(670 514) Còdex Beza
5,13 «Vosaltres sou la sal de la terra: ara bé, si la sal es torna fada, ¿amb què serà salada la terra? No té vigor per a fer res, a no ser per a ser llençada fora i ser trepitjada pels humans. 14 Vosaltres sou la llum del món: no pot amagar-se una ciutat col·locada dalt d’un muntanya; 15 tampoc no s’encén una llàntia d’oli per posar-la sota la mesura d’àrids, ans bé sobre el llantier, per tal que brilli per tots els qui es troben a casa. 16 Deixeu que comenci a brillar així[a] la vostra llum a la vista dels humans, a fi que vegin les vostres bones obres i lloïn el vostre Pare que està en els cels.»
Tots els qui són sal i llum conserven el planeta terra i il·luminen la humanitat
El passatge que llegirem avui forma part del Sermó de la muntanya, immediatament després de les Benaurances (Mt 5,1-12). Jesús pujà a la muntanya, deixant al peu la gran gentada que s’hi havia congregat, s’assegué com un mestre i es posà a ensenyar els deixebles que se li havien acostat. Avui som nosaltres els qui ens hi hem apropat i ell, sempre present, ens imparteix la mateixa lliçó. Ara bé, aquests «vosaltres» ja no són aquells deixebles jueus a qui Jesús s’adreçava com el Messies d’Israel que rellegia la Llei en forma de benaurances dalt de «la muntanya» sense nom, que actualitzava el Sinaí, en la mateixa en què, al final de l’Evangeli, convocà la resta d’Israel, els Onze, que havien perdut la seva representativitat, i els envià a totes les nacions a fer-ne deixebles seus (24,16-20). Ara som nosaltres aquells a qui continua adreçant-se, tots els humans, sense fer distinció entre jueus i pagans. De la mateixa manera que els Dotze van perdre les seves credencials perquè la seva «sal s’havia tornat fada», a nosaltres ens podria passar el mateix si no envigorim la sal amb què hem de salar la terra, perquè el nostre planeta recuperi la verdor inicial que li conferí el Creador. No podem amagar la llum de què som portadors en els recintes sagrats i no la fem brillar perquè il·lumini «tots els qui es troben a casa». Jesús no parla de temples ni de milers de persones que s’hi aglomeren, sinó d’un senzill «llantier» on hem he col·locar la nostra llàntia plena d’oli, així com de «cases» on habita la gent. Ja és hora, doncs, que deixem que comenci a brillar la nostra llum a la vista dels humans, a fi que veient les nostres obres bones lloïn, en conseqüència, el Pare celestial. Es tracta d’una sintonia, sense paraules, que l’Esperit creador fa ressonar per tot el nostre planeta blau. No té necessitat de repetidors ni de grans xarxes socials ni té bits que es poden mesurar. És l’harmonia que només poden percebre els sentits interiors.
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista
[a] L’imperatiu aorist 3ª. persona singular té valor ingressiu.
