(019 416 729) Mc 11,1-11 Còdex Beza
11,1 Quan Jesús s’acostava a Jerosòlima i a Betània[a], prop de la Muntanya de les Oliveres, envia dos dels seus deixebles 2 i els digué: «Aneu a l’aldea que es troba enfront de vosaltres[b] i immediatament en entrar-hi trobareu un ase lligat, sobre el qual cap dels homes no s’ha assegut mai; havent-lo deslligat, emmeneu-lo. 3 I si per ventura algú us preguntés: “Per què deslligueu l’ase?”, digueu-li que el Senyor en té necessitat i directament us l’enviará de nou aquí.”» 4 Se n’anaren i trobaren un ase lligat prop de la porta, a fora, en la via pública, i el deslliguen. 5 I alguns dels qui eren allí els anaven dient: «Què feu deslligant l’ase?» 6 Ells contestaren tal com Jesús els havia dit, i els van deixar fer.
7 Emmenaren l’ase on era Jesús i tiren damunt d’ell el seu mantell,[c] i ell s’hi asseu a sobre. 8 Molts, però, anaven estenent els seus mantells pel camí; d’altres, en canvi, tallaven ramatge dels arbres i encatifaven el camí.[d] 9 I tant els qui conduïen la marxa com els qui seguien darrere anaven cridant dient:[e]
«Beneït el qui ve en nom del Senyor!»,
10 i:
«Beneïda la reialesa que ve del nostre pare David!
Hosanna en les altures!»[f]
11 I havent entrat a Jerosòlima i, en concret, en el Temple, després de llançar una mirada a tot l’entorn —atès que ja eren les hores tardanes del dia—, sortí cap a Betània en companyia dels Dotze deixebles.
Dues aclamacions dels deixebles ben diferenciades
Betània era el lloc clandestí on Jesús es refugiava quan pujava a Jerusalem amb els deixebles, per evitar que l’enxampessin. Per això —sempre i quan llegim la perícopa completa— Betània es troba a l’inici de l’entrada de Jesús a Jerusalem i a la sortida del Temple. Jesús envia una representació dels seus deixebles perquè vagin a l’aldea que tenen al davant, una manera irònica de designar la ciutat sagrada de Jerusalem, i deslliguin un ase que estava permanentment «lligat prop de la porta» de la muralla, com a símbol de la cessació total de la profecia a Israel, «lligada» des que la va enunciar el profeta Zacaries (Za 9,9). En tota la perícopa no apareixen per a res les multituds, tan sols «dos dels seus deixebles», al principi, i «els Dotze deixebles», al final. El seguici el conformen dos grups perfectament diferenciats de deixebles: «els qui conduïen la marxa» eren la majoria dels Dotze, «els molts que anaven estenent els seus mantells pel camí» amb la clara intenció de retre-li homenatge, com feren els oficials de Jehú quan fou entronitzat rei (2Re 9,13), i «els qui seguien darrere», la resta dels Dotze que havien preparat l’ase posant-li al damunt el mantell de Jesús, com molt bé precisa el Còdex Beza, i «encatifaven el camí amb el ramatge que havien tallat dels arbres», sense segones intencions. En el text marquià, estructurat en forma de quiasme, hi descobrim dues aclamacions de deixebles ben contrastades: la cridòria violenta dels qui obrien la marxa, després que haguessin estès pel camí els seus mantells, en senyal d’homenatge, i l’aclamació pacífica dels seguidors autèntics de Jesús que havien posat damunt l’ase el mantell de Jesús i havien tallat ramatge dels arbres per encatifar el camí. Els pacífics, l’aclamaven com el Servent de Jahvè: «Beneït el qui ve en nom del Senyor!»; els violents, com el Messies davídic: «Beneïda la reialesa que ve del nostre pare David! Hosanna en les altures!» Tots som lliures d’apuntar-nos a l’un o l’altre seguici.
Comentari bíblic:
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[a] La majoria de manuscrits llegeixen: «a Betfagé i Betània».
[b] Quina ironia, la de l’evangelista! L’aldea o petit poble que es trobava al davant d’ells no era altra que la ciutat santa de Jerusalem!
[c] Tots els manuscrits, llevat dels còdexs Beza i Sinaític, llegeixen el plural «i els seus mantells», és a dir, els mantells dels dos deixebles que Jesús havia enviat en representació dels Dotze. En canvi, segons els còdexs Beza i Sinaític, van tirar damunt l’ase «el seu mantell», és a dir, el mantell de Jesús, perquè aquest s’assegués damunt de l’ase així engalanat, a manera de setial de la reialesa.
[d] El text usualment editat (còdexs Vaticà, Sinaític, Alexandrí i alguns altres majúsculs) ho simplifiquen: «d’altres, en canvi, tallant ramatge dels camps».
[e] La majoria d’editors, traductors i comentaristes ho consideren com un crit unànime proferit pels qui van davant i darrere de Jesús, quan en la ment de l’evangelista es diferencien netament dos crits contraposats. Conforme a les lleis del quiasme, emprat sovint per l’evangelista, s’entrecreuen dues cridòries antagòniques: el crit d’«els qui conduïen la marxa» reial, amb la carrossa representada per l’ase adornat amb el mantell de Jesús i muntat per ell, era la cridadissa dels deixebles violents, dels «molts que havien estès els seus mantells pel camí» i que proclamaven la seva entrada a Jerusalem com a rei d’Israel descendent de David, amb la típica aclamació messiànica «Hosanna!»; en canvi, l’aclamació d’«els qui seguien darrere» era l’aclamació de la resta de seguidors que «havien tallatramatgedels arbres i encatifat el camí, aclamant-lo senzillament com l’enviat en nom de Déu.
[f] En tota aquesta comitiva no s’han anomenat per a res les multituds: tots són deixebles de Jesús, però de mentalitat molt diferent i enfrontada, com es constata en la continuació del passatge marquià que s’hauria d’haver llegit aquest diumenge: «I havent entrat a Jerosòlima i, en concret, en el Temple, després de llançar una mirada a tot l’entorn —atès que ja eren les hores tardanes del dia—, sortí cap a Betània en companyia dels Dotze deixebles.»
