(686 530) Jn 20,19-20a.20b-23 Còdex Beza

^20,19 Essent ja al capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els diu: «Pau a vosaltres!» ^20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat.

^20b Els seus deixebles,[a] aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. ²¹ Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio[b] a vosaltres.» ²² I, havent dit això, insuflà[c] damunt d’ells i els saluda: «Rebeu Esperit Sant: ²³ Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els retinguéssiu, quedaran retin­guts.»

Jesús Ressuscitat insufla Esperit Sant sobre els seus deixebles

Si comparem «el primer dels sàbbats setmanals —després del gran Sàbbat—, quan Maria Magdalena va anar de bon matí, quan encara era fosc, al sepulcre» (Jn 20,1), amb «el capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, quan estaven les portes tancades on es trobaven els deixebles per por dels jueus» (20,19), comprovarem la distància abissal que, del matí al capvespre del dia en què s’inaugurava la nova creació, mitjançava entre el cercle femení, representat per Maria Magdalena, la primera que reconegué la presència del Ressuscitat quan la cridà pel seu nom, «Maria!» (20,14-16), i el cercle masculí que havien tancat i barrat les portes per por que els jueus els detinguessin, com havien fet amb «els altres dos sediciosos que portaren també perquè fossin executats amb ell» (Lc 23,32). Jesús ressuscitat s’ha aparegut, en primer lloc, a «els deixebles», en general, desitjant-los que tinguessin pau, «Pau a vosaltres!», i mos­trant-los les mans i el costat obert, perquè comprovessin que era el mateix a qui havien crucificat. No consta, tanmateix, cap reacció d’«els deixebles». Tot seguit, en canvi, apareixen «els seus deixebles», segons precisa el Còdex Beza mitjançant el pronom grec autou, diferenciant-se netament dos grups de deixebles. Jesús els ha saludat al seu torn: «Pau a vosaltres!», car s’havien alegrat d’haver vist el Senyor. L’experiència del Res­suscitat no es pot visualitzar ni es pot expressar amb paraules ni conceptes; tan sols el llenguatge metafòric s’hi pot apropar. No es tracta d’una experiència puntual, que es fa una vegada per totes: s’ha d’anar aprofundint, a mesura que hom li obre «les portes». Un cop pacificats, Jesús els pot enviar: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.»

La missió que rebem nosaltres és la mateixa que Jesús va rebre del Pare. No fa distin­cions. Per a poder-la dur a terme, però, cal que es produeixi un canvi qualitatiu en nosaltres, els enviats. Quan Déu va modelar l’home amb pols de la terra, «insuflà sobre les seves narius un alè de vida»; Jesús reprèn i acaba l’obra del Creador: «insuflà damunt d’ells i els diu: “Rebeu Esperit Sant.”» L’alenada del Déu Creador va produir un «ésser vivent» (Gn 2,7); la que Jesús continua insuflant en tots els qui envia a la missió per tota la terra els capacita per a fer l’experiència de l’Esperit Sant.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els Deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, ja que han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixebles a qui Jesús estimava (21,7.20.24). 

[b] El Vaticà i la gran majoria de manuscrits usen aquí dos verbs distints quan fan referència al Pare que ha enviat (verb apostellô) el seu Fill i quan és el Fill qui, al seu torn, envia (verb pempô) els deixebles per a una determinada missió, com si es tractés de dues missions distintes. El Còdex Beza, avalat per alguns uncials, utilitza el mateix verb (apostellô) per a ambdues missions, sense fer distincions entre l’una i l’altra.

[c] En un temps en què l’escriptura contínua, sense separació de paraules,  no tenia signes de puntuació ni es podia fer cap mena de referència en el seu interior, la repetició d’un mot, com és el cas aquí del verb «insuflar», portava el lector al passatge on apareixia per primera vegada aquest mot en la Bíblia. Els jueus hel·lenistes se servien de la Bíblia del Setanta, en llengua grega. La primera vegada que s’hi presenta el verb «insuflar», el trobem en el llibre del Gènesi (Gn 2,7). Jesús dona per acabada la creació el dia vuitè, «el primer dia després del sàbbat jueu», «insuflant» damunt dels seus deixebles no un «alè de vida», sinó el do de l’«Esperit Sant».