(705 549) Mt 22,1-14 Còdex Beza

^21,45 Els summes sacerdots i els ancians del poble, en adonar-se que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells, ⁴⁶ intentaren agafar Jesús, però tenien por de les multituds, ja que el tenien com un profeta.

^22,1 Llavors Jesús reaccionà i els parlà de nou en paràboles, dient: ² «El Regne dels cels és semblant a un home[a] rei que celebrà el banquet de noces del seu fill. ³ Envià els seus servents a cridar els convidats a les noces, però no hi volgueren anar. ⁴ Novament envià uns altres servents a dir-los: “Digueu als convidats: Mireu, ja tinc preparat el meu banquet, els meus vedells i els animals engreixats ja han estat degollats i tot està preparat: veniu a les noces.” ⁵ Però ells, sense fer-ne cap cas, se n’anaren, els uns, al seu propi camp; els altres, als seus negocis; ⁶ la resta, agafaren els seus servents i els maltractaren i mataren. ⁷ El rei aquell, en sentir-ho, s’aïrà i, havent enviat la seva tropa, exterminà aquells assassins i els cremà la ciutat.[b] ⁸ Aleshores diu als seus servents: “La boda està preparada, però els convidats no n’eren dignes. ⁹ Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i a tots els qui trobeu convideu-los a les noces.” ¹⁰ Els seus servents sortiren pels camins i congregaren tots els qui van trobar, tant dolents com bons, i la boda s’omplí dels comensals.[c] ¹¹ En entrar el rei per veure els comensals, s’adonà que hi havia un home que no duia vestit de boda, ¹² i li diu: “Amic, com és que has vingut aquí sense vestit de boda?” Però ell es quedà mut. ¹³ Aleshores el rei digué als servents: “Agafeu-lo pels peus i les mans i llanceu-lo a la tenebra més forana; allí hi haurà el plor i el petar de dents.” ¹⁴ Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»[d]

El Regne de Déu té certa semblança amb un home rei que celebrà unes noces per al seu fill

«Els summes sacerdots i els ancians del poble, en adonar-se que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells, intentaren agafar Jesús, però tenien por del poble» (21,45-46). «Llavors Jesús reaccionà i els parlà de nou en paràboles.» És la tercera d’un conjunt de paràboles destinades als dirigents d’Israel, en el marc del Temple. Totes tres tenen com a protagonista «un home que tenia dos fills» (I), «un home amo de casa que plantà una vinya» (II), i «un home rei» (III), on «home» figura sempre al principi per mostrar la humanitat de Déu, amb qui és comparat. Les dues primeres tenen com a tema central «la vinya»: en un principi Déu l’hauria confiada a tota la humanitat; però, en refusar de treballar-la, la confià a Israel, el qual, malgrat que acceptà la Llei, no li fou fidel, fins al punt que els recaptadors i les prostitutes li han pres la davantera (I); Déu tractà amb delicadesa la vinya d’Israel, esperant que li aportés fruits, però els vinyaters mataren els seus servents quan anaren a collir-los (II). La tercera paràbola està centrada en el banquet de noces que Déu prepara per al seu Fill, a qui havien matat els vinyaters: ara prepara el banquet de noces definitiu, però els primers convidats no se n’han fet dignes. Sense immutar-se, a diferència del «rei aquell que, en sentir-ho, s’aïrà i, havent enviat la seva tropa, exterminà els assassins», envia de nou els seus servents perquè vagin «per les cruïlles dels camins» del món i convidin tothom qui trobin, dolents i bons, a les noces del seu Fill. El banquet s’omplí de comensals: «pobres, invàlids, cecs i coixos», com detallarà Lluc (Lc 14,21). Per a poder-hi participar posa una sola condició: que portin «el vestit de boda» que cada un haurà adquirit amb les bones obres. Lluc s’absté de transcriure-ho. A Mateu li encanta el que fa referència al judici final. Clou les tres semblances amb una dita que ens invita a reflexionar: «Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] En el conjunt de tres paràboles destinades a impartir una lliçó als dirigents d’Israel, tan cofois de ser el poble elegit, figura en l’encapçalament el terme «home»: «Un home tenia dos fills» (Mt 21,28), totes les nacions, el fill gran, i Israel, el petit (I); «Hi havia un home amo de casa que plantà una vinya», la vinya d’Israel que els vinyaters homicides, després de matar els profetes, mataren també el seu Fill (II); «un home rei que celebrà el banquet de noces del seu fill» (III). Notem que, quan el rei anà a veure els comensals que els servents havien trobat «per les cruïlles dels camins» del món, veié «un home que no duia vestit de boda». L’època del Messies que Israel esperava ha quedat clavada en el rètol de la creu. Els nous convidats no són els qui es consideraven justos i menyspreaven la resta dels homes, sinó els «homes», la humanitat sencera. Fins i tot a l’«home que no duia vestit de boda» li diu «amic», com havia fet també amb els qui  murmuraven perquè només havien rebut el jornal convingut (20,13): Déu, Pare de Jesús, es fa com ell amb els més marginats de la societat, representats pels cobradors de tributs i les prostitutes, confia la vinya als qui li reportin fruits i no als qui tan sols observen la Llei de paraula i són infructífers, va pels camins de la seva creació buscant arreu els pobres, els invàlids, els cecs i els coixos. Jesús no para de mostrar-nos la cara bonica de Déu, no la que han creat, per als seus interessos inconfessables, els poderosos del món.

[b] En la paràbola anterior dels vinyaters homicides, després que aquests haguessin donat mort al fill de l’amo i l’haguessin tret fora de la vinya (ordre dels mots del Còdex Beza), de sobte Jesús canvià el subjecte, passant d’«un home amo de casa que plantà una vinya» a «el Senyor de la vinya» (amb art.), tot pregun­tant als seus oients, els summes sacerdots i els ancians del poble (21,24): «Quan vingui, doncs, el senyor de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» Ells feren el desentès i es limitaren a posar un final adient a la paràbola: «A aquells miserables (l’amo de la vinya) els donarà una mort miserable i arrendarà la vinya a altres vinyaters, que li reportin els fruits en els temps respectius.» Jesús, en veure que no en volien saber res, els interpel·la adduint-los el Salm 117,22-23 lxx: «¿No heu llegit mai en les Escriptures: “La pedra que els constructors rebutjaren, aquesta ha esdevingut la pedra angular?”», i canvia el pronom personal de primera persona del plural del Salm per la segona del plural: «De part del Senyor s’ha esdevingut això i és estrany als vostres ulls!», sense deixar-los cap escapatòria: «Per això us dic: “El Regne de Déu us serà pres, i serà donat a una nació que el faci fructificar.” En sentir-ho els summes sacerdots i els ancians del poble, s’adonaren que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells i intentaren agafar Jesús, però tenien por de les multituds, ja que el tenien com un profeta.» Sense immutar-se, Jesús els adreça una tercera paràbola: «El Regne dels cels és semblant a un home rei que celebrà el banquet de noces del seu fill… El rei aquell, en sentir-ho, s’aïrà i, havent enviat la seva tropa, exterminà aquells assassins i cremà la seva ciutat…» (versió del Còdex Beza; el text usual li treu tota la punta: «El rei s’aïrà…», atribuint a Déu aquestes accions). El Regne d’Israel, el Temple i la ciutat de Jerusalem han quedat en entredit. Jesús deixa de banda els seus adversaris i passa a adreçar-se als «servents» fidels: «Aleshores diu als seus servents: “La boda està preparada, però els convidats no n’eren dignes. Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i a tots els qui trobeu convideu-los a les noces.”»

[c] El Còdex Beza, avalat per la gran majoria de manuscrits, no deixa de parlar de «la boda» —«i la boda s’omplí dels comensals»—, mentre que el text usual, avalat tan sols pels còdexs Vaticà i Sinaític, parla de «la cambra nupcial», que els traductors interpreten com «la sala del banquet» o «la sala de bodes s’omplí de comensals». Amb l’article definit, a més, el Còdex Beza fa referència a convidats concrets, «els comensals», sense que s’expliciti, en Mateu, qui eren; Lluc ho entengué molt bé: «els pobres, invàlids, cecs i coixos», el rebuig de la societat del seu temps.

[d] Recordeu que en la cloenda de tot el grup d’ensenyances que Jesús havia impartit anteriorment als seus deixebles (19,3–20,16a), el Còdex Beza ja hi havia transcrit aquesta màxima de Jesús (20,16b). Ara hi torna a figurar, però com a cloenda del grup de tres paràboles adreçades als dirigents d’Israel. El que digué als uns val també per als altres i ens ho repeteix a nosaltres avui. No és que Déu faci diferències, car en el si de tot «home» ha posat el seu Esperit: tots som «cridats» a treballar a la seva vinya, però tan sols són «elegits» els qui, al llarg de la història, produeixen fruits, no per a Déu, sinó per als qui en tenen necessitat. En temps de Jesús eren «pocs»; avui s’estan multiplicant exponencialment «els petits criats» que voluntàriament posen els seus talents al servei dels altres.