(682 526) Jn 10,1-10 Còdex Beza

Paràbola del pastor i les ovelles adreçada per Jesús als fariseus:

^10,1 «En veritat, en veritat us dic:[a] el qui no entra per la porta a l’atri[b] de les ovelles, sinó que per una altra banda hi puja,[c] aquest és un lladre i un saltejador; ² en canvi, el qui entra per la porta, aquest és el pastor de les ovelles. ³ A aquest el porter li obre, i les ovelles escolten la seva veu; crida les ovelles que li són pròpies[d] pel seu nom i les fa sortir. ⁴ I, quan ha tret totes les pròpies, va davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu;[e] ⁵ a un estrany, en canvi, no el seguiran, sinó que fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels estranys.»

⁶ Aquesta paràbola els digué Jesús, però ells no comprengueren quines eren les coses que els deia. ⁷ Novament, doncs, Jesús els digué: «En veritat, en veritat us dic: Jo Soc la porta de les ovelles. ⁸ Quants[f] vingueren abans de mi són lladres i saltejadors; però les ovelles no se’ls escoltaren. ⁹ Jo Soc la porta: si algú entra a través de mi, se salvarà; entrarà i sortirà i trobarà pastura. ¹⁰ El lladre no ve sinó a robar, sacrificar[g] i destruir; jo, en canvi,[h] he vingut perquè tinguin vida.[i]»

El qui entra per la porta a l’atri de les ovelles, aquest és el pastor de les ovelles

La paràbola del pastor i les ovelles que Jesús s’ha fet seva constitueix la resposta que llançà als fariseus que l’havien qüestionat perquè, en un dia de repòs sabàtic, havia fet fang i obert els ulls a un cec de naixement. Per a entendre l’abast de la paràbola, l’hem de situar en el marc del Temple de Jerusalem, on hi havia una porta, anomenada l’Ovelle­ra (Jn 5,2), per on introduïen les ovelles destinades als sacrificis. En aquesta «porta» hi havia un «porter», que fins aleshores no havia deixat entrar mai ningú, ja que, quan els exigia el sant i senya, li responien sempre que venien a oferir-les en sacrifici. Quan, però, ha vingut Jesús i li ha declarat que venia a donar la vida per les seves ovelles, «a aquest el pastor li obre, i les ovelles escolten la seva veu». Hi havia dues maneres d’accedir a les ovelles: entrant per la porta o saltant per una altra banda, com fan els lladres i saltejadors. Jesús, tot just el porter l’ha deixat entrar, «crida les ovelles que li són pròpies pel seu nom». No totes les ovelles tenen nom, només les seves, les que han anat prenent consciència que són persones. «I les fa sortir» de «l’atri del summe sacer­dot» (Jn 18,15; Mc 14,54 i par.), per donar-los plena llibertat. Jesús encara va més enllà. Emprant dues vegades el nom de Jahvè, «Jo Soc la porta de les ovelles», qualifica de «lladres i saltejadors quants vingueren abans de mi, però les ovelles no se’ls escoltaren». I fa un nou pas: «quan ha tret totes les pròpies, va davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu». En contrast amb «un estrany a qui no seguiran, sinó que fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels estranys». Jesús s’emporta les seves ovelles a un camp obert, sense cledes ni closes, on ell és «la Porta» a través de la qual entraran i sortiran les persones lliures i trobaran pastura. A diferència d’«el lladre que no ve sinó a robar, sacrificar i destruir; jo, en canvi, he vingut perquè tinguin vida».

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Les dues vegades que Jesús empra aquesta doble fórmula d’assegurament, anticipa el pronom, posant èmfasi en les persones, els fariseus, a qui s’adreça; el Còdex Vaticà, recolzat la primera vegada per un manuscrit minúscul i la segona pel Còdex Corideti que es troba a Tiflis, capital de Geòrgia, inverteix els termes totes dues vegades, conferint solemnitat a la dita de Jesús: «En veritat, en veritat dic a vosaltres.»

[b] El terme aulê, «atri», l’empren tant els Sinòptics (Mt 26,3.58.69; Mc 14,54.66; 15,1 D.16; Lc 11,21; 22,55) com Joan (Jn 18,15) per a designar «l’atri del summe sacerdot», Annàs, a on dugueren Jesús lligat.

[c] El Còdex Beza és l’únic manuscrit que anticipa l’adverbi «per una altra banda» al verb «pujar», conferint-li molta importància: els dirigents jueus sabien molt bé que «el porter» que guarda l’atri de les ovelles, quan els cridarà el sant i senya, i ells respondran que venen a sacrificar-les, no els deixarà entrar per la porta; d’aquí que «pugin» al Temple «per una altra banda», per on hi accedeixen els summes sacerdots quan venen a sacrificar-les, com els identificarà Jesús en l’explicació de la paràbola: «El lladre no ve sinó a robar, sacrificar i destruir.»

[d] Novament, amb un canvi d’ordre inusual, el Còdex Beza subratlla quines són les ovelles que són propietat del pastor, a saber, les que tenen nom.

[e] Per quarta vegada, en aquest passatge tan breu, el Còdex Beza anticipa el pronom, «la seva veu», la del pastor que les coneix pel seu nom i que elles, en reconèixer-lo, es posen a seguir-lo.

[f] El text usual hi implica tots els anteriors dirigents, «tots quants», sense excepció; Jesús no absolutitza el nombre dels qui vingueren abans d’ell.

[g] Sovint els traductors no respecten el sentit fort del verb grec thyein, «sacrificar, oferir en sacrifici», tan sols analògicament «degollar, matar», i tradueixen simplement per «matar». El context,  «atri de les ovelles», «porta de les ovelles» (vegeu «l’Ovellera» de Jn 5,2), «porter», responsable de vigilar perquè no robin les ovelles i les destinin a ser sacrificades en el Temple,  exigeix que es retingui aquest sentit peculiar del verb.

[h] Tan sols el Còdex Beza empra la connectiva adversativa, contraposant l’actitud de Jesús a la del lladre.

[i] El Còdex Beza, recolzat pel Papir 66 i algun manuscrit minúscul, no comparteix aquesta glossa: «i en tin­guin en abundància», que consta en tots els altres manuscrits. 

L'entrada Diumenge IV de Pasqua // Jn 10,1-10 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(681 525) Lc  24,13-35 Còdex Beza

^24,13 N’hi havia dos que se n’anaven del grup,[a] aquell mateix dia, cap a una aldea que dista­va seixanta estadis de Jerusalem, de nom Ulammaús.[b] ¹⁴ Conversaven entre ells sobre tots aquests esdeveniments.

¹⁵ I succeí que, mentre ells conversaven i discutien, Jesús en persona se’ls acostà i es va posar a caminar amb ells. ¹⁶ Els seus ulls estaven retinguts, de manera que no el reconei­xien. ¹⁷ Ell digué: «Quines són aquestes paraules que us intercanvieu entre vosal­tres mentre camineu abatuts?» ¹⁸ Replicà un d’ells que tenia per nom Cleopàs[c] i li digué: «¿Tu ets l’únic foraster a Jerusalem? ¿No saps el que hi ha passat aquests dies?» ¹⁹ Ell li preguntà: «Què ha passat?» «El cas de Jesús el Natzoreu,[d] que fou un baró profeta poderós de paraula i d’obra en presència de Déu i de tot el poble: ²⁰ com aquest el lliuraren els summes sacerdots i els nostres dirigents perquè fos sentenciat a mort, i el crucificaren. ²¹ Nosaltres, tanmateix, esperàvem que ell seria el qui havia de llibertar Israel. Mentre que ara, a més de tot això, ja som al tercer dia amb el d’avui d’ençà que han passat aquestes coses. ²² Encara més, algunes dones ens han esparverat: han anat de bon matí al sepulcre ²³ i, no havent trobat el seu cos, han tornat dient haver vist una aparició d’àngels, que asseguren que ell viu. ²⁴ Han anat alguns dels qui són amb nosaltres al sepulcre i ho han trobat realment com havien dit les dones; però a ell no l’hem vist.»[e] ²⁵ Ell, però, els reprotxà: «Oh insensats i lents de cor referent a tot allò que anunciaren els Profetes, ²⁶ a saber, que calia que patís tot això el Messies i així entrar a la seva glòria!» ²⁷ I començà, a partir de Moisès i tots els profetes, a interpretar-los en les Escriptures el que es referia a ell. ²⁸ Mentrestant, s’aproparen a l’aldea on es dirigien; ell va fingir d’anar més enllà. ²⁹ Ells el van pressionar dient: «Queda’t amb nosaltres, que cap al tard ha declinat del tot el dia.» I entrà per quedar-se en companyia d’ells.

³⁰ Succeí que, un cop recolzat ell a taula, prenent un pa pronuncià una benedicció i el compartí amb ells. En prendre ells el pa de les seves mans, ³¹ se’ls obriren els ulls[f] i el recone­gueren; ell fonedís es feu d’ells. ³² Ells, però, es digueren entre ells: «¿No estava el nostre cor ben velat,[g] mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les Escriptures?» ³³ S’aixeca­ren entristits[h] i, en aquell instant, se’n tornaren a Jerusalem; trobaren reunits els Onze i els qui eren amb ells ³⁴ i els referien:[i] «Realment s’ha aixecat el Senyor i s’ha aparegut a Simó.» ³⁵ I ells mateixos contaven el que havia passat pel camí i que se’ls havia donat a conèixer en la fracció del pa.

¿Emaús o Ulammaús, l’antic nom de Betel?

Començant pel nom «Ulammaús», i no el sòlit «Emaús», tota l’escena sona altrament si la llegim seguint la versió que ens ofereix el Còdex Beza. Els canvis que s’hi han anat introduint en les successives còpies que s’han intercanviat les grans Esglésies de l’arc mediterrani, presenten l’escena en termes molt positius, que amaguen una sèrie de trets molt crítics que Lluc volgudament hi hauria imprès. Des de la nostra presa de conciència moderna, on la raó ho domina tot, llegim amb mentalitat racional escrits del segle primer en què encara predominava la conciència mítica. D’aquí que, a partir de les nostres sofisticades tècniques d’interpretació, hàgim arribat a convèncer-nos que ho hem entès, sense haver-nos capbussat en el llenguatge mític que emprà Lluc. L’escena ens recorda la fugida de Jacob després que s’apoderés fraudulentament de la primo­genitura del seu germà Esaú. Ulammaús seria l’antic nom de Betel, del santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà, a partir de la pedra que s’havia posat per capçal i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli (llegiu Gn 27,10-19). Els nostres dos deixebles, un d’ells seria Simó sota el pseudònim de Cleopàs, fugien de Jerusalem després del que havia ocorregut. Jesús els ha sortit a l’encontre i intenta recuperar-los. Tot i que se’ls obriren els ulls i el reconegueren en prendre ells el pa de les seves mans, s’aixecaren entristits, ja que, mentre Jesús feia camí amb ells, el seu cor estava completament velat quan els obria el sentit de les Escriptures. No han entès l’aparició de Jesús a guisa d’un foraster que se’ls ha acostat i s’ha posat a caminar amb ells, si bé s’han adonat, mentre compartien el pa, que Jesús havia ressus­citat. Quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut per sempre. En tots els relats d’aparicions de Jesús hi trobem incoherències, pors, incredulitat. Nosaltres ho hem suplert amb grans manifes­tacions glorioses. Però, aleshores, no podem reconèixer la seva presència constant caminant al costat nostre.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El text usual diu simplement: «I heus aquí que dos d’ells», mentre que segons el Còdex Beza, aquests «dos que se n’anaven del grup», s’han separat del grup de deixebles.

[b] En comptes d’aquest nom, presentat com un nom real, «de nom Ulammaús», el text usual el supleix per un pseudònim, «que tenia per nom Emaús». «Ulammaús» es presenta en Gn 28,19 lxx com l’antic nom de Betel. Segons això, els dos deixebles, decebuts pel que havia passat, estarien refent el camí de Jacob el qual, després d’haver-se emparat fraudulentament de la benedicció que pertocava al seu germà Esaú, hagué de fugir lluny d’ell (Gn 27–28). Així també, els deixebles de Jesús, que l’havien traït/negat, fugien lluny de Jerusalem quan en veieren les conseqüències.

[c] Segons el text usual, es tractaria d’un nom real, «de nom Cleopàs», mentre que el Còdex Beza i altres molts manuscrits el presenten com un pseudònim, «que tenia per nom Cleopàs».

[d] El Còdex Beza cenyeix la pregunta de Jesús, en sg., a Cleopàs:  «Què ha passat?» i, a continuació, sense introduir la resposta de Cleopàs, prossegueix asindèticament referint el que va passar. El text alexandrí formula la pregunta en pl., referint-la als deixebles, i tot seguit introdueix la resposta: «Ell els preguntà: “Què ha passat?” Ells, però, li digueren: “El cas de Jesús el Natzarè…”»

[e] Segons el Còdex Beza, Cleopàs acaba la seva relació d’una manera sorprenent dient en nom del grup: «a ell no l’hem vist» (primera persona pl.); en canvi, segons el text alexandrí, els deixebles d’Emaús ho refereixen d’altres: «a ell no l’han vist» (tercera persona pl.).

[f] El text alexandrí diu simplement que «se’ls obriren els ulls», sense posar-ho en relació amb l’acció de prendre el pa de les mans de Jesús, que ometen.

[g] El text alexandrí els qualifica positivament: «¿No estava el nostre cor abrusat, mentre ens parlava pel camí?».

[h] Conseqüent amb la manera positiva com els acaba de presentar, el text alexandrí omet «entristits», com ja havia fet en l’escena de l’estada del noi Jesús en el Temple (Lc 2,48), privant-nos d’una marca que permet, entre altres, relacionar ambdues escenes. Les variants de Beza en aquesta escena presenten els deixebles sense que hagin assimilat l’aparició del Ressuscitat; s’han adonat, sí, mentre compartien el pa amb ell, que havia ressuscitat, però quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut de debò, perquè encara no havien arribat a copsar l’ensenyament que Jesús, segons aquest manuscrit, havia tot just iniciat (vegeu v. 32: «¿No estava el nostre cor ben velat, mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les Escriptures?»).

[i] Segons el Còdex Beza, són els mateixos deixebles d’Ulammaús els qui parlen (participi pr. en nominatiu pl.). Segons això, sota el pseudònim de Cleopàs (noteu l’assonància amb el sobrenom arameu de Pere, Kefàs, de Jn 1,42), s’amagaria el seu nom real, Simó.

L'entrada Diumenge III de Pasqua // Lc  24,13-35 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(680 524) Jn 20,19-31 Còdex Beza

^20,19 Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els saluda: «Pau a vosaltres!» ^20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat.

^20bEls seus[a] deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. ²¹ Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.»   ²² I havent dit això, insuflà sobre ells i els diu: «Rebeu Esperit Sant: ²³ Si a alguns perdo­neu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els en retinguéssiu, quedaran retinguts.»

²⁴ Tanmateix, Tomàs, un dels Dotze, a qui hom anomena Bessó, no estava en compa­nyia d’ells quan vingué Jesús. ²⁵ Aleshores els altres deixebles li remarcaven: «Hem vist el mateix Senyor.» Però ell els replicà: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico les meves mans en el seu costat i no fico el meu dit en la marca dels claus[b] no creuré en absolut.»

²⁶ Vuit dies després, els seus deixebles estaven altre cop a dins i en Tomàs amb ells. Jesús arriba llavors, estant les portes tancades, es posà al mig i digué: «Pau a vosaltres!» ²⁷ Després diu a Tomàs: «Porta el teu dit aquí i mira les meves mans; porta la teva mà i fica-la en el meu costat, i no siguis incrèdul sinó creient.» ²⁸ Tomàs replicà i li digué: «Senyor meu i Déu meu.» Jesús ho posa en quarantena: «¿Perquè m’has vist, has cregut? ²⁹ Feliços els qui, sense haver vist, han cregut.»

^20,30 Molts per cert i altres senyals va fer Jesús en presència dels seus deixebles que no han estat escrits en aquest llibre[c]. Aquests, però, han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu[d] i perquè, creient, tingueu vida eterna[e] en el seu nom.

Aquests senyals han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús Messies és el Fill de Déu

El segon diumenge de Pasqua llegim el relat de les apa­ricions de Jesús ressuscitat als seus deixebles que tingueren lloc el primer diumenge: «Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals» (Jn 20,19-23) i, a continuació, «vuit dies després», l’aparició personal de Jesús a «Tomàs, un dels Dotze que no era en companyia d’ells quan vingué Jesús» (20,24-29). Jesús es presentà en primer lloc a «els deixebles», que tenien les portes tancades per por dels jueus, els saludà i, sense més, «els mostrà les mans i el costat», sense que es mencioni cap reacció per part d’ells. «Els seus deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor.» Són els seus deixebles preferits que han reaccionat amb gran alegria. Jesús insuflà sobre ells el do de l’Esperit Sant, com havia fet Déu el dia sisè de la creació, quan modelà l’home amb la pols de la terra i insuflà en les seves narius un alè de vida (Gn 2,7). Jesús acaba així l’obra de la creació.

Em fixaré avui en el colofó (20,30-31), ja que hi ha una variant del Còdex Beza que afecta a la finalitat de tot l’escrit. Segons el text usual, l’objectiu del Quart Evangeli seria: «Perquè arribeu a creure que Jesús és l’Ungit, el Fill de Déu, i perquè, creient, tingueu vida en el seu nom.» Segons això, els vv. 30-31 contindrien una declaració de la doble finalitat de l’obra, a saber, que la comunitat lectora arribi a creure que Jesús és l’Ungit Messies i, en segon lloc, que és el Fill de Déu. Sorprèn que, després del fiasco total del projecte en el Gòlgota, s’hagi de creure en Jesús com a Messies d’Israel. En canvi, segons la versió de Beza, l’únic objectiu del llibre és que la comunitat creient, que havia acceptat ja plenament que Jesús era el Messies crucificat, faci un nou pas i arribi a creure que «Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu», la confessió precisament que feu el centurió romà quan Jesús expirà a la creu: «Veritablement aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39), en representació del paganisme. I Beza tot seguit rebla el clau: «i perquè, creient, tingueu vida eterna en el seu nom». El text usual parla només de «tenir vida en el seu nom». 

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, car han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix, existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixeble a qui Jesús estimava» (21,7.20.24).

[b] El Còdex Vaticà amb la majoria de manuscrits llegeix diversament: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico el meu dit en la marca dels claus i no fico la meva mà al seu costat.»

[c] Tots els manuscrits parlen d’un «llibret» (diminutiu), mentre que el Còdex Beza el qualifica de «llibre».

[d] Els còdexs Beza i Washingtonià consideren com a subjecte «Jesús, l’Ungit» (nom i títol messiànic) i com a predicat «el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ja creia que Jesús era el Messies, però havia de fer un nou pas i arribar a creure que és el Fill de Déu. En canvi, el Còdex Vaticà i tots els altres manuscrits consideren com a subjecte «Jesús» i com a predicat «l’Ungit, el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ha de creure que Jesús es el Messies, el Fill de Déu, i no cap altre, com si abans no haguessin arribat a creure que fou el Messies.

[e] La qualificació d’«eterna» només apareix en els còdexs Beza, Sinaític, Claromontà i alguns minúsculs.

L'entrada Diumenge II de Pasqua // Jn 20,19-31 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(679 523) Mt 28,1-10 Còdex Beza

^28,1 Molt després del gran Sàbbat, quan resplendia el primer dels sàbbats setmanals,[a] anà Maria Magdalena i l’altra Maria a observar el sepulcre. ² Tot d’una es produí un gran terratrèmol: és que un àngel del Senyor, que havia baixat del cel, s’atansà, feu rodolar la llosa i s’assegué damunt d’ella. ³ El seu aspecte era com d’un llamp, i el seu vestit, blanc com neu. ⁴ De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i es van quedar com morts. ⁵ L’àngel s’adreçà a les dones i els digué: «Deixeu de tenir por vosaltres, prou sé que busqueu Jesús, el Crucificat. ⁶ No és aquí, car s’ha aixecat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on el Senyor[b] havia estat posat. ⁷ I ara aneu de pressa a dir als seus deixebles: “S’ha aixecat i us precedeix a Galilea, allà el veureu.” Us ho tinc dit.»[c] ⁸ Elles sortiren[d] de pressa del sepulcre, amb por i gran alegria, i van córrer a anunciar-ho als seus deixebles. ⁹ Tot d’una, en Jesús va anar a l’encontre[e]d’elles i les saludà dient: «Sal­ve!» Elles s’atansaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren. ¹⁰ Llavors en Jesús els diu: «No tingueu por; aneu-vos-en, anuncieu als meus germans que se’n vagin a Galilea. I allà em veureu.»[f]

Jesús diu a les dones: «Anuncieu als meus germans que se’n vagin a galilea. I allà em veureu»

El Diumenge de Pasqua més estrany i inesperat de la meva vida, em trobava confinat a l’ermita de St. Pere de Reixac. Avui —em deia llavors— no pujarà ningú a compartir l’Eucaristia. Tanmateix estarem connectats, la Carme i jo, amb tots vosaltres que teniu l’esperit ben obert per sintonitzar amb Jesús ressuscitat. Aquesta sintonia no coneix cap mena de fronteres, racials, polítiques, religioses o econòmiques: és la sintonia del mateix Esperit que va fer aixecar Jesús d’entre els morts. Aquell matí, ‘quan resplendia el sol del primer dels sàbbats setmanals’, no vam anar al sepulcre, com feren Maria Magdalena i Maria, la mare de Jesús, perquè aquell sepulcre havia quedat buit per sempre. Però el mateix àngel del Senyor que va fer rodolar la llosa del sepulcre ha fet rodolar la llosa que pesava sobre els nostres caps i s’ha assegut damunt d’ella per impartir-nos una lliçó. Igual que s’adreçà a aquelles dones espaordides, com a porta­veu de Jesús ressuscitat ens asserena en aquests moments en què estem estressats per tantes i tantes males notícies que no paren de comptar morts o gent infectada per un virus diminut que ha qüestionat les nostres seguretats. El mateix que va dir a les dones ens ho anuncia també a nosaltres: ¡Deixeu de tenir por, vosaltres!; prou sé que buscàveu Jesús, el Crucificat. No és aquí en el sepulcre on van posar el Senyor’ que també estava ben confinat. Tampoc no ens diu que ‘anem a Galilea’, sinó a qualsevol indret de la terra on hi hagi gent oberta que està esperant aquesta bona notícia. Cal que ‘sortim de pressa’ del món de seguretats darrere el qual ens havíem parapetat, per ‘anar  a l’encontre’ de l’altre, com feu Jesús amb les dones. Ell ens saludarà dient: «¡Salve!», i nosaltres ‘ens atansarem i ens li abraçarem als peus per adorar-lo’. ‘No tingueu por’, ens repeteix, ‘aneu-vos-en‘ d’aquest lloc de mort, ‘i anuncieu als meus germans’, a totes i cada una de les persones amb les quals contacteu en l’esperit, que «allà em veureu», sense moure-us de casa.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Els jueus anomenaven ‘el gran Sàbbat’ el dia de Pasqua, festa que variava cada any segons el dia en què s’esqueia la primera lluna plena del nou any (15 del mes de Nissan); en canvi, els sàbbats setmanals queien sempre en dissabte. Segons Mateu, Jesús hauria ressuscitat el primer sàbbat setmanal (dissabte sant) de bon matí.

[b] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb alguns altres manuscrits, ometen «el Senyor», i així consta en l’edició crítica més moderna, una lliçó que ens han conservat, en canvi, el Còdex Beza i la majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, així com les antigues versions llatines i siríaques. En boca de l’àngel, «el Senyor» no es pot referir més que a Déu, amb qui Jesús s’identificava sovint quan afirmava «Jo Soc…», conscient que era el seu representant a la terra.

[c] Vegeu Mt 26,32.

[d] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb altres tres manuscrits majúsculs, canvien el verb «sortir», molt ben atestat pel Còdex Beza i per la majoria de manuscrits, pel verb «anar-se’n», un verb que no té cap connotació d’èxode personal, «l’èxode» precisa­ment que fan tot seguit Maria Magdalena i l’altra Maria, la mare de Jesús (vegeu Mt 27,56.61), distanciant-se del sepulcre; per això tot seguit Jesús «va anar a l’encontre» d’elles.

[e] Els mateixos manuscrits que han canviat el verb «sortir» per «anar-se’n», conseqüentment recanvien el verb «va anar a l’encontre» (apêntêsen), que connota voluntarietat i proximitat, pel verb «sortir al pas» (hypêntêsen), més distant.

[f] El Còdex Beza empra la mateixa expressió, «i allà em veureu», que més amunt «un àngel del Senyor» havia anunciat a Maria Magdalena i a la mare de Jesús perquè ho comuniquessin als deixebles de Jesús, però que ara Jesús en persona ho repeteix a les dones. En canvi, el text usual canvia la segona persona del plural per la tercera, «i allà em veuran», referint-ho als deixebles. El masclisme ha imposat les seves lleis ben aviat en l’església primerenca, privant-nos de la invitació que Jesús adreçava a los dones perquè també elles anessin a Galilea per veure’l ressuscitat. És el mateix ardit que podem comprovar en Mc 16,7, on el Còdex Beza posava en boca del «jove revestit d’una vestidura blanca», símbol del  Ressuscitat, l’anunci que les dones havien de repetir als deixebles de Jesús i a Pere, en particular, a saber, que els precedeix a Galilea i que «allà em veureu», expressió aquesta última que la gran majoria de manuscrits han canviat per «allà em veuran».

L'entrada Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(678 522) Mt 26,14-27,66 Còdex Beza

^27,11 Jesús comparegué davant el governador i el governador l’interrogà dient: «¿Tu ets el rei dels jueus?» Jesús respongué: «Tu ho dius.» ¹² I mentre era acusat pels summes sacerdots i ancians no contestà res. ¹³ Aleshores Pilat li diu: «No sents quants testimonis gravíssims presenten contra tu?» ¹⁴ Ell no li respongué ni un mot,[a] fins al punt que el gover­nador se sorprengué moltíssim.

¹⁵ Per la Festa,[b] el governador solia concedir a la multitud la llibertat d’un pres, el que volguessin. ¹⁶ Tenien llavors un pres famós, l’anomenat Barrabàs.[c] ¹⁷ Un cop ells s’ha­gueren congregat, Pilat els preguntà: «Quin voleu que us deixi lliure, Barrabàs o Jesús, l’anomenat Messies?» ¹⁸ És que sabia que l’havien lliurat per enveja. ¹⁹ Estant ell asse­gut al tribunal, la seva muller li envià a dir: «Desentén-te del cas d’aquest just, perquè avui, en somnis, he patit molt per causa d’ell.» ²⁰ Però els summes sacerdots i els ancians havien convençut les multituds, a fi que reclamessin Barrabàs i fessin perir Jesús. ²¹ Així que el governador els preguntà: «Quin dels dos voleu que us deixi lliure?» Ells respongueren: «Barrabàs!». ²² Pilat els preguntà: «Què n’hem de fer,[d] doncs, de Jesús, l’anomenat Messies?» Tots cridaren: «Que sigui crucificat!» ²³ El governador els replicà: «Però quin mal ha fet?» Però ells cridaren encara més fort dient: «Que sigui crucificat!» ²⁴ Quan Pilat s’adonà que tot era inútil i que, al contrari, s’anava formant un avalot, demanà aigua i es rentà les mans de cara a la multitud, tot dient: «Jo soc innocent d’aquesta sang. Vosaltres veureu.» ²⁵ I en resposta tot el poble digué: «La seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills!» ²⁶ Llavors els deixà anar Barrabàs; a Jesús, en canvi, després de fer-lo assotar, els el lliurà perquè el crucifiquessin.

²⁷ Aleshores els soldats del governador es van emportar Jesús dins el pretori i congre­garen al seu voltant tota la cohort. ²⁸ El vestiren amb una vestimenta de porpra i una clàmide de color escarlata li posaren al damunt;[e] ²⁹ després trenaren una corona d’espi­nes i la hi van posar sobre el cap i, a la mà dreta, una canya. Agenollant-se davant d’ell, es mofaven d’ell dient: «Salve, rei dels jueus!», ³⁰ li escopiren a la cara, prengueren la canya i li pega­ven al cap. ³¹ Acabada la befa, li van treure la clàmide, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo.

³² En sortir, trobaren un home cirenenc que venia a l’encontre d’ell, de nom Simó;[f] aquest, el forçaren a prendre la seva creu. ³³ Quan arribaren a un lloc que s’anomena Gòlgota, que és «el Lloc de la Calavera», ³⁴ li donaren a beure vi barrejat amb fel; ho va tastar i no en volgué beure. ³⁵ Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits, fent-s’ho a la sort. ³⁶ I es van quedar asseguts allà custodiant-lo. ³⁷ Damunt del seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «aquest és jesús, el rei dels jueus.» ³⁸ Al mateix temps crucifiquen amb ell dos malfactors, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra.

³⁹ Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap ⁴⁰ i dient: «Ah, tu que vas a des­truir el Santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!» ⁴¹ Semblantment també els summes sacerdots, ensems amb els lletrats i fariseus, feien mofa dient: ⁴² «D’altres n’ha salvats, a si mateix no es pot salvar. És rei d’Israel; que baixi ara de la creu i el creurem! ⁴³ Si té posada la seva confiança en Déu, que el deslliuri ara, si tant se l’estima. Ell, que va dir: “Soc Fill de Déu”!» ⁴⁴ De la mateixa manera l’insultaven també els malfactors que estaven crucificats amb ell.

⁴⁵ Des de l’hora sexta, es feu tenebra sobre tota la terra fins a l’hora nona. ⁴⁶ Cap a l’hora nona, clamà Jesús amb veu molt forta: «Elí, Elí, ¿lema sabactani?», això és, «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» ⁴⁷ Alguns dels qui estaven allí, en sentir-ho anaven dient: «Aquest crida Elies.» ⁴⁸ De seguida, un d’ells va anar corrents a prendre una esponja, la xopà amb vinagre i, subjectant-la a una canya, li donava de beure. ⁴⁹ Però els altres deien: «Deixa, anem a veure si ve Elies a salvar-lo.»[g] ⁵⁰ Jesús, però, havent cridat novament amb veu molt forta, exhalà l’esperit.

⁵¹ Llavors la cortina del Santuari s’esquinçà en dues parts de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, ⁵² les tombes s’obriren i molts cossos de sants que havien mort s’aixecaren, ⁵³ i havent sortit de les tombes, després de la seva resurrecció anaren a la ciutat santa i s’aparegueren a molts. ⁵⁴ El centurió i els qui en companyia d’ell custo­diaven Jesús, veient el terratrèmol i el que estava passant, van agafar moltíssima por i anaven dient: «Veritablement aquest era Fill de Déu.»

Els soldats es mofaren de Jesús: ¡salve, rei dels jueus!, i Ponç Pilat l’entronitzà per sempre a la creu

Em centraré en la segona part de la Passió segons Mateu, limitant-me a comentar algunes variants textuals. El nom del governador romà, «Ponci», no es menciona aquí en els principals mss., però Lluc l’esmentarà dues vegades (Lc 3,1; Ac 4,27). Al terme de l’interrogatori de Pilat, plagat d’acusacions gravíssimes dels summes sacerdots i ancians contra Jesús, aquest (segons remarca el Còdex Beza) «no li respongué ni un mot»; el text usual ho especifica: «no li va respondre res sobre cap acusació». L’única resposta que Jesús donà a Pilat quan aquest li preguntà: «Tu ets el rei dels jueus» és ambigua i inclou una certa reserva: «Tu ho dius.» Pilat ho entendrà en sentit afirmatiu, en l’àmbit polític; Jesús ho assumeix, però ho va entendre diversament a partir de l’experiència de l’Esperit que tingué en el desert a l’altra riba del Jordà. L’estratagema a Pilat no li ha servit de res: «Quin voleu que us deixi lliure, Barrabàs o Jesús, l’anomenat Messies?» Ells respongueren: «Barrabàs!» Per sortir de l’atzucac, intenta involucrar-hi tot l’audi­tori: «Què n’hem de fer, doncs, de Jesús, l’anomenat Messies?» El text usual ho posa en primera persona: «Què n’he de fer de…?» En l’escena del pretori, els soldats romans revesteixen Jesús amb dues peces: «el vestiren amb una vestimenta de porpra i una clàmide de color escarlata li posaren al damunt» (noteu el quiasme), la «porpra» formava part de la vestimenta reial, la capa «escarlata» provenia d’un dels soldats de la cohort. Amb aquesta doble investidura, el Còdex Beza insinua la fi de la monarquia davídica i l’obertura de Jesús al paganisme. El text usual ho redueix una de sola. Encara una perla de Beza: «trobaren un home cirenenc que venia a l’encontre d’ell (un deixeble de Jesús!), de nom Simó», en obert contrast amb el seu homònim Simó Pere que gallejava d’anar a morir amb ell (Mt 26,35).

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Dues variants interconnectades: el Còdex Beza accentua, d’una banda, la gravetat de les acusacions i,  de l’altra, realça la postura digníssima de Jesús, «no li respongué ni un mot», mentre que el text usual ho simplifica i, tot seguit, especifica que «no li va respondre res sobre cap acusació».

[b] La presència de l’article en el Còdex Beza (exactament com en Mc 15,6) indica que es tracta de la Festa de Pasqua, no de «cada festa», com tradueix conseqüentment la Bíblia de Jerusalem, ja que en l’edició crítica de Nestle-Aland ni tan sols hi ha constància d’aquesta variant en cap dels dos evangelis.

[c] Segons consta en nombrosos mss. de l’àrea de Cesarea marítima, ben coneguts d’Orígenes, «Barrabàs» no era el seu nom, sinó un sobrenom; el seu nom real era «Jesús», nom freqüent en el món jueu, el mateix que el de «Jesús Messies». Es tractaria segurament d’un deixeble de Jesús que portava el mateix nom i era designat amb un malnom semblant («Jesús Barrabàs», que traduït significa «fill del Pare») i que, com molts altres, hauria optat per la violència. Vegeu Mc 15,7: «Hi havia l’anomenat Barrabàs, empresonat en compa­nyia dels sediciosos que durant la sedició havien comès un assassinat.» Segons Lluc, la sedició hauria tingut lloc a la ciutat de Jerusalem (Lc 23,19).

[d] Segons el text usual, Pilat ho considera com un afer personal, «Què n’he de fer de…», mentre que, segons el Codex Beza, recolzat per les antiquíssimes versions llatines (Ítala), Pilat hi involucrà tot l’auditori, «Què n’hem de fer…»

[e] El Còdex Beza, recolzat per un ms. minúscul, les antigues versions llatina Ítala i siríaca sinaítica, parla de dos vestits: «El vestiren amb una vestimenta de porpra i una clàmide de color escarlata li posaren al damunt» (noteu el quiasme): la «porpra» fa referència al Messies davídic definitivament destronat, com diu el rètol de la creu, i el «color escarlat», al mantell d’un dels soldats que apunta ja a l’entrada dels pagans. El text usual parla d’un sol vestit.

[f] Tan sols el Còdex Beza, recolzat per l’antiga versió Ítala i alguns manuscrits de la Vulgata, conserven el detall «que venia al seu encontre», un detall que revela que era deixeble de Jesús i que el relaciona amb les noies que sortiren a l’encontre de l’Espòs i de l’Esposa, de la paràbola (Mt 27,1, Còdex Beza: vegeu v. 6). Es tractaria, segons això, d’un deixeble de Jesús disposat a donar la cara per ell.

[g] Els còdexs Vaticà i Sinaític, amb alguns altres, afegeixen: «Un altre, però, havent pres una llança li tras­passà el costat, i en sortí aigua i sang», pres de Jn 19,34.

L'entrada Diumenge de Rams // Mt 26,14-27,66 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(677 521) Jn 11,1-45 Còdex Beza

^11,1Hi havia cert malalt, Llàtzer de Betània, de l’aldea de la Maria i de la Marta,[a] la seva germana. ² Maria[b] era la que va ungir el Senyor amb perfum i va eixugar-li els peus amb els seus cabells: el germà de la qual precisament, Llàtzer, estava malalt. ³ Les seves germa­nes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt.» ⁴ Jesús, en sen­tir-ho, digué: «Aquesta la seva malaltia no és de mort, sinó per a glòria de Déu, a fi que el Fill de Déu sigui glorificat per ella.» ⁵ Tanmateix, Jesús amava[c]la Marta i la seva germana i Llàtzer.[d] ⁶ Quan, doncs, va sentir que estava malalt, llavors Jesús va quedar-se en aquell lloc dos dies. ⁷ Seguidament, després d’això, diu als seus deixebles: «Anem de nou a Judea.» ⁸ Els seus deixebles li diuen: «Rabí, fa poc els jueus et volien apedregar, ¿i vas de nou allí?» ⁹ Jesús respongué: «¿No té dotze hores el dia? Si algú camina durant el dia, no ensopega, perquè veu la llum d’aquest món; ¹⁰ però si algú camina durant la nit, ensopega, perquè la llum no hi és.»

¹¹ Digué això, i tot seguit els diu: «Llàtzer, el nostre amic, dorm;[e] però vaig a despertar-lo.» ¹² Els deixebles li digueren: «Senyor, si dorm, es guarirà.» ¹³ Jesús ho havia dit referent a la seva mort; ells, en canvi, es pensaven que parlava de la dormició de la son. ¹⁴ Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort, ¹⁵ i m’alegro per vosaltres, a fi que cregueu, que no hagi estat allí; però anem a trobar-lo.» ¹⁶ Digué aleshores Tomàs, l’anomenat Bessó, als seus condeixebles: «Anem també nosaltres a morir amb ell.»

¹⁷ Jesús arribà a Betània i es trobà que aquell feia quatre dies que era en el sepulcre. ¹⁸ Betània era prop de Jerosòlima uns quinze estadis. ¹⁹ Molts dels jerosolimitans havien vingut a la  casa de Marta i Mariam, a fi de consolar-les per la mort del seu germà.

²⁰ Quan Marta va saber que Jesús estava arribant, li sortí a l’encontre; Maria, en canvi, restava asseguda a la casa. ²¹ Marta digué adreçant-se a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort; ²² però fins i tot ara jo sé que tot el que demanis a Déu, Déu t’ho donarà.» ²³ Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà.» ²⁴ Marta li respon: «Sé que ressuscitarà en la resurrecció, el darrer dia.» ²⁵ Jesús li asseverà: «Jo Sóc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que mori, viurà; ²⁶ i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més. Creus això?» ²⁷ Diu ella: «Sí, Senyor, jo crec fermament que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món.» ²⁸ Havent dit això, se n’anà i va cridar la seva germana Mariam dient-li en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida.» ²⁹ Ella, en sentir-ho, s’aixecà corrents i va a trobar-lo. ³⁰ Jesús encara no havia arribat a l’aldea, sinó que es trobava en el lloc on Marta li havia sortit a l’encontre. ³¹ Els jueus que eren amb ella a la comunitat tot consolant-la, quan veieren Mariam que s’aixecava d’una revolada i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar allí.

³² Maria, quan arribà on era Jesús, en veure’l, caigué als seus peus dient: «Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort.» ³³ Jesús aleshores, en veure que ella plorava i que ploraven els jueus, els qui havien vingut ensems amb ella, es contorbà en l’esperit com qui s’ha commogut profundament ³⁴ i digué: «On l’heu posat?» Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs.» ³⁵ I Jesús es posà a plorar. ³⁶ Els jueus llavors deien: «Mira com l’amava!» ³⁷ Alguns d’ells, però, replicaren: «¿No hauria pogut aquest que va obrir els ulls del cec fer que també aquest no morís?»

³⁸ Jesús aleshores, novament commogut en el seu interior, arriba al sepulcre. Era una cova i una llosa estava posada al damunt. ³⁹ Diu Jesús: «Alceu la llosa!» Li diu Marta, la germana del finat: «Senyor, ja fa pudor: és el quart dia.» ⁴⁰ Jesús li diu: «¿No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?» ⁴¹ Quan, doncs, hagueren alçat la llosa, també Jesús alçà els seus ulls enlaire i digué: «Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. ⁴² Jo sabia  que tu sempre m’escoltes, però per causa de la multitud que hem rodeja ho he dit, per­què creguin que tu m’has enviat.» ⁴³ Havent dit això, amb veu poderosa cridà: «Llàtzer, surt fora!» ⁴⁴ I immediatament sortí el difunt, lligats els peus i les mans amb benes i la seva cara embolcada amb un sudari. Els diu Jesús: «Deslligueu-lo i deixeu que se’n vagi.»

⁴⁵ Molts dels jueus que havien vingut a trobar Mariam, havent vist el que Jesús havia fet, cregueren en ell.[f]

Làtzer, el nostre amic, dorm; però vaig a despertar-lo

Em voldria fixar avui en l’amistat profunda que vigia entre Jesús i Llàtzer, «el nostre amic» (recalcat pel Còdex Beza: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort»). La relació de Jesús amb la comunitat de Betània era d’una gran amistat: «Les germanes de Llàtzer enviaren a dir a Jesús: “Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt”»; «Jesús amava la Marta i la seva germana i Llàtzer»; «Mira com l’amava», deien els jueus. Malgrat aquesta estreta relació d’amistat, els seus membres, com els jueus en general, seguien creient que la mort era un estat ja definitiu. Com a màxim parlaven d’una vida umbràtil l’Hades, la regió subterrània dels morts. Jesús vol impartir-los una lliçó sobre la mort. Per això no acudeix immediatament a Betània quan li anuncien que estava malalt. S’espera que passin quatre dies presentar-s’hi, quan tothom creia que la mort ja era definitiva: «Senyor, ja fa pudor: és el quart dia», li va retreure Marta. A tot estirar s’havia anat introduint en el món jueu la creença en una molt llunyana resurrecció futura: Marta diu a Jesús: «Sé que ressuscitarà en la resurrecció, el darrer dia.» Jesús, però, parla amb el present de Déu: «Jo Soc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Creus això?», li pregunta. Marta s’escapoleix: «Sí, Senyor, jo crec fermament que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món.» Jesús, però, no efectuarà cap miracle. En primer lloc, la comunitat ha de retirar la llosa que havia posat sobre el difunt: «Alceu la llosa!» Quan, doncs, hagueren alçat la llosa, també Jesús alçà els seus ulls enlaire i digué: «Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat.» El miracle, doncs, ja s’ha produït. Des­prés crida: «Llàtzer, surt fora!» Però va sortir com si fos una mòmia: «lligats els peus i les mans amb benes i la seva cara embolcada amb un sudari». És la comunitat qui l’ha d’alliberar de la mort: «Deslligueu-lo i deixeu que se’n vagi», pel seu propi peu.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El Còdex Beza posa l’article davant de Maria i de Marta la primera vegada que les menciona, donant entenent l’autor del IV Evangeli que «l’aldea de la Marta i la Maria», Betània, era ben coneguda dels seus lectors.

[b] Com ja hem pogut comprovar en altres ocasions, el Còdex Beza distingeix amb molta precisió entre la grafia hebrea del nom de Maria, «Mariam», i la grega, «Maria». Quan es relaciona amb els jueus, en concret amb Marta, empra la grafia hebrea: «Molts dels jerosolimitans havien vingut a trobar Marta i Mariam» (11,19); Marta «va cridar la seva germana Mariam» (11,28); «els jueus que eren amb ella a la comunitat tot consolant-la, quan veieren Mariam que s’aixecava d’una revolada i sortia, la seguiren» (11,31); «Molts dels jueus que havien vingut a trobar Mariam» (11,45). Quan es relaciona amb Jesús, empra sempre la grafia grega: «L’aldea de la Maria i de la Marta, la seva germana. Maria era la que va ungir el Senyor amb perfum» (11,1-2 D); «Maria restava asseguda a la casa» (11,20); «Maria, quan arribà on era Jesús» (11,32). El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits confonen ambdues grafies, com si fossin intercanviables. Per als jueus, el canvi d’un nom reflectia un canvi profund de la seva personalitat.

[c] Tots els mss. empren aquí el verb grec êgapa, estimava, llevat del Còdex Beza que empra el verb grec ephilei, amava, que sorprenentment empren tres de les més antigues versions llatines anteriors a la Vulgata (Ítala i Afra). L’Evangeli de Joan utilitza el verb agapan, estimar, quan fa referència al Deixeble «a qui Jesús estimava» (Jn 20,2 diligebat, Beza llatí; 13,23; 19,26; 21,7.20), mentre que en el relat de Llàtzer se serveix del verb philein, amar (11,3.5 Beza.36), o del terme philos, amic (11,11.14 Beza). La diferència entre els dos verbs i els respectius substantius és tan sols de matís: amar i amic fan referència a les relacions amicals entre persones humanes; estimar i dilecció, a l’amor espiritual entre Déu Pare i el seu Fill Jesús o entre Jesús i el Deixeble estimat.

[d] Marta, Maria i Llàtzer, probablement per aquest ordre, conformen una família especial situada a la Betània propera a Jerusalem. Hi havia una altra Betània, en el Jordà, on Joan, primerament (Jn 1,28 [després batejarà a Enon, prop de Salim, 3,23]), i Jesús, més tard (3,22), batejaven. L’amistat de Jesús envers cada un dels components d’aquesta comunitat era molt estreta: «Les germanes de Llàtzer enviaren a dir a Jesús: “Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt”» (11,3); «Jesús amava la Marta i la seva germana i Llàtzer» (11,5); «Llàtzer, el nostre amic, dorm» (11,11); «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort» (11,14 D); «Mira com l’amava!» (11,36). La mort de Llàtzer l’afectà profundament: «Jesús aleshores, en veure que ella plorava i que ploraven els jueus, els qui havien vingut ensems amb ella, es contorbà en l’esperit com qui s’ha commogut profundament» (11,33); «I Jesús es posà a plorar» (11,35); «Jesús aleshores, novament commogut en el seu interior, arriba al sepulcre» (11,38).

[e] Llevat del Còdex Beza, que empra 2× el pr. pass. del verb grec koimaomai, dormir, referint-se a la situació de Llàtzer, koimatai, s’ha adormit, dorm (11,11.12), tots els altres mss. utilitzen també 2× el pf. pass. kekoimatai, s’ha quedat dormit definitivament (11,11.12). La forma de pr., tant en llavis de Jesús com dels deixebles, dona a enten­dre que es despertarà més tard; en canvi, la forma de pf. indicaria que ja ha mort definitivament, cosa que Jesús mateix revelarà poc després: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort», sempre en temps pr.

[f] El relat de la resurrecció de Llàtzer no acaba aquí, sinó que continua: «Alguns, però, d’entre ells se n’anaren a trobar els fariseus i els digueren el que Jesús havia fet» (11,46). La consegüent reunió del Sanedrí (11,47-52) forma part encara d’aquest relat paradigmàtic. L’omissió del v. 46 confereix triomfalisme a la resurrecció de Llàtzer i ens priva de saber-ne el trist desenllaç: «A partir d’aquell dia (els dirigents jueus)  decidiren que el matarien» (11,53).

L'entrada Diumenge V de Quaresma // Jn 11,1-45 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(676 520) Jn 9,1-41 Còdex Beza

^9,1 Tot passant, va veure un home cec de naixement, que estava assegut.^{[a] 2} Els deixebles li preguntaren: «Rabí, ¿qui va pecar, aquest o els seus pares, perquè nasqués cec?» ³ En Jesús respongué: «Ni pecà ell ni els seus pares, sinó perquè es manifestin les obres de Déu en ell. ⁴ Cal que nosaltres obrem les obres del qui m’envià, mentre és de dia; arriba la nit, quan ningú no pot treballar. ⁵ Mentre sigui en el món, soc Llum del món.» ⁶ Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, l’ungí amb el fang posant-lo sobre els seus ulls ⁷ i digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè (que s’interpreta “l’Enviat”). Se n’anà, doncs, es rentà i tornà veient-hi.»

⁸ Els veïns i els qui l’havien vist abans que era un captaire deien: «No és aquest el qui estava assegut i captava?» ⁹ Altres deien: «És ell.» Uns tercers, en canvi: «És sem­blant a ell.» Ell digué: «Soc jo.» ¹⁰ Li digueren aleshores: «Com és, doncs, que se t’han obert els ulls?» ¹¹ Ell respongué: «Un home anomenat Jesús va fer fang, em va ungir els ulls i em va dir: “Ves a Siloè i renta-t’hi.” Hi vaig anar, em vaig rentar i he tornat veient-hi.» ¹² Llavors ells li digueren: «¿On és, aquest?» Els diu: «No ho sé.»

¹³ Duen aleshores als fariseus el qui abans era cec. ¹⁴ Era sàbat quan Jesús va fer fang i li obrí els ulls. ¹⁵ Novament l’interroguen igualment els fariseus com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «Va posar fang sobre els meus ulls, em vaig rentar i hi veig.» ¹⁶ Alguns dels fariseus deien: «L’home aquest no ve de Déu, ja que no guarda el sàbat.» D’altres, però, deien: «Com pot un home pecador fer semblants senyals?» Hi havia divisió entre ells. ¹⁷ Deien, doncs, al cec: «Tu, què dius pel que fa al teu cas, a saber, que t’obrí els ulls?» Ell digué: «Que és un profeta.»

¹⁸ Els jueus no es van creure el seu cas, fins que van cridar els pares del qui havia recuperat la vista ¹⁹ i els interrogaren dient: «¿És aquest el vostre fill, el que dieu vosaltres que va néixer cec? Com és, doncs, que pròpiament ara hi veu?» ²⁰ Els respon­gueren els seus pares i digueren: «Sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. ²¹ Però, com és que ara hi veu, no ho sabem; o qui li va obrir els ulls, nosaltres no ho sabem: interrogueu-lo a ell, ja té l’edat, ell parlarà del seu cas.» ²² Els seus pares digueren això perquè tenien por dels jueus: els jueus, en efecte, ja s’havien posat d’acord que si un confessés que ell era el Messies, quedés exclòs de la sinagoga. ²³ Per això digueren els seus pares: «Ja té l’edat, pregunteu-ho a ell.»

²⁴ Llavors el van cridar per segona vegada, al qui era cec, i li digueren: «Dona glòria a Déu: nosaltres sabem que l’home aquest és un pecador.» ²⁵ Ell respongué: «Si és un peca­dor, no ho sé; una cosa sé, que era cec i que pròpiament ara hi veig.» ²⁶ Li digueren aleshores: «Què t’ha fet?» i: «Com t’ha obert els ulls?» ²⁷ Respongué ell: «Us ho he dit ja, i no m’heu fet cas; per què voleu sentir-ho una altra vegada? Per ventura voleu també vosaltres esdevenir deixebles seus?» ²⁸ Ells el van insultar i digueren: «Tu, deixeble seràs de l’individu aquest; nosaltres som deixebles de Moisès. ²⁹ Nosaltres sabem que a Moisès Déu li ha parlat i que Déu no escolta els pecadors;^[b] però aquest no sabem d’on és.» ³⁰ L’ho­me respongué i digué: «Això sí que és estrany, que vosaltres no sabeu d’on és, i que ell m’hagi obert els ulls. ³¹ Sabem que Déu no escolta els pecadors, però si un és religiós i fa la seva voluntat, aquest sí que l’escolta. ³² Mai no s’ha sentit a dir que algú obrís els ulls d’un que ha nascut cec. ³³ Si aquest no vingués de Déu, no podria fer res.» ³⁴ Li respongueren i digueren: «En pecat has nascut tu tot sencer, ¿i tu ens vols donar lliçons?» I el van treure fora.

³⁵ En Jesús s’assabentà que l’havien tret, se li feu trobadís i digué: «Creus tu en el Fill de l’home?» ³⁶ Ell respongué i digué: «I qui és, Senyor, a fi que pugui creure en ell?» ³⁷ En Jesús li respongué: «Ja l’has vist: és el qui està parlant amb tu.» ³⁸ Ell digué: «Crec, Senyor.» I es prostrà davant d’ell. ³⁹ Jesús afirmà: «Jo per fer un judici he vingut a aquest món, a fi que els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs.» ⁴⁰ Ho van sentir alguns dels fariseus que eren en companyia d’ell i li digueren: «És que també nosaltres som cecs?» ⁴¹ En Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat; però com que ara dieu: “Hi veiem”, els vostres pecats romanen.»

Era sàbat quan Jesús va fer fang amb la saliva i ungí els ulls del cec de naixement

L’episodi està emmarcat per la presentació d’un «cec de naixement que estava assegut», segons puntualitza el Còdex Beza al començament, i per la pregunta que els fariseus formulen a Jesús, al final: «És que també nosaltres som cecs?» Hi ha, doncs, diverses maneres de ser «cec». Del primer diuen els seus pares: «Sabem que va néixer cec». Cinc vegades es recalca que va néixer cec. Els deixe­bles tenen clar que fou conseqüència d’un pecat originari: «Rabí —pre­gunten a Jesús—, ¿qui va pecar, aquest o els seus pa­res, perquè nasqués cec?» La resposta de Jesús és concloent: «Ni pecà ell ni els seus pares, sinó perquè es manifestin les obres de Déu en ell.» S’insisteix que «era un captaire» i també en la pregunta dels qui l’havien vist: «No és aquest el qui estava assegut i captava?» En l’Evangeli de Marc trobem un cec semblant: «El fill de Timeu, Baritimies, cec, estava assegut al marge del camí, demanant almoina» (Mc 10,46). L’un i l’altre «capten» perquè se senten profundament necessitats de quelcom, malgrat estar «asseguts» en una càtedra, heterodoxa, la del primer, i comple­tament «al marge del camí» que Jesús havia emprès, la del segon. En el nostre cas, hi ha una dada que ens guiarà per a interpretar l’escena: «Era sàbat quan Jesús va fer fang i li obrí els ulls.» En el Gènesi se’ns diu que Déu «va plasmar l’home de la pols de la terra i li va insu­flar un alè de vida» (Gn 2,7) i que el dia setè, el sàbat, va reposar de la seva obra creadora (2,2-3). Segons Jesús, en canvi, l’obra de la creació ha quedat inacabada, de resultes precisament del precepte sabàtic. D’aquí que els dirigents jueus el volguessin matar perquè els havia deixat ben clar que, en dia de sàbat, «el meu Pare treballa i jo també treballo» (Jn 5,17). Jesús reprèn l’obra del dia sisè i l’acaba definitivament: «Esco­pí a terra, va fer fang amb la saliva, l’ungí amb el fang posant-lo sobre els seus ulls i digué» que anés a rentar-se a la piscina de Siloè.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El Còdex Beza remarca dues vegades, aquí i en el v. 8, que el cec de naixement «estava assegut», com un mestre, en la seva càtedra heterodoxa, exactament com el cec dels afores de Jericó que estava assegut al marge del camí (Mc 10,46). En ambdues ocasions es diu que era un «captaire», que estava necessitat del més essencial, de la vista.

[b] El tema del «pecat» travessa tot el relat en tres formats: el verb «pecar» (Jn 9,2.3), el substantiu «pecat» (9,34.41a.41b) i l’adjectiu «pecador» (9,16.24.25.29 D.31): en total 10×. Es molt indicatiu que l’afirmació que, segons el Còdex Beza, es presenta en boca dels dirigents jueus: «Nosaltres sabem… que Déu no escolta els pecadors» (9,24 Còdex Beza), es repeteix en boca del cec i de les persones que ell representa: «Sabem que Déu no escolta els pecadors» (9,31). Des del principi del relat apareix el tema de la ceguesa relacionat amb el d’un «pecat» anterior al naixement: «Els deixebles li preguntaren: “Rabí, ¿qui va pecar, aquest o els seus pares, perquè nasqués cec?“ (9,2), i es repeteix, formant inclusió, al final: «Ho van sentir alguns dels fariseus que eren en companyia d’ell i li digueren: “¿És que també nosaltres som cecs?”» (9,40). Jesús rebat la idea que compartien els seus deixebles amb els fariseus que l’acompanyaven increpant l’home que havia nascut cec: «En pecat has nascut tu tot sencer» (9,34) i la majora dels jueus, en general. La resposta de Jesús es contundent: «Ni pecà ell ni els seus pares, sinó perquè es manifestin les obres de Déu en ell» (9,3), «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat; però com que dieu: “Hi veiem”, els vostres pecats romanen» (9,41).

L'entrada Diumenge IV de Quaresma // Jn 9,1-41 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(675 519) Jn 4,4-7.9-26.28-30.39-42 Còdex Beza (primera redacció) + 4,8.27.31-38 (amb sagnia: segona redacció)[a] El Leccionari litúrgic fa començar la perícopa en el v. 5

^4,4 Calia que Jesús passés a través de Samaria.

^4,5 Arriba Jesús a una ciutat de la Samaria anomenada Sicar, prop de la propietat que Jacob va donar a Josep, el seu fill: ⁶ hi havia allí el brollador de Jacob. Jesús, que estava cansat per la caminada, s’havia assegut aleshores a la vora del brollador: l’hora era precisament la sexta.[b] ⁷ Arriba una dona de la Samaria a pouar aigua. Jesús li diu: «Do­na’m de beure.»

^4,8 És que els seus deixebles se n’havien anat a la ciutat a comprar queviures.

^4,9 La dona samaritana li diu: «Tu, que ets jueu, com és que em demanes de beure a mi que soc una dona samaritana?»[c] ¹⁰ Jesús respongué i li digué: «Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dona’m de beure”, tu li n’hauries demanada a ell, i ell t’hauria donat aigua viva.» ¹¹ La dona li diu: «Senyor, ni tan sols tens poal i el pou és profund, d’on obtens aigua viva? ¹² ¿És que tu ets més gran que el nostre pare Jacob, que ens donà el pou i en va beure ell mateix i els seus fills i el bestiar?» ¹³ Jesús respongué i li digué: «Tot el qui beu d’aquesta aigua tornarà a tenir set; ¹⁴ però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, no tindrà set mai més; al contrari, l’aigua que jo li donaré es convertirà en ell en un brollador d’aigua que salta cap a una vida eterna.» ¹⁵ La dona li diu aleshores: «Senyor, dona’m aigua d’aquesta, a fi que no tingui més set ni hagi de venir aquí a pouar.» ¹⁶ Jesús li diu: «Ves-te’n, crida el teu marit i vine aquí.» ¹⁷ La dona respongué i digué: «De marit no en tinc cap.» Jesús li diu: «Has dit bé que no tens cap marit, ¹⁸ perquè has tingut cinc marits i el que ara tens no és el teu marit; en això has dit la veritat.» ¹⁹ La dona li diu: «Senyor, estic veient que ets un profeta. ²⁰ Els nostres pares van adorar en aquesta muntanya i vosaltres dieu que a Jerosòlima hi ha el lloc on cal adorar.» ²¹ Jesús li diu: «Dona, creu-me a mi, arriba l’hora en què ni en aquesta muntanya ni a Jerosòlima adorareu el Pare. ²² Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. ²³ Al contrari, arriba l’hora, i ja és ara, en què els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat, perquè el Pare cerca aquests que l’adorin. ²⁴ Déu és esperit, i els adoradors cal que l’adorin en esperit i veritat.» ²⁵ La dona li diu: «Sé que ha de venir un tal Messies, l’anomenat Ungit; quan vingui ell, ens ho anunciarà tot.» ²⁶ Jesús li diu: «Jo Soc, el qui està parlant amb tu.»

^4,27 I en això arribaren els seus deixebles i s’estranyaven que parlés amb una dona; tanmateix, ningú no li digué: «Què pretens?» o bé: «De què parles amb ella?»

^4,28Deixà la dona la seva gerra privada[d] i se n’anà a la ciutat a dir als homes: ²⁹ «Veniu a veure un home que m’ha dit tot allò que he fet. ¿No serà aquest el Messies?» ³⁰ Sortiren de la ciutat i es dirigeixen cap a ell.

^4.31 Mentrestant, els deixebles el pregaven dient: «Rabí, menja.» ³² Però ell els digué: «Jo tinc per menjar un aliment que vosaltres no coneixeu.» ³³ Els deixebles es deien entre ells: «¿No serà que algú li ha portat menjar?» ³⁴ Jesús els diu: «El meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat i que dugui a terme la seva obra. ³⁵¿No dieu vosaltres: “Quatre mesos més i arriba la sega”? Doncs bé, jo us dic: “Alceu els ulls i con­templeu els camps que ja blanquegen per a la sega. ³⁶ Ja el segador rep el salari i recull fruit per a una vida eterna, a fi que tant el sembrador com el segador s’alegrin plegats. ³⁷ Perquè en això consisteix la dita vertadera: ‘Un és el qui sembra i un altre el qui sega.’ ³⁸ Jo us tinc enviats a segar: vosaltres no us heu fatigat, d’altres s’han fatigat i vosaltres us heu aprofitat de la seva fatiga.”»

^4,39 D’aquella ciutat molts cregueren en ell d’entre els samaritans per la paraula de la dona que testificava: «M’ha dit tot allò que he fet.» ⁴⁰ Quan, doncs, els samaritans arri­baren on era ell, li pregaven que es quedés amb ells; i es va quedar allí dos dies. ⁴¹ En­cara molts més cregueren per la seva paraula; ⁴² però anaven dient a la dona: «Pel teu testimoni ja no creiem, perquè l’hem sentit i sabem que aquest és veritablement el Salvador del món, l’Ungit.»[e]

Calia, segons el designi diví, que Jesús passés per Samaria

El títol l’he pres d’un verset que no llegirem, però que conté precisament el mòbil que mogué Jesús a recobrar l’ètnia samaritana com a part inte­grant d’Israel. En el si del diàleg de Jesús amb la Samaritana, el lector podrà separar fàcilment tres referències als deixebles que mai no entraran en contacte amb la Samaritana i que, a més, interrom­pen el fil de la seqüència. Comentaré, doncs, tan sols la seqüència principal. La composició de lloc és determinant: Sicar, una ciutat de Samaria, «prop de la propietat que Jacob va donar a Josep, el seu fill: hi havia allí el brollador de Jacob». Jesús, cansat del camí, «s’havia assegut a la vora del brollador», com un mestre que, assedegat en vista de la situació de Samaria, vol impartir una lliçó a una dona samaritana que havia vingut a pouar aigua. No té poal i el pou és profund, car conté tota la saviesa dels samaritans. Jesús la vol tastar: «Dona’m de beure.» No consenteix que hi hagi fronteres infranque­jables entre jueus i samaritans. Un cop s’ ha guanyat la seva confiança, li fa veure: «Tot el qui beu d’aquesta aigua tornarà a tenir set; però el qui begui de l’aigua que jo li donaré no tindrà set mai més.» Ara és la dona qui li’n demana. Jesús li deixa ben clar que arriba l’hora, i ja és ara, en què els vertaders adoradors adoraran el Pare, però no en aquesta muntanya (Garizim) ni a Jerosòlima (Sió), sinó en esperit i veritat, i se li revela com el Messies que tots esperaven: «Jo Soc (el nom de Jahvè), el qui està parlant amb tu.» L’acció de la dona d’abandonar «la seva gerra privada» mostra que ha assimilat la lliçó i té pressa per anar a comunicar-la als seus compatriotes. Gràcies a «la paraula de la dona», molts cregueren en Jesús d’entre els samaritans. Tanmateix, quan arribaren on era ell, molts més cregueren «per la seva paraula», la de Jesús, i anaven dient a la dona: «Pel teu testimoni ja no creiem, perquè l’hem sentit i sabem que aquest és veritablement el Salvador del món, l’Ungit.»

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] En el Calendari litúrgic d’aquest diumenge se’ns proposa de llegir Jn 4,5-42 o bé més breu: 4,5-15.19b-26.40-42. Després d’haver analitzat a fons aquesta seqüència, ens hem apercebut de l’existència de dues redaccions amb distints personatges: en la primera redacció, Jesús tractava tan sols amb la Samaritana i els samaritans (*4,5-7.9-26.28-30.39-42); en la segona, el mateix autor ha ha inserit tres referències als deixebles de Jesús, sense que en cap moment s’interferissin amb la Samaritana (**4,8.27.31-38).

[b] La que en principi tenia l’aparença de ser una precisió temporal, «l’hora era precisament la sexta», reapareixerà exactament en l’escena en què Pilat accedirà, davant la cridòria dels dirigents jueus, a lliurar-los Jesús perquè sigui crucificat com el rei dels jueus: «L’hora era precisament la sexta» (Jn 19,14). L’hora sexta era el nostre migdia: en plena llum, Pilat emeté la sentència condemnatòria del rei dels jueus que s’hauria alçat contra el Cèsar de Roma, la mateixa hora en què Jesús es revelà als samaritans.

[c] El text usual hi afegeix una explicació que no era necessària quan es redactà l’escrit, però que es féu imprescindible més tard quan els creients s’hagueren allunyat del judaisme: «És que els jueus no es fan amb els samaritans.»

[d] Tots els mss. parlen de «la gerra d’ella» (lit.), amb el pronom autês, mentre que el Còdex Beza precisa més: «la gerra pròpia d’ella» (lit.), mitjançant el pronom reflexiu, heautês, «la seva pròpia gerra». Aquesta variant no figura en l’edició crítica de Nestle-Aland.

[e] En el text majoritari no hi figura «l’Ungit».

L'entrada Diumenge III de Quaresma // Jn 4,5-42 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(674 518) Mt 17,1-9 Còdex Beza

^17,1 I s’esdevingué que, al cap de sis dies, en Jesús pren amb ell en Pere i en Jaume i en Joan, el seu germà, i els fa pujar a una muntanya extremament alta.[a] ² Jesús, havent-se trans­figurat en presència d’ells, el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevingueren blancs com neu. ³ Llavors s’aparegueren a ells Moisès i Elies en companyia d’ell tot conversant. ⁴ En Pere reaccionà i digué a Jesús: «Senyor, és bo que nosaltres estiguem aquí: si vols, farem aquí tres tendes, una per a tu, una per a Moisès i una per a Elies.» ⁵ Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra, i sortí una veu del núvol que deia: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» ⁶ Els deixebles, en sentir-ho, caigueren amb el front a terra i van tenir moltíssima por. ⁷ En Jesús s’acostà, els tocà[b] i els digué: «Aixequeu-vos i deixeu de tenir por.» ⁸ Havent ells alçat els ulls, no veieren ningú més que Jesús.

⁹ Mentre baixaven de la muntanya, en Jesús els donà una ordre: «No conteu a ningú aquesta visió fins que el Fill de l’home s’hagi aixecat[c] d’entre els morts.»

Jesús pren amb ell en Pere, en Jaume i en Joan, i els fa pujar a una muntanya extremament alta

La «muntanya extremament alta», a on el diable va transportar Jesús per oferir-li tots els reialmes del món, a condició que l’adorés, és la mateixa, segons el Còdex Beza (variants en cursiva), on tindrà lloc la transfiguració. Aleshores, Jesús va invitar el diable a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» (Mt 4,8-10 D); ara, Jesús, que tot just acaba d’invitar Pere, després que aquest li llancés un conjur per dissuadir-lo de parlar del seu fracàs com a Messies, a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs! Tu ets per a mi una pedra d’escàndol» (16,22-23), pren amb ell, «sis dies després» d’això, Pere, Jaume i Joan, «i els fa pujar a una muntanya extremament alta», on es transfigura en presència d’ells: «el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevin­gueren blancs com neu». En aquest moment s’aparegueren als tres deixebles Moisès i Elies en companyia de Jesús conversant entre ells. Pere pretén retenir la visió. Proposa de fer-hi tres tendes: en el centre hi posarien Moisès, flanquejat per Jesús i Elies respecti­vament. Però en el cel no pensen igual: «Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra.» El núvol, símbol de la presència de Déu, interromp Pere i els confereix cobertura perquè puguin escoltar la veu de Jesús, el qual, en contra del que Pere proposava, era a qui havien d’escoltar, i no a Moisès ni a Elies: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» Jesús s‘acosta als deixebles, plens de por, i els toca tot invitant-los a aixecar-se. En alçar ells els ulls, no veieren ningú més que Jesús. S’havia esvaït la visió. Tot baixant de la muntanya, els ordena de no contar a ningú la visió, fins que, després de la seva mort violenta en mans dels dirigents d’Israel, no hagi ressuscitat de la mort, repetint-los el que Pere, amb un conjur, considerant que estava endimo­niat, havia volgut evitar que succeís.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Dins l’escena de la transfiguració, en el text usual no hi figura l’adverbi «extremament», adverbi que sí que es presentava en tots els mss. en la tercera temptació del diable (vegeu Mt 4,8). Malauradament, sense aquest adverbi. es perd inexorablement la connexió entre ambdues escenes, oimés si es té en compte que en la resposta de Jesús a la proposició del diable no figurava cap invitació a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n, Satanàs!», segons llegim en el text usual, i sí, en canvi, en el Còdex Beza: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!», avalat per molts mss. uncials i per gairebé tots els minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, que ho havien llegit en el seu exemplar grec.

[b] El gest de Jesús de «tocar-los» passa sovint desapercebut als comentaristes. Ens trobem de ple dins la visió. A Cesarea de Filip, Pere havia intentat, amb un conjur, dissuadir Jesús de parlar de la seva previsible mort violenta en mans dels summes sacerdots, dels ancians i dels lletrats (16,21-23). En la present escena, Déu ha desautoritzat els tres deixebles indicant-los que a qui han d’«escoltar» és a Jesús i no a Moisès ni a Elies. En «escoltar» ells la veu del cel, caigueren rostre en terra morts de por. Jesús, «el rostre del qual brillava com el sol», s’apropa a ells i «els toca» —igual com havia «tocat» el leprós (Mt 8,3), la sogra de Pere enfebrada (8,15) i els dos cecs (9,29; 20,34) o, a la inversa, com havia quedat alliberada la hemorroïssa del seu fluxe de sang que la feia impura (9,20.21.29) i com havien quedat guarits tots els qui es trobaven malament en «tocar» la borla del seu vestit (14,36)— i, tot seguit, invita els tres deixebles a «aixecar-se» i a «deixar de tenir por». L’acció de «tocar» (Mt 9×) té sempre un efecte salvífic i alliberador, en saltar-se Jesús les prescripcions de la Llei que prohibien «tocar» gent impura.

[c] El Còdex Sinaític i la gran majoria de mss. empren aquí el verb anistêmi, ressuscitar, mentre que única­ment els còdexs Beza i Vaticà empren el verb egeirein, aixecar-se, amb el mateix significat, en principi, si bé els traductors solen traduir ambdós verbs grecs amb el verb ressuscitar. S’haurà d’aprofundir en aquest ús diversificat.

L'entrada Diumenge II de Quaresma // Mt 17,1-9 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(673 517) Mt 4,1-11 Còdex Beza

^4,1 Aleshores en Jesús fou conduït per l’Esperit al desert perquè fos temptat pel diable. ² Havent dejunat dies quaranta i quaranta nits,[a] al final va tenir fam. ³ El temptador se li acostà i li digué: «Si Fill ets de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» ⁴ En resposta Jesús digué: «L’home no viu només de pa, sinó de tota paraula de Déu.»[b]

⁵ Aleshores el diable se l’enduu a la ciutat santa, el posa dempeus en el pinacle del Temple ⁶ i li diu: «Si Fill ets de Déu, tira’t daltabaix, perquè està escrit: “Als seus àngels donarà ordres a propòsit teu”[c] i: “Et prenen amb les palmes de les mans, perquè el teu peu no ensopegui amb cap pedra.”[d]» ⁷ En Jesús li contestà: «De nou està escrit: “No temptaràs el Senyor el teu Déu.”[e]»

⁸ Novament el diable se l’enduu a una muntanya extraordinà­riament alta, li mostrà tots els reialmes del món i la seva glòria ⁹ i li digué: «Tot això et donaré si prosternant-te m’adores.»[f] ¹⁰ Aleshores en Jesús li diu: «Ves-te’n darrere meu,[g] Satanàs, perquè està escrit: “Al Senyor el teu Déu adoraràs i tan sols a ell donaràs culte.”[h]»

¹¹ Aleshores el diable el va deixar, i llavors s’acostaren uns àngels i es posaren a servir-lo.

Ves-te’n darrere meu, Satanàs

Comencem la Quaresma comentant les temptacions a què Jesús fou sotmès pel diable en el desert. La iniciativa, però, l’havia presa l’Esperit Sant: «Jesús fou conduït per l’Esperit al desert perquè fos temptat pel diable.» L’Esperit, que tot just l’havia ungit Messies d’Israel, es vol encertir que no es repetirà el fiasco del poble d’Israel durant els quaranta anys del seu pas pel desert. Mateu ho posa en relleu: «Havent dejunat dies quaranta i quaranta nits, al final va tenir fam.» Les tres proves fan referència a tres situacions d’aquell pas pel desert. La primera actualitza l’escena del mannà, posant en boca de Jesús la dita de Dt 8,3: «L’home no viu sols de pa, sinó de tota paraula de Déu», on la paraula de Déu supera amb escreix el prodigi de convertir les pedres en pans. La prova central té lloc a la ciutat santa, on el diable «el posa dempeus en el pinacle del Temple» i l’invita a tirar-se daltabaix perquè demostri que és el Fill de Déu portat pels àngels perquè no ensopegui amb cap pedra. Moisès posà a prova Déu en l’escena de Meribà, picant dues vegades la roca amb el bastó (Nm 20,11-13). Jesús con­testa al diable adduint aquella mateixa Escriptura: «No temptaràs el Senyor el teu Déu» (Dt 6,16). La tercera prova actualitza l’escena del vedell d’or: nova­ment el diable se l’enduu a una muntanya extraordinàriament alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això et donaré si prosternant-te m’adores.» Jesús no solament supera la prova, sinó que, segons el Còdex Beza, invita el diable a posar-se darrere seu i a emprendre el seguiment com a deixeble. És la mateixa invitació que farà a Pere quan aquest s’atrevirà a llançar-li un conjur per dissuadir-lo de parlar de la seva mort violenta: «Ves-te’n darrere meu, Sata­nàs» (Mt 16,23). El text usual ha obviat aquest paral·le­lisme ometent «darrere meu» en la referència al diable. El paper que se li atribueix en les tres temptacions anticipa la manera de pensar de Pere sobre el Messies poderós.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Noteu el quiasme amb què el Còdex Beza confereix rellevància al nombre «quaranta».

[b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits completen la citació: «que surt de la boca de Déu» (Dt 8,3).

[c] Sl 90 (91),11a lxx.

[d] Sl 90 (91),12a lxx.

[e] Dt 6,16 lxx.

[f] Aquest verb denota un acte de submissió total.

[g] El Còdex Beza, avalat per alguns uncials i per la majoria de minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, conserva l’expressió «darrere meu», que l’edició crítica de NA²⁸ considera que es tracta d’una lliçó influenciada pel paral·lel de Mt 16,23; Mc 8,33, on aquesta mateixa expressió, emprada sempre (Mc 4×; Mt 6×; Jn 3×; Lc-Ac 3×) per a indicar el seguiment d’un deixeble, fa referència a Pere (!): «Ves-te’n darrere meu, Satanàs.» Molt probablement constava aquí en l’original de Mateu, segons el qual el paper atribuït al diable en les tres temptacions anticiparia la manera de pensar de Pere, el líder dels Dotze. El text alexandrí hauria considerat que era impropi que Jesús invités aquí «el diable – Satanàs» a seguir-lo.

[h] Dt 6,13 lxx.

L'entrada Diumenge I de Quaresma // Mt 4,1-11 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.