Diumenge XVII de durant l’any // Mt 13,44-52 Códice Beza
(694 538) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 13,44-52 Còdex Beza 13,44 «El Regne dels cels és semblant[a] a un tresor amagat en un camp que qualcú, en trobar-lo, amagà altre cop i, per l’alegria que li dona, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp. 45 Novament el Regne dels cels és semblant a un home mercader que busca perles fines; 46 havent trobat una perla de gran valor, se n’anà, vengué el que tenia i la comprà. 47 Novament el Regne dels cels és semblant a una xarxa llançada al mar i que congrega peixos de tota mena. 48 Quan, però, s’hagué omplert, la feren pujar a la platja, s’assegueren i recolliren els millors en els cistells; els dolents, en canvi, els llançaren fora. 49 Així serà a la fi del món[b]: sortiran els àngels, separaran els malvats d’enmig dels justos 50 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 51 Heu comprès tot això?» Li diuen: «Sí.» 52 Ell els diu: «Per això, tot escriba que s’ha fet deixeble en el Regne dels cels s’assembla a un home cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles.» El Regne dels cels és semblant a quelcom molt valuós amagat en el cor humà Mateu continua l’ensenyament amb paràboles mitjançant dues noves semblances que no requereixen explicació i una tercera que explica breument. Pel que es dedueix del conjunt de les sis semblances, les dues que explica Jesús en privat als deixebles, la del blat i la zitzània i la de la xarxa repleta de peixos bons i dolents, fan referència a greus situacions conflictives que han sorgit en el si de la comunitat mateana i que la podrien posar en perill. L’evangelista és molt prudent i ajorna simplement la clarificació entre justos i malvats «a la fi del món». En un principi, el seu ensenyament constava tan sols de les quatre paràboles positives, la parella, home-dona, que manipula el gra de mostassa i el llevat, i el duo, qualcú–un home mercader, que adquireix el tresor i la perla de gran valor. Són de per si tan entenedores que tan sols es requereix que qui les rep «tingui orelles per a escoltar»: tant la mostassa i el llevat com el tresor i la perla de gran valor il·lustren a la perfecció la manera planera com Jesús entenia que s’havia de construir el Regne de Déu. «Escoltar» vol dir activar la capacitat d’acollir coses noves, tenir una actitud de recerca constant per trobar el tresor amagat o per reconèixer entre les moltes perles aquella que té gran valor i que restava amagada. El Regne de Déu no és de gent massificada, sinó de persones que donen fruits abundants, trenta, seixanta, cent per u, sense importar-ne la quantitat, i que saben descobrir els valors del Regne. La pregunta que Jesús fa al final: «Heu comprès tot això?», tot i que l’ensenyança en paràboles anava adreçada primàriament a les «multituds nombroses» que l’escoltaven des de la platja, la formula ara als deixebles que l’escolten en el si de la «la comunitat». Mateu, l’escriba jueu assegut a la seva càtedra heterodoxa, a qui Jesús cridà i invità al seguiment, «s’ha fet deixeble» seu i treu «del seu tresor coses noves i velles», administrant les riqueses de l’Aliança, vella (AT) i nova (NT). [a] La fórmula que encapçala les sis semblances és, si fa no fa, la mateixa: «El Regne dels cels s’assembla / és semblant a…» Ara bé, tant la primera com la darrera que emmarquen totes les altres requereixen explicació. La del blat i la zitzània és explicada per Jesús als deixebles quan «deixà les multituds i se’n va anar a la casa/comunitat»; la de la xarxada de peixos és interpretada al·legòricament al final de tota l’exposició. «Aleshores pregunta als deixebles: “Heu comprès tot això?”» i aquests responen amb un «sí» rotund. L’evangelista canvia a dretcient —sempre segons el Còdex Beza— els verbs en passat per un verb en present: «Ell els diu.» D’una manera molt fina, Mateu hi posa la seva rúbrica, identificant-se amb l’«escriba» jueu que regentava una càtedra heterodoxa, des del punt de vista dels seus col·legues, que el titllaven despectivament de «recaptador de tributs» (cf. Mt 9,9) i que, un cop ja «s’ha fet deixeble» de Jesús, posa a disposició de la comunitat creient la seva capacitat d’administrar la gran riquesa de l’Escriptura antiga i d’ampliar-la amb la novetat del Regne de Déu preconitzat per Jesús. [b] La mateixa diferència que vam observar diumenge passat entre «creació», en general, i «creació del món», del nostre món o planeta Terra (13,35), la retrobem avui on gairebé tots els manuscrits parlen de «la fi del temps o eó», de tot l’univers creat, mentre que el Còdex Beza precisa que es tracta tan sols de «la fi del món», del nostre món o planeta blau. En la tradició manuscrita s’observa una tendència a magnificar-ho tot, a l’ampul·lositat.
Diumenge XVI de durant l’any // Mt 13,24-43 Còdex Beza
(693 537) Mt 13,24-43 Còdex Beza 13,24 (Jesús) els proposà una altra paràbola dient: «El Regne dels cels s’assembla a un home que sembra bona llavor en el seu propi camp. 25 Mentre els homes dormien, vingué el seu enemic i va sembrar zitzània enmig del blat i se’n va anar. 26 Quan brotà l’herba i produí fruit, llavors aparegué la zitzània. 27 Els servents de l’amo de casa l’anaren a trobar i li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que té zitzània?” 28 Ell els digué: “Un home enemic ho ha fet.” Li diuen els servents: “Vols que anem a recollir-la?” 29 Els diu: “No, no sigui que, en recollir la zitzània, arrenqueu també ensems el blat amb el jull. 30 Deixeu que ambdós creixin junts fins a la sega. I en temps de la sega diré als segadors: ‘Recolliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat, en canvi, recolliu-lo en el meu graner.’”» 31 Els parlà encara amb una altra paràbola dient: «El Regne dels cels és semblant a un gra de mostassa que un home prengué i sembrà en el seu camp. 32 Aquesta és certament la més petita de totes les llavors, però quan creixi és més gran que les hortalisses i esdevé un arbre, fins al punt que venen els ocells del cel i fan niu a les seves branques.» 33 Una altra paràbola[a]: «El Regne dels cels és semblant a un ferment que una dona prengué i amagà dins tres mesures de farina, fins que tot va fermentar.» 34 De tot això, Jesús en va parlar en paràboles a les multituds, i sense paràboles no els parlava, 35 perquè es complís l’oracle del profeta: «Obriré en paràboles la meva boca, proclamaré el que estava amagat des de la creació del món.[b]» 36 Llavors deixà les multituds i se’n va anar a la seva comunitat i els deixebles se li acostaren dient: «Explica’ns[c] la paràbola de la zitzània del camp.» 37 Ell respongué dient: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home; 38 el camp és el món; la bona llavor són aquests, els fills del Regne; la zitzània són els fills del Maligne; 39 l’enemic que l’ha sembrada és el diable; la sega és la fi del món; els segadors són els àngels. 40 De la mateixa manera, doncs, que recullen la zitzània i la cremen al foc, així serà a la fi del món. 41 El Fill de l’home enviarà els seus àngels i recolliran del seu Regne tots els escàndols i els fautors d’iniquitat, 42 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 43 Llavors els justos brillaran[d] com el sol en el Regne del seu Pare. El qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.» Parlant a base de semblances, Jesús va més a fons que el nostre llenguatge racional A continuació de la paràbola propedèutica dels sis terrenys, tres de negatius i tres de positius, Mateu presenta tota una sèrie de semblances destinades a les multituds, on Jesús els proposa els trets més característics del Regne de Déu. Diumenge vinent en llegirem tres més. Obre aquesta primera sèrie amb la semblança de la zitzània i la tanca amb l’explicació als seus deixebles en el si de la comunitat. Paràbola de la zitzània i explicació emmarquen les dues breus semblances que es troben en el centre, una en masculí, la del gra de mostassa que un home sembrà en el seu camp, i una altra en femení, la del llevat que una dona amagà dins tres mesures de farina fins que tot va fermentar. Amb Marc té en comú tan sols la semblança de la mostassa; la del llevat és de collita pròpia, a fi de situar com a paràboles centrals les que resulten del treball de l’home al camp i de la dona a la llar. La primera n’accentua la petitor i situa el Regne de Déu en l’àmbit familiar, quan la majoria dels seus oients i dels dirigents jueus parlaven del regne davídic que seria inexpugnable. L’esplendor de les nostres construccions religioses, les basíliques imperials, no s’adiuen amb les hortalisses del meu hort. La segona posa la dona en el mateix nivell que l’home en la construcció del Regne. En les branques de l’arbre que sortirà del gra de mostassa hi faran niu les persones lliures. Del llevat que la dona ha amagat dins tres mesures (tridimensionalitat) en sortiran les persones que conscientment han activat aquest ferment i han ofert pa a tots els famolencs de la terra. Jesús se serveix de les semblances per a «proclamar el que estava amagat des de la creació del món», una variant atestada pel Còdex Beza i per moltíssims manuscrits i versions antigues que ens fa aterrar en el nostre planeta blau tan malmès per les ambicions dels poderosos de la terra i del qual Jesús, servint-se de semblances, intenta també avui fer-nos recuperar el sentit original. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Vaticà i la majoria de mss. afegeixen: «els parlà»; om. D i algunes antigues versions llatines i siríaques. [b] L’edició crítica de Nestle-Aland que s’ha imposat entre els biblistes posa entre claudàtors [kósmou, «del món»], per considerar que, malgrat la seva bona atestació manuscrita, s’hauria de considerar un pleonasme. Ara bé, no és el mateix parlar d’allò que «estava amagat des de la creació», en general, que «des de la creació del món», del nostre món, el planeta Terra, on Déu ha mantingut amagat tot això fins a la vinguda de Jesús. [c] La part més antiga de la tradició manuscrita, conservada pel Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, avalada per les antigues traduccions llatines, presenten l’imperatiu del verb phrazein, «explica’ns», mentre que els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, amb la traducció tardana de la Vulgata, prefereixen l’imperatiu del verb diasaphein, «mostra’ns clarament». [d] La tendència
Diumenge XV de durant l’any // Mt 13,1-23 Còdex Beza
(692 536) Mt 13,1-23 Còdex Beza 13,1 Aquell dia, Jesús va sortir[a] i s’assegué vora el mar. 2 Es congregaren cap a ell multituds nombroses, fins al punt d’haver de pujar ell a la barca[b] i asseure’s-hi, mentre tota la multitud restava dempeus sobre la platja. 3 Els va parlar llargament en paràboles dient: «Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar. 4 Mentre ell sembrava, una part de les llavors va caure al marge del camí,[c] vingueren els ocellots i les devoraren. 5 Una part va caure en el pedregam, on no hi havia gaire terra, i de seguida[d] va germinar pel fet de no tenir fondària de terra; 6 quan sortí el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren. 7 Una altra part caigué entre els esbarzers, i els esbarzers pujaren i les ofegaren. 8 Una altra part caigué sobre la terra bona, i anava donant fruit, una cent, una altra seixanta, una altra trenta. 9 Qui tingui orelles per a escoltar,[e] que escolti.» 10 Llavors s’aproparen els deixebles i li preguntaren: «Per què els parles en paràboles?» 11 Ell, en resposta, els digué: «Perquè a vosaltres ha estat donat conèixer els misteris del Regne dels cels; a ells, en canvi, no ha estat donat. 12 Perquè a qui produeix se li donarà fins que li’n sobri, mentre que a qui no produeix se li prendrà fins i tot allò que té.» 13 Per aquesta raó els parla ell[f] en paràboles: a fi que, per més que mirin, no hi vegin i per més que escoltin, no hi sentin ni comprenguin, no fos cas que es convertissin; 14 llavors es complirà sobre ells la profecia d’Isaïes que deia: «Ves i digues al poble aquest:[g]“Per més que escolteu, no comprendreu,per més que mireu, no hi veureu;15 s’ha espessit el cor del poble aquest,s’han endurit les seves oïdesi han aclucat els ulls,per tal de no veure amb els ulls,ni sentir amb les orelles,ni comprendre amb el cor,ni convertir-se,i els pogués guarir.” 16 «Feliços són, doncs, els vostres ulls perquè hi veuen i les vostres orelles perquè hi senten. 17 En veritat us dic que molts profetes i justos desitjaren veure el que esteu veient vosaltres i no ho pogueren veure, i sentir el que esteu sentint vosaltres i no ho sentiren. 18 Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne i no la comprèn, ve el Maligne i arrabassa el que s’ha sembrat en els seus cors: aquest és el cas del que s’ha sembrat al marge del camí. 20 El que s’ha sembrat sobre el pedregam, aquest és el qui escolta la paraula i de seguida amb alegria l’acull, 21 però no té arrels dintre seu, sinó que és inconstant, i quan es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. 22 El que s’ha sembrat entre els esbarzers, aquest és el qui escolta la paraula, però la preocupació secular i la seducció de la riquesa ofega la paraula i esdevé infructífer. 23 Finalment, el que s’ha sembrat sobre la terra bona, aquest és el qui escolta la paraula i comprèn: llavors dona fruit i produeix, un cent, un altre seixanta, un altre trenta.» La llavor i la terra són bοnes: que donin fruits, depèn de l’oient En l’escena hi ha tres elements articulats en el Còdex Beza: el mar, la barca i la terra bona: «el mar» és indicatiu de l’èxode que emprèn Jesús a fi de distanciar-se de «les nombroses multituds que es congregaren cap a ell»; «la barca» és el lloc on pot ensenyar la comunitat de deixebles, sense interferències alienes; «la terra bona» és l’indret on la llavor pot produir fruits abundants, «cent, seixanta, trenta», tres actituds positives que contrasten amb altres tres de negatives: el marge del camí, el pedregam, els erbarzers. Coneguda com la Paràbola del sembrador, es podria intitular Paràbola dels sis terrenys. Ni el sembrador ni la llavor no són importants: el que és determinant és l’actitud de l’oient. L’acció del sembrador és fonamental, perquè és ell qui té les llavors i les va sembrant arreu. Tota la responsabilitat, en canvi, rau en el qui rep la llavor. Si es manté «al marge del camí» de Jesús, «el Maligne arrabassarà el que ha estat sembrat en els seus cors», i no arribarà ni a germinar. Si cau sobre el pedregam, sense haver-ne tret les pedres i posar-hi fems, germinarà de seguida, «pel fet de no tenir fondària la terra», però a la més petita «tribulació o persecució per causa de la paraula», sucumbirà tot seguit. Si cau sobre els esbarzers, les preocupacions seculars i les seduccions de les riqueses l’ofegaran, i restarà infructífera. Tres situacions negatives representen totes les possibles (tridimensionalitat). Hi ha, però, també tres situacions positives, quan les llavors cauen «en la terra bona», a les quals no hem prestat atenció, perquè allí no hi comptaven els números. Totes elles donen fruit: les unes al cent per u, altres al seixanta i altres al trenta. El que importa és donar fruit, i els fruits són sempre per als altres. Beza conserva l’encapçalament de la profecia d’Isaïes: «Ves i digues al poble aquest: Per més que escolteu…» És possible que els qui el van suprimir se sentissin al·ludits per aquest to tan despectiu… Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Segons el text usual, Jesús va sortir «de la casa/comunitat», sense que s’hi hagi fet cap referència anteriorment. El Còdex Beza, les antigues versions llatines i la siro-sinaítica posen èmfasi en l’acció de «sortir», sense cap complement, indici clar d’èxode. [b] El Còdex Beza determina aquesta barca, on Jesús «assegut a la barca» com a càtedra d’ensenyament, instrueix els seus deixebles, lluny del brogit de «tota la multitud que restava dempeus sobre la platja». [c] L’expressió grega para tên hodon (Mt, Mc i Lc, tots tres Sinòptics dues vegades), més que «al borde del camino» (Biblia de Jerusalén) o «arran del camí» (BCI), indica
Santíssim Cos i Sang de Crist // Jn 6,51-59 Còdex Beza
(688 532) Jn 6,51-59[a] Còdex Beza[b] 6,51 «Jo Soc el pa viu, el que ha baixat del cel; si algú, doncs, menja d’aquest pa viurà per sempre, i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» 52 Es posaren a discutir els jueus entre ells dient: «Com pot aquest[c] donar-nos la seva carn a menjar?» 53a Jesús els assegurà: [[6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.»]] 6,56b«En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Com em va enviar el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 59 Digué això mentre ensenyava a la sinagoga, a Cafarnaüm, en dia de sàbbat. Parèntesi eucarístic inserit posteriorment en el discurs de Jesús sobre el pa de vida Avui, festivitat del Corpus (un dels tres dijous més brillants que el sol), llegim el final del Discurs sobre el pa de vida. Molts comentaristes coincideixen en què la part referent a l’Eucaristia (cos i sang de Crist) no formava part de la discussió sostinguda per Jesús amb els jueus a la sinagoga de Cafarnaüm. Si, en comptes de seguir el text alexandrí, acceptat com a base de les edicions crítiques i traduccions modernes, s’haguessin fixat en el plus que ens conserva el Còdex Beza (en cursiva), haurien comprovat que el parèntesi eucarístic: «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida», no és res més que un doblet afegit, a principis del s. ii, a la resposta original de Jesús a la interpel·lació dels jueus: «Com pot aquest donar-nos la carn a menjar?», a saber: «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell… Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi aquest pa viurà per sempre.» En el duplicat que hem llegit avui s’ha passat de «prendre el cos del Fill de l’home» a parlar de la seva carn i sang, un tema, el de la sang, inacceptable a οϊdes del jueus (els hauria sonat a antropofàgia), ja que segons ells la sang era sinònim de vida. El parèntesi eucarístic inserit posteriorment té sentit per a nosaltres, que ho prenem en sentit metafòric: «El qui menja la seva carn i beu la seva sang —la del Fill de l’home— té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.» La influència abassegadora de les cartes paulines, en especial als Corintis, induí a redactar aquest doblet. En el Còdex Beza hi figuren tots dos. Més tard s’eliminà l’original i ens hem quedat amb el duplicat. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] M’he pres la llibertat d’afegir-hi el v. 59, per tal d’informar els lectors sobre la localització d’aquesta discussió, però he prescindit de comentar-lo. [b] En cursiva: Text conservat tan sols pel Còdex Beza. Entre claudàtors [[-]]: Afegitó introduït posteriorment per membres de l’anomenada escola joànica. En negreta: Informacions sobre el complicat estat actual del text. [c] El pronom «aquest» adquireix un to despectiu, el mateix to exactament de la murmuració anterior dels jueus: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill d’en Josep, de qui nosaltres coneixem el pare i la mare? Com és que diu de si mateix que ha baixat del cel?» (v. 42). [d] A fi de visualitzar aquest doblet, acararé alguns trets de la resposta original de Jesús (columna de l’esquerra) amb els corresponents de la que se li atribuí posteriorment (columna de la dreta). Original Doblet 6,56b «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Tal com m’envià el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi (…). 58b El qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna (…). 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell.»
Diumenge VI de Pasqua // Jn 14,15-21 Còdex Beza
(684 528) Jn 14,15-21 Còdex Beza 14,15 «Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!,[a] 16 i jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit,[b] a fi que resti per sempre amb vosaltres,[c] 17 l’Esperit de la veritat,[d] que el món no pot acollir, perquè no el veu ni el coneix; vosaltres, en canvi, el coneixeu, ja que resta amb vosaltres i és en vosaltres. 18 No us deixaré orfes, torno a vosaltres. 19 Encara per un poc, i el món ja no em veurà; però vosaltres em veureu, perquè jo visc i vosaltres viureu. 20 Aquell dia, coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. 21 El qui reté els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima; ara bé, el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell.» Jo pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit perquè resti per sempre amb vosaltres El passatge que llegim avui enllaça amb el del diumenge passat. Ens vam saltar, però, dos versets on Jesús ens recalcava: «I tot allò que demanéssiu en el meu nom, jo ho faré, a fi que sigui glorificat el Pare en el Fill. Tot el que demanéssiu en el meu nom, ho faré jo» (vv. 13-14). D’aquí que continuï amb un imperatiu: «Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!» Els manaments que Jesús ens mana guardar no són, doncs, els de la Llei mosaica. Han d’estar presidits per l’amor a la seva persona, al seu «nom». Si hi ha aquesta sintonia, «jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit, a fi que resti per sempre amb vosaltres». És la primera vegada que Jesús, en el seu discurs de comiat, parla de l’Esperit Sant sota la denominació del «Paràclit», d’un advocat defensor que, com ell («un altre Paràclit»), resti d’ara endavant per sempre al costat dels seus deixebles. «El món», gairebé sempre negatiu en aquest escrit, el domini dels poderosos, no en té ni idea, perquè només es mou segons categories de poder. Un cop els dirigents religiosos i polítics l’hagin eliminat, «el món ja no em veurà», però assegura que nosaltres sí que el veurem, «perquè jo visc i vosaltres viureu». «Aquell dia» és el primer dia de la nova setmana que comença el dia de la seva resurrecció. Si fem l’experiència del Ressuscitat, «coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». És la sintonia total amb el projecte de Déu que Jesús ha encarnat. El període es clou com s’havia iniciat: «El qui té els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima.» El secret per a poder-lo «veure» és l’amor/estimació que crea uns nous vincles indestructibles per a qualsevol mena de poder: «el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell». Aquesta és l’experiència personal del Deixeble, a qui Jesús estimava, que ha escrit aquest llibre. És el seu autoretrat. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza, avalat per molts manuscrits, conserva el verb guardar en imperatiu aorist, «guardeu», en comptes del futur «guardareu», del còdexs Vaticà i Sinaític, entre altres. [b] El tema del Paràclit es presenta 4× en aquest escrit, *Jn 14,16.26, en la primera redacció, i **Jn 15,26 i 16,7, en la segona. En els Sinòptics no apareix aquest personatge. En la resta d’escrits del Nou Testament el retrobarem en 1Jn 2,1. Deriva del verb parakaleô, «cridar, cridar cap a tu, convocar, exhortar, encoratjar», usat sovint pels Sinòptics, sobretot per Lluc-Actes, però mai per Joan. La millor presentació ens la forneix *Jn 14,26: «El Paràclit, l’Esperit Sant, que enviarà el meu Pare en el meu nom, ell us ho ensenyarà tot i us recordarà tot el que jo us hagi dit.» En els dos passatges de primera redacció és enviat pel Pare a petició de Jesús; en els dos de segona redacció és Jesús mateix qui l’envia: «Quan vingui el Paràclit, que us vaig a enviar jo, des de prop del meu Pare, l’Esperit de la veritat, que procedeix del meu Pare, ell donarà testimoni de mi» (**15,26). En una darrera aparició, substituït pel pronom dues vegades, ens n’ofereix el millor resum: «Quan vingui aquell (el Paràclit), l’Esperit de la Veritat, ell us conduirà en tota la veritat: no parlarà, en efecte, pel seu compte, sinó que parlarà del que haurà sentit i us anunciarà l’esdevenidor. Aquell em glorificarà, ja que prendrà d’allò que és meu i us ho anunciarà. Tot el que té el Pare és meu; per això he dit: “Pren d’allò que és meu i us ho anunciarà”» (**16,13-15). . [c] El text usual canvia l’ordre dels mots i el verb, «a fi que amb vosaltres sigui sempre»; Beza, en canvi, en subratllava la permanència posant el verb restar en la primera posició. [d] El terme grec pneûma és del gènere neutre, però el Còdex Beza el farà concertar tot seguit tres vegades amb el pronom el en masculí, a fi de deixar ben clar, saltant-se les lleis de la gramàtica, que es tracta de l’Esperit personal de Déu.
Diumenge V de Pasqua // Jn 14,1-12 Còdex Beza
(683 527) Jn 14,1-12 Còdex Beza 14,1 Llavors digué als seus deixebles:[a] «Que no es torbi el vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2 En la comunitat del meu Pare hi ha moltes estances; si no, ¿us hauria dit que vaig a preparar-vos un lloc? 3 I quan me n’hagi anat a preparar-vos un lloc, vindré de nou i us prendré amb mi, a fi que allà on soc jo, hi sigueu també vosaltres. 4 I allà on vaig, ja ho sabeu i en sabeu el camí.» 5 Li diu Tomàs, el qui anomenen Bessó[b]: «Senyor, no sabem on vas; com, doncs, en sabrem el camí?» 6 Jesús li respon: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare si no és per mi. 7 Si em coneixeu a fons, coneixereu també el meu Pare; per tant, des d’ara el coneixeu i l’heu vist.» 8 Li diu Felip[c]: «Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou.» 9 Jesús li respon: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. I ¿com és que tu dius: “Mostra’ns el Pare”? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us he dit, no les dic pel meu compte; és el Pare que resta en mi qui fa les seves obres. 11 Creieu-me: el Pare està en mi i jo estic en el Pare; si més no,creieu per les obres mateixes. 12 En veritat, en veritat us dic: el qui creu en mi, les obres que jo faig, també ell les farà, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.» Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí? L’incís inicial: «Llavors digué als seus deixebles» (*14,1), conservat tan sols pel Còdex Beza, enllaçava, en la primera redacció d’aquest escrit, amb l’ensenyança que Jesús acabava d’impartir sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Una vegada remodelada l’obra, amb la denúncia d’un traïdor, «Judes, fill de Simó, de Cariot», i l’anunci de la futura triple negació de Pere, passatges tots ells inserits per l’autor en segona redacció (**13,18-38), eliminaren aquest incís (no el trobareu, per tant, en el text usual), considerant que era superflu. De fet, però, Jesús encetava amb ell el relativament breu Discurs de comiat que cloïa amb una intimació: «Arriba el príncep d’aquest món… Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí!» (*14,30-31). El comiat de Jesús ha estat interromput per tres intervencions de membres dels Dotze: Tomàs, Felip i Judes, no el de Cariot. Totes tres comencen de la mateixa manera, amb el verb «dir» en temps present: «Li diu», emfatitzant-ne la vivor, seguides del títol amb què els deixebles s’adrecen a Jesús com a «Senyor». Les dues primeres respostes comencen també de la mateixa manera, en temps present: «Li diu Jesús»; la tercera és molt solemne, en temps passat: «Jesús respongué i digué.» Pel que fa a la primera intervenció, el nom de «Tomàs» va seguit, sempre segons el Còdex Beza, d’una explicació-traducció del nom arameu, «el qui anomenen (activat, en temps present) Bessó», reactivant així la primera bessonada de la Bíblia (Gn 25). Tomàs representa aquí el paper de l’incrèdul Esaú: «Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí?», i Jesús el de Jacob: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida.» Pel que fa a la segona, Felip demana a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare», i Jesús li retreu: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip?» En aquest «vosaltres» Jesús, avui, ens ha encabit a tots nosaltres, els creients. La tercera intervenció l’haurem de llegir en privat. [a] La revelació que un del grup seria un traïdor, amb la seva consegüent sortida de Judes del grup, i l’anunci de la futura triple negació de Pere, ampliacions de segona redacció (**Jn 13,18-38), havien interromput l’ensenyança que Jesús havia iniciat sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Amb aquest incís, conservat tan sols pel Còdex Beza, però present ja en algunes antigues versions llatines i siríaques, Jesús enceta el discurs de comiat encoratjant els seus deixebles. [b] Segons el Còdex Beza, d’aquesta explicació-traducció del nom de Tomàs, present altres tres vegades en passatges pertanyents a la segona redacció (**Jn 11,16; 20,24 i 21,2), n’hi hauria constància ja aquí, en la primera redacció. La insistència (4× en total), sense que se’ns reveli el nom de l’altre bessó, a un jueu bon coneixedor de la Torà li portarà a la memòria la primera bessonada que es menciona en la Bíblia, Gènesi 25, Esaú i Jacob: «Hi ha dues nacions en el teu ventre (de Rebeca); dos pobles naixeran de les teves entranyes. Un serà més fort que l’altre, el més gran servirà el més petit»: Esaú va ser el primer en sortir, però es va vendre la primogenitura per un plat de llenties. Si resseguim la història d’Israel, Jacob fou l’avantpassat del poble d’Israel, mentre que Esaú ho fou dels Edomites. En el Quart Evangeli, Tomàs interpretarà el paper d’Esaú i Jesús el de Jacob. Això requeriria una llarguíssima explicació. [c] Felip, en contrast amb l’incrèdul Tomàs, fou el primer deixeble a qui Jesús invità al seguiment (Jn 1,43-44). Juntament amb Andreu, dos noms grecs, naturals ambdós de Betsaida, seran els qui presentaran a Jesús uns pagans de llengua grega que el volien veure (12,20-23).
Diumenge III de Pasqua // Lc 24,13-35 Còdex Beza
(681 525) Lc 24,13-35 Còdex Beza 24,13 N’hi havia dos que se n’anaven del grup,[a] aquell mateix dia, cap a una aldea que distava seixanta estadis de Jerusalem, de nom Ulammaús.[b] 14 Conversaven entre ells sobre tots aquests esdeveniments. 15 I succeí que, mentre ells conversaven i discutien, Jesús en persona se’ls acostà i es va posar a caminar amb ells. 16 Els seus ulls estaven retinguts, de manera que no el reconeixien. 17 Ell digué: «Quines són aquestes paraules que us intercanvieu entre vosaltres mentre camineu abatuts?» 18 Replicà un d’ells que tenia per nom Cleopàs[c] i li digué: «¿Tu ets l’únic foraster a Jerusalem? ¿No saps el que hi ha passat aquests dies?» 19 Ell li preguntà: «Què ha passat?» «El cas de Jesús el Natzoreu,[d] que fou un baró profeta poderós de paraula i d’obra en presència de Déu i de tot el poble: 20 com aquest el lliuraren els summes sacerdots i els nostres dirigents perquè fos sentenciat a mort, i el crucificaren. 21 Nosaltres, tanmateix, esperàvem que ell seria el qui havia de llibertar Israel. Mentre que ara, a més de tot això, ja som al tercer dia amb el d’avui d’ençà que han passat aquestes coses. 22 Encara més, algunes dones ens han esparverat: han anat de bon matí al sepulcre 23 i, no havent trobat el seu cos, han tornat dient haver vist una aparició d’àngels, que asseguren que ell viu. 24 Han anat alguns dels qui són amb nosaltres al sepulcre i ho han trobat realment com havien dit les dones; però a ell no l’hem vist.»[e] 25 Ell, però, els reprotxà: «Oh insensats i lents de cor referent a tot allò que anunciaren els Profetes, 26 a saber, que calia que patís tot això el Messies i així entrar a la seva glòria!» 27 I començà, a partir de Moisès i tots els profetes, a interpretar-los en les Escriptures el que es referia a ell. 28 Mentrestant, s’aproparen a l’aldea on es dirigien; ell va fingir d’anar més enllà. 29 Ells el van pressionar dient: «Queda’t amb nosaltres, que cap al tard ha declinat del tot el dia.» I entrà per quedar-se en companyia d’ells. 30 Succeí que, un cop recolzat ell a taula, prenent un pa pronuncià una benedicció i el compartí amb ells. En prendre ells el pa de les seves mans, 31 se’ls obriren els ulls[f] i el reconegueren; ell fonedís es feu d’ells. 32 Ells, però, es digueren entre ells: «¿No estava el nostre cor ben velat,[g] mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les Escriptures?» 33 S’aixecaren entristits[h] i, en aquell instant, se’n tornaren a Jerusalem; trobaren reunits els Onze i els qui eren amb ells 34 i els referien:[i] «Realment s’ha aixecat el Senyor i s’ha aparegut a Simó.» 35 I ells mateixos contaven el que havia passat pel camí i que se’ls havia donat a conèixer en la fracció del pa. ¿Emaús o Ulammaús, l’antic nom de Betel? Començant pel nom «Ulammaús», i no el sòlit «Emaús», tota l’escena sona altrament si la llegim seguint la versió que ens ofereix el Còdex Beza. Els canvis que s’hi han anat introduint en les successives còpies que s’han intercanviat les grans Esglésies de l’arc mediterrani, presenten l’escena en termes molt positius, que amaguen una sèrie de trets molt crítics que Lluc volgudament hi hauria imprès. Des de la nostra presa de conciència moderna, on la raó ho domina tot, llegim amb mentalitat racional escrits del segle primer en què encara predominava la conciència mítica. D’aquí que, a partir de les nostres sofisticades tècniques d’interpretació, hàgim arribat a convèncer-nos que ho hem entès, sense haver-nos capbussat en el llenguatge mític que emprà Lluc. L’escena ens recorda la fugida de Jacob després que s’apoderés fraudulentament de la primogenitura del seu germà Esaú. Ulammaús seria l’antic nom de Betel, del santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà, a partir de la pedra que s’havia posat per capçal i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli (llegiu Gn 27,10-19). Els nostres dos deixebles, un d’ells seria Simó sota el pseudònim de Cleopàs, fugien de Jerusalem després del que havia ocorregut. Jesús els ha sortit a l’encontre i intenta recuperar-los. Tot i que se’ls obriren els ulls i el reconegueren en prendre ells el pa de les seves mans, s’aixecaren entristits, ja que, mentre Jesús feia camí amb ells, el seu cor estava completament velat quan els obria el sentit de les Escriptures. No han entès l’aparició de Jesús a guisa d’un foraster que se’ls ha acostat i s’ha posat a caminar amb ells, si bé s’han adonat, mentre compartien el pa, que Jesús havia ressuscitat. Quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut per sempre. En tots els relats d’aparicions de Jesús hi trobem incoherències, pors, incredulitat. Nosaltres ho hem suplert amb grans manifestacions glorioses. Però, aleshores, no podem reconèixer la seva presència constant caminant al costat nostre. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El text usual diu simplement: «I heus aquí que dos d’ells», mentre que segons el Còdex Beza, aquests «dos que se n’anaven del grup», s’han separat del grup de deixebles. [b] En comptes d’aquest nom, presentat com un nom real, «de nom Ulammaús», el text usual el supleix per un pseudònim, «que tenia per nom Emaús». «Ulammaús» es presenta en Gn 28,19 lxx com l’antic nom de Betel. Segons això, els dos deixebles, decebuts pel que havia passat, estarien refent el camí de Jacob el qual, després d’haver-se emparat fraudulentament de la benedicció que pertocava al seu germà Esaú, hagué de fugir lluny d’ell (Gn 27–28). Així també, els deixebles de Jesús, que l’havien traït/negat, fugien lluny de Jerusalem quan en veieren les conseqüències. [c] Segons el text usual, es tractaria d’un nom real, «de nom Cleopàs», mentre que el Còdex Beza i altres molts manuscrits el presenten com un pseudònim, «que tenia per nom Cleopàs». [d] El Còdex Beza cenyeix la pregunta de Jesús,
Diumenge II de Pasqua // Jn 20,19-31 Còdex Beza
(680 524) Jn 20,19-31 Còdex Beza 20,19 Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els saluda: «Pau a vosaltres!» 20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat. 20bEls seus[a] deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. 21 Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.» 22 I havent dit això, insuflà sobre ells i els diu: «Rebeu Esperit Sant: 23 Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els en retinguéssiu, quedaran retinguts.» 24 Tanmateix, Tomàs, un dels Dotze, a qui hom anomena Bessó, no estava en companyia d’ells quan vingué Jesús. 25 Aleshores els altres deixebles li remarcaven: «Hem vist el mateix Senyor.» Però ell els replicà: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico les meves mans en el seu costat i no fico el meu dit en la marca dels claus[b] no creuré en absolut.» 26 Vuit dies després, els seus deixebles estaven altre cop a dins i en Tomàs amb ells. Jesús arriba llavors, estant les portes tancades, es posà al mig i digué: «Pau a vosaltres!» 27 Després diu a Tomàs: «Porta el teu dit aquí i mira les meves mans; porta la teva mà i fica-la en el meu costat, i no siguis incrèdul sinó creient.» 28 Tomàs replicà i li digué: «Senyor meu i Déu meu.» Jesús ho posa en quarantena: «¿Perquè m’has vist, has cregut? 29 Feliços els qui, sense haver vist, han cregut.» 20,30 Molts per cert i altres senyals va fer Jesús en presència dels seus deixebles que no han estat escrits en aquest llibre[c]. Aquests, però, han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu[d] i perquè, creient, tingueu vida eterna[e] en el seu nom. Aquests senyals han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús Messies és el Fill de Déu El segon diumenge de Pasqua llegim el relat de les aparicions de Jesús ressuscitat als seus deixebles que tingueren lloc el primer diumenge: «Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals» (Jn 20,19-23) i, a continuació, «vuit dies després», l’aparició personal de Jesús a «Tomàs, un dels Dotze que no era en companyia d’ells quan vingué Jesús» (20,24-29). Jesús es presentà en primer lloc a «els deixebles», que tenien les portes tancades per por dels jueus, els saludà i, sense més, «els mostrà les mans i el costat», sense que es mencioni cap reacció per part d’ells. «Els seus deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor.» Són els seus deixebles preferits que han reaccionat amb gran alegria. Jesús insuflà sobre ells el do de l’Esperit Sant, com havia fet Déu el dia sisè de la creació, quan modelà l’home amb la pols de la terra i insuflà en les seves narius un alè de vida (Gn 2,7). Jesús acaba així l’obra de la creació. Em fixaré avui en el colofó (20,30-31), ja que hi ha una variant del Còdex Beza que afecta a la finalitat de tot l’escrit. Segons el text usual, l’objectiu del Quart Evangeli seria: «Perquè arribeu a creure que Jesús és l’Ungit, el Fill de Déu, i perquè, creient, tingueu vida en el seu nom.» Segons això, els vv. 30-31 contindrien una declaració de la doble finalitat de l’obra, a saber, que la comunitat lectora arribi a creure que Jesús és l’Ungit Messies i, en segon lloc, que és el Fill de Déu. Sorprèn que, després del fiasco total del projecte en el Gòlgota, s’hagi de creure en Jesús com a Messies d’Israel. En canvi, segons la versió de Beza, l’únic objectiu del llibre és que la comunitat creient, que havia acceptat ja plenament que Jesús era el Messies crucificat, faci un nou pas i arribi a creure que «Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu», la confessió precisament que feu el centurió romà quan Jesús expirà a la creu: «Veritablement aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39), en representació del paganisme. I Beza tot seguit rebla el clau: «i perquè, creient, tingueu vida eterna en el seu nom». El text usual parla només de «tenir vida en el seu nom». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, car han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix, existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixeble a qui Jesús estimava» (21,7.20.24). [b] El Còdex Vaticà amb la majoria de manuscrits llegeix diversament: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico el meu dit en la marca dels claus i no fico la meva mà al seu costat.» [c] Tots els manuscrits parlen d’un «llibret» (diminutiu), mentre que el Còdex Beza el qualifica de «llibre». [d] Els còdexs Beza i Washingtonià consideren com a subjecte «Jesús, l’Ungit» (nom i títol messiànic) i com a predicat «el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ja creia que Jesús era el Messies, però havia de fer un nou pas i arribar a creure que és el Fill de Déu. En canvi, el Còdex Vaticà i tots els altres manuscrits consideren com a subjecte «Jesús» i com a predicat «l’Ungit, el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ha de creure que Jesús es el Messies, el Fill de Déu, i no cap altre, com si abans no haguessin arribat a creure que fou el Messies. [e] La qualificació d’«eterna» només apareix en els còdexs Beza, Sinaític, Claromontà i alguns minúsculs.
Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor
(679 523) Mt 28,1-10 Còdex Beza 28,1 Molt després del gran Sàbbat, quan resplendia el primer dels sàbbats setmanals,[a] anà Maria Magdalena i l’altra Maria a observar el sepulcre. 2 Tot d’una es produí un gran terratrèmol: és que un àngel del Senyor, que havia baixat del cel, s’atansà, feu rodolar la llosa i s’assegué damunt d’ella. 3 El seu aspecte era com d’un llamp, i el seu vestit, blanc com neu. 4 De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i es van quedar com morts. 5 L’àngel s’adreçà a les dones i els digué: «Deixeu de tenir por vosaltres, prou sé que busqueu Jesús, el Crucificat. 6 No és aquí, car s’ha aixecat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on el Senyor[b] havia estat posat. 7 I ara aneu de pressa a dir als seus deixebles: “S’ha aixecat i us precedeix a Galilea, allà el veureu.” Us ho tinc dit.»[c] 8 Elles sortiren[d] de pressa del sepulcre, amb por i gran alegria, i van córrer a anunciar-ho als seus deixebles. 9 Tot d’una, en Jesús va anar a l’encontre[e]d’elles i les saludà dient: «Salve!» Elles s’atansaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren. 10 Llavors en Jesús els diu: «No tingueu por; aneu-vos-en, anuncieu als meus germans que se’n vagin a Galilea. I allà em veureu.»[f] Jesús diu a les dones: «Anuncieu als meus germans que se’n vagin a galilea. I allà em veureu» El Diumenge de Pasqua més estrany i inesperat de la meva vida, em trobava confinat a l’ermita de St. Pere de Reixac. Avui —em deia llavors— no pujarà ningú a compartir l’Eucaristia. Tanmateix estarem connectats, la Carme i jo, amb tots vosaltres que teniu l’esperit ben obert per sintonitzar amb Jesús ressuscitat. Aquesta sintonia no coneix cap mena de fronteres, racials, polítiques, religioses o econòmiques: és la sintonia del mateix Esperit que va fer aixecar Jesús d’entre els morts. Aquell matí, ‘quan resplendia el sol del primer dels sàbbats setmanals’, no vam anar al sepulcre, com feren Maria Magdalena i Maria, la mare de Jesús, perquè aquell sepulcre havia quedat buit per sempre. Però el mateix àngel del Senyor que va fer rodolar la llosa del sepulcre ha fet rodolar la llosa que pesava sobre els nostres caps i s’ha assegut damunt d’ella per impartir-nos una lliçó. Igual que s’adreçà a aquelles dones espaordides, com a portaveu de Jesús ressuscitat ens asserena en aquests moments en què estem estressats per tantes i tantes males notícies que no paren de comptar morts o gent infectada per un virus diminut que ha qüestionat les nostres seguretats. El mateix que va dir a les dones ens ho anuncia també a nosaltres: ¡Deixeu de tenir por, vosaltres!; prou sé que buscàveu Jesús, el Crucificat. No és aquí en el sepulcre on van posar el Senyor’ que també estava ben confinat. Tampoc no ens diu que ‘anem a Galilea’, sinó a qualsevol indret de la terra on hi hagi gent oberta que està esperant aquesta bona notícia. Cal que ‘sortim de pressa’ del món de seguretats darrere el qual ens havíem parapetat, per ‘anar a l’encontre’ de l’altre, com feu Jesús amb les dones. Ell ens saludarà dient: «¡Salve!», i nosaltres ‘ens atansarem i ens li abraçarem als peus per adorar-lo’. ‘No tingueu por’, ens repeteix, ‘aneu-vos-en‘ d’aquest lloc de mort, ‘i anuncieu als meus germans’, a totes i cada una de les persones amb les quals contacteu en l’esperit, que «allà em veureu», sense moure-us de casa. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Els jueus anomenaven ‘el gran Sàbbat’ el dia de Pasqua, festa que variava cada any segons el dia en què s’esqueia la primera lluna plena del nou any (15 del mes de Nissan); en canvi, els sàbbats setmanals queien sempre en dissabte. Segons Mateu, Jesús hauria ressuscitat el primer sàbbat setmanal (dissabte sant) de bon matí. [b] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb alguns altres manuscrits, ometen «el Senyor», i així consta en l’edició crítica més moderna, una lliçó que ens han conservat, en canvi, el Còdex Beza i la majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, així com les antigues versions llatines i siríaques. En boca de l’àngel, «el Senyor» no es pot referir més que a Déu, amb qui Jesús s’identificava sovint quan afirmava «Jo Soc…», conscient que era el seu representant a la terra. [c] Vegeu Mt 26,32. [d] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb altres tres manuscrits majúsculs, canvien el verb «sortir», molt ben atestat pel Còdex Beza i per la majoria de manuscrits, pel verb «anar-se’n», un verb que no té cap connotació d’èxode personal, «l’èxode» precisament que fan tot seguit Maria Magdalena i l’altra Maria, la mare de Jesús (vegeu Mt 27,56.61), distanciant-se del sepulcre; per això tot seguit Jesús «va anar a l’encontre» d’elles. [e] Els mateixos manuscrits que han canviat el verb «sortir» per «anar-se’n», conseqüentment recanvien el verb «va anar a l’encontre» (apêntêsen), que connota voluntarietat i proximitat, pel verb «sortir al pas» (hypêntêsen), més distant. [f] El Còdex Beza empra la mateixa expressió, «i allà em veureu», que més amunt «un àngel del Senyor» havia anunciat a Maria Magdalena i a la mare de Jesús perquè ho comuniquessin als deixebles de Jesús, però que ara Jesús en persona ho repeteix a les dones. En canvi, el text usual canvia la segona persona del plural per la tercera, «i allà em veuran», referint-ho als deixebles. El masclisme ha imposat les seves lleis ben aviat en l’església primerenca, privant-nos de la invitació que Jesús adreçava a los dones perquè també elles anessin a Galilea per veure’l ressuscitat. És el mateix ardit que podem comprovar en Mc 16,7, on el Còdex Beza posava en boca del «jove revestit d’una vestidura blanca», símbol del Ressuscitat, l’anunci que les dones havien de repetir als deixebles de Jesús i a Pere, en particular, a saber, que els precedeix a Galilea i que «allà em veureu», expressió aquesta última que la gran majoria de manuscrits han canviat per «allà em
Diumenge de Rams // Mt 26,14-27,66 Còdex Beza
(678 522) Mt 26,14-27,66 Còdex Beza 27,11 Jesús comparegué davant el governador i el governador l’interrogà dient: «¿Tu ets el rei dels jueus?» Jesús respongué: «Tu ho dius.» 12 I mentre era acusat pels summes sacerdots i ancians no contestà res. 13 Aleshores Pilat li diu: «No sents quants testimonis gravíssims presenten contra tu?» 14 Ell no li respongué ni un mot,[a] fins al punt que el governador se sorprengué moltíssim. 15 Per la Festa,[b] el governador solia concedir a la multitud la llibertat d’un pres, el que volguessin. 16 Tenien llavors un pres famós, l’anomenat Barrabàs.[c] 17 Un cop ells s’hagueren congregat, Pilat els preguntà: «Quin voleu que us deixi lliure, Barrabàs o Jesús, l’anomenat Messies?» 18 És que sabia que l’havien lliurat per enveja. 19 Estant ell assegut al tribunal, la seva muller li envià a dir: «Desentén-te del cas d’aquest just, perquè avui, en somnis, he patit molt per causa d’ell.» 20 Però els summes sacerdots i els ancians havien convençut les multituds, a fi que reclamessin Barrabàs i fessin perir Jesús. 21 Així que el governador els preguntà: «Quin dels dos voleu que us deixi lliure?» Ells respongueren: «Barrabàs!». 22 Pilat els preguntà: «Què n’hem de fer,[d] doncs, de Jesús, l’anomenat Messies?» Tots cridaren: «Que sigui crucificat!» 23 El governador els replicà: «Però quin mal ha fet?» Però ells cridaren encara més fort dient: «Que sigui crucificat!» 24 Quan Pilat s’adonà que tot era inútil i que, al contrari, s’anava formant un avalot, demanà aigua i es rentà les mans de cara a la multitud, tot dient: «Jo soc innocent d’aquesta sang. Vosaltres veureu.» 25 I en resposta tot el poble digué: «La seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills!» 26 Llavors els deixà anar Barrabàs; a Jesús, en canvi, després de fer-lo assotar, els el lliurà perquè el crucifiquessin. 27 Aleshores els soldats del governador es van emportar Jesús dins el pretori i congregaren al seu voltant tota la cohort. 28 El vestiren amb una vestimenta de porpra i una clàmide de color escarlata li posaren al damunt;[e] 29 després trenaren una corona d’espines i la hi van posar sobre el cap i, a la mà dreta, una canya. Agenollant-se davant d’ell, es mofaven d’ell dient: «Salve, rei dels jueus!», 30 li escopiren a la cara, prengueren la canya i li pegaven al cap. 31 Acabada la befa, li van treure la clàmide, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo. 32 En sortir, trobaren un home cirenenc que venia a l’encontre d’ell, de nom Simó;[f] aquest, el forçaren a prendre la seva creu. 33 Quan arribaren a un lloc que s’anomena Gòlgota, que és «el Lloc de la Calavera», 34 li donaren a beure vi barrejat amb fel; ho va tastar i no en volgué beure. 35 Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits, fent-s’ho a la sort. 36 I es van quedar asseguts allà custodiant-lo. 37 Damunt del seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «aquest és jesús, el rei dels jueus.» 38 Al mateix temps crucifiquen amb ell dos malfactors, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. 39 Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap 40 i dient: «Ah, tu que vas a destruir el Santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!» 41 Semblantment també els summes sacerdots, ensems amb els lletrats i fariseus, feien mofa dient: 42 «D’altres n’ha salvats, a si mateix no es pot salvar. És rei d’Israel; que baixi ara de la creu i el creurem! 43 Si té posada la seva confiança en Déu, que el deslliuri ara, si tant se l’estima. Ell, que va dir: “Soc Fill de Déu”!» 44 De la mateixa manera l’insultaven també els malfactors que estaven crucificats amb ell. 45 Des de l’hora sexta, es feu tenebra sobre tota la terra fins a l’hora nona. 46 Cap a l’hora nona, clamà Jesús amb veu molt forta: «Elí, Elí, ¿lema sabactani?», això és, «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» 47 Alguns dels qui estaven allí, en sentir-ho anaven dient: «Aquest crida Elies.» 48 De seguida, un d’ells va anar corrents a prendre una esponja, la xopà amb vinagre i, subjectant-la a una canya, li donava de beure. 49 Però els altres deien: «Deixa, anem a veure si ve Elies a salvar-lo.»[g] 50 Jesús, però, havent cridat novament amb veu molt forta, exhalà l’esperit. 51 Llavors la cortina del Santuari s’esquinçà en dues parts de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, 52 les tombes s’obriren i molts cossos de sants que havien mort s’aixecaren, 53 i havent sortit de les tombes, després de la seva resurrecció anaren a la ciutat santa i s’aparegueren a molts. 54 El centurió i els qui en companyia d’ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i el que estava passant, van agafar moltíssima por i anaven dient: «Veritablement aquest era Fill de Déu.» Els soldats es mofaren de Jesús: ¡salve, rei dels jueus!, i Ponç Pilat l’entronitzà per sempre a la creu Em centraré en la segona part de la Passió segons Mateu, limitant-me a comentar algunes variants textuals. El nom del governador romà, «Ponci», no es menciona aquí en els principals mss., però Lluc l’esmentarà dues vegades (Lc 3,1; Ac 4,27). Al terme de l’interrogatori de Pilat, plagat d’acusacions gravíssimes dels summes sacerdots i ancians contra Jesús, aquest (segons remarca el Còdex Beza) «no li respongué ni un mot»; el text usual ho especifica: «no li va respondre res sobre cap acusació». L’única resposta que Jesús donà a Pilat quan aquest li preguntà: «Tu ets el rei dels jueus» és ambigua i inclou una certa reserva: «Tu ho dius.» Pilat ho entendrà en sentit afirmatiu, en l’àmbit polític; Jesús ho assumeix, però ho va entendre diversament a partir de l’experiència de l’Esperit que tingué en el desert a l’altra riba del Jordà. L’estratagema a Pilat no li ha
