(690 534) Mt 10,37-42 Còdex Beza

^10,37 «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.[a] ³⁸ Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi. ³⁹ Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà. ⁴⁰  Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat. ⁴¹ Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà[b], ⁴² i qui doni de beure a un d’aquests els més petits[c]un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.»

Qui doni de beure a un d’aquests els més petits, no es perdrà mai la seva recompensa

Continuem la instrucció que Jesús adreçà als Dotze abans d’enviar-los en missió a Israel. La primera dita és molt exigent: «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.» La fidelitat dels seus amics ha d’estar per damunt de la família patriarcal o matriarcal. La segona encara és més rigorosa: «Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi.» Més endavant, quan els parlarà de la seva mort imminent, serà encara més categòric: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (16,24). En la tercera dita: «Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà», el verb «trobar» s’ha d’entendre, la primera vegada, amb el matís de «guanyar, obtenir, procurar-se», orientant la seva vida cap al guany i l’èxit personal (vegeu també 16,25). La quarta fa referència al tema de l’acolliment: «Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat», anticipant dues vegades el pronom «a mi», posant èmfasi així en l’acolliment de la seva persona, i ho fa extensiu al Pare que l’ha enviat. Seguidament estén el tema de l’acolliment als membres més febles de la comunitat, als profetes, probablement itinerants: «Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà», i sobretot als deixebles més petits, per haver renunciat a tota mena de poder, que formen part de la comunitat posant-se al servei dels altres: «Qui doni de beure a un d’aquests els més petits un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» El Còdex Beza, ho emfasitza amb l’ús del superlatiu, «aquests els més petits». Jesús mostra una predilecció especial per «els més petits». Més endavant, quan els Dotze discutiran entre ells sobre qui és el més important, els posarà «els petits criats» com a model i els advertirà severament sobre el perill d’escan­dalitzar-los (18,1-10).

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] La majoria de manuscrits, llevat dels còdexs Beza i Vaticà, afegeixen: «i qui estima fill o filla més que a mi, no és digne de mi», a fi de completar el paral·lelisme dels membres que configuren la família i, alhora, constituir una tríada amb la dita que ve a continuació (triple repetició de «no és digne de mi»).

[b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits afegeixen: «i qui acull un just per ser un home just, recompensa de just rebrà», aconseguint formar així una segona tríada (repetició de la construcció «per ser un…» i de la menció de la «recompensa»).

[c] La frase «un d’aquests els més petits» realça al màxim, amb el superlatiu, els membres més insignificants de la comunitat que Jesús, a dretcient, proposa als Dotze líders del grup com a model. El text usual en minimitza la insignificança, «un d’aquests petits» en reduir-los a nens o infants petits.