(013 410 723) Mc 1,40-45 Còdex Beza

^1,40 Acudeix a ell un leprós demanant-li amb insistència:[a] «Si vols,[b] pots declarar-me pur.» ⁴¹ Aïrat,[c] estengué la mà, el va tocar i li diu: «Ho vull, purifica’t!» ⁴² Immediatament s’allunyà d’ell la lepra, i es va purificar. ⁴³ S’abalançà sobre ell,[d] directament l’expulsà ⁴⁴ i li diu: «Mira de no dir-ho a ningú; al contrari, ves-te’n, mostra’t tu mateix al sacerdot i  ofereix per la teva purificació el que va prescriure Moisès, perquè en tinguin una prova.» ⁴⁵ Però ell, en sortir, començà a pregonar i a divulgar aquella dita, fins al punt que ja no podia ell públicament entrar en cap ciutat; sinó que restava fora, en llocs deserts. Però acudien a ell de tot arreu.

Jesús s’aïra i expulsa el leprós perquè el vol comprometre

El relat marquià és desconcertant: «Acudeix a ell un leprós.» Un malalt de lepra tenia prohibit d’apropar-se a ningú. El nostre no és un simple leprós; ha estat declarat leprós perquè no contaminés els altres amb la seva ideologia contrària a la Llei jueva. Acudeix a ell perquè sap molt bé que Jesús no creu en la Llei de la impuresa legal. En tindria prou amb no considerar-se impur, però vol que Jesús ho certifiqui. Per això li demana amb insistència: «Si tu volguessis, pots declarar-me pur.» És un deixeble que sap com pensa Jesús i pretén comprometre’l davant la institució religiosa. D’aquí la reacció aïrada de Jesús contra ell: «Aïrat, estengué la mà, el va tocar i li diu: “Ho vull, queda purificat!”» El text usual ha canviat benèvolament el verb aïrar-se per compadir-se d’ell, considerant que no era escaient que fes ús de la ira divina davant un simple leprós. El sentit profund de l’escena queda així aigualit. No s’entén aleshores que Jesús «s’aba­lancés sobre ell i directament l’ex­pulsés» de la seva comunitat. La duríssima reacció de Jesús només té sentit si es tracta d’un dels seus deixebles que havia pregonat arreu que Jesús no observava la Llei, com de fet ho palesa el seu gest d’estendre la mà i tocar-lo. No obstant això, Jesús no vol que es divulgui el seu gest i intenta evitar la confrontació amb les autoritats religioses: «Mira de no dir-ho a ningú; al contrari, ves-te’n, mostra’t tu mateix al sacerdot i ofereix per la teva purificació el que prescriví Moisès, perquè en tinguin una prova.» L’antic leprós no farà cap cas de la cautela del Mestre i anirà pregonant i divulgant la seva dita. En consequència, ara serà Jesús qui no podrà entrar públicament en cap ciutat i haurà de restar fora, en llocs deserts, com si fos ell un leprós. Però la gent «acudia a ell de tot arreu». Notem l’ús del mateix verb acudir que obre i tanca l’escena. El leprós ha aconseguit el que pretenia, però la gent lliure ha comprès el sentit del gest de Jesús.

Comentari bíblic:
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] La lliçó del Sinaític, «agenollat», avalada per l’Alexandrí i diversos mss., però omesa tant pel Còdex Beza com pel Vaticà, figura entre claudàtors en el text de NA²⁸. El leprós, no solament no ‘s’agenolla’ davant de Jesús, sinó que s’atreveix a demanar-li amb desimboltura, segons Beza, «Si vols, pots declarar-me pur».

[b] Beza, avalat pel minúscul 1424, reté el pr. indicatiu, mentre que la resta de còdexs empren l’imperfet de subjuntiu, «Si volguessis».

[c] Tan sols el Còdex Beza, si bé avalat per algunes de les més antigues versions llatines, conserva aquí el verb, orgizô, «aïrar-se», factitiu del substantiu, orgê, «ira», mentre que el text usual el canvia per splagnizô, «compadir-se».  Un cas semblant apareix en Lc 6,10, on el text usual elimina la locució «amb ira».

[d] Hi ha una lleugera diferència entre el verb emprat pel Còdex Beza, embrithô, «precipitar-se amb violència sobre algú», i el deponent de la mateixa rel embrimaomai, del text usual, «esbufegar (com fan els cavalls), enfuriar-se contra algú». Aquesta variant textual no ha estat ressenyada en l’edició crítica de Nestle-Aland.

L'entrada Mc 1,40-45 Còdex Beza ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(013 410 723) Mc 1,40-45 Còdex Beza

^1,40 Acudeix a ell un leprós demanant-li amb insistència:[a] «Si vols,[b] pots declarar-me pur.» ⁴¹ Aïrat,[c] estengué la mà, el va tocar i li diu: «Ho vull, purifica’t!» ⁴² Immediatament s’allunyà d’ell la lepra, i es va purificar. ⁴³ S’abalançà sobre ell,[d] directament l’expulsà ⁴⁴ i li diu: «Mira de no dir-ho a ningú; al contrari, ves-te’n, mostra’t tu mateix al sacerdot i  ofereix per la teva purificació el que va prescriure Moisès, perquè en tinguin una prova.» ⁴⁵ Però ell, en sortir, començà a pregonar i a divulgar aquella dita, fins al punt que ja no podia ell públicament entrar en cap ciutat; sinó que restava fora, en llocs deserts. Però acudien a ell de tot arreu.

Jesús s’aïra i expulsa el leprós perquè el vol comprometre

El relat marquià és desconcertant: «Acudeix a ell un leprós.» Un malalt de lepra tenia prohibit d’apropar-se a ningú. El nostre no és un simple leprós; ha estat declarat leprós perquè no contaminés els altres amb la seva ideologia contrària a la Llei jueva. Acudeix a ell perquè sap molt bé que Jesús no creu en la Llei de la impuresa legal. En tindria prou amb no considerar-se impur, però vol que Jesús ho certifiqui. Per això li demana amb insistència: «Si tu volguessis, pots declarar-me pur.» És un deixeble que sap com pensa Jesús i pretén comprometre’l davant la institució religiosa. D’aquí la reacció aïrada de Jesús contra ell: «Aïrat, estengué la mà, el va tocar i li diu: “Ho vull, queda purificat!”» El text usual ha canviat benèvolament el verb aïrar-se per compadir-se d’ell, considerant que no era escaient que fes ús de la ira divina davant un simple leprós. El sentit profund de l’escena queda així aigualit. No s’entén aleshores que Jesús «s’aba­lancés sobre ell i directament l’ex­pulsés» de la seva comunitat. La duríssima reacció de Jesús només té sentit si es tracta d’un dels seus deixebles que havia pregonat arreu que Jesús no observava la Llei, com de fet ho palesa el seu gest d’estendre la mà i tocar-lo. No obstant això, Jesús no vol que es divulgui el seu gest i intenta evitar la confrontació amb les autoritats religioses: «Mira de no dir-ho a ningú; al contrari, ves-te’n, mostra’t tu mateix al sacerdot i ofereix per la teva purificació el que prescriví Moisès, perquè en tinguin una prova.» L’antic leprós no farà cap cas de la cautela del Mestre i anirà pregonant i divulgant la seva dita. En consequència, ara serà Jesús qui no podrà entrar públicament en cap ciutat i haurà de restar fora, en llocs deserts, com si fos ell un leprós. Però la gent «acudia a ell de tot arreu». Notem l’ús del mateix verb acudir que obre i tanca l’escena. El leprós ha aconseguit el que pretenia, però la gent lliure ha comprès el sentit del gest de Jesús.

Comentari bíblic:
Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] La lliçó del Sinaític, «agenollat», avalada per l’Alexandrí i diversos mss., però omesa tant pel Còdex Beza com pel Vaticà, figura entre claudàtors en el text de NA²⁸. El leprós, no solament no ‘s’agenolla’ davant de Jesús, sinó que s’atreveix a demanar-li amb desimboltura, segons Beza, «Si vols, pots declarar-me pur».

[b] Beza, avalat pel minúscul 1424, reté el pr. indicatiu, mentre que la resta de còdexs empren l’imperfet de subjuntiu, «Si volguessis».

[c] Tan sols el Còdex Beza, si bé avalat per algunes de les més antigues versions llatines, conserva aquí el verb, orgizô, «aïrar-se», factitiu del substantiu, orgê, «ira», mentre que el text usual el canvia per splagnizô, «compadir-se».  Un cas semblant apareix en Lc 6,10, on el text usual elimina la locució «amb ira».

[d] Hi ha una lleugera diferència entre el verb emprat pel Còdex Beza, embrithô, «precipitar-se amb violència sobre algú», i el deponent de la mateixa rel embrimaomai, del text usual, «esbufegar (com fan els cavalls), enfuriar-se contra algú». Aquesta variant textual no ha estat ressenyada en l’edició crítica de Nestle-Aland.

L'entrada Mc 1,40-45 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(003 558 714) Jn 1,6-8.19-28 Còdex Beza

^1,6 Aparegué un home enviat de part del Senyor, que tenia per nom Joan; ⁷ aquest vingué com a testimoni per donar testimoni de la Llum, perquè tots arribin a creure per mitjà d’ell. ⁸ No era ell la Llum, sinó perquè donés testi­mo­ni de la Llum […].

^1,19 I aquest és el testimoni de Joan, quan els Jueus enviaren des de Jerosòlima sacerdots i levites a preguntar-li: «Tu qui ets?», ²⁰ i confessà i no ho negà[a] que «Jo no soc el Messies».  ²¹ I novament li preguntaren: «Què, doncs? Ets Elies?» Diu: «No el soc.» «Ets tu el profeta?» Respongué: «No.» ²² Li digueren, doncs: «Qui ets tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?» ²³ Declarà: «Jo, veu d’algú que clama en el desert: “Adreceu el camí del Senyor”, com havia dit el profeta Isaïes.»[b] ²⁴ Els enviats eren membres del partit fariseu. ²⁵ I li digueren:[c] «Per què, doncs, bateges, si no ets tu el Messies, ni Elies, ni el Profeta?» ²⁶ Joan els respongué dient: «Jo batejo en aigua; enmig de vosaltres n’hi ha un, a qui vosaltres no coneixeu, ²⁷ que ve darrere meu, de qui no soc[d] digne de deslligar-li la corretja de la sandàlia.»[e] ²⁸ Això va passar a Betània,[f] a l’altra banda del riu Jordà, on Joan estava batejant.

Jesús, deixeble de Joan Baptista. Ha passat a ser l’Espòs que batejarà en Esperit Sant

En el Pròleg, escrit en to poètic, hi trobem dos incisos, redactats en prosa, relatius a Joan Baptista. L’autor del llibre, que es presenta al final de l’obra (Jn 21,24) com el Deixeble estimat de Jesús, ha inserit en el Pròleg dos incisos el primer dels quals comentaré tot seguit. Presenta Joan Baptista com un home enviat per Déu perquè donés testimoni de la Llum veritable, Llum que la tenebra del poder, que havia estès els seus llaços i paranys sobre tota la humanitat, no havia pogut atrapar. I puntualitza que Joan no era la Llum, com de fet pretendran presentar-lo més tard alguns dels seus deixebles, sinó que havia vingut a donar testimoni de la Llum. En el segon passatge que comentaré a continuació, l’autor enllaça amb el Pròleg el testimoni que va donar Joan Baptista als sacerdots i levites, enviats a ell pels dirigents jueus de Jerusalem. Té el caire d’un duríssim interrogatori judicial, en el qual Joan els contesta cada vegada més lacònicament deixant-los ben clar que ell no és el Messies, ni Elies, ni el Profeta. Els enviats, aleshores, li exigeixen que es pronunciï, a fi de donar una resposta fefaent als fariseus que els enviaren. Es defineix amb tres trets: 1) Jo soc la «veu» del personatge que tothom esperava; 2) «d’algú que clama» amb veu profètica que adrecin el camí del Se-nyor, i 3) «en el desert», «a l’altra banda del riu Jordà», on ell estava batejant, plantant cara a la terra promesa, on els dirigents no se l’escolten. Amb una referència a la llei del levirat sobre el «deslligament de la sandàlia» per part de qui pretenia endur-se l’esposa, els adverteix que ja es troba «enmig d’ells» un a qui no coneixen, un que havia estat deixeble seu, però que a partir d’ara serà l’Espòs d’Israel, de qui ell no es considera «digne de deslligar-li la corretja de la sandàlia» (vegeu Dt 25,5-10; Rt 4,6-7). A diferència d’ell que batejava «en aigua», el qui ve darrere d’ell batejarà «en Esperit Sant».   

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El text usual repeteix de nou «i confessà», conferint més solemnitat a la confessió.

[b] Is 40,3 lxx.

[c] El text usual emfatitza la pregunta: «I li preguntaren i li digueren».

[d] Novament el text usual hi afegeix el pronom de primera persona: «de qui no soc digne jo».

[e] El text fa una clara al·lusió a la llei del levirat, segons la qual, quan un moria sense fills, un parent s’havia de casar amb la viuda per a donar fills al difunt. Si el qui tenia el dret i l’obligació de fer-ho no ho complia, un altre podia ocupar el seu lloc. La cerimònia per a declarar la pèrdua del dret consistia a deslligar-li la sandàlia.

[f] Es tracta de la Betània transjordana, el lloc de la barca/de l’embarcament, que, en no haver pogut ser localitzada, molts manuscrits i versions ho canvien per Bethabara, el lloc del pas (Bíblia de Jerusalem). El text usual inverteix l’ordre dels mots, destacant així Betània: «Això precisament a Betània va passar» (lit.).

L'entrada Diumenge III d’Advent // Jn 1,6-8.19-28 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(713 002 557) Mc 1,1-8 Còdex Beza

^1,1 Principi de la bona notícia referent a Jesús, Messies, Fill de Déu, ² com estava escrit en Isaïes, el profeta: «Mira, envio el meu missatger davant teu; ell condicionarà el teu camí.[a] ³ Una veu clama en el desert: “Prepareu el camí del Senyor, redreceu les senderes del vostre Déu.”[b]» ⁴ Es presentà Joan en el desert batejant i proclamant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. ⁵ Acudia a ell tot el país jueu i tots els jerosolimitans, i eren batejats per ell en el Jordà, a mesura que confessaven els seus pecats. ⁶ Joan anava vestit amb una pell[c] de camell i menjava llagostes i mel silvestre. ⁷ I els anava dient: «Jo, per la meva part, us batejo en aigua; ve, però, darrere meu el qui és més fort que jo, de qui no soc competent per a deslligar-li la corretja de les sandàlies; ⁸ precisament ell és qui us va a batejar en Esperit Sant.»[d]

De Messies a Fill de Déu: la progressiva experiència de Déu per part de Jesús

Marc inaugura el gènere «evangeli» emprant el mot inicial de la Bíblia: «Principi». Ens està dient que aquí s’actualitza Gn 1,1: «Principi de la bona notícia (=evangeli) referent a Jesús» (l’article indica que els seus oients ja la coneixien). Els dos atributs que segueixen el presenten com el «Messies» d’Israel, primerament, i com el «Fill de Déu», després. Reflecteixen les dues redaccions que en feu Marc: la primera, a Jerosòlima, en la comunitat presidida per la seva mare, Maria (Ac 12,12), integrada per un públic jueu de parla grega; la segona, a Xipre, en companyia de Josep Bernabé, quan aquest reprèn la missió als pagans després de trencar amb Pau (15,39). Als jueus els predicava que Jesús era el Messies d’Israel, però que havia acabat penjat d’un patíbul, i que els Dotze, que l’haurien d’haver succeït, havien quedat desmembrats pel suïcidi de Judes (Onze) i la triple negació de Pere; als pagans els predicava que Jesús ressuscitat era el Fill de Déu. Joan Baptista es fa seva la crida d’Isaïes: «Prepareu el camí del Senyor, redreceu les senderes del vostre Déu» (Is 40,3). Segons el Còdex Beza, «es presentà Joan en el desert batejant i proclamant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats». Jesús de Natzaret havia sentit a Sèforis o a Cafarnaüm, on feia d’artesà constructor, la proclama que Joan havia llançat des del desert, a l’altra banda del Jordà, i hi acudirà, com la majoria de gent de tot el país jueu. Joan Baptista anuncia que el personatge del qual ell és el precursosr serà un deixeble seu avantatjat: «Ve darrere meu el qui és més fort que jo.» Joan ho té molt clar: «Jo no soc competent per a deslligar-li la corretja de les sandàlies», donant a entendre que serà Jesús, i no ell, l’Espòs d’Israel. Ell ha vingut tan sols a preparar el camí del Senyor, batejant en aigua els qui confessaven els seus pecats; Jesús, que ja és present, però en l’anonimat, «és qui us va a batejar en Esperit Sant».

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] En la primera part de la citació, Marc combina Ex 23,20, segons la versió grega dels lxx, amb Ml 3,1. S’escenifica l’èxode de Joan cap al desert d’on provingué el poble d’Israel abans de conquerir la terra promesa.

[b] La segona part de la citació prové d’Is 40,3, també segons la versió grega dels lxx. Es tracta del Llibre de la Consolació o Dèutero-Isaïes, referent al Servent Sofrent de Jahvè.

[c] El text usual llegeix «amb una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura».

[d] L’ordre dels incisos varia en el text usual: «Ve el qui és més potent que jo, de qui no soc digne ajupint-me de deslligar-li la corretja de les sandàlies. Jo us he batejat en aigua, però ell us batejarà en Esperit Sant.»

L'entrada Mc 1,1-8 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(712 556) Mc 13,32-37 Còdex Beza

^13,32 Pel que fa al dia aquell i al’hora, ningú no en sap res, ni els àngels en el cel, ni el Fill, sinó tan sols el Pare. ³³ Pareu atenció, doncs, estigueu alerta, perquè no sabeu quan serà el moment.[a] ³⁴ Com un home que, havent-se d’absentar, deixà la casa, donà atribucions als seus criats —a cada un la seva tasca— i al porter[b] li va ordenar que vetllés. ³⁵ Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà el Senyor de la casa,[c] si al vespre o a mitjanit o al cant del gall o al matí, ³⁶ no fos cas que, havent partit d’improvís, us trobés dormint. I jo us ho reitero:[d] «Vetlleu!»

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà el Fill de l’Home

Encetem l’any litúrgic amb un tema que ja ens és familiar. El passatge que llegim avui fa una breu referència a l’absència del Fill de l’home: «Com un home que, havent-se d’absentar, deixà la seva casa», una referència velada a la mort de Jesús. Abans de marxar, però, vol posar la casa en ordre. Mateu se’n servirà i li donarà la forma de la paràbola dels talents (Mt 25,14-30); Lluc s’hi ins­pirarà ampliant-la amb el tema del pretendent a la reialesa, la paràbola de les deu mines (Lc 19,11-27). «La casa» representa la comunitat: «El Senyor de la casa» s’ha d’absentar per un temps de la comunitat creient. Perquè la comunitat funcioni, cada un dels «criats», els membres de la comunitat, ha de desenvolupar el seu propi rol en benefici dels altres: «donà atribucions als seus criats —a cada un la seva tasca». Mateu parlarà de «talents», no de «tasques», i distribuirà els béns «a cada un segons la seva capacitat». Marc és molt pragmàtic. L’únic rol que destaca en la comunitat és el del porter: «i ordenà al porter que vetllés». La figura del porter és la del qui té cura de discernir si els qui volen entrar a formar part de la comunitat reuneixen les condicions requerides. Tots els membres han de «fer atenció i estar alerta», en una paraula, han de «vetllar» tots: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan ve el Senyor de la casa, si al vespre o a mitjanit o al cant del gall o al matí, no fos cas que, havent partit d’improvís, us trobés dormint.» Són les quatre vigílies en què dividien la nit, de tres hores cada una. El dia començava al vespre; vespre i matí designen un dia sencer: «Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia» (Gn 1,5). El text usual parla de «venir d’improvís», cosa que semblaria més lògica. Marc no comparteix la nostra lògica: «partir/sortir» és una marca d’èxode. Jesús, que també «s’havia absentat», ara ha «partit d’improvís» d’aquell lloc llunyà per comprovar si els seus deixebles han estat vetllant: «I jo us ho reitero: “Vetlleu!”»

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Fins aquí el context anterior de la mini-paràbola que llegirem avui a continuació. Trobant-se Jesús assegut com un mestre a la muntanya de les Oliveres enfront del Temple, quatre del seus deixebles, Pere, Jaume i Joan, d’una banda, i Andreu, de l’altra, li han formulat dues preguntes: «Quan passarà això?» i «Quin serà el senyal que totes aquestes coses estan a punt de complir-se?» (13,3-4). Tenint en compte l’estructura quiàstica que Marc empra sovint, els tres primers li haurien fet la segona pregunta i Jesús l’hauria resposta extensament en primer lloc, no sense advertir-los prèviament: «Estigueu alerta que ningú no us enganyi! Vindran molts, en efecte, en nom meu dient: “Jo Soc”, i enganyaran sobremanera (πολλοῦ Beza | πολλούς Vaticà i resta de mss.)» (13,5-6), mentre que el quart, Andreu, li hauria fet la primera pregunta i ell no li respondrà fins al final. Andreu preguntava: «Quan passarà això?», en referència a la destrucció del Temple (13,2). La resposta de Jesús és lacònica, gairebé una evasiva: «Pel que fa al dia aquell i l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels en el cel, ni el Fill, sinó tan sols el Pare.»

[b] El quart Evangeli insistirà en el paper del porter / la portera: Jn 10,3 (el porter de l’atri de les ovelles del Temple); 18,16.17 (la portera de l’atri del summe sacerdot). Lluc en parlarà fent una circumlocució: «Acudí una criada de nom Rosa a respondre» quan Pere trucava a la porta de la comunitat de Maria, la mare de Joan Marc (Ac 12,12-16).

[c] Marc distingeix clarament entre la casa que l’«home» va deixar als seus criats quan s’absentà de «la seva casa» i la que habitarà de nou «el Senyor de la casa/comunitat» quan vindrà d’improvís a trobar els seus deixebles.

[d] La lliçó del Còdex Beza és molt succinta; el text usual, en canvi, va més enllà: «Però el que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: “Vetlleu!”» L’única cosa que han de fer els deixebles és vetllar. Segons Beza, Jesús, «el Senyor», ha assumit personalment el contingut de l’advertiment i els el repeteix: «I jo us ho reitero: “Vetlleu!”»

L'entrada Mc 13,32-37 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(711 555) Mt 25,31-46 Còdex Beza. El judici final

^25,31 «Quan el Fill de l’home vingui en la seva glòria i tots els àngels en companyia d’ell, aleshores s’asseurà en el seu tron gloriós: ³² es congregaran en presència d’ell totes les nacions, i ell separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits. ³³ Situarà les ovelles a la seva dreta; els cabridets, en canvi, a l’esquerra. ³⁴ Aleshores el Rei dirà al de la seva dreta: “Veniu, els beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. ³⁵ Perquè vaig tenir fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure; era foraster, i m’acollíreu; ³⁶ nu, i em ves­tíreu; estava malalt, i em visitàreu; estava a la presó, i vinguéreu a veure’m.” ³⁷ Aleshores els justos li respondran dient: “Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et vam alimentar; o assedegat, i et donàrem beure? ³⁸ Quan et vam veure foraster, i t’acollírem; i nu, i et vestírem? ³⁹ O quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a visitar-te?” ⁴⁰ I en resposta el Rei els dirà: “En veritat us dic: tot allò que féreu a un d’aquests germans meus,[a] els més petits, a mi m’ho féreu.” ⁴¹ Llavors dirà també als de l’esquerra: “Aparteu-vos de mi, els maleïts, al foc etern que el meu Pare va preparar[b] per al diable i els seus àngels. ⁴² Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; ⁴³ era foraster, i no m’acollíreu; nu, i no em vestíreu; malalt o a la presó, i no em visitàreu.”» ⁴⁴ Aleshores també ells li respondran dient: “Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat o foraster o nu o malalt o a la presó, i no et vam assistir?” ⁴⁵ Llavors els respondrà dient: “En veritat us dic: tot allò que no féreu a un d’aquests els més petits, tampoc a mi no ho féreu.” ⁴⁶ I aquests aniran a un càstig etern; els justos, en canvi, a una vida eterna.»

El judici de les nacions que impartirà el Fill de l’home a la fi dels temps

L’any litúrgic clou amb la darrera ensenyança que, segons Mateu, Jesús impartí als deixebles, assegut com en una càtedra, en la muntanya de les Oliveres enfront del Temple. Es coneix com el judici de les nacions que impartirà el Fill de l’home (ni Marc ni Lluc no esmenten aquest judici) quan vingui en la seva glòria acompanyat de tots els àngels assegut aleshores en el seu tron gloriós. Però no té res a veure amb els judicis de l’Audiència o dels nostres Tribunals de justícia. Ho farà a la manera com el pastor separa les ovelles dels cabrits. Posarà a la seva dreta els justos i els dirà: «Veniu, els beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. Perquè vaig tenir fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure; era foraster, i m’acollíreu; nu, i em vestíreu; estava malalt, i em visitàreu; estava a la presó, i vinguéreu a veure’m.» Els justos no s’ho podran creure i li replicaran punt per punt quan va tenir lloc tot allò. Jesús, prenent aleshores el títol de Rei, els respondrà: «En veritat us dic: allò que féreu a un d’aquests germans meus, els més petits, a mi m’ho féreu.» Tota la vida de Jesús havia estat marcada per aquesta preferència per «els més petits», a qui el Còdex Beza qualifica de «germans meus». No té res d’es­trany que, quan actuarà com a Jutge universal, ho faci també en aquests termes. Pel que fa als de l’esquerra, a qui esbroncarà en els mateixos termes, però en negatiu, per no haver fet res per als més petits: «Aparteu-vos de mi, els maleïts, al foc etern que el meu Pare va preparar per al diable i els seus àngels», tirem-hi un vel al damunt. Transcric la darrera resposta que els farà: «En veritat us dic: tot allò que no féreu a un d’aquests els més petits, tampoc a mi no ho féreu.» Mateu ho presenta com un judici que tindrà lloc a la fi dels temps, però nosaltres ja el podem anticipar en el temps present i quedar-nos amb la part positiva.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El Còdex Beza i la majoria de manuscrits i versions antigues conserven aquesta lliçó.

[b] El Còdex Beza, avalat per alguns minúsculs i moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com Ireneu i Cebrià, conserven la lliçó més dura; els còdexs Vaticà, Sinaític i la resta de manuscrits, amb algunes versions llatines, siríaques i coptes, l’han afeblida «que ha estat preparat». Han volgut evitar d’implicar-hi el Pare de Jesús amb la ‘preparació del foc etern’. Ho hauran llegit massa literalment. Tot forma part del projecte del Déu creador que ja tenia pensat abans de la creació del món. La realització o el malbaratament d’aquest projecte és responsabilitat de tots i de cadascú de nosaltres.

L'entrada Mt 25,31-46 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(710 554) Mt 25,14-30 Còdex Beza. Paràbola dels talents:

^25,14 «Com un home[a] que, havent-se d’absentar, cridà els seus propis servents i els confià els seus béns. ¹⁵ A un li donà cinc talents; a un altre, dos; a un altre, un[b] —a cada un segons la seva capacitat—, i s’absentà immediatament. ¹⁶ Se n’anà tanmateix el qui havia rebut cinc talents, es va posar a negociar amb ells i guanyà altres cinc talents. ¹⁷ Semblantment també el qui havia rebut dos talents; també aquest en guanyà altres dos. ¹⁸ Però el qui n’havia rebut un, va fer un clot a la terra i hi va amagar l’argent del seu senyor. ¹⁹ Al cap de molt de temps, arriba el senyor d’aquells servents i passa comptes amb ells. ²⁰ Apropant-se el qui havia rebut cinc talents, presentà altres cinc talents dient: «Senyor, cinc talents em vas confiar, mira altres cinc talents he lucrat.» ²¹ El seu senyor li digué: «Molt bé, servent bo i fidel!; com que en poques coses has estat fidel, sobre moltes coses et constituiré: entra en el gaudi del teu senyor.» ²² Apropant-se, però, també el qui havia rebut dos talents digué: «Senyor, dos talents em vas confiar, heus aquí que altres dos talents he lucrat.» ²³ El seu senyor li digué: «Molt bé, servent bo i fidel!; com que en poques coses has estat fidel, sobre moltes coses et constituiré: entra en el gaudi del teu senyor.» ²⁴ Apropant-se, però, el qui un talent havia rebut digué: «Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i congregues on no has escampat. ²⁵ Vaig tenir por, me’n vaig anar i vaig amagar el teu talent a la terra: aquí tens el que és teu.» ²⁶ En resposta li digué el seu senyor: «Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no havia sembrat i congrego d’on no havia escampat; ²⁷ calia, doncs, que tu haguessis entregat el meu argent als banquers, i en arribar jo hauria recuperat allò que és meu amb els interessos. ²⁸ Preneu-li, doncs, el talent i doneu-lo al qui ha produït els cinc[c] talents.» ²⁹ Perquè a qui produeix,[d] li serà donat i li sobrarà; però a qui no produeix, fins i tot allò que té li serà pres. ³⁰ I aquest servent inútil llanceu-lo fora a la tenebra exterior; allí hi haurà el plor i el cruixit de les dents.»

Déu concedeix els talents segons la capacitat que té cadascú per a fer-los fructificar

Mateu relliga la paràbola dels talents a la de les deu noies, que es cloïa amb una nova invitació als deixebles: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora» (Mt 25,13). El Còdex Beza inicia amb un asíndeton la nova paràbola: «Com un home que, havent-se d’absentar, cridà els seus propis servents i els confià els seus béns.» Es parla d’una absència més o menys llarga. De la figura d’un espòs hem passat a la d’un home que s’absenta per un temps. La seva absència servirà perquè cada un dels seus servents (tres són una totalitat) faci treballar els talents que li haurà confiat. Al principi es creia que la tornada de l’«home» seria imminent; avui, gairebé ningú no en parla. La diferència en la donació dels talents, cinc, dos, un, no s’hauria de reflectir en el premi que els té preparat, segons es desprèn del fet que fa el mateix elogi del primer i del segon: «Molt bé, servent bo i fidel!; com que en poques coses has estat fidel, sobre moltes coses et constituiré: entra en el gaudi del teu senyor.» En l’àmbit de Déu els números no compten ni els guanys, sinó l’actitud i el lucre que hom aporta fent treballar els talents que li han estat confiats. El gaudi és el mateix per a tots i no solament omplirà la seva capacitat sinó que la curullarà fins a vessar. En el Regne de Déu res no es perd: si hom no fa treballar el seu talent i l’amaga sota terra, per por i indolència, aquest talent serà donat a un altre que n’aporti els seus fruits. Els talents són un do gratuït de Déu i es donen segons la capacitat de cadascú. La capacitat és pròpia i inalienable, però no els talents que Déu atorga, en la quantitat no compta per a res, sinó el lucre que hom en treu. La paràbola és optimista: dos terços dels servents dupliquen els guanys; un terç ha actuat amb por i covardia: com a mínim, ve a dir-li, hauria d’haver actuat com es fa en la banca mundial, i Déu n’hauria recuperat els interessos, per molt minsos que fossin…

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] Mateu, a continuació de la paràbola de les deu noies, que només ell ha desenrotllat, en formula una altra de manera asindètica (Còdex Beza) o a manera d’una explicació (text usual), la paràbola dels talents. Marc tan sols l’apunta, després d’invitar els deixebles a vetllar, ja que no saben quan serà el temps de la vinguda del Senyor (Mc 13,33-34); Lluc la transcriurà modificada i en un altre indret, la paràbola de les mines, amb una lliçó bastant diferent (Lc 19,11-27).

[b] En tots tres casos es tracta d’una quantitat extraordinàriament gran, atès que un «talent» és l’equivalent d’aproximadament 21,7 kg. de plata.

[c] Tots els manuscrits, llevat del Còdex Beza, llegeixen «deu», sumant els cinc que ja tenia als cinc que s’ha guanyat. Beza, en canvi, parla del qui «ha produït els cinc talents» i a qui, ara, a més dels «altres cinc ta­lents» que ell s’havia «lucrat» amb el seu treball, li donaran el talent del servent gandul. El text usual parla sempre i tan sols de «guanyar», mentre que el Còdex Beza, en dues ocasions, quan el primer i el segon servents parlen amb el seu senyor, empren el verb perfectiu «lucrar», diferenciant així el guany que ells n’havien reportat del do que havien rebut.

[d] El verb grec echô, tenir, posseir, en un determinat context, com aquí, adquireix el sentit de produir. Al tercer servent, com que no ha fet produir el talent que li havien confiat, li serà pres el talent que tenia amagat en un clot a terra, per tal que un altre el faci rendir.

L'entrada Mt 25,14-30 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(709 553) Mt 25,1-13 Còdex Beza

^25,1 Aleshores el Regne dels cels s’assemblarà a deu noies, les quals, havent pres amb elles les seves torxes, sortiren a l’encontre de l’espòs i l’esposa.[a] ² Cinc d’elles, tanmateix, eren estúpides i cinc assenyades. ³ Les estúpides, doncs, havent pres les seves torxes, no prengueren amb elles oli en les seves ampolles; ⁴ en canvi, les assenyades prengueren oli en les ampolles juntament amb les seves torxes. ⁵ Com que l’espòs tardava, s’endormis­caren totes i es van adormir. ⁶ A mitjanit ressonà un crit: «Ja és aquí l’espòs! Sortiu a l’encontre d’ell!» ⁷ Aleshores s’aixecaren totes aquelles noies i van arreglar les seves torxes. ⁸ Però les estúpides digueren a les assenyades: «Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen.» ⁹ Les assenyades respongueren dient: «No fos cas que no n’hi hagués prou per a nosaltres i per a vosaltres, val més que aneu als venedors i us en compreu.» ¹⁰ Mentre se n’anaven[b] a comprar, arribà l’espòs, i les que estaven preparades entraren en companyia d’ell al banquet de noces, i es tancà la porta. ¹¹ Més tard arribaren[c] les altres noies dient: «Senyor, senyor, obre’ns!» ¹² Però ell en resposta digué: «En veritat us dic: no us conec.»[d] ¹³ «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’ho­ra.»[e]

Deu noies núbils surten a l’encontre de l’espòs i l’esposa

La paràbola de les deu noies núbils, en edat de ser casades, les dames d’honor de l’es­pòs i l’esposa el dia de les seves noces, és una de les millors semblances emprades per Jesús per a descriure com serà el Regne dels cels. El Còdex Beza, abonat per totes les versions antigues, conserva la lliçó original de la paràbola: «sortiren a l’encontre de l’espòs i l’esposa». La majoria de manuscrits ometen «i l’esposa», pel masclisme dominant en la societat. La xifra 10 subratlla la unitat del grup. Tot seguit, però, se’ns informa que estan profundament dividides entre elles: cinc són estúpides i cinc assenyades, com succeeix generalment en la nostra societat. L’oli que les unes porten en les seves ampolles i les altres no, marca la diferència entre el seny i l’estupidesa. Totes elles estan ben proveïdes de torxes i d’ampolles — avui en diríem de xarxes socials—, però si no hi ha oli, les torxes no poden fer llum. L’oli que porten les assenyades és personal de cada una d’elles i intransferible: és l’oli que destil·len del seu interior posant bàlsam en les situacions més difícils. Avui estan de festa, han d’il·luminar la boda de l’espòs i l’esposa. La diferència entre les assenyades i les estúpides rau en l’oli que porten sempre amb elles les noies assenyades, mentre que les estúpides l’han d’anar a comprar, han de comptar amb el diner injust, el déu Mamon, de la societat de consum. La coincidència entre el moment de la seva partença i el de l’arribada de l’espòs expressa molt bé la idea de Jesús d’excloure del Regne tant el «comprar» com el «vendre». L’oli que han anat a comprar als venedors no els obre la porta quan arriben més tard i supliquen: «Senyor, senyor, obre’ns!» L’espòs diu que no les coneix, perquè no han estat vetllant fins al moment de la seva arribada. «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora», ho refereix ara als deixebles i també a nosaltres. El retard de la vinguda de l’Espòs és una idea típica de Mateu.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] La lliçó més antiga llegia «i l’esposa» (Còdex Beza, l’original d’alguns còdexs minúsculs, totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes); de mica en mica la van eliminar en els altres manuscrits per influència de les grans Esglésies de l’arc mediterrani.

[b] El Còdex Beza precisa molt bé que l’espòs arribà «mentre se n’anaven» les noies estúpides a comprar oli a casa dels venedors, coincidint el moment de la partença amb l’arribada de l’espòs; els altres manuscrits llegeixen: «Però mentre elles anaven a comprar», sense accentuar la coincidència. Una variant no atestada en les edicions crítiques modernes.

[c] Una nova variant que tampoc no ha estat atestada modernament: Beza llegeix «arribaren» coincidint amb l’acció anterior de «arribà» l’espòs; els altres manuscrits llegeixen ara en temps present, «arriben també», com si no hagués passat res.

[d] Tant la paràbola de les deu noies d’avui, com la dels talents que llegirem diumenge vinent, com també el judici de les nacions amb què clourem el temps ordinari de durant l’any estan perfectament enquadrades a la muntanya de les Oliveres, on s’assegué Jesús com en una càtedra enfront del Temple de Jerusalem i on se li han apropat els deixebles per fer-li dues preguntes cabdals sobre la preanunciada destrucció del Temple i el senyal manifest de la seva vinguda (24,3).

[e] La darrera frase ja no forma part de la paràbola: els adreçats són ara els deixebles (vegeu 24,3), a qui repeteix la invitació que els havia fet poc abans a restar vetllant: «Per això també vosaltres estigueu preparats, perquè a l’hora que no us penseu arriba el Fill de l’home» (24,44). Els deixebles (masc.) «han d’estar preparats» (24,44); les noies assenyades (fem.), ja «estan preparades», per això han pogut entrar en companyia de l’espòs a la sala del banquet. Les noies assenyades de la paràbola representen, en la realitat, tots els amics íntims de Jesús, com la Maria Magdalena i el Deixeble estimat, entre molts d’altres.

L'entrada Mt 25,1-13 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(708 552) Mt 23,1-12 Còdex Beza

^23,1Aleshores Jesús s’adreçà a les multituds i als seus deixebles ² dient: «A la càtedra de Moisès s’han assegut els escribes i els fariseus. ³ Feu, doncs, i observeu tot allò que diguin, però no imiteu la seva conducta, perquè diuen i no fan. ⁴ Lliguen, en efecte, càrregues pesades i insuportables i les posen sobre les espatlles dels homes, però ells ni amb el seu dit no les volen moure. ⁵ Totes les seves obres les fan per ser vistos pels homes: es fan ben amples les filactèries i allarguen les borles dels mantells; ⁶ amen els primers llocs als banquets, els primers seients a les sinagogues, ⁷ les salutacions a les places i fer-se dir pels homes ‘Rabí, rabí’.»

⁸ «Vosaltres, però, no us feu dir ‘rabí’, perquè un de sol és el vostre guia, però tots vosaltres sou germans; ⁹ ni us feu dir ‘pare’ a la terra, perquè un de sol és el vostre Pare, el que està en els cels; ¹⁰ ni us feu dir ‘guies’, perquè un de sol és el vostre guia, el Messies. ¹¹ El més gran entre vosaltres serà el vostre servidor. ¹² Però tot aquell que s’enalteixi será humiliat i tot aquell que s’humiliï serà enaltit.»[a]

El més gran d’entre vosaltres serà el vostre servidor

   En el marc imponent del Temple de Jerusalem, després que Jesús l’hagués titllat de «cova de bandits» (Mt 21,13), els summes sacerdots i els ancians del poble, flanquejats pels fariseus, els saduceus i els mestres de la Llei, s’han anat tornant per qüestionar la seva autoritat i mirar d’enxampar-lo en alguna expressió comprometedora, com ara la qüestió candent de pagar o no el tribut al Cèsar, i així poder-lo acusar davant l’autoritat romana. «Aleshores Jesús s’adreçà a les multituds i als seus deixebles dient: “A la càtedra de Moisès s’han assegut els escribes i els fariseus.”» Inicia així una sèrie d’acusacions contra els mestres de la Llei i els fariseus. Primerament adverteix la gent sobre la seva hipocresia: «Feu, doncs, i observeu tot allò que diguin, però no imiteu la seva conducta, perquè diuen i no fan. Lliguen, en efecte, càrregues pesades i insuportables i les posen sobre les espatlles dels homes, però ells ni amb el seu dit no les volen moure.» Denuncia tot seguit la seva ostentació religiosa: «Totes les seves obres les fan per ser vistos pels homes», i l’afany de protagonisme: «Amen els primers llocs als banquets, els prirabí”.» Preveient que a l’interior de la comunitat cristiana es repetiran conductes semblants, adverteix els seus deixebles: «Vosaltres, però, no us feu dir “rabí”, perquè un de sol és el vostre guia, però tots vosaltres sou germans; ni us feu dir “pare” a la terra, perquè un de sol és el vostre Pare, el que està en els cels; ni us feu dir “guies”, perquè un de sol és el vostre guia, el Messies.» L’únic mestratge que ens guia pel bon camí és el de Jesús. Ho rubrica amb una frase que es va obrint pas lentament en les esglésies i en la comunitat humana: «El més gran entre vosaltres serà el vostre servidor», posant-se ell mateix com a exemple en treure’s el mantell i cenyir-se la tovallola per rentar els peus als deixebles.   

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] És una llàstima que ens hàgim saltat aquest diumenge la qüestió que posà Jesús als fariseus sobre si el Messies era o no el fill de David, una qüestió que no quedà sense resposta, ja que ningú més s’atreví a fer-li més preguntes. Jesús els deixa ben clar que ell no és el Messies davídic, victoriós, que la majoria esperava (Mt 22,41-46). Si ens atenem a l’Evangeli de Joan, Joan Baptista, quan veié que Jesús venia cap a ell a batejar-se en el Jordà, el va presentar dient: «Heus aquí l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món» (Jn 1,29), i ho repetí als dos deixebles que passà a Jesús: «Heus aquí l’Anyell de Déu» (1,36). D’aquí que, més endavant, la gent es preguntés: «¿Per ventura vindrà de Galilea el Messies? ¿No diu l’Escriptura que el Messies vindrà de la descendència de David i de Betlem, l’aldea d’on era David?» (7,41-42). El Baptista feia referència a l’Anyell que serà traspassat amb l’espasa, sense trencar-li cap os, i serà immolat així a Déu pels pecats del món, en substitució dels anyells que eren immolats el dia solemne de la Preparació (19,31-34). Es tracta del Messies sofrent que profetitzà Isaïes en el cant quart sobre el Servent del Senyor (Is 52,13–53,12), al qual al·ludeix en part l’eunuc etíop en el llibre dels Fets (Ac 8,32-33). Per un detall que tan sols conserva l’Evangeli de Joan, versió Beza, quan els dirigents jueus decidiren donar-li mort, Jesús «es retirà a la regió de Samfurein, propera al desert, a una ciutat anomenada Efraïm, i residia allí en companyia dels deixebles» (Jn 11,54 D). Efraïm és el nom d’un dels dos fills del patriarca Josep, de la descendència del qual procediria —segons alguns estudiosos moderns— el Messies assassinat o Servent sofrent. D’aquí que, per escapolir-se dels jueus que volien matar-lo, es retirés a Efraïm, una ciutat samaritana, com a lloc de refugi.

L'entrada Mt 23,1-12 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.

(707 551) Mt 22,34-40 Còdex Beza

^22,34 Els fariseus, en assabentar-se que Jesús havia fet callar els saduceus, es congregaren enfront d’ell[a] ³⁵ i un d’ells, un jurista, l’interrogà posant-lo a prova tot dient: ³⁶ «Mestre, quin és el gran manament de la Llei?» ³⁷ Jesús li respongué: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. ³⁸ Aquest és el gran i primer manament. ³⁹ El segon, però, és semblant a aquest:[b] Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. ⁴⁰ D’aquests dos manaments penja l’entera Llei, així com els Profetes.»[c]

Jesús posa en el mateix pla  l’estimació deguda a Déu i la que es deu al proïsme

Els fariseus no eren presents quan els saduceus proposaren a Jesús un cas de moral per ridiculitzar la seva creença en la resurrecció. Quan s’assabentaren que els havia fet callar, «es congregaren enfront d’ell», segons el Còdex Beza (segons el text usual, en canvi, s’haurien reunit «amb el mateix propòsit» per deliberar quina estratègia havien de seguir), i un membre qualificat del seu partit, un jurista, l’interrogà per posar-lo a prova: «Mestre, quin és el gran manament de la Llei?» La pregunta feta pel jurista té molt mala intenció: vol posar a prova Jesús per veure si recita correctament la Torà o, més encara, si accepta la Llei com la Constitució bàsica del poble d’Israel. Si li ho pregunta, podem deduir que no li constava que en parlés. La resposta de Jesús és la que donaria tot jueu piadós, coneguda pels dos mots que l’encapçalen: «Shemà Israel» («Escolta, Israel»). Jesús ho recita tal com es formula en el Deuteronomi (Dt 6,5), citant-lo segons l’antiga versió grega dels Setanta: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment.» I afegeix, repetint la pregunta del jurista i afegint-hi «primer»: «Aquest és el gran i primer manament», per poder introduir tot seguit: «El segon, però, és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix», un manament que es troba en el Levític (Lv 19,18). Notem la manera emfàtica com Beza introdueix el segon manament, amb l’adversativa «però», a diferència dels còdexs Vaticà i Sinaític que es limiten a dir: «El segon, semblantment.» Jesús uneix aquests dos manaments, que estaven dispersos en la Torà, posant-los en el mateix pla. Més incisiu encara és el comentari que fa a continuació: «D’aquests dos manaments penja l’entera Llei, així com els Profetes.» A més de situar-los en el mateix pla, Jesús considera que l’un i l’altre són el pal de paller del qual penja tota l’Escriptura. No gosaren fer-li més preguntes.

Josep Rius-Camps
Teòleg i biblista

[a] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines, siríaques i coptes, llegeix: «enfront d’ell», mentre que la resta de manuscrits llegeixen: «amb el mateix propòsit». Segons el text usual, s’haurien reunit abans amb un propòsit comú, és a dir, per deliberar quina estratègia seguirien; segons Beza i versions antigues, s’haurien «congregat» per enfrontar-se amb Jesús, atès que no eren presents quan va fer callar els saduceus i se n’havien assabentat per alguns espies. Les multituds que havien assistit al debat establert entre Jesús i els saduceus, en sentir la resposta de Jesús, «quedaren colpides pel seu ensenyament» (Mt 22,33). Els fariseus haurien pres el relleu per continuar el debat i posar Jesús en evidència.

[b] Mateu, segons el Còdex Beza, posa un «però» entre el primer manament i el segon: «El segon, però, és semblant a aquest», cridant així l’atenció als seus oients jueus sobre el segon manament i situant l’un i l’altre manaments en el mateix pla.

[c] Malauradament ni aquest diumenge ni diumenge vinent no llegirem la resposta de Jesús a l’escomesa dels fariseus: «Estant els fariseus congregats, Jesús els interrogà dient: “Què penseu vosaltres sobre el Messies? De qui és fill?” Li responen: “D’en David”. Els pregunta ell de nou: “Com és, doncs, que David, inspirat per l’Esperit, l’anomena ‘Senyor’, quan diu: ‘El Senyor digué al meu Senyor: Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics com escambell dels teus peus’? (Sl 109 [110],1 lxx). Si, doncs, David inspirat per l’Esperit l’anomena ‘Senyor’, com pot ser fill seu?” I ningú no fou capaç de respondre-li ni un mot, ni es va atrevir ja ningú més a partir d’aquell moment a interrogar-lo» (Mt 22,41-46). Mateu era molt conscient que Jesús no fou realment fill de Josep, descendent de David, com ho mostra tant en la genealogia com en boca de l’àngel del Senyor (Mt 1,1-17 i 1,29). Aquesta omissió no és casual. Tant en la nostra litúrgia com en moltes de les nostres homilies, Jesús continua essent invocat com el Messies davídic: «Jesús, Fill de David, tingues compassió de nosaltres!» o altres invocacions semblants. No hem renunciat mai al Messies davídic que tant esperava el poble jueu. Ens costarà molt d’assimilar que el Messies tan esperat fou clavat en un patíbul amb el rètol escrit en hebreu, llatí i grec: «Jesús el Natzoreu, el Rei dels jueus» (Jn 19,19-20).

L'entrada Mt 22,34-40 ha aparegut primer a Evangeli Actualizat segon el Còdex Beza.