(695 539) Mt 17,1-9 Còdex Beza

^17,1 I s’esdevingué que, al cap de sis dies, Jesús pren amb ell en Pere i en Jaume i en Joan, el seu germà, i els fa pujar a una muntanya extremament alta.[a] ² Jesús, havent-se transfi­gurat en presència d’ells, el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits es­de­vin­gueren blancs com neu. ³ Llavors s’aparegueren a ells Moisès i Elies en companyia d’ell tot conversant. ⁴ En Pere reaccionà i digué a Jesús: «Senyor, és bo que nosaltres esti­guem aquí: si vols, farem aquí tres tendes, una per a tu, una per a Moisès i una per a Elies.» ⁵ Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra, i sortí una veu del núvol que deia: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» ⁶ Els deixebles, en sentir-ho, caigueren amb el front a terra i van tenir moltíssima por. ⁷ Jesús s’acostà, els tocà[b] i els digué: «Aixequeu-vos i deixeu de tenir por.» ⁸ Havent ells alçat els ulls, no veieren ningú més que Jesús. ⁹ Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els donà una ordre: «No conteu a ningú aquesta visió fins que el Fill de l’home s’hagi aixecat d’entre els morts.»

Jesús pren amb ell en Pere, en Jaume i en Joan, i els fa pujar a una muntanya extremament alta

La «muntanya extremament alta», on el diable va transportar Jesús per oferir-li tots els reialmes del món a condició que l’adorés, és la mateixa, segons el Còdex Beza (variants en cursiva), on tindrà lloc la trans­figuració. Aleshores, Jesús va invitar el diable a fer-se deixe­ble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» (Mt 4,8-10 D); ara, Jesús, que tot just acaba d’invitar Pere, després que aquest li llencés un conjur per dissuadir-lo de parlar del seu fracàs com a Messies, a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs! Tu ets per a mi una pedra d’escàndol» (16,22-23), pren amb ell, «sis dies després» d’això, Pere, Jaume i Joan, «i els fa pujar a una muntanya extremament alta», on es transfigura en presència d’ells: «el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esde­vin­gueren blancs com neu». En aquest moment s’aparegueren als tres deixebles Moisès i Elies en companyia de Jesús conversant entre ells. Pere pretén retenir la visió. Proposa de fer-hi tres tendes: en el centre hi posarien Moisès, flanquejat per Jesús i Elies. Però en el cel no pensen igual: «Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra.» El núvol, símbol de la presència de Déu, interromp Pere i els confereix cobertura perquè puguin escoltar la veu de Jesús, el qual, en contra del que Pere proposava, era a qui havien d’escoltar, i no a Moisès ni a Elies: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» Jesús s‘acosta als deixebles, plens de por, i els toca tot invitant-los a aixecar-se. En alçar ells els ulls, no veieren ningú més que Jesús. S’havia esvaït la visió. Tot baixant de la muntanya, els ordena de no contar a ningú la visió fins que, després de la seva mort violenta en mans dels dirigents d’Israel, no hagi ressuscitat de la mort, repetint-los el que Pere, amb un conjur, considerant que estava endimo­niat, havia volgut evitar que succeís.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Dins l’escena de la transfiguració, en el text usual no hi figura l’adverbi «extremament», adverbi que sí que es presentava en tots els mss. en la tercera temptació del diable (vegeu Mt 4,8). Malauradament, sense aquest adverbi es perd la connexió entre ambdues escenes, oimés si es té en compte que en la resposta de Jesús a la proposició del diable no figurava cap invitació a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n, Satanàs!», segons llegim en el text usual, i sí, en canvi, en el Còdex Beza: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!», avalat per molts mss. uncials i per gairebé tots els minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, que ho havien llegit en el seu exemplar grec.

[b] El gest de Jesús de «tocar-los» passa sovint desapercebut als comentaristes. Ens trobem de ple dins la visió. A Cesarea de Filip, Pere havia intentat, amb un conjur, de dissuadir Jesús de parlar de la seva previsible mort violenta en mans dels summes sacerdots, dels ancians i dels lletrats (16,21-23). En la present escena, Déu ha desautoritzat els tres deixebles indicant-los que a qui han d’«escoltar» és a Jesús i no a Moisès ni a Elies. En «escoltar» ells la veu del cel, caigueren rostre en terra morts de por. Jesús, «el rostre del qual brillava com el sol», s’apropa a ells i «els toca» —igual com havia «tocat» el leprós (Mt 8,3), la sogra de Pere enfebrada (8,15) i els dos cecs (9,29; 20,34) o, a la inversa, com havia quedat alliberada l’hemorroïssa del seu flux de sang que la feia impura (9,20.21.29) i com hvien quedat guarits tots els qui es trobaven malament en «tocar» la borla del seu vestit (14,36)— i, tot seguit, invita els tres deixebles a «aixecar-se» i a «deixar de tenir por». L’acció de «tocar» (Mt 9×) té sempre un efecte salvífic i alliberador, en saltar-se Jesús les prescripcions de la Llei que prohibien «tocar» gent impura.