(696 540) Mt 14,22-33 Còdex Beza
14,22 Immediatament constrenyí els deixebles a pujar a la barca i avençar-se a l’altra riba, mentre ell acomiadava les multituds. 23a Un cop hagué acomiadat les multituds, pujà a la muntanya, tot sol, a pregar.
23b Quan s’hagué fet fosc, estava ell tot sol allí. 24 La barca es trobava enmig del mar[a] sacsejada per les onades. És que el vent era contrari. 25 Vers la quarta vigília de la nit, se n’anà passejant cap a ells sobre el mar.[b] 26 Els deixebles, en veure’l que passejava sobre el mar, s’esglaiaren tot dient: «És un fantasma!» I, de la por, feren un gran crit. 27 Dretament els parlà dient: «Coratge! Jo Soc. Deixeu de tenir por.» 28 En resposta Pere li digué: «Senyor, si ets tu, ordena que jo vingui cap a tu sobre les aigües.» 29 Li digué: «Vine!» I, havent baixat de la barca, Pere es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús. 30 En veure, però, el vent violent[c], va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» 31 A l’instant, Jesús, havent estès la mà, s’emparà d’ell i li diu: «Home de poca fe!, per què has dubtat?» 32 Havent pujat ells a la barca, el vent amainà. 33 Els qui eren a la barca s’acostaren i es prostraren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!»
Mentre Jesús es passeja sobre el mar, Pere s’hi enfonsa
El desenllaç de la compartició dels pans i dels peixos hauria culminat en un motí reformista de les institucions d’Israel per part dels «cinc mil homes adults» que els havien compartit, si Jesús no hagués «constret els deixebles a pujar a la barca i avançar-se a l’altra riba» i que ell, «un cop acomiadades les multituds, hagués pujat a la muntanya, tot sol, a pregar». El text matisa: «Quan s’hagué fet fosc, estava tot sol allí», lluny del brogit de «les multituds» fanàtiques i «dels deixebles» que es volien aprofitar de la conjuntura i proclamar-lo Rei, com comentarà el Quart evangeli (Jn 6,14-15). La resistència dels deixebles ha provocat que «la barca es trobés enmig del mar, sacsejada per les onades», onades que ells mateixos havien arborat amb la seva violència convertida en vent que les encrespava. En contrast, com Déu en el paradís, Jesús («Jo Soc», dirà als deixebles esporuguits) «passejava sobre el mar». Pere l’ha volgut imitar, confiant —com fan tots els líders— en les seves pròpies forces, i «es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús». Però, en veure el vent violent, va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» Jesús estén la mà i s’empara d’ell perquè no s’ofegui per la pesantor de les seves pròpies seguretats. «Home de poca fe!», li recrimina, «per què has dubtat?» «Havent pujat ells (Jesús i Pere) a la barca, el vent amainà»: cinc vegades s’esmenta «la barca», articulada des del principi pel Còdex Beza (vv. 22, 24, 29, 32, 33), que representa la comunitat de Jesús. «El vent violent», la violència que els deixebles mateixos havien armat entre els cinc mil homes disposats a fer un alçament, «amainà» quan Jesús pujà a la barca. La confessió dels qui eren a la barca i es prosternaren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!», posa èmfasi en el «Fill» (anticipat) i l’assenyala amb el pronom personal «tu», sempre segons el Còdex Beza.
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[a] Els còdexs Vaticà, Corideti i uns quants minúsculs llegeixen altrament: «La barca ja s’havia apartat de la terra molts estadis.» L’edició crítica de Nestle-Aland ha adoptat la lliçó del Vaticà, feblement atestada, per considerar que la precisió geogràfica era més original, quan aquí el que es vol subratllar és la posició simbòlica de «la barca» (articulada pel Còdex Beza i la majoria de manuscrits) «enmig del mar», en perill de ser engolida per les onades que ells mateixos havien encrespat: el «vent violent» l’han arborat ells en adonar-se que Jesús havia frustrat un alçament militar amb els cinc mil homes adults que acabaven de compartir amb ell i els deixebles els cinc pans i dos peixos que inauguraven el banquet messiànic.
[b] El text usual, amb moltes variants, llegeix: «Jesús anà cap a ells caminant sobre el mar.»
[c] La primera vegada que Mateu ha parlat del vent, ha precisat que era «contrari» (v. 24), oposant-se a les il·lusions que s’havien fet els deixebles d’aprofitar-se d’aquells cinc mil homes adults que estaven preparats per a fer un alçament messiànic. Tot seguit, l’ha qualificat de «violent», si ens atenem al Còdex Beza i a la gran majoria de manusctits (v. 30). Sorprenentment, en l’edició crítica de Nestle-Aland (NA28), hi figura entre claudàtors en consideració als crítics textuals que, malgrat que la majoria de manuscrits conserven aquesta lliçó, no estan del tot convençuts de la seva autenticitat, ja que no figura en els còdexs Vaticà i Sinaític. Finalment, quan Jesús hagué pujat a la barca amb ells, «el vent amainà» (v. 32). Simbòlicament, «el vent» descriu la mentalitat bel·licosa dels deixebles.
