els deixa ben clar que ell no és el Messies davídic, victoriós, que la majoria esperava (Mt 22,41-46). Si ens atenem a l’Evangeli de Joan, Joan Baptista, quan veié que Jesús venia cap a ell a batejar-se en el Jordà, el va presentar dient: «Heus aquí l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món» (Jn 1,29), i ho repetí als dos deixebles que passà a Jesús: «Heus aquí l’Anyell de Déu» (1,36). D’aquí que, més endavant, la gent es preguntés: «¿Per ventura vindrà de Galilea el Messies? ¿No diu l’Escriptura que el Messies vindrà de la descendència de David i de Betlem, l’aldea d’on era David?» (7,41-42). El Baptista feia referència a l’Anyell que serà traspassat amb l’espasa, sense trencar-li cap os, i serà immolat així a Déu pels pecats del món, en substitució dels anyells que eren immolats el dia solemne de la Preparació (19,31-34). Es tracta del Messies sofrent que profetitzà Isaïes en el cant quart sobre el Servent del Senyor (Is 52,13–53,12), al qual al·ludeix en part l’eunuc etíop en el llibre dels Fets (Ac 8,32-33). Per un detall que tan sols conserva l’Evangeli de Joan, versió Beza, quan els dirigents jueus decidiren donar-li mort, Jesús «es retirà a la regió de Samfurein, propera al desert, a una ciutat anomenada Efraïm, i residia allí en companyia dels deixebles» (Jn 11,54 D). Efraïm és el nom d’un dels dos fills del patriarca Josep, de la descendència del qual procediria —segons alguns estudiosos moderns— el Messies assassinat o Servent sofrent. D’aquí que, per escapolir-se dels jueus que volien matar-lo, es retirés a Efraïm, una ciutat samaritana, com a lloc de refugi.
