(012 409 722) Mc 1,29-39 Còdex Beza

^1,29En sortir de la sinagoga, anà a la comunitat de Simó i Andreu en companyia de Jaume i Joan. ³⁰ Tanmateix la sogra de Simó estava prostrada, enfebrada. I directament l’informen sobre ella. ³¹ S’apropà, estengué la mà i, prenent-la de la mà, l’aixecà, i immediatament[a] la febre li va remetre. Llavors ella es posà a servir-los.

³² Cap al tard, en pondre’s el sol, anaven portant en presència d’ell tots els qui es trobaven malament per malalties diverses i els endimoniats. ³³ L’entera ciutat estava aplegada davant la seva[b] porta. ³⁴ Ell els va curar. I als qui tenien dimonis, els expulsà d’ells, si bé no els permetia parlar, ja que sabien qui era ell[c].

³⁵ De bon matí, quan encara era fosc, va sortir. Se n’nà al lloc desert[d] i allí pregà. ³⁶ L’en­calçaren aleshores Simó i els seus companys. ³⁷ Quan el van trobar, li diuen: «Tothom et buscat!» ³⁸ Ell els respon: «Anem-nos-en a les aldees properes i a les ciutats, a fi de predicar també allí, que per a això precisament he sortit. ³⁹ I anava predicant per les sinagogues d’ells[e], per l’entera Galilea, i expulsant els dimonis.

La vida pública de Jesús compendiada en un dia, de sol a sol

En l’espai d’un sol dia, un vespre i un matí, segons el còmput jueu, Marc ha resumit tota la vida pública de Jesús. El dia simbòlic va començar amb l’ensenyança que impartí un sàbat a la sinagoga, escena que vam comentar diumenge passat. Segon acte: «En sortir de la sinagoga», aquest mateix sàbat, se’n va «a la comunitat de Simó i Andreu en companyia de Jaume i Joan», els quatre primers deixebles que acabava de cridar, però que no havien assistit a la sinagoga. En un incís parentètic Marc ens informa que «la sogra de Simó estava prostrada, enfebrada», agitada per la febre messiànica que l’abatia, febre que afectava Simó i els seus companys, Jaume i Joan, però no Andreu. No s’explicita qui són els qui l’informen sobre la situació. Ha de ser sens dubte Andreu, bon coneixedor d’aquella situació i sabedor que tan sols Jesús hi podia posar remei. Jesús fa un treball que era prohibit per la Llei: estén ostentosament la mà, agafa la dona i l’aixeca. Una vegada li ha remès la febre, s’ha pogut posar a servir-los, el servei que defineix la comunitat de Jesús. Tercer acte: «Cap al tard, en pondre’s el sol, anaven portant en presència d’ell tots els qui es trobaven malament per malalties diverses i els endimoniats.» Als primers, els guareix; «als qui tenien dimonis, els expulsà d’ells». Diferencianetament els malalts dels endimoniats. A aquests últims «no els permetia parlar, ja que sabien qui era ell».El text usual explicita que «sabien que era el Messies». Darrer acte: «De bon matí, quan encara era fosc, va sortir. Se n’anà al lloc desert i allí pregà.» Marc recalca l’èxode de Jesús cap «al lloc desert» (amb article), el mateix desert on ell havia superat totes les proves gràcies a la pregària. Simó i els seus companys de brega l’encalcen i el volen retenir. Jesús els deixa ben clar que «precisament havia sortit» per predicar la bona notícia: «I anava predicant per les sinagogues d’ells, per l’entera Galilea, i expulsant els dimonis.»

Comentari bíblic:
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El Còdex Beza descriu amb molta vivesa els quatre treballs que realitza Jesús saltant-se la Llei sabàtica: 1) s’apropa; 2) estén la mà d’una manera ostentosa; 3) agafa la dona de la mà; i 4) l’aixeca de la seva prostració. El text usual omet l’acció d’estendre la mà, com també la immediatesa de la guarició.

[b] Un detall del Còdex Beza, que podria semblar insignificant, ens revela que la casa on ara es troba Jesús ja no és la comunitat de Simó sinó la «seva» comunitat, després d’haver alliberat la sogra de Simó del mal esperit que l’oprimia i de posar-se aquesta al servei dels germans. Fent ús d’una hipèrbole, «l’entera ciutat estava aplegada davant la seva porta», Marc relaciona estretament l’alliberament de la febre messiànica de Simó i l’assossec que això ha produït a la ciutat.

[c] El Còdex Beza, avalat pel Sinaític i l’Alexandrí, amb la majoria de versions antigues, es limita a dir que «sabien qui era ell». De fet, ja ho havia explicitat en boca de l’endimoniat de la sinagoga de Cafarnaüm: «Sé molt bé qui ets, l’Ungit de Déu!» (1,24): «l’Ungit» i «el Messies» són traducció l’un de l’altre. El Còdex Vaticà i alguns manuscrits expliciten que «sabien que ell era el Messies». Els qui estaven posseïts per un esperit immund el voldrien comprometre, i Jesús ho evita no deixant-los parlar. Jesús té un domini absolut de la situació, gràcies a l’Esperit Sant amb què fou investit. Hi ha aquí una lluita d’esperits, però l’Esperit de Jesús preval sobre tots.

[d] Un nou detall, conservat tan sols pel Còdex Beza, qualifica «el desert» cap on anà Jesús en sortir d’allï: el mateix desert (articulat) on havia superat totes les proves que Satanàs li havia preparat (vegeu 1,12-13).

[e] Marc, que tot just ens havia parlat de «la sinagoga de Cafarnaüm» (1,21), on Jesús havia impartit una original ensenyança que contrastava amb la rutinària dels lletrats, qualifica despectivament «les sinagogues d’ells», fent-nos saber que Jesús ara ja s’ha distanciat de la sinagoga, i no abans, com anticipava el text usual quan la descrivia mitjançant l’home posseït: «Hi havia justament a la sinagoga d’ells un home inspirat per un esperit immund» (1,23, còdexs Vaticà, Sinaític i majoria de manuscrits).