(031 428 741) Mc 4,26-34 Còdex Beza
4,26 I prosseguia dient: «Així es realitza el Regne de Déu: com si un home tirés una llavor a la terra, 27 dormís i s’aixequés, de nit i de dia, i la llavor anés germinant i creixent, sense que ell sàpiga 28 que per si mateixa va donant fruit la terra: primer brins, després espigues, després el gra atapeït dins l’espiga. 29 Llavors, quan lliura el fruit, de seguida envia la falç, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»
30 I continuava dient: «A què compararem el Regne de Déu?, o bé: Amb quina classe de paràbola el parangonarem?[1] 31 És semblant a un gra de mostassa, que quan se sembri a la terra és la més petita de totes les llavors que hi ha a la terra; 32 l’arbust es fa més alt que totes les hortalisses i treu branques molt grosses, fins al punt que poden, sota la seva ombra, acampar els ocells del cel.»
33Amb moltes paràboles semblants exposava el missatge, segons eren capaços d’escoltar. 34 Amb tot, sense paràboles no els exposava res; en privat, en canvi, les aclaria als seus deixebles.
Jesús compara el Regne de déu a un gra de mostassa… i no ja a un cedre altiu del Líban
Després d’exposar-nos i explicar-nos la paràbola del sembrador sobre la manera com hem d’escoltar el missatge (Mc 4,3-20), Marc ens proposa en dues succintes paràboles la manera com Jesús entenia que s’havia de verificar el Regne de Déu. La seva brevetat contrasta amb la llargària de la paràbola del sembrador que li serveix de prolegòmens. La paràbola de la llavor que creix tota sola, sense ni tan sols insinuar l’acció de sembrar, «com si un home tirés una llavor a la terra», desprenent-se d’ella, desmitifica tot el nostre afany de sembrar, tan exacerbat amb les noves tecnologies. És la terra qui té la força per a desplegar el llarg procés de creixement, i no l’home. Això sí, aquest ha d’estar vetllant perquè quan arribi el moment de la sega no es malmetin els fruits: «de seguida envia la falç», com qui «envia» gent preparada perquè recullin els fruits tan necessaris per als qui han estat desposseïts de la terra pels qui ho acumulen tot.
La segona paràbola precedida de dues preguntes dona temps perquè l’auditori repassi la història d’Israel i s’adoni que, en comptes del cedre altiu del Líban, que el Senyor va esqueixar i va plantar «al cim d’una gran muntanya, a l’excelsa muntanya d’Israel» (Ez 17,22-23 LXX), Jesús va parangonar el Regne de Déu amb un gra de mostassa, «que quan se sembra a la terra és la més petita de totes les llavors que hi ha a la terra». En contrast amb l’altivesa del «cedre majestuós, sota el qual s’ajocaran tota mena de feres i reposaran sota la seva ombra tota mena d’ocells», sota l’arbre de mostassa tan sols hi «acamparan els ocells del cel», les persones lliures, i ja no les feres.
Pel que es veu, ben aviat no ens va interessar aquesta paràbola i vam adoptar el llenguatge dels poderosos de la terra, amb els seus símbols basilicals i estructures piramidals. Jesús, però, continua exposant-nos el missatge «amb moltes paràboles semblants, segons eren capaços d’escoltar»; «en privat, en canvi, les aclaria als seus deixebles», als qui «fossin capaços d’escoltar, als seus íntims, precisa el Còdex Beza.
Comentari bíblic:
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[1] Com a teló de fons de la paràbola del gra de mostassa convindria llegir tot el cap.17 d’Ezequiel (versió dels LXX). Heus aquí els trets més interessants:
«Fill d’home, proposa un enigma,
explica una paràbola al poble d’Israel…
Una gran àguila, d’ales amplíssimes,
de plomatge espès i virolat,
vingué al Líban.
Trencà el cimall d’un cedre,
en va esqueixar el rebrot més alt
i se l’endugué a un país de mercaders,
el deixà en una ciutat de comerciants…
Això us anuncia el Senyor Déu:
També jo trencaré el cimall del cedre altiu,
n’esqueixaré el rebrot més alt i tendre
i el plantaré al cim d’una gran muntanya,
a l’excelsa muntanya d’Israel.
Traurà branques ufanoses,
donarà fruit
i arribarà a ser un cedre majestuós.
Reposaran al dessota d’ell
tota mena de feres (πᾶν θηρίον),
i tota mena d’ocells (πᾶν πετεινόν)
sota l’ombra de les seves branques reposaran.»
Podeu llegir també la paràbola del faraó, cedre abatut (Ez 31,2-9).
«Fill d’home, digues al faraó, rei d’Egipte, i a la seva gent:
A qui t’assembles, tu que ets tan gran?
A un cedre del Líban,
de bell brancatge i d’ombra espessa,
tan alterós que el seu cimal
arribava a frec dels núvols…
Niaven a les seves branques
tots els ocells del cel,
sota el seu brancatge
criaven totes les feres de la planura,
a la seva ombra habitaven
una munió de nacions…
Jo l’havia embellit
amb un ramatge abundant,
n’estaven engelosits
tots els arbres d’Edèn,
els arbres del jardí de Déu.»
