(003 558 714) Jn 1,6-8.19-28 Còdex Beza
1,6 Aparegué un home enviat de part del Senyor, que tenia per nom Joan; 7 aquest vingué com a testimoni per donar testimoni de la Llum, perquè tots arribin a creure per mitjà d’ell. 8 No era ell la Llum, sinó perquè donés testimoni de la Llum […].
1,19 I aquest és el testimoni de Joan, quan els Jueus enviaren des de Jerosòlima sacerdots i levites a preguntar-li: «Tu qui ets?», 20 i confessà i no ho negà[a] que «Jo no soc el Messies». 21 I novament li preguntaren: «Què, doncs? Ets Elies?» Diu: «No el soc.» «Ets tu el profeta?» Respongué: «No.» 22 Li digueren, doncs: «Qui ets tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?» 23 Declarà: «Jo, veu d’algú que clama en el desert: “Adreceu el camí del Senyor”, com havia dit el profeta Isaïes.»[b] 24 Els enviats eren membres del partit fariseu. 25 I li digueren:[c] «Per què, doncs, bateges, si no ets tu el Messies, ni Elies, ni el Profeta?» 26 Joan els respongué dient: «Jo batejo en aigua; enmig de vosaltres n’hi ha un, a qui vosaltres no coneixeu, 27 que ve darrere meu, de qui no soc[d] digne de deslligar-li la corretja de la sandàlia.»[e] 28 Això va passar a Betània,[f] a l’altra banda del riu Jordà, on Joan estava batejant.
Jesús, deixeble de Joan Baptista. Ha passat a ser l’Espòs que batejarà en Esperit Sant
En el Pròleg, escrit en to poètic, hi trobem dos incisos, redactats en prosa, relatius a Joan Baptista. L’autor del llibre, que es presenta al final de l’obra (Jn 21,24) com el Deixeble estimat de Jesús, ha inserit en el Pròleg dos incisos el primer dels quals comentaré tot seguit. Presenta Joan Baptista com un home enviat per Déu perquè donés testimoni de la Llum veritable, Llum que la tenebra del poder, que havia estès els seus llaços i paranys sobre tota la humanitat, no havia pogut atrapar. I puntualitza que Joan no era la Llum, com de fet pretendran presentar-lo més tard alguns dels seus deixebles, sinó que havia vingut a donar testimoni de la Llum. En el segon passatge que comentaré a continuació, l’autor enllaça amb el Pròleg el testimoni que va donar Joan Baptista als sacerdots i levites, enviats a ell pels dirigents jueus de Jerusalem. Té el caire d’un duríssim interrogatori judicial, en el qual Joan els contesta cada vegada més lacònicament deixant-los ben clar que ell no és el Messies, ni Elies, ni el Profeta. Els enviats, aleshores, li exigeixen que es pronunciï, a fi de donar una resposta fefaent als fariseus que els enviaren. Es defineix amb tres trets: 1) Jo soc la «veu» del personatge que tothom esperava; 2) «d’algú que clama» amb veu profètica que adrecin el camí del Se-nyor, i 3) «en el desert», «a l’altra banda del riu Jordà», on ell estava batejant, plantant cara a la terra promesa, on els dirigents no se l’escolten. Amb una referència a la llei del levirat sobre el «deslligament de la sandàlia» per part de qui pretenia endur-se l’esposa, els adverteix que ja es troba «enmig d’ells» un a qui no coneixen, un que havia estat deixeble seu, però que a partir d’ara serà l’Espòs d’Israel, de qui ell no es considera «digne de deslligar-li la corretja de la sandàlia» (vegeu Dt 25,5-10; Rt 4,6-7). A diferència d’ell que batejava «en aigua», el qui ve darrere d’ell batejarà «en Esperit Sant».
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[a] El text usual repeteix de nou «i confessà», conferint més solemnitat a la confessió.
[b] Is 40,3 lxx.
[c] El text usual emfatitza la pregunta: «I li preguntaren i li digueren».
[d] Novament el text usual hi afegeix el pronom de primera persona: «de qui no soc digne jo».
[e] El text fa una clara al·lusió a la llei del levirat, segons la qual, quan un moria sense fills, un parent s’havia de casar amb la viuda per a donar fills al difunt. Si el qui tenia el dret i l’obligació de fer-ho no ho complia, un altre podia ocupar el seu lloc. La cerimònia per a declarar la pèrdua del dret consistia a deslligar-li la sandàlia.
[f] Es tracta de la Betània transjordana, el lloc de la barca/de l’embarcament, que, en no haver pogut ser localitzada, molts manuscrits i versions ho canvien per Bethabara, el lloc del pas (Bíblia de Jerusalem). El text usual inverteix l’ordre dels mots, destacant així Betània: «Això precisament a Betània va passar» (lit.).
