(685 529) Mt 28,16-20 Còdex Beza
28,16 Els Onze deixebles se n’anaren a la Galilea, a la muntanya que Jesús els havia ordenat. 17 En veure’l, l’adoraren; alguns, però, dubtaren. 18 Acostant-se a ells, Jesús els parlà dient: «M’ha estat donada plena autoritat en els cels i sobre la terra. 19 Aneu ara,[a] feu-los deixebles meus[b] a totes les nacions,[c] després de batejar-los en el nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant,[d] 20 ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit. I heus aquí que Jo Soc en companyia de vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món.»
La muntanya del Sinaí i la muntanya innominada de Jesús
Per la festa de l’Ascensió llegirem el final de Mateu. Jesús havia promès als seus deixebles, quan encara eren Dotze, que després de la seva resurrecció aniria davant d’ells a Galilea i els ho feu recordar per mitjà de les dones a qui s’aparegué per primera vegada (Mt 26,32; 28,7.10). Ara, però, després de la defecció de Judes, tan sols són Onze. Han perdut la representativitat que els havia conferit sobre Israel. Finalment, dubtant alguns d’ells que realment hagués ressuscitat, accedeixen a anar-se’n a Galilea, «a la muntanya que Jesús els havia ordenat». És la quarta vegada que Mateu menciona aquesta «muntanya», sempre amb l’article referencial a la Muntanya paradigmàtica del Sinaí (5,1; 14,23; 15,29, 28,16), però deliberadament innominada. La primera vegada que es menciona, Jesús hi inaugurà l’ensenyança sobre el Regne de Déu, no basada en el Decàleg del Sinaí, sinó en les Benaurances. Les dues mencions de l’entremig tenen lloc en les dues multiplicacions dels pans que serviren per a assaciar 5.000 i 4.000 homes adults (sense dones ni infants), respectivament, i que mogueren Jesús a retirar-se a «la muntanya» tot sol, per evitar que el fessin rei (Jn 6,21), la primera, o per guarir tota mena de xacres i tolits, la segona. La darrera menció clourà la seva presència terrenal entre els seus deixebles i servirà per a mostrar als Onze el canvi radical de plans que ha concebut, de resultes del seu fracàs com a Messies d’Israel: a partir d’ara s’hauran de dirigir a totes les nacions paganes i n’hauran de fer deixebles en «el nom» del Pare, el seu i de l’Esperit Sant, d’un Pare proper i familiar que ha vessat el seu Esperit sobre la creació perquè aquesta li procuri fills i filles, i no d’un Déu omnipotent que inspira temor i dicta lleis. Els Onze han de continuar les ensenyances que ell havia iniciat a «la Muntanya» de les Benaurances, «ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit», i els assegura la seva presència constant enmig d’ells.
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[a] El Còdex Beza ho expressa en to imperatiu i, en comptes de la conjunció «doncs», que presenten moltíssims manuscrits i el text usual, conserva l’adverbi «ara», subratllant el to de la injunció també en imperatiu que fa Jesús als Onze: «Aneu ara, feu-los deixebles meus a totes les nacions.»
[b] La llengua hel·lenística té tendència, en la seva evolució, a prendre verbs intransitius com a transitius, com és el cas del verb mathêteuein, «ser deixeble»,que ha passat aser pres en el sentit de «fer deixeble» (Mt 12,52; 27,57; 28,19; Ac 14,21).
[c] L’evangelista empra el pronom personal masc. pl., autous, tot i que fa referència a ta ethnê, neutre pl., perquè té la ment posada en les persones que conformen les nacions paganes.
[d] És probable que aquesta fórmula baptismal reflecteixi més aviat l’us litúrgic que en feu més tard l’església primitiva. En un principi, el baptisme s’administrava, segons recalca el Còdex Beza (= D), «en el nom del Senyor Jesús Messies» (Ac 2,38 D; 8,16 D; 10,48 D).
