Diumenge IV de Quaresma // Jn 9,1-41 Còdex Beza
(676 520) Jn 9,1-41 Còdex Beza 9,1 Tot passant, va veure un home cec de naixement, que estava assegut.[a] 2 Els deixebles li preguntaren: «Rabí, ¿qui va pecar, aquest o els seus pares, perquè nasqués cec?» 3 En Jesús respongué: «Ni pecà ell ni els seus pares, sinó perquè es manifestin les obres de Déu en ell. 4 Cal que nosaltres obrem les obres del qui m’envià, mentre és de dia; arriba la nit, quan ningú no pot treballar. 5 Mentre sigui en el món, soc Llum del món.» 6 Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, l’ungí amb el fang posant-lo sobre els seus ulls 7 i digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè (que s’interpreta “l’Enviat”). Se n’anà, doncs, es rentà i tornà veient-hi.» 8 Els veïns i els qui l’havien vist abans que era un captaire deien: «No és aquest el qui estava assegut i captava?» 9 Altres deien: «És ell.» Uns tercers, en canvi: «És semblant a ell.» Ell digué: «Soc jo.» 10 Li digueren aleshores: «Com és, doncs, que se t’han obert els ulls?» 11 Ell respongué: «Un home anomenat Jesús va fer fang, em va ungir els ulls i em va dir: “Ves a Siloè i renta-t’hi.” Hi vaig anar, em vaig rentar i he tornat veient-hi.» 12 Llavors ells li digueren: «¿On és, aquest?» Els diu: «No ho sé.» 13 Duen aleshores als fariseus el qui abans era cec. 14 Era sàbat quan Jesús va fer fang i li obrí els ulls. 15 Novament l’interroguen igualment els fariseus com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «Va posar fang sobre els meus ulls, em vaig rentar i hi veig.» 16 Alguns dels fariseus deien: «L’home aquest no ve de Déu, ja que no guarda el sàbat.» D’altres, però, deien: «Com pot un home pecador fer semblants senyals?» Hi havia divisió entre ells. 17 Deien, doncs, al cec: «Tu, què dius pel que fa al teu cas, a saber, que t’obrí els ulls?» Ell digué: «Que és un profeta.» 18 Els jueus no es van creure el seu cas, fins que van cridar els pares del qui havia recuperat la vista 19 i els interrogaren dient: «¿És aquest el vostre fill, el que dieu vosaltres que va néixer cec? Com és, doncs, que pròpiament ara hi veu?» 20 Els respongueren els seus pares i digueren: «Sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. 21 Però, com és que ara hi veu, no ho sabem; o qui li va obrir els ulls, nosaltres no ho sabem: interrogueu-lo a ell, ja té l’edat, ell parlarà del seu cas.» 22 Els seus pares digueren això perquè tenien por dels jueus: els jueus, en efecte, ja s’havien posat d’acord que si un confessés que ell era el Messies, quedés exclòs de la sinagoga. 23 Per això digueren els seus pares: «Ja té l’edat, pregunteu-ho a ell.» 24 Llavors el van cridar per segona vegada, al qui era cec, i li digueren: «Dona glòria a Déu: nosaltres sabem que l’home aquest és un pecador.» 25 Ell respongué: «Si és un pecador, no ho sé; una cosa sé, que era cec i que pròpiament ara hi veig.» 26 Li digueren aleshores: «Què t’ha fet?» i: «Com t’ha obert els ulls?» 27 Respongué ell: «Us ho he dit ja, i no m’heu fet cas; per què voleu sentir-ho una altra vegada? Per ventura voleu també vosaltres esdevenir deixebles seus?» 28 Ells el van insultar i digueren: «Tu, deixeble seràs de l’individu aquest; nosaltres som deixebles de Moisès. 29 Nosaltres sabem que a Moisès Déu li ha parlat i que Déu no escolta els pecadors;[b] però aquest no sabem d’on és.» 30 L’home respongué i digué: «Això sí que és estrany, que vosaltres no sabeu d’on és, i que ell m’hagi obert els ulls. 31 Sabem que Déu no escolta els pecadors, però si un és religiós i fa la seva voluntat, aquest sí que l’escolta. 32 Mai no s’ha sentit a dir que algú obrís els ulls d’un que ha nascut cec. 33 Si aquest no vingués de Déu, no podria fer res.» 34 Li respongueren i digueren: «En pecat has nascut tu tot sencer, ¿i tu ens vols donar lliçons?» I el van treure fora. 35 En Jesús s’assabentà que l’havien tret, se li feu trobadís i digué: «Creus tu en el Fill de l’home?» 36 Ell respongué i digué: «I qui és, Senyor, a fi que pugui creure en ell?» 37 En Jesús li respongué: «Ja l’has vist: és el qui està parlant amb tu.» 38 Ell digué: «Crec, Senyor.» I es prostrà davant d’ell. 39 Jesús afirmà: «Jo per fer un judici he vingut a aquest món, a fi que els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs.» 40 Ho van sentir alguns dels fariseus que eren en companyia d’ell i li digueren: «És que també nosaltres som cecs?» 41 En Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat; però com que ara dieu: “Hi veiem”, els vostres pecats romanen.» Era sàbat quan Jesús va fer fang amb la saliva i ungí els ulls del cec de naixement L’episodi està emmarcat per la presentació d’un «cec de naixement que estava assegut», segons puntualitza el Còdex Beza al començament, i per la pregunta que els fariseus formulen a Jesús, al final: «És que també nosaltres som cecs?» Hi ha, doncs, diverses maneres de ser «cec». Del primer diuen els seus pares: «Sabem que va néixer cec». Cinc vegades es recalca que va néixer cec. Els deixebles tenen clar que fou conseqüència d’un pecat originari: «Rabí —pregunten a Jesús—, ¿qui va pecar, aquest o els seus pares, perquè nasqués cec?» La resposta de Jesús és concloent: «Ni pecà ell ni els seus pares, sinó perquè es manifestin les obres de Déu en ell.» S’insisteix que «era un captaire» i també en la pregunta dels qui l’havien vist: «No és aquest el
Diumenge II de Quaresma // Mt 17,1-9 Còdex Beza
(674 518) Mt 17,1-9 Còdex Beza 17,1 I s’esdevingué que, al cap de sis dies, en Jesús pren amb ell en Pere i en Jaume i en Joan, el seu germà, i els fa pujar a una muntanya extremament alta.[a] 2 Jesús, havent-se transfigurat en presència d’ells, el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevingueren blancs com neu. 3 Llavors s’aparegueren a ells Moisès i Elies en companyia d’ell tot conversant. 4 En Pere reaccionà i digué a Jesús: «Senyor, és bo que nosaltres estiguem aquí: si vols, farem aquí tres tendes, una per a tu, una per a Moisès i una per a Elies.» 5 Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra, i sortí una veu del núvol que deia: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» 6 Els deixebles, en sentir-ho, caigueren amb el front a terra i van tenir moltíssima por. 7 En Jesús s’acostà, els tocà[b] i els digué: «Aixequeu-vos i deixeu de tenir por.» 8 Havent ells alçat els ulls, no veieren ningú més que Jesús. 9 Mentre baixaven de la muntanya, en Jesús els donà una ordre: «No conteu a ningú aquesta visió fins que el Fill de l’home s’hagi aixecat[c] d’entre els morts.» Jesús pren amb ell en Pere, en Jaume i en Joan, i els fa pujar a una muntanya extremament alta La «muntanya extremament alta», a on el diable va transportar Jesús per oferir-li tots els reialmes del món, a condició que l’adorés, és la mateixa, segons el Còdex Beza (variants en cursiva), on tindrà lloc la transfiguració. Aleshores, Jesús va invitar el diable a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» (Mt 4,8-10 D); ara, Jesús, que tot just acaba d’invitar Pere, després que aquest li llancés un conjur per dissuadir-lo de parlar del seu fracàs com a Messies, a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs! Tu ets per a mi una pedra d’escàndol» (16,22-23), pren amb ell, «sis dies després» d’això, Pere, Jaume i Joan, «i els fa pujar a una muntanya extremament alta», on es transfigura en presència d’ells: «el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevingueren blancs com neu». En aquest moment s’aparegueren als tres deixebles Moisès i Elies en companyia de Jesús conversant entre ells. Pere pretén retenir la visió. Proposa de fer-hi tres tendes: en el centre hi posarien Moisès, flanquejat per Jesús i Elies respectivament. Però en el cel no pensen igual: «Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra.» El núvol, símbol de la presència de Déu, interromp Pere i els confereix cobertura perquè puguin escoltar la veu de Jesús, el qual, en contra del que Pere proposava, era a qui havien d’escoltar, i no a Moisès ni a Elies: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» Jesús s‘acosta als deixebles, plens de por, i els toca tot invitant-los a aixecar-se. En alçar ells els ulls, no veieren ningú més que Jesús. S’havia esvaït la visió. Tot baixant de la muntanya, els ordena de no contar a ningú la visió, fins que, després de la seva mort violenta en mans dels dirigents d’Israel, no hagi ressuscitat de la mort, repetint-los el que Pere, amb un conjur, considerant que estava endimoniat, havia volgut evitar que succeís. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Dins l’escena de la transfiguració, en el text usual no hi figura l’adverbi «extremament», adverbi que sí que es presentava en tots els mss. en la tercera temptació del diable (vegeu Mt 4,8). Malauradament, sense aquest adverbi. es perd inexorablement la connexió entre ambdues escenes, oimés si es té en compte que en la resposta de Jesús a la proposició del diable no figurava cap invitació a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n, Satanàs!», segons llegim en el text usual, i sí, en canvi, en el Còdex Beza: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!», avalat per molts mss. uncials i per gairebé tots els minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, que ho havien llegit en el seu exemplar grec. [b] El gest de Jesús de «tocar-los» passa sovint desapercebut als comentaristes. Ens trobem de ple dins la visió. A Cesarea de Filip, Pere havia intentat, amb un conjur, dissuadir Jesús de parlar de la seva previsible mort violenta en mans dels summes sacerdots, dels ancians i dels lletrats (16,21-23). En la present escena, Déu ha desautoritzat els tres deixebles indicant-los que a qui han d’«escoltar» és a Jesús i no a Moisès ni a Elies. En «escoltar» ells la veu del cel, caigueren rostre en terra morts de por. Jesús, «el rostre del qual brillava com el sol», s’apropa a ells i «els toca» —igual com havia «tocat» el leprós (Mt 8,3), la sogra de Pere enfebrada (8,15) i els dos cecs (9,29; 20,34) o, a la inversa, com havia quedat alliberada la hemorroïssa del seu fluxe de sang que la feia impura (9,20.21.29) i com havien quedat guarits tots els qui es trobaven malament en «tocar» la borla del seu vestit (14,36)— i, tot seguit, invita els tres deixebles a «aixecar-se» i a «deixar de tenir por». L’acció de «tocar» (Mt 9×) té sempre un efecte salvífic i alliberador, en saltar-se Jesús les prescripcions de la Llei que prohibien «tocar» gent impura. [c] El Còdex Sinaític i la gran majoria de mss. empren aquí el verb anistêmi, ressuscitar, mentre que únicament els còdexs Beza i Vaticà empren el verb egeirein, aixecar-se, amb el mateix significat, en principi, si bé els traductors solen traduir ambdós verbs grecs amb el verb ressuscitar. S’haurà d’aprofundir en aquest ús diversificat.
Diumenge VI de durant l’any // Mt 5,17-37
(671 515) Mt 5,17-19.21-29.31-32a.33-37 Còdex Beza 5,17 No us penseu que he vingut a anul·lar la Llei o els Profetes. No he vingut a anul·lar sinó a dur-los a plenitud. 18 En veritat us dic: mentre no passi el cel i la terra, ni una iota ni un àpex de la Llei no passarà fins que no s’esdevingui tot això. 19 Per tant, el qui suprimirà un d’aquests manaments més petits, i ho ensenyi així a la gent, serà tingut pel més petit en el Regne dels cels.[a] 21 Heu sentit que es va dir als antics: «No mataràs», però el qui mati serà reu davant el tribunal. 22 Pero jo us dic: el qui s’aïri contra el seu germà sense motiu, serà reu davant el tribunal; el qui digui ‘insensat’ al seu germà, serà reu davant el Sanedrí; però el qui li digui ‘renegat’ serà reu de la Gehenna del foc. 23 Per tant, quan estàs a punt de presentar la teva ofrena a l’altar i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa allí, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà, i aleshores vens a presentar la teva ofrena. 25 Sigues benvolent amb el teu adversari com més aviat millor, mentre encara aneu de camí, no sigui que el teu adversari et lliuri al jutge i el jutge et lliuri al guàrdia i et fiquin a la presó. 26 En veritat et dic: No sortiràs d’allí fins que no hagis pagat l’últim cèntim. 27 Heu sentit que es va dir: «No cometràs adulteri». 28 Però jo us dic que tot el qui mira una dona casada amb el desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior. 29 Si el teu ull dret t’és ocasió d’ensopegada, treu-te’l i llença’l lluny de tu; és millor per a tu que es perdi un dels teus membres i no pas que l’enter cos teu se’n vagi a la Gehenna.[b] 31 Es va dir també: «El qui repudiï la seva dona, que li doni l’acta de divorci». 32a Però jo us dic: el qui repudiï la seva dona, fora del cas d’una unió il·legítima, l’empeny a l’adulteri.[c] 33 Novament heu sentit que es va dir als antics: «No juraràs en fals», sinó que «compliràs al Senyor els teus juraments.» 34 Però jo us dic: No jureu en absolut; ni pel cel, que és el tron de Déu, 35 ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerosòlima, perquè es la ciutat del gran Rei. 36 No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. 37 Limiteu-vos a dir: «sí, sí» «no, no»; tot el que es diu de més és cosa del Maligne. Heu sentit que es va dir als antics… però jo us dic… Jesús, servint-se d’una sèrie de cinc antítesis (la setmana vinent llegirem les dues últimes), vol deixar ben clar que no ha vingut en absolut a anul·lar la Llei mosaica, sinó «a dur-la a plenitud». Pressuposa que els seus oients jueus i, més en concret, els seus deixebles ja se saben de memòria els deu manaments, i no pensa recitar-los. Per molt petits que siguin, tots s’han de respectar per fer possible la convivència humana. Ple-nament conscient, assumeix el paper que va tenir Déu en el Sinaí i es disposa a matisar una sèrie d’aspectes: «Heu sentit que es va dir als antics… Pero jo us dic…», aspectes que podrien quedar oblidats, portant-los al nivell de la concreta persona humana. El primer a què fa referència: «No mataràs» és el que menys es respecta i que va ocasionar que la majoria de les Setanta nacions a les quals Déu oferí el seu projecte, el vagin menysprear. Tot ho fa girar entorn del germà. Des de la infància em quedà molt gravat el primer consell: «Quan estàs a punt de presentar la teva ofrena a l’altar i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà, i aleshores vens a presentar la teva ofrena.» El segon és sobre l’adulteri: «Tot el qui mira una dona casada amb el desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior»; la referència al repudi n’es una variant posterior. El tercer fa referència als juraments, que ell refusa d’arrel: «Però jo us dic: No jureu en absolut… Limiteu-vos a dir: «sí, sí» «no, no»; tot el que es diu de més és cosa del Maligne.» Subratlla tres coses: veracitat, que el vostre sí o no siguin sí o no; sinceritat, que el sí o el no de la boca es correspongui amb el sí o el no del cor; solemnitat, subratllant amb la repetició que n’hi ha prou amb l’afirmació o negació, sense haver de fer recurs a un jurament, que podria comprometre la divinitat. Els juraments són obra del Maligne. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria dels manuscrits, llevat del Còdex Beza i el Sinaític, tenen aquesta complementació: 20 «Però el qui els compleixi i ensenyi, aquest serà tingut per gran en el Regne dels cels. En veritat us dic que, si no sobrepassa la vostra justícia la dels escribes i fariseus, no entrareu en el Regne dels cels.» [b] Novament la majoria de manuscrits presenten aquesta complementació: «I si la teva mà dreta t’és ocasió d’ensopegada, arrenca-te-la i llença-la lluny de tu¸ és millor per a tu que es perdi un dels teus membres i no pas que l’enter cos teu se’n vagi a la Gehenna.» Vegeu el paradigma complet (mà – peu – ull) en Mc 9,42-48, resumit per Mt 18,8-9. En el present context, tan sols fa sentit la referència «al teu ull dret», essent l’acció de «mirar una dona casada amb el desig de posseir-la» la que és causa d’adulteri. [c] Tercera complementació presentada
Diumenge V de durant l’any // Mt 5,13-16 Còdex Beza
(670 514) Mt 5,13-16 Còdex Beza 5,13 «Vosaltres sou la sal de la terra: ara bé, si la sal es torna fada, ¿amb què serà salada la terra? No té vigor per a fer res, a no ser per a ser llençada fora i ser trepitjada pels humans. 14 Vosaltres sou la llum del món: no pot amagar-se una ciutat col·locada dalt d’un muntanya; 15 tampoc no s’encén una llàntia d’oli per posar-la sota la mesura d’àrids, ans bé sobre el llantier, per tal que brilli per tots els qui es troben a casa. 16 Deixeu que comenci a brillar així[a] la vostra llum a la vista dels humans, a fi que vegin les vostres bones obres i lloïn el vostre Pare que està en els cels.» Tots els qui són sal i llum conserven el planeta terra i il·luminen la humanitat El passatge que llegirem avui forma part del Sermó de la muntanya, immediatament després de les Benaurances (Mt 5,1-12). Jesús pujà a la muntanya, deixant al peu la gran gentada que s’hi havia congregat, s’assegué com un mestre i es posà a ensenyar els deixebles que se li havien acostat. Avui som nosaltres els qui ens hi hem apropat i ell, sempre present, ens imparteix la mateixa lliçó. Ara bé, aquests «vosaltres» ja no són aquells deixebles jueus a qui Jesús s’adreçava com el Messies d’Israel que rellegia la Llei en forma de benaurances dalt de «la muntanya» sense nom, que actualitzava el Sinaí, en la mateixa en què, al final de l’Evangeli, convocà la resta d’Israel, els Onze, que havien perdut la seva representativitat, i els envià a totes les nacions a fer-ne deixebles seus (24,16-20). Ara som nosaltres aquells a qui continua adreçant-se, tots els humans, sense fer distinció entre jueus i pagans. De la mateixa manera que els Dotze van perdre les seves credencials perquè la seva «sal s’havia tornat fada», a nosaltres ens podria passar el mateix si no envigorim la sal amb què hem de salar la terra, perquè el nostre planeta recuperi la verdor inicial que li conferí el Creador. No podem amagar la llum de què som portadors en els recintes sagrats i no la fem brillar perquè il·lumini «tots els qui es troben a casa». Jesús no parla de temples ni de milers de persones que s’hi aglomeren, sinó d’un senzill «llantier» on hem he col·locar la nostra llàntia plena d’oli, així com de «cases» on habita la gent. Ja és hora, doncs, que deixem que comenci a brillar la nostra llum a la vista dels humans, a fi que veient les nostres obres bones lloïn, en conseqüència, el Pare celestial. Es tracta d’una sintonia, sense paraules, que l’Esperit creador fa ressonar per tot el nostre planeta blau. No té necessitat de repetidors ni de grans xarxes socials ni té bits que es poden mesurar. És l’harmonia que només poden percebre els sentits interiors. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] L’imperatiu aorist 3ª. persona singular té valor ingressiu.
Baptisme del Senyor
(666 510) Mt 3,13-17 Còdex Beza 3,13 Llavors Jesús venint de Galilea es presentà en el Jordà a Joan el Baptista, a fer-se batejar per ell. 14 Però Joan li ho impedia dient: «Soc jo el qui té necessitat de ser batejat per tu, i tu vens cap a mi?» 15 Jesús li digué com a resposta: «Deixa’m fer, ara, car convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia.» Aleshores el deixà fer. 16 I Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament de l’aigua. I heus aquí que se li obriren els cels, i veié l’Esperit de Déu que baixava[a] del cel com un colom i que venia cap a ell. 17 I heus aquí una veu que des dels cels deia adreçant-se a ell:[b] «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament del Jordà Després del parèntesi de les festes nadalenques, reprenem el fil de l’Advent, temps durant el qual Joan Baptista predicava al poble d’Israel la necessitat d’un baptisme de conversió davant la imminent arribada del Messies que els havia d’alliberar de la dominació dels romans. El poble en massa acudia al riu Jordà a fer-se batejar per ell. En aquesta avinentesa, Jesús, un home madur que ja havia assolit l’edat de trenta anys, la mateixa que tenia David quan començà a regnar sobre Israel, venint de Galilea s’hi presentà també ell, a fer-se batejar per Joan. Mateu conserva un detall sorprenent: Joan hauria intentat dissuadir Jesús de fer-se batejar per ell sabent profèticament que era el Messies tan esperat. Però Jesús no ho consentí; volgué solidaritzar-se amb tots els qui confessaven els seus pecats i acudien a batejar-se: «Convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia», designant així la seva fidelitat total al designi de Déu. Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús va pujar immediatament de l’aigua, impel·lit per una força superior que el posava en ple desert. Fou en aquell moment, i no dins de l’aigua, com se sol interpretar, quan tingué una experiència desconcertant: «S’obriren a ell els cels», que des de temps immemorial havien quedat tancats, com a resposta a la seva total obertura al pla de Déu, «i veié l’Esperit de Déu que baixava del cel com un colom i que venia cap a ell». El Còdex Beza subratlla (en cursiva) que es tracta d’una experiència única i molt personal de Jesús que capgirà tota la seva vida. L’Esperit de Déu que planava des dels inicis sobre les aigües primordials, ha trobat finalment en Jesús la persona sobre la qual podia reposar, com el colom del post-diluvi. Seguidament sentí que una veu dels cels s’adreçava a ell: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» El text usual ho formula en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill…», com si s’adrecés a Joan. L’Esperit ha ungit Jesús com el Messies d’Israel. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En grec, el terme pneûma, ‘esperit’, és neutre, però el Còdex Beza el fa concertar en masculí, ressaltant-ne així el seu caire personal. [b] En tres ocasions, el Còdex Beza precisa: 1. que «els cels s’obriren a ell», a Jesús, de bat a bat per primera vegada; 2. que «l’Esperit de Déu baixava del cel com un colom i venia cap a ell», assenyalant així la persona en qui d’ara endavant restaria permanentment, com ens n’informa Joan en el seu escrit, quan posa en boca de Joan Baptista aquestes paraules: «El qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant”»; i 3. que «una veu des dels cels deia adreçant-se a ell», tot donant-li el «tu»: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Els atres mss. ho consignen en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut», adreçant-se per tant, no a Jesús, sinó a Joan Baptista que n’era testimoni presencial.
Diumenge IV d’advent
(663 507) Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[a] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[b] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[c] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[d] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé amb la genealogia del Messies L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [b] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [c] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [d] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús».
Jesús s’identifica amb el Messies Samarit // III Variant CB
Josep Rius-Camps Teòleg i biblista Sèrie: Nova etapa III Variants del Còdex Beza Jesús s’identifica amb el Messies Samarità
Pròleg dels Fets dels Apòstols. Ascensió de Jesús // II Variant CB
Pròleg dels Fets dels Apòstols. Ascensió de Jesús Josep Rius CampsTeòleg i biblistaNova etapa: II Variants del Còdex Beza Iniciem una nova etapa sobre les diferents variants que es troben en el manuscrit del IV Còdex Beza.
Diumenge IV d’Avent
Mt 1,18-25 (663 507) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[1] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[2] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[3] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[4] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé. L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» [1] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [2] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [3] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [4] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús»
