(688b 532b) Mt 9,35–10,14 Còdex Beza; 9,36–10,8: Leccionari litúrgic.

^9,35 Jesús recorria totes les ciutats i les aldees, ensenyant en les seves sinagogues i procla­mant la bona notícia del Regne i guarint tota malaltia i tota xacra.

³⁶ En veure aquelles multituds, va sentir-ne compassió, perquè estaven maltractats i abatuts, «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17). Llavors diu als seus deixebles: «La collita és abundosa, però pocs són els segadors. ³⁷ Demaneu, doncs, al Senyor de la collita que enviï segadors a la seva collita.» ^10,1 Ihavent cridat els seus Dotze deixebles, els donà potestat sobre els esperits immunds per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra.

² Els noms dels Dotze enviats són aquests:[a] primer Simó, l’anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, el de Zebedeu, i el seu germà Joan; ³ Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el recaptador d’impostos; Jaume el d’Alfeu i Lebeu; ⁴ Simó el Zelota i Judes l’Iscariot, el qui el lliurà.

⁵ A aquests Dotze Jesús els va enviar amb les següents instruccions: «No us dirigiu a terra de pagans i no entreu en cap ciutat de samaritans; ⁶ més aviat dirigiu-vos a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. ⁷ Aneu i proclameu dient que el Regne dels cels és a prop. ⁸ Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis.[b] De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.

⁹ No us procureu or, ni plata, ni coure en les vostres faixes; ¹⁰ ni alforges per al camí, ni dues túniques, ni sandàlies, ni  bastó; perquè el qui treballa, bé es mereix el seu jornal.

¹¹ La ciutat on entreu, informeu-vos bé si hi ha algú digne de rebre-us, i quedeu-vos-hi fins que en sortiu. ¹² En entrar en la comunitat, saludeu-la dient: Pau en aquesta comuni­tat![c]¹³ Si la comunitat és digna, que hi arribi la vostra pau; però si no és digna, que la vostra pau retorni a vosaltres. ¹⁴ Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, en sortir a fora d’aquella la ciutat traieu-vos la pols dels peus.»  

Si no us acullen ni us escolten, en sortir a fora d’aquella ciutat traieu-vos la pols dels peus

Tant al principi (v. 35) com al final (vv. 9-14) del text evangèlic que ens ha estat proposat de llegir aquest diumenge hi he suplert informacions que he considerat oportunes per a situar en el seu context vital: al principi, les instruccions de Jesús impartides als Dotze i, al final, la manera com haurien de comportar-se aquests en cas de ser acollits o rebutjats en la missió. De manera que he proposat com a títol del present comentari el signe que expressa la ruptura amb els qui no els hagin rebut, com solien fer els jueus quan retornaven d’un país pagà. El fet de no haver acollit la paraula els feia impurs, com si fossin pagans. Mateu suposa aquí coneguda l’elecció dels Dotze, que Marc esmenta explícitament (Mc 3,13-18). L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel. Jesús s’ha adonat que la seva sola presència, ensenyament i guarició no podia cobrir les multituds maltractades i abatudes que anaven esgarriades «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17), i va sentir-ne compassió. A fi de pal·liar-ho, decidí escollir Dotze missioners perquè cooperessin amb ell en aquella difícil tasca. Amb algunes variants, els seus noms ens són ben coneguts. En les instruccions que els imparteix, queda clar que la seva missió ha de circumscriure’s a Israel, per no considerar, segons Mateu, que els samaritans formessin part del poble jueu. Jesús s’arrengleraria amb aquells que excloïen els samaritans com si fossin pagans, mentre que ni Lluc (Lc 10,30-37) ni Joan (Jn 4,4-48) no compartiran aquest exclusivisme. Entre les instruc­cions que els imparteix, el Còdex Beza posa èmfasi quatre vegades en la necessitat d’alliberar les persones: «Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc», fent servir «la potestat» que els havia conferit sobre tota mena d’esperits immunds «per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra.»

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel.

[b] Entre les instruc­cions que els imparteix, el Còdex Beza, emprant l’imperatiu aorist en lloc de l’imperatiu present, posa èmfasi quatre vegades en la necessitat imperiosa d’alliberar les persones.

[c] El Còdex Beza, avalat pel Sinaític original i tres grans uncials, ens ha conservat la fórmula de salutació que feien servir els jueus: «saludeu-la dient: Pau en aquesta comunitat!»

L'entrada Diumenge XI del temps ordinari // Mt 9,36–10,8 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(688 532) Jn 6,51-59[a] Còdex Beza[b]

• Punt final del Discurs de Jesús sobre el pa de vida)

^6,51 «Jo Soc el pa viu, el que ha baixat del cel; si algú, doncs, menja d’aquest pa viurà per sempre, i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.»

• Discussió dels jueus entre ells)

⁵² Es posaren a discutir els jueus entre ells dient: «Com pot aquest[c] donar-nos la seva carn a menjar?» ^53a Jesús els assegurà:

• Parèntesi eucarístic inserit posteriorment)[d]

[[^6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. ⁵⁴ El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. ⁵⁵ Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. ^56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.»]] 

• Resposta de Jesús a la interpel·lació dels jueus)

^6,56b«En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. ⁵⁷ Com em va  enviar el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi.  ⁵⁸ Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren;  el qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 

• Ubicació de la discussió: Sinagoga de Cafarnaüm)

⁵⁹ Digué això mentre ensenyava a la sinagoga, a Cafarnaüm, en dia de sàbbat.

Parèntesi eucarístic inserit posteriorment en el discurs de Jesús sobre el pa de vida

Avui, festivitat del Corpus (un dels tres dijous més brillants que el sol), llegim el final del Discurs sobre el pa de vida. Molts comentaristes coincideixen en què la part referent a l’Euca­ristia (cos i sang de Crist) no formava part de la discussió sostinguda per Jesús amb els jueus a la sinagoga de Cafarnaüm. Si, en comptes de seguir el text alexandrí, acceptat com a base de les edicions crítiques i traduccions modernes, s’haguessin fixat en el plus que ens conserva el Còdex Beza (en cursiva), haurien comprovat que el parèntesi eucarístic: «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida», no és res més que un doblet afegit, a prin­cipis del s. ii, a la resposta original de Jesús a la interpel·lació dels jueus: «Com pot aquest donar-nos la carn a menjar?», a saber: «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu  el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell… Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren;  el qui mengi aquest pa viurà per sempre.» En el duplicat que hem llegit avui s’ha passat de «prendre el cos del Fill de l’home» a parlar de la seva carn i sang, un tema, el de la sang, inacceptable a οϊdes del jueus (els hauria sonat a antropofàgia), ja que segons ells la sang era sinònim de vida. El parèntesi eucarístic inserit poste­riorment té sentit per a nosaltres, que ho prenem en sentit metafòric: «El qui menja la seva carn i beu la seva sang —la del Fill de l’home— té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.» La influència abassegadora de les cartes paulines, en especial als Corintis, induí a redactar aquest doblet. En el Còdex Beza hi figuren tots dos. Més tard s’eliminà l’original i ens hem quedat amb el duplicat.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] M’he pres la llibertat d’afegir-hi el v. 59, per tal d’informar els lectors sobre la localització d’aquesta dis­cus­sió, però he prescindit de comentar-lo.

[b] En cursiva: Text conservat tan sols pel Còdex Beza.

Entre claudàtors [[-]]: Afegitó introduït posteriorment per membres de l’anomenada escola joànica.

En negreta:  Informacions sobre el complicat estat actual del text.

[c] El pronom «aquest» adquireix un to despectiu, el mateix to exactament de la murmuració anterior dels jueus: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill d’en Josep, de qui nosaltres coneixem el pare i la mare? Com és que diu de si mateix que ha baixat del cel?» (v. 42).

[d] A fi de visualitzar aquest doblet, acararé alguns trets de la resposta original de Jesús (columna de l’es­querra) amb els corresponents de la que se li atribuí posteriorment (columna de la dreta).

L'entrada Santíssim Cos i Sang de Crist // Jn 6,51-59 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(687 531) Jn 3,16-18 Còdex Beza

^3,16 «Tant ha estimat Déu el món que ha donat el Fill unigènit, a fi que tot aquell que li dona l’adhesió no es perdi, sinó que tingui vida eterna. ¹⁷ Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell. ¹⁸ Per això[a]qui li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jut­jat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.»

Déu no envià el seu Fill per jutjar el món, sinó per salvar-lo

Al terme del diàleg de Jesús amb Nicodem, l’autor de l’escrit hi ha inserit un monòleg on glossa l’íntima relació que tenia Jesús amb el Pare en quant Fill unigènit de Déu. Considero que és un tema molt adient per a parlar-ne aquest diumenge de final del cicle pasqual, deixant de banda tota mena d’especulacions trinitàries o cristològiques i centrant-nos en el tema de la salvació del món, en una teologia que sigui alliberadora per a totes les persones que el conformen. Jesús de Natzaret encarna el projecte que Déu tenia pensat des de sempre per a la humanitat. Des del moment en què en prengué consciència quan sortí del riu Jordà, l’anà activant fins a portar-lo a plenitud en el Golgota. Constituït així «Fill unigènit de Déu», ens ha revelat la intimitat del Pare que ens dona l’opció d’«esdevenir fills de Déu» a tots els qui lliurement l’acollim en la nostra vida i que hem «nascut de Déu», exactament com ell, el Fill de l’home. L’autor d’aquest escrit és refractari a les especulacions sobre el Judici final que tant angoixaven les primeres comunitats paulines i que no fa pas gaire solien ser encara un tema ineludible en els predicadors quaresmals. És molt categòric en aquest punt: «Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell» de tota mena de poder religiós, polític, econòmic o social que l’esclavitza i el redueix a un número; més encara, parteix de la convicció que el judici ja ha tingut lloc: «Per això —continua— qui  li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.» El Còdex Beza (en cursiva) ho considera com una conseqüència de l’afirmació precedent. No cal, però, que sigui una adhesió conscient, sinó, això sí, ben real, de persona a persona, acollint el projecte de Déu sobre l’home, començant pel respecte total de la creació i de totes les persones que hi conviuen. 

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Tan sols el Còdex Beza, i encara només la pàg. llatina (la grega aquí és lacunar) conserva l’enllaç, Propter hoc, «Per això», d’aquest incís amb el precedent. Que no hi hagi cap judici final és conseqüència del fet que Déu no va enviar el seu Fill com a jutge, sinó com a salvador/alliberador del món. Aquesta idea ja l’havia desenrotllada anteriorment el nostre autor, davant la incredulitat dels jueus: «Si algú escolta les meves paraules i les guarda, jo no el jutjo, perquè no he vingut a jutjar el món, sinó a salvar el món. El qui em refusa i no acull les meves paraules, té qui el jutja: la paraula que jo he pronunciat, aquesta el jutjarà el darrer dia» (Jn 12,47-48).

L'entrada Santíssima Trinitat // Jn 3,16-18 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(686 530) Jn 20,19-20a.20b-23 Còdex Beza

^20,19 Essent ja al capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els diu: «Pau a vosaltres!» ^20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat.

^20b Els seus deixebles,[a] aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. ²¹ Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio[b] a vosaltres.» ²² I, havent dit això, insuflà[c] damunt d’ells i els saluda: «Rebeu Esperit Sant: ²³ Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els retinguéssiu, quedaran retin­guts.»

Jesús Ressuscitat insufla Esperit Sant sobre els seus deixebles

Si comparem «el primer dels sàbbats setmanals —després del gran Sàbbat—, quan Maria Magdalena va anar de bon matí, quan encara era fosc, al sepulcre» (Jn 20,1), amb «el capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, quan estaven les portes tancades on es trobaven els deixebles per por dels jueus» (20,19), comprovarem la distància abissal que, del matí al capvespre del dia en què s’inaugurava la nova creació, mitjançava entre el cercle femení, representat per Maria Magdalena, la primera que reconegué la presència del Ressuscitat quan la cridà pel seu nom, «Maria!» (20,14-16), i el cercle masculí que havien tancat i barrat les portes per por que els jueus els detinguessin, com havien fet amb «els altres dos sediciosos que portaren també perquè fossin executats amb ell» (Lc 23,32). Jesús ressuscitat s’ha aparegut, en primer lloc, a «els deixebles», en general, desitjant-los que tinguessin pau, «Pau a vosaltres!», i mos­trant-los les mans i el costat obert, perquè comprovessin que era el mateix a qui havien crucificat. No consta, tanmateix, cap reacció d’«els deixebles». Tot seguit, en canvi, apareixen «els seus deixebles», segons precisa el Còdex Beza mitjançant el pronom grec autou, diferenciant-se netament dos grups de deixebles. Jesús els ha saludat al seu torn: «Pau a vosaltres!», car s’havien alegrat d’haver vist el Senyor. L’experiència del Res­suscitat no es pot visualitzar ni es pot expressar amb paraules ni conceptes; tan sols el llenguatge metafòric s’hi pot apropar. No es tracta d’una experiència puntual, que es fa una vegada per totes: s’ha d’anar aprofundint, a mesura que hom li obre «les portes». Un cop pacificats, Jesús els pot enviar: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.»

La missió que rebem nosaltres és la mateixa que Jesús va rebre del Pare. No fa distin­cions. Per a poder-la dur a terme, però, cal que es produeixi un canvi qualitatiu en nosaltres, els enviats. Quan Déu va modelar l’home amb pols de la terra, «insuflà sobre les seves narius un alè de vida»; Jesús reprèn i acaba l’obra del Creador: «insuflà damunt d’ells i els diu: “Rebeu Esperit Sant.”» L’alenada del Déu Creador va produir un «ésser vivent» (Gn 2,7); la que Jesús continua insuflant en tots els qui envia a la missió per tota la terra els capacita per a fer l’experiència de l’Esperit Sant.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els Deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, ja que han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixebles a qui Jesús estimava (21,7.20.24). 

[b] El Vaticà i la gran majoria de manuscrits usen aquí dos verbs distints quan fan referència al Pare que ha enviat (verb apostellô) el seu Fill i quan és el Fill qui, al seu torn, envia (verb pempô) els deixebles per a una determinada missió, com si es tractés de dues missions distintes. El Còdex Beza, avalat per alguns uncials, utilitza el mateix verb (apostellô) per a ambdues missions, sense fer distincions entre l’una i l’altra.

[c] En un temps en què l’escriptura contínua, sense separació de paraules,  no tenia signes de puntuació ni es podia fer cap mena de referència en el seu interior, la repetició d’un mot, com és el cas aquí del verb «insuflar», portava el lector al passatge on apareixia per primera vegada aquest mot en la Bíblia. Els jueus hel·lenistes se servien de la Bíblia del Setanta, en llengua grega. La primera vegada que s’hi presenta el verb «insuflar», el trobem en el llibre del Gènesi (Gn 2,7). Jesús dona per acabada la creació el dia vuitè, «el primer dia després del sàbbat jueu», «insuflant» damunt dels seus deixebles no un «alè de vida», sinó el do de l’«Esperit Sant».

L'entrada Diumenge de Pentecosta // Jn 20,19-23 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(685 529) Mt 28,16-20 Còdex Beza

^28,16 Els Onze deixebles se n’anaren a la Galilea, a la muntanya que Jesús els havia ordenat. ¹⁷ En veure’l, l’adoraren; alguns, però, dubtaren. ¹⁸ Acostant-se a ells, Jesús els parlà dient: «M’ha estat donada plena autoritat en els cels i sobre la terra. ¹⁹ Aneu ara,[a] feu-los deixebles meus[b] a totes les nacions,[c] després de batejar-los en el nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant,[d] ²⁰ ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit. I heus aquí que Jo Soc en companyia de vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món.»

La muntanya del Sinaí i la muntanya innominada de Jesús

Per la festa de l’Ascensió llegirem el final de Mateu. Jesús havia promès als seus deixe­bles, quan encara eren Dotze, que després de la seva resurrecció aniria davant d’ells a Galilea i els ho feu recordar per mitjà de les dones a qui s’aparegué per primera vegada (Mt 26,32; 28,7.10). Ara, però, després de la defecció de Judes, tan sols són Onze. Han perdut la representativitat que els havia conferit sobre Israel. Finalment, dubtant alguns d’ells que realment hagués ressuscitat, accedeixen a anar-se’n a Galilea, «a la muntanya que Jesús els havia ordenat». És la quarta vegada que Mateu menciona aquesta «muntanya», sempre amb l’article referencial a la Muntanya paradigmàtica del Sinaí (5,1; 14,23; 15,29, 28,16), però deliberadament innominada. La primera vegada que es menciona, Jesús hi inaugurà l’ensenyança sobre el Regne de Déu, no basada en el Decàleg del Sinaí, sinó en les Benaurances. Les dues mencions de l’entremig tenen lloc en les dues multiplicacions dels pans que serviren per a assaciar 5.000 i 4.000 homes adults (sense dones ni infants), respectivament, i que mogueren Jesús a retirar-se a «la muntanya» tot sol, per evitar que el fessin rei (Jn 6,21), la primera, o per guarir tota mena de xacres i tolits, la segona. La darrera menció clourà la seva presència terrenal entre els seus deixebles i servirà per a mostrar als Onze el canvi radical de plans que ha concebut, de resultes del seu fracàs com a Messies d’Israel: a partir d’ara s’hauran de dirigir a totes les nacions paganes i n’hauran de fer deixebles en «el nom» del Pare, el seu i de l’Esperit Sant, d’un Pare proper i familiar que ha vessat el seu Esperit sobre la creació perquè aquesta li procuri fills i filles, i no d’un Déu omnipotent que inspira temor i dicta lleis. Els Onze han de continuar les ensenyances que ell havia iniciat a «la Muntanya» de les Benaurances, «ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit», i els assegura la seva presència constant enmig d’ells.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El Còdex Beza ho expressa en to imperatiu i, en comptes de la conjunció «doncs», que presenten moltíssims manuscrits i el text usual, conserva l’adverbi «ara», subratllant el to de la injunció també en imperatiu que fa Jesús als Onze: «Aneu ara, feu-los  deixebles meus a totes les nacions.»

[b] La llengua hel·lenística té tendència, en la seva evolució, a prendre verbs intransitius com a transitius, com és el cas del verb mathêteuein, «ser deixeble»,que ha passat aser pres en el sentit de «fer deixeble» (Mt 12,52; 27,57; 28,19; Ac 14,21).

[c] L’evangelista empra el pronom personal masc. pl., autous, tot i que fa referència a ta ethnê, neutre pl., perquè té la ment posada en les persones que conformen les nacions paganes.

[d] És probable que aquesta fórmula baptismal reflecteixi més aviat l’us litúrgic que en feu més tard l’es­glésia primitiva. En un principi, el baptisme s’administrava, segons recalca el Còdex Beza (= D), «en el nom del Senyor Jesús Messies» (Ac 2,38 D; 8,16 D; 10,48 D).

L'entrada Ascensió del Senyor // Mt 28,16-20 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(684 528) Jn 14,15-21 Còdex Beza

^{14,15 «}Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!,[a] ¹⁶ i jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit,[b] a fi que resti per sempre amb vosaltres,[c] ¹⁷ l’Esperit de la veritat,[d] que el món no pot acollir, perquè no el veu ni el coneix; vosaltres, en canvi, el coneixeu, ja que resta amb vosaltres i és en vosaltres. ¹⁸ No us deixaré orfes, torno a vosaltres. ¹⁹ Encara per un poc, i el món ja no em veurà; però vosaltres em veureu, perquè jo visc i vosaltres viureu. ²⁰ Aquell dia, coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. ²¹ El qui reté els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima; ara bé, el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell.»

Jo pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit perquè resti per sempre amb vosaltres

El passatge que llegim avui enllaça amb el del diumenge passat. Ens vam saltar, però, dos versets on Jesús ens recalcava: «I tot allò que demanéssiu en el meu nom, jo ho faré, a fi que sigui glorificat el Pare en el Fill. Tot el que demanéssiu en el meu nom, ho faré jo» (vv. 13-14). D’aquí que continuï amb un imperatiu: «Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!» Els manaments que Jesús ens mana guardar no són, doncs, els de la Llei mosaica. Han d’estar presidits per l’amor a la seva persona, al seu «nom». Si hi ha aquesta sintonia, «jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit, a fi que resti per sempre amb vosaltres». És la primera vegada que Jesús, en el seu discurs de comiat, parla de l’Esperit Sant sota la denominació del «Paràclit», d’un advocat defensor que, com ell («un altre Paràclit»), resti d’ara endavant per sempre al costat dels seus deixebles. «El món», gairebé sempre negatiu en aquest escrit, el domini dels poderosos, no en té ni idea, perquè només es mou segons categories de poder. Un cop els dirigents religiosos i polítics l’hagin eliminat, «el món ja no em veurà», però asse­gura que nosaltres sí que el veurem, «perquè jo visc i vosaltres viureu». «Aquell dia» és el primer dia de la nova setmana que comença el dia de la seva resurrecció. Si fem l’experiència del Ressuscitat, «coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». És la sintonia total amb el projecte de Déu que Jesús ha encarnat. El període es clou com s’havia iniciat: «El qui té els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima.» El secret per a poder-lo «veure» és l’amor/es­tima­ció que crea uns nous vincles indestructibles per a qualsevol mena de poder: «el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell». Aquesta és l’experiència personal del Deixeble, a qui Jesús estimava, que ha escrit aquest llibre. És el seu autoretrat.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El Còdex Beza, avalat per molts manuscrits, conserva el verb guardar en imperatiu aorist, «guardeu», en comptes del futur «guardareu», del còdexs Vaticà i Sinaític, entre altres.

[b] El tema del Paràclit es presenta 4× en aquest escrit, *Jn 14,16.26, en la primera redacció, i **Jn 15,26 i 16,7, en la segona. En els Sinòptics no apareix aquest personatge. En la resta d’escrits del Nou Testament el retrobarem en 1Jn 2,1. Deriva del verb parakaleô, «cridar, cridar cap a tu, convocar, exhortar, encoratjar», usat sovint pels Sinòptics, sobretot per Lluc-Actes, però mai per Joan. La millor presentació ens la forneix *Jn 14,26: «El Paràclit, l’Esperit Sant, que enviarà el meu Pare en el meu nom, ell us ho ensenyarà tot i us recorda­rà tot el que jo us hagi dit.»  En els dos passatges de primera redacció és enviat pel Pare a petició de Jesús; en els dos de segona redacció és Jesús mateix qui l’envia: «Quan vingui el Paràclit, que us vaig a enviar jo, des de prop del meu Pare, l’Esperit de la veritat, que procedeix del meu Pare, ell donarà testimoni de mi» (**15,26). En una darrera aparició, substituït pel pronom dues vegades, ens n’ofereix el millor resum: «Quan vingui aquell (el Paràclit), l’Esperit de la Veritat, ell us conduirà en tota la veritat: no parlarà, en efecte, pel seu compte, sinó que parlarà del que haurà sentit i us anunciarà l’esdevenidor. Aquell em glorificarà, ja que prendrà d’allò que és meu i us ho anunciarà. Tot el que té el Pare és meu; per això he dit: “Pren d’allò que és meu i us ho anunciarà”» (**16,13-15). .

[c] El text usual canvia l’ordre dels mots i el verb, «a fi que amb vosaltres sigui sempre»; Beza, en canvi, en subratllava la permanència posant el verb restar en la primera posició.

[d] El terme grec pneûma és del gènere neutre, però el Còdex Beza el farà concertar tot seguit tres vegades amb el pronom el en masculí, a fi de deixar ben clar, saltant-se les lleis de la gramàtica, que es tracta de l’Esperit personal de Déu.

L'entrada Diumenge VI de Pasqua // Jn 14,15-21 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(683 527) Jn 14,1-12 Còdex Beza

^14,1 Llavors digué als seus deixebles:[a] «Que no es torbi el vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi. ² En la comunitat del meu Pare hi ha moltes estances; si no, ¿us hauria dit que vaig a preparar-vos un lloc? ³ I quan me n’hagi anat a preparar-vos un lloc, vindré de nou i us prendré amb mi, a fi que allà on soc jo, hi sigueu també vosaltres. ⁴ I allà on vaig, ja ho sabeu i en sabeu el camí.»

⁵ Li diu Tomàs, el qui anomenen Bessó[b]: «Senyor, no sabem on vas; com, doncs, en sabrem el camí?» ⁶ Jesús li respon: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare si no és per mi. ⁷ Si em coneixeu a fons, coneixereu també el meu Pare; per tant, des d’ara el coneixeu i l’heu vist.»

⁸ Li diu Felip[c]: «Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou.» ⁹ Jesús li respon: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. I ¿com és que tu dius: “Mostra’ns el Pare”? ¹⁰ ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us he dit, no les dic pel meu compte; és el Pare que resta en mi qui fa les seves obres. ¹¹ Creieu-me: el Pare està en mi i jo estic en el Pare; si més no,creieu per les obres mateixes. ¹² En veritat, en veritat us dic: el qui creu en mi, les obres que jo faig, també ell les farà, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí?

L’incís inicial: «Llavors digué als seus deixebles» (*14,1), con­servat tan sols pel Còdex Beza, enllaçava, en la primera redacció d’aquest escrit, amb l’ensenyança que Jesús acabava d’impartir sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Una vegada remode­lada l’obra, amb la denúncia d’un traïdor, «Judes, fill de Simó, de Cariot», i l’anunci de la futura triple negació de Pere, passatges tots ells inserits per l’autor en segona redacció (**13,18-38), eliminaren aquest incís (no el troba­reu, per tant, en el text usual), considerant que era superflu. De fet, però, Jesús encetava amb ell el relati­vament breu Discurs de comiat que cloïa amb una intimació: «Arriba el prín­cep d’aquest món… Aixe­queu-vos, anem-nos-en d’aquí!» (*14,30-31).

El comiat de Jesús ha estat interromput per tres interven­cions de membres dels Dotze: Tomàs, Felip i Judes, no el de Cariot. Totes tres comencen de la mateixa manera, amb el verb «dir» en temps present: «Li diu», emfatitzant-ne la vivor, seguides del títol amb què els deixebles s’adrecen a Jesús com a «Senyor». Les dues primeres respostes comencen també de la mateixa manera, en temps present: «Li diu Jesús»; la tercera és molt solemne, en temps passat: «Jesús respongué i digué.»

Pel que fa a la primera intervenció, el nom de «Tomàs» va seguit, sempre segons el Còdex Beza, d’una explicació-traducció del nom arameu, «el qui anomenen (activat, en temps present) Bessó», reactivant així la primera bessonada de la Bíblia (Gn 25). Tomàs repre­senta aquí el paper de l’incrèdul Esaú: «Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí?», i Jesús el de Jacob: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida.»

Pel que fa a la segona, Felip demana a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare», i Jesús li retreu: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip?» En aquest «vosaltres» Jesús, avui, ens ha encabit a tots nosaltres, els creients.

La tercera intervenció l’haurem de llegir en privat.

[a] La revelació que un del grup seria un traïdor, amb la seva consegüent sortida de Judes del grup, i l’anunci de la futura triple negació de Pere, ampliacions de segona redacció (**Jn 13,18-38), havien interromput l’ensenyança que Jesús havia iniciat sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Amb aquest incís, conservat tan sols pel Còdex Beza, però present ja en algunes antigues versions llatines i siríaques, Jesús enceta el discurs de comiat encoratjant els seus deixebles. 

[b] Segons el Còdex Beza, d’aquesta explicació-traducció del nom de Tomàs, present altres tres vegades en passatges pertanyents a la segona redacció (**Jn 11,16; 20,24 i 21,2), n’hi hauria constància ja aquí, en la primera redacció. La insistència (4× en total), sense que se’ns reveli el nom de l’altre bessó, a un jueu bon coneixedor de la Torà li portarà a la memòria la primera bessonada que es menciona en la Bíblia, Gènesi 25, Esaú i Jacob: «Hi ha dues nacions en el teu ventre (de Rebeca); dos pobles naixeran de les teves entranyes. Un serà més fort que l’altre, el més gran servirà el més petit»: Esaú va ser el primer en sortir, però es va vendre la primogenitura per un plat de llenties. Si resseguim la història d’Israel, Jacob fou l’avantpassat del poble d’Israel, mentre que Esaú ho fou dels Edomites. En el Quart Evangeli, Tomàs interpretarà el paper d’Esaú i Jesús el de Jacob. Això requeriria una llarguíssima explicació.

[c] Felip, en contrast amb l’incrèdul Tomàs, fou el primer deixeble a qui Jesús invità al seguiment (Jn 1,43-44). Juntament amb Andreu, dos noms grecs, naturals ambdós de Betsaida, seran els qui presentaran a Jesús uns pagans de llengua grega que el volien veure (12,20-23).

L'entrada Diumenge V de Pasqua // Jn 14,1-12 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(674 518) Mt 17,1-9 Còdex Beza

^17,1 I s’esdevingué que, al cap de sis dies, en Jesús pren amb ell en Pere i en Jaume i en Joan, el seu germà, i els fa pujar a una muntanya extremament alta.[a] ² Jesús, havent-se trans­figurat en presència d’ells, el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevingueren blancs com neu. ³ Llavors s’aparegueren a ells Moisès i Elies en companyia d’ell tot conversant. ⁴ En Pere reaccionà i digué a Jesús: «Senyor, és bo que nosaltres estiguem aquí: si vols, farem aquí tres tendes, una per a tu, una per a Moisès i una per a Elies.» ⁵ Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra, i sortí una veu del núvol que deia: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» ⁶ Els deixebles, en sentir-ho, caigueren amb el front a terra i van tenir moltíssima por. ⁷ En Jesús s’acostà, els tocà[b] i els digué: «Aixequeu-vos i deixeu de tenir por.» ⁸ Havent ells alçat els ulls, no veieren ningú més que Jesús.

⁹ Mentre baixaven de la muntanya, en Jesús els donà una ordre: «No conteu a ningú aquesta visió fins que el Fill de l’home s’hagi aixecat[c] d’entre els morts.»

Jesús pren amb ell en Pere, en Jaume i en Joan, i els fa pujar a una muntanya extremament alta

La «muntanya extremament alta», a on el diable va transportar Jesús per oferir-li tots els reialmes del món, a condició que l’adorés, és la mateixa, segons el Còdex Beza (variants en cursiva), on tindrà lloc la transfiguració. Aleshores, Jesús va invitar el diable a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» (Mt 4,8-10 D); ara, Jesús, que tot just acaba d’invitar Pere, després que aquest li llancés un conjur per dissuadir-lo de parlar del seu fracàs com a Messies, a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs! Tu ets per a mi una pedra d’escàndol» (16,22-23), pren amb ell, «sis dies després» d’això, Pere, Jaume i Joan, «i els fa pujar a una muntanya extremament alta», on es transfigura en presència d’ells: «el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevin­gueren blancs com neu». En aquest moment s’aparegueren als tres deixebles Moisès i Elies en companyia de Jesús conversant entre ells. Pere pretén retenir la visió. Proposa de fer-hi tres tendes: en el centre hi posarien Moisès, flanquejat per Jesús i Elies respecti­vament. Però en el cel no pensen igual: «Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra.» El núvol, símbol de la presència de Déu, interromp Pere i els confereix cobertura perquè puguin escoltar la veu de Jesús, el qual, en contra del que Pere proposava, era a qui havien d’escoltar, i no a Moisès ni a Elies: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» Jesús s‘acosta als deixebles, plens de por, i els toca tot invitant-los a aixecar-se. En alçar ells els ulls, no veieren ningú més que Jesús. S’havia esvaït la visió. Tot baixant de la muntanya, els ordena de no contar a ningú la visió, fins que, després de la seva mort violenta en mans dels dirigents d’Israel, no hagi ressuscitat de la mort, repetint-los el que Pere, amb un conjur, considerant que estava endimo­niat, havia volgut evitar que succeís.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Dins l’escena de la transfiguració, en el text usual no hi figura l’adverbi «extremament», adverbi que sí que es presentava en tots els mss. en la tercera temptació del diable (vegeu Mt 4,8). Malauradament, sense aquest adverbi. es perd inexorablement la connexió entre ambdues escenes, oimés si es té en compte que en la resposta de Jesús a la proposició del diable no figurava cap invitació a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n, Satanàs!», segons llegim en el text usual, i sí, en canvi, en el Còdex Beza: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!», avalat per molts mss. uncials i per gairebé tots els minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, que ho havien llegit en el seu exemplar grec.

[b] El gest de Jesús de «tocar-los» passa sovint desapercebut als comentaristes. Ens trobem de ple dins la visió. A Cesarea de Filip, Pere havia intentat, amb un conjur, dissuadir Jesús de parlar de la seva previsible mort violenta en mans dels summes sacerdots, dels ancians i dels lletrats (16,21-23). En la present escena, Déu ha desautoritzat els tres deixebles indicant-los que a qui han d’«escoltar» és a Jesús i no a Moisès ni a Elies. En «escoltar» ells la veu del cel, caigueren rostre en terra morts de por. Jesús, «el rostre del qual brillava com el sol», s’apropa a ells i «els toca» —igual com havia «tocat» el leprós (Mt 8,3), la sogra de Pere enfebrada (8,15) i els dos cecs (9,29; 20,34) o, a la inversa, com havia quedat alliberada la hemorroïssa del seu fluxe de sang que la feia impura (9,20.21.29) i com havien quedat guarits tots els qui es trobaven malament en «tocar» la borla del seu vestit (14,36)— i, tot seguit, invita els tres deixebles a «aixecar-se» i a «deixar de tenir por». L’acció de «tocar» (Mt 9×) té sempre un efecte salvífic i alliberador, en saltar-se Jesús les prescripcions de la Llei que prohibien «tocar» gent impura.

[c] El Còdex Sinaític i la gran majoria de mss. empren aquí el verb anistêmi, ressuscitar, mentre que única­ment els còdexs Beza i Vaticà empren el verb egeirein, aixecar-se, amb el mateix significat, en principi, si bé els traductors solen traduir ambdós verbs grecs amb el verb ressuscitar. S’haurà d’aprofundir en aquest ús diversificat.

L'entrada Diumenge II de Quaresma // Mt 17,1-9 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(673 517) Mt 4,1-11 Còdex Beza

^4,1 Aleshores en Jesús fou conduït per l’Esperit al desert perquè fos temptat pel diable. ² Havent dejunat dies quaranta i quaranta nits,[a] al final va tenir fam. ³ El temptador se li acostà i li digué: «Si Fill ets de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» ⁴ En resposta Jesús digué: «L’home no viu només de pa, sinó de tota paraula de Déu.»[b]

⁵ Aleshores el diable se l’enduu a la ciutat santa, el posa dempeus en el pinacle del Temple ⁶ i li diu: «Si Fill ets de Déu, tira’t daltabaix, perquè està escrit: “Als seus àngels donarà ordres a propòsit teu”[c] i: “Et prenen amb les palmes de les mans, perquè el teu peu no ensopegui amb cap pedra.”[d]» ⁷ En Jesús li contestà: «De nou està escrit: “No temptaràs el Senyor el teu Déu.”[e]»

⁸ Novament el diable se l’enduu a una muntanya extraordinà­riament alta, li mostrà tots els reialmes del món i la seva glòria ⁹ i li digué: «Tot això et donaré si prosternant-te m’adores.»[f] ¹⁰ Aleshores en Jesús li diu: «Ves-te’n darrere meu,[g] Satanàs, perquè està escrit: “Al Senyor el teu Déu adoraràs i tan sols a ell donaràs culte.”[h]»

¹¹ Aleshores el diable el va deixar, i llavors s’acostaren uns àngels i es posaren a servir-lo.

Ves-te’n darrere meu, Satanàs

Comencem la Quaresma comentant les temptacions a què Jesús fou sotmès pel diable en el desert. La iniciativa, però, l’havia presa l’Esperit Sant: «Jesús fou conduït per l’Esperit al desert perquè fos temptat pel diable.» L’Esperit, que tot just l’havia ungit Messies d’Israel, es vol encertir que no es repetirà el fiasco del poble d’Israel durant els quaranta anys del seu pas pel desert. Mateu ho posa en relleu: «Havent dejunat dies quaranta i quaranta nits, al final va tenir fam.» Les tres proves fan referència a tres situacions d’aquell pas pel desert. La primera actualitza l’escena del mannà, posant en boca de Jesús la dita de Dt 8,3: «L’home no viu sols de pa, sinó de tota paraula de Déu», on la paraula de Déu supera amb escreix el prodigi de convertir les pedres en pans. La prova central té lloc a la ciutat santa, on el diable «el posa dempeus en el pinacle del Temple» i l’invita a tirar-se daltabaix perquè demostri que és el Fill de Déu portat pels àngels perquè no ensopegui amb cap pedra. Moisès posà a prova Déu en l’escena de Meribà, picant dues vegades la roca amb el bastó (Nm 20,11-13). Jesús con­testa al diable adduint aquella mateixa Escriptura: «No temptaràs el Senyor el teu Déu» (Dt 6,16). La tercera prova actualitza l’escena del vedell d’or: nova­ment el diable se l’enduu a una muntanya extraordinàriament alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això et donaré si prosternant-te m’adores.» Jesús no solament supera la prova, sinó que, segons el Còdex Beza, invita el diable a posar-se darrere seu i a emprendre el seguiment com a deixeble. És la mateixa invitació que farà a Pere quan aquest s’atrevirà a llançar-li un conjur per dissuadir-lo de parlar de la seva mort violenta: «Ves-te’n darrere meu, Sata­nàs» (Mt 16,23). El text usual ha obviat aquest paral·le­lisme ometent «darrere meu» en la referència al diable. El paper que se li atribueix en les tres temptacions anticipa la manera de pensar de Pere sobre el Messies poderós.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Noteu el quiasme amb què el Còdex Beza confereix rellevància al nombre «quaranta».

[b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits completen la citació: «que surt de la boca de Déu» (Dt 8,3).

[c] Sl 90 (91),11a lxx.

[d] Sl 90 (91),12a lxx.

[e] Dt 6,16 lxx.

[f] Aquest verb denota un acte de submissió total.

[g] El Còdex Beza, avalat per alguns uncials i per la majoria de minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, conserva l’expressió «darrere meu», que l’edició crítica de NA²⁸ considera que es tracta d’una lliçó influenciada pel paral·lel de Mt 16,23; Mc 8,33, on aquesta mateixa expressió, emprada sempre (Mc 4×; Mt 6×; Jn 3×; Lc-Ac 3×) per a indicar el seguiment d’un deixeble, fa referència a Pere (!): «Ves-te’n darrere meu, Satanàs.» Molt probablement constava aquí en l’original de Mateu, segons el qual el paper atribuït al diable en les tres temptacions anticiparia la manera de pensar de Pere, el líder dels Dotze. El text alexandrí hauria considerat que era impropi que Jesús invités aquí «el diable – Satanàs» a seguir-lo.

[h] Dt 6,13 lxx.

L'entrada Diumenge I de Quaresma // Mt 4,1-11 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(670 514) Mt 5,13-16 Còdex Beza

^5,13 «Vosaltres sou la sal de la terra: ara bé, si la sal es torna fada, ¿amb què serà salada la terra? No té vigor per a fer res, a no ser per a ser llençada fora i ser trepitjada pels humans. ¹⁴ Vosaltres sou la llum del món: no pot amagar-se una ciutat col·locada dalt d’un muntanya; ¹⁵ tampoc no s’encén una llàntia d’oli per posar-la sota la mesura d’àrids, ans bé sobre el llantier, per tal que brilli per tots els qui es troben a casa. ¹⁶ Dei­xeu que comenci a brillar així[a] la vostra llum a la vista dels humans, a fi que vegin les vostres bones obres i lloïn el vostre Pare que està en els cels.»

Tots els qui són sal i llum conserven el planeta terra i il·luminen la humanitat

El passatge que llegirem avui forma part del Sermó de la muntanya, immedia­tament després de les Benaurances (Mt 5,1-12). Jesús pujà a la muntanya, deixant al peu la gran gentada que s’hi havia congregat, s’assegué com un mestre i es posà a ensenyar els deixebles que se li havien acostat. Avui som nosaltres els qui ens hi hem apropat i ell, sempre present, ens imparteix la mateixa lliçó. Ara bé, aquests «vosaltres» ja no són aquells deixebles jueus a qui Jesús s’adreçava com el Messies d’Israel que rellegia la Llei en forma de benaurances dalt de «la muntanya» sense nom, que actualitzava el Sinaí, en la mateixa en què, al final de l’Evangeli, convocà la resta d’Israel, els Onze, que havien perdut la seva representativitat, i els envià a totes les nacions a fer-ne deixebles seus (24,16-20). Ara som nosaltres aquells a qui continua adreçant-se, tots els humans, sense fer distinció entre jueus i pagans. De la mateixa manera que els Dotze van perdre les seves credencials perquè la seva «sal s’havia tornat fada», a nosaltres ens podria passar el mateix si no envigorim la sal amb què hem de salar la terra, perquè el nostre planeta recuperi la verdor inicial que li conferí el Creador. No podem amagar la llum de què som portadors en els recintes sagrats i no la fem brillar perquè il·lumini «tots els qui es troben a casa». Jesús no parla de temples ni de milers de persones que s’hi aglomeren, sinó d’un senzill «llantier» on hem he col·locar la nostra llàntia plena d’oli, així com de «cases» on habita la gent. Ja és hora, doncs, que deixem que comenci a brillar la nostra llum a la vista dels humans, a fi que veient les nostres obres bones lloïn, en conse­qüència, el Pare celestial. Es tracta d’una sintonia, sense paraules, que l’Esperit creador fa ressonar per tot el nostre planeta blau. No té necessitat de repetidors ni de grans xarxes socials ni té bits que es poden mesurar. És l’harmonia que només poden percebre els sentits interiors.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] L’imperatiu aorist 3ª. persona singular té valor ingressiu.

L'entrada Diumenge V de durant l’any // Mt 5,13-16 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.