(702 546) Mt 20,1-16 Còdex Beza

^20,1 «S’assembla el Regne dels cels a un home amo de la casa que va sortir de bon matí a contractar treballadors per a la seva vinya. ² Havent convingut amb els treballadors per un denari al dia, els envià a la seva vinya. ³ Tot travessant, cap a l’hora tèrcia en trobà uns altres que s’estaven a la plaça parats. ⁴ També a aquests els digué: “Aneu-vos-en també vosaltres a la vinya, i el que sigui just us ho donaré.” ⁵ Ells se n’anaren. Novament, havent sortit cap a l’hora sexta i nona, va fer el mateix. ⁶ Cap a la undècima va sortir i va trobar-ne d’altres que estaven allí i els diu: “Per què esteu aquí tot el dia parats?” ⁷ Li res­ponen: “És que ningú no ens ha contractat.” Els diu: “Aneu-vos-en també vosaltres a la meva vinya.” ⁸ Quan es feu fosc, diu el senyor de la vinya al seu administrador: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal començant pels darrers fins als primers.” ⁹ Vingueren, doncs, els de la undècima hora i reberen un denari cada un. ¹⁰ Quan vingueren els primers, es pensaren que cobrarien molt més, però reberen també ells un denari cada un. ¹¹ En rebre-ho, murmuraren contra l’amo de la casa ¹² dient: “Aquests, els darrers, no han fet més que una hora, i tu els has fet igual a nosaltres, els qui hem suportat el pes del dia i la calor.” ¹³ Però ell contestà a un d’ells: “Amic, no et faig cap injustícia. No has convingut amb mi en un denari? ¹³ Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu. ¹⁵ ¿No m’és possible[a] fer el que vull amb les meves coses? ¿O va a ser dolent el teu ull perquè jo soc bo?” ¹⁶ Així, els darrers seran primers i els primers darrers. Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»[b]

Molts són els cridats, però pocs els elegits

La paràbola dels treballadors de la vinya està emmarcada per la mateixa màxima: «Els darrers seran primers i els primers darrers», repetida al final de la perícopa de l’home ric i al final de la paràbola. Però el Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits conser­ven una altra màxima posada com a conclusió. Jo l’he posada com a títol de l’homilia, contra el parer de la majoria que consideren que ha estat manllevada a Mt 22,14, però no com a conclusió de la paràbola sinó de tot el grup d’ensenyaments que Jesús acaba d’impartir als seus deixebles (19,1–20,16). A continuació, Jesús emprendrà la pujada a Jerusalem. De fet, són màximes del judaisme que Jesús es va fer seves, i aquesta última n’és la cloenda. Jesús se serveix sovint, segons Mateu, del gènere parabòlic, perquè de per si ja és entenedor. La vinya és figura d’Israel i «l’amo de la casa», de Déu. Però Mateu el compara amb «un home amo de la casa», «el senyor de la vinya», i en subratlla la magnificència i el fet que «la recompensa pel treball que han fet a la vinya és igual per a tots, «un denari cada un». Sovint s’interpreta la paràbola jutjant l’actitud de «l’amo de la casa», preguntant-nos si és just o no el que va fer ell: «Amic, no et faig cap injustícia. ¿No has convingut amb mi en un denari? Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu.» ¿No serà el nostre «ull», la nostra mirada pervertida per la so­cietat de consum, el que és «dolent»? Hauríem de ser més prudents quan parlem de Déu i de la seva manera d’obrar, car inverteix la nostra escala de valors: «Els darrers seran primers i els primers darrers.» Ens hem fet un déu a la nostra mida, omnipotent com ho són els nostres poderosos. Jesús posa lletra a les mocions de l’Esperit de Déu a partir de l’expe­riència que tingué en el Jordà, en ple desert. D’aquí que posi sovint davant els deixebles, que només pensaven en grandeses, «el criadet» que servia i que ell posava al mig dels Dotze i el feia seure a taula.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Tan sols l’original del Còdex Beza conserva la construcció impersonal grega simple (estin moi) que signifi­ca possibilitat: «¿No m’és possible de fer…?», mentre que tots els altres manuscrits, incloent-hi el corrector de Beza, usen la composta (exestin moi), que bàsicament significa licitud: «¿No m’es licit de fer…?», si bé es pot traduir també per possibilitat: «¿No puc fer…?»

[b] Ometen aquest verset els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, però constava en la majoria de manus­crits grecs i en totes les versions antigues en llatí, siríac i copte. Els editors de la darrera edició crítica de Mateu l’han omès també ells en el text, en considerar que havia estat manllevada a Mt 22,14.