(706 550) Mt 22,15-21 Còdex Beza

^22,15 Llavors els fariseus se n’anaren i tingueren consell sobre la manera com enxamparien Jesús en alguna paraula comprometedora. ¹⁶ I li van enviar els seus deixebles, juntament amb els partidaris d’Hero­des, a dir-li: «Mestre, sabem que ets veraç i que ensenyes el camí de Déu realment i que no t’importa l’opinió de ningú, perquè no fas distinció de persones. ¹⁷ Què et sembla, és lícit pagar tribut al Cèsar o no?» ¹⁸ Mes Jesús, coneixent la seva malícia, digué: «Per què em poseu a prova, hipòcrites? ¹⁹ Mostreu-me la moneda del tribut.» Ells li presentaren un denari. ²⁰ Jesús els pregunta: «De qui és aquesta imatge i la inscripció?» ²¹ Li responen: «Del Cèsar.» Aleshores els diu: «Retorneu[a] allò que és del Cèsar al Cèsar, i allò que és de Déu a Déu.» ²² En sentir-ho, es sorprengueren i, havent-lo deixat, se n’anaren.[b]    

Retorneu al Cèsar allò que és del César, i a Déu allò que és de Déu

L’enfrontament de Jesús amb els dirigents jueus va pujant de to. Els summes sacerdots i els ancians del poble li havien requerit amb quina autoritat actuava, però ell no els donà cap resposta, car aquells es guardaren bé prou de reconèixer que el baptisme de Joan era obra de Déu, en qui ells mai no havien cregut (I); s’identificaren amb el fill menor de la paràbola, orgullosos d’haver acceptat l’encàrrec d’anar a treballar a la vinya, minimitzant que després no hi anaren (II); evitaren d’assumir que serien ells els vinyaters homicides que assassinarien els servents del Senyor de la vinya i matarien l’hereu, el seu Fill, per quedar-se amb l’herència (III); finalment havien quedat en evidència, amb la paràbola del rei que celebrava les noces del seu fill: ells, els primers cridats a les noces, se n’havien fet indignes, passant a ser els convidats a les noces els marginats d’Israel, disseminats per les cruïlles dels món (IV). Els fariseus, en adonar-se que les paràboles que Jesús els havia adreçat els desacreditaven davant el poble, decideixen enxampar-lo en alguna expressió comprometedora. Van a trobar-lo de bracet amb els partidaris d’Herodes, el braç secular destinat a denunciar al Cèsar les paraules hostils que esperaven ells que Jesús proferiria. L’afalaguen perquè es pronunciï en un tema molt delicat: si es decantava a favor de pagar el tribut al Cèsar, perdia el fervor del poble; si s’hi negava, els herodians el denunciarien com un sediciós. En demanar-los ell que li mostrin la moneda de curs legal amb què hom pagava el tribut, els ha posat entre l’espasa i la paret. No s’adonen que, en presentar-li un denari, la moneda del tribut, han acceptat en la pràctica l’autoritat del Cèsar, en perjudici de l’autoritat deguda solament a Déu. Jesús se’ls escapoleix canviant el verb «pagar», esgrimit per ells, pel de «retornar»: «Retorneu allò que és del Cèsar al Cèsar, i allò que és de Déu a Déu», mantenint ben separades les dues esferes.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Per a interpretar correctament la dita de Jesús, s’ha de tenir en compte el verb emprat pels seus adversaris, «donar, pagar», un verb simple en grec (didômi), i el verb amb què Jesús respon a l’atzucac plantejat per aquells, «retornar, pagar allò degut», el corresponent verb compost (apo-didômi). No és el mateix dir: «Doneu/pagueu allò que és del Cèsar al Cèsar, i allò que és de Déu a Déu», que dir-los: «Retorneu/pagueu allò que se li deu al Cèsar, etc.» Al Cèsar se li ha de pagar allò que se li deu, amb la moneda que porta la seva efígie, car és ell qui l’ha encunyada; a Déu se li ha de retornar l’autoritat que els dirigents jueus, en nom d’ell, li han usurpat, intentant enxampar el seu enviat i poder-lo acusar de sediciós davant el Cèsar de Roma.

[b] Amb aquest passatge, en què Jesús respon una vegada més als atacs dels dirigents d’Israel, es tanca el cercle dels intents subtils de sorprendre’l en el trencament de la Llei. Recordant la unitat que vigeix entre les darreres homilies (1) Mt 21,28-32, (2) 21,33-45, (3) 22,1-14 i la present, us invito a una lectura seguida de totes elles.