(011 408 721) Mc 1,21-28 Còdex Beza

^1,21Temptaren d’establir-se a Cafarnaüm.[a] El sàbbat immediat, havent entrat a la sinagoga, es posà a ensenyar-los.[b] ²² Estaven impressionats per la seva ensenyança. (És que els ensenyava com qui té autoritat, no com els lletrats.) ²³ Hi[c] havia a la sinagoga un home inspirat per un esperit immund i aquest es posà a cridar aïrat ²⁴ dient: «Què tens tu contra nosaltres, Jesús Natzarè? Has vingut a perdre’ns? Sé molt bé qui ets, l’Ungit de Déu!» ²⁵ Ell el va conjurar dient: «Tu calla i surt d’aquest home, esperit immund!» ²⁶ Sortí, sí, l’esperit immund, no sense haver-lo agitat abans convulsivament. Havent cridat amb veu poderosa, va sortir d’ell. ²⁷ Tots restaren atònits, fins al punt de discutir entre ells mateixos dient:[d] «Quina ensenyança és aquesta tan nova? L’autoritat en persona, ja que fins i tot els esperits immunds commina, i l’obeeixen!» ²⁸ La seva fama s’estengué directament per l’entera regió circumdant de Galilea.

Jesús ensenya a la sinagoga amb autoritat, no com els lletrats

Llegim els textos evangèlics com si fossin relats de crònica. Marc descriu la situació real en què es trobava la sinagoga de Cafarnaüm quan Jesús hi aterrà. La mala fama que el precedia, oriünd de Natzaret («Què tens tu contra nosaltres, Jesús Natzarè?»), un llogarret tancat, de gent violenta («Has vingut a perdre’ns?»), no era la millor carta de presentació. Jesús entra a la sinagoga la vigília del primer sàbat des de la seva arribada i «es posà a ensenyar-los», persona a persona. Tots queden impressionats per la seva manera d’ensenyar, amb autoritat, no com ho feien els seus lletrats. Mitjançant la figura d’un posseït, instal·lat des de temps immemorial entre el públic de la sinagoga, Marc condensa el fanatisme religiós que s’hi respirava. Es produeix una lluita d’esperits. L’espe­rit de la sinagoga, titllat d’«immmund», s’encara amb Jesús, «l’Ungit» amb l’Esperit Sant. El Còdex Beza acostuma a fer concordar en masculí l’un i l’altre esperits, quan en grec pneuma és neutre, deixant entendre que es tracta sia de masses posseïdes, sia de persones lliures ungides. El crit aïrat del mal esperit, les convulsions que ocasiona en el públic i el crit poderós que emet abans de sortir són el resultat del conjur que Jesús li ha llançat: «Tu calla i surt d’aquest home, esperit immund!» El fa callar perquè no el comprometi com el Messies subversiu que flotava en l’ambient de Cafarnaüm. Tots han quedat atònits; seguidament s’ha posat en marxa un llarg procés de clarificació, il·lustrat a base de dos grups que es pregunten: «Quina ensenyança és aquesta tan nova?»: la majoria dels assistents s’han adonat des del primer moment de la novetat de l’ensenyament de Jesús respecte a l’habitual dels lletrats, i: «L’autoritat en persona, ja que fins i tot els esperits immunds commina, i l’obeeixen!»: els més capaços el consideren un profeta i reconeixen la seva superioritat sobre la institució sinagogal. La seva fama s’estendrà per l’entera Galilea.

Comentari bíblic:
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Interpreto l’imperfet eiseporeuonto del Còdex Beza en el sentit d’un conat de fer-s’hi un lloc, a Cafarnaüm, a diferència del present del text usual, que assenyala simplement el moment d’entrar-hi.

[b] L’explicitació del pronom autous en el Còdex Beza precisa que l’ensenyança que Jesús imparteix és personalitzada.

[c] Amb l’afegitó de l’adverbi «justament» qualificant l’imperfet «hi havia», el text usual treu força a la presència permanent de l’home posseït en representació de la corporació sinagogal, com si fos tan sols un dels presents a qui ara s’al·ludeix: «Justament hi havia a la sinagoga d’ells un home…» A més a més, amb l’afegitó del pronom autôn confereix a «la sinagoga d’ells» un to despectiu, que aquí no fa al cas.

[d] En general es considera com si fos una sola frase, i així s’edita, el que en realitat són dues frases que expressen la discussió que s’ha entaulat entre ells, diferenciant entre els qui es fan la pregunta sobre la novetat de l’ensenyament de Jesús i els qui formulen la resposta en forma d’admiració que il·lustra el parèntesi inicial sobre quina mena d’autoritat posseïa Jesús: no la té provinent de la institució jueva, sinó per haver-la rebuda ell personalment de part de l’Esperit Sant.