Diumenge XXV de durant l’any //
Mt 20,1-16 Còdex Beza (702 546) Mt 20,1-16 Còdex Beza 20,1 «S’assembla el Regne dels cels a un home amo de la casa que va sortir de bon matí a contractar treballadors per a la seva vinya. 2 Havent convingut amb els treballadors per un denari al dia, els envià a la seva vinya. 3 Tot travessant, cap a l’hora tèrcia en trobà uns altres que s’estaven a la plaça parats. 4 També a aquests els digué: “Aneu-vos-en també vosaltres a la vinya, i el que sigui just us ho donaré.” 5 Ells se n’anaren. Novament, havent sortit cap a l’hora sexta i nona, va fer el mateix. 6 Cap a la undècima va sortir i va trobar-ne d’altres que estaven allí i els diu: “Per què esteu aquí tot el dia parats?” 7 Li responen: “És que ningú no ens ha contractat.” Els diu: “Aneu-vos-en també vosaltres a la meva vinya.” 8 Quan es feu fosc, diu el senyor de la vinya al seu administrador: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal començant pels darrers fins als primers.” 9 Vingueren, doncs, els de la undècima hora i reberen un denari cada un. 10 Quan vingueren els primers, es pensaren que cobrarien molt més, però reberen també ells un denari cada un. 11 En rebre-ho, murmuraren contra l’amo de la casa 12 dient: “Aquests, els darrers, no han fet més que una hora, i tu els has fet igual a nosaltres, els qui hem suportat el pes del dia i la calor.” 13 Però ell contestà a un d’ells: “Amic, no et faig cap injustícia. No has convingut amb mi en un denari? 13 Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu. 15 ¿No m’és possible[a] fer el que vull amb les meves coses? ¿O va a ser dolent el teu ull perquè jo soc bo?” 16 Així, els darrers seran primers i els primers darrers. Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»[b] Molts són els cridats, però pocs els elegits La paràbola dels treballadors de la vinya està emmarcada per la mateixa màxima: «Els darrers seran primers i els primers darrers», repetida al final de la perícopa de l’home ric i al final de la paràbola. Però el Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits conserven una altra màxima posada com a conclusió. Jo l’he posada com a títol de l’homilia, contra el parer de la majoria que consideren que ha estat manllevada a Mt 22,14, però no com a conclusió de la paràbola sinó de tot el grup d’ensenyaments que Jesús acaba d’impartir als seus deixebles (19,1–20,16). A continuació, Jesús emprendrà la pujada a Jerusalem. De fet, són màximes del judaisme que Jesús es va fer seves, i aquesta última n’és la cloenda. Jesús se serveix sovint, segons Mateu, del gènere parabòlic, perquè de per si ja és entenedor. La vinya és figura d’Israel i «l’amo de la casa», de Déu. Però Mateu el compara amb «un home amo de la casa», «el senyor de la vinya», i en subratlla la magnificència i el fet que «la recompensa pel treball que han fet a la vinya és igual per a tots, «un denari cada un». Sovint s’interpreta la paràbola jutjant l’actitud de «l’amo de la casa», preguntant-nos si és just o no el que va fer ell: «Amic, no et faig cap injustícia. ¿No has convingut amb mi en un denari? Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu.» ¿No serà el nostre «ull», la nostra mirada pervertida per la societat de consum, el que és «dolent»? Hauríem de ser més prudents quan parlem de Déu i de la seva manera d’obrar, car inverteix la nostra escala de valors: «Els darrers seran primers i els primers darrers.» Ens hem fet un déu a la nostra mida, omnipotent com ho són els nostres poderosos. Jesús posa lletra a les mocions de l’Esperit de Déu a partir de l’experiència que tingué en el Jordà, en ple desert. D’aquí que posi sovint davant els deixebles, que només pensaven en grandeses, «el criadet» que servia i que ell posava al mig dels Dotze i el feia seure a taula. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tan sols l’original del Còdex Beza conserva la construcció impersonal grega simple (estin moi) que significa possibilitat: «¿No m’és possible de fer…?», mentre que tots els altres manuscrits, incloent-hi el corrector de Beza, usen la composta (exestin moi), que bàsicament significa licitud: «¿No m’es licit de fer…?», si bé es pot traduir també per possibilitat: «¿No puc fer…?» [b] Ometen aquest verset els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, però constava en la majoria de manuscrits grecs i en totes les versions antigues en llatí, siríac i copte. Els editors de la darrera edició crítica de Mateu l’han omès també ells en el text, en considerar que havia estat manllevada a Mt 22,14.
Diumenge XXIV de durant l’any // Mt 18,21-35 Còdex Beza
https://codexbeza.org/2026/09/diumenge-xxiv-de-durant-lany/
Diumenge XXIII de durant l’any // Mt 18,1-20 Còdex Beza
(700 544) Mt 18,1-20 Còdex Beza. En el Leccionari Litúrgic se’ns proposa a llegir tan sols 18,5-20[a] 18,1 En aquell moment els deixebles s’aproparen a Jesús dient: «Qui és, doncs, el més gran en el Regne dels cels?» 2 I Jesús, havent convocat el criadet,[b] el posà enmig d’ells 3 i digué: «En veritat us dic: si no canvieu i us feu com els criadets, no entrareu en el Regne dels cels. 4 Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran en el Regne dels cels. 5 I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull. 6 Qui, però, escandalitzi un d’aquests petits que creuen en mi més li val que li pengin al coll una mola asinària de molí i l’enfonsin en el mar profund. 7 Ai del món per causa dels escàndols! És inevitable, en efecte, que hi hagi escàndols; però ai de l’home per qui ve un escàndol! 8 Si la teva mà o el teu peu[c] t’és motiu d’escàndol, talla-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida coix o manc que no pas tenint dos peus i dues mans ser llançat al foc etern. 9 Igualment, si també el teu ull t’és motiu d’escàndol, treu-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida amb un sol ull que no pas tenint dos ulls ser llançat a la gehenna. 10 Guardeu-vos de menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi; perquè us dic que els seus àngels en els cels veuen contínuament el rostre del meu Pare que està en els cels. 11 I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. 12 Què us sembla? Si un home té cent ovelles i en perd una d’elles, ¿no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda? 13 I si l’arriba a trobar, us dic en veritat que s’alegra per ella molt més que per les noranta-nou que no s’havien perdut. 14 De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits. 15 Si el teu germà fa una ofensa contra teu, ves i reprèn-lo tot sol amb ell; si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà. 16 Però si no t’escolta, pren-ne amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres. 17 Si tampoc no els fa cas, digues-ho a la comunitat. I si ni tan sols fa cas a la comunitat, considera’l un pagà o com el recaptador de tributs. 18 En veritat us dic: allò que lligueu a la terra quedarà lligat en els cels, i allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat en els cels. 19 Novament us dic: si dos de vosaltres es posen d’acord a la terra sobre qualsevulla qüestió que vulguin demanar, ho conseguiran del meu Pare que està en els cels. 20 En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.»[d] Guardeu-vos de menysprear aquests petits que creuen en mi! No sé per quins set sous se’ns ha privat dels quatre primers versets (18,1-4) de la perícopa que llegirem avui. Potser algú s’haurà sentit al·ludit. El primer membre de l’alternativa, «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», queda així en l’aire. En el segon membre Jesús adverteix molt seriosament els deixebles que litigaven sobre quin d’ells «és el més gran en el Regne dels cels» de l’escàndol que això produeix en «els més petits que creuen en ell». Per visualitzar-ho se serveix d’un conjunt d’imatges duríssimes a fi de dissuadir-los de ser motiu d’escàndol per als més petits. L’advertiment va adreçat als qui es consideren «deixebles», sens dubte als Dotze, que no paren de pensar en grandeses i de «menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi», com subratlla el Còdex Beza, abonat sobretot per les antigues versions llatines, siríaques i coptes i per alguns mss. de la Vulgata, repetint aquesta expressió i conservant, a més, l’enunciat de la paràbola de l’ovella perduda: «I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se’n perd una, no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda?… De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits.» A continuació Mateu proposa la regla d’or de la correcció fraterna. Primerament —li diu—, parla de tu a tu amb el germà que t’hagi ofès. En cas que no t’escolti, «pren amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres», com diu el Deuteronomi(Dt 19,15). Si no en fa cas, planteja-ho davant la comunitat reunida, l’ekklesia. Si tampoc no en fa cas, «considera’l com un pagà o com el recaptador de tributs». Mateu-Beza subratlla al màxim la força de la comunitat en pregària: «En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom, entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El passatge que se’ns proposa a llegir aquest diumenge és Mt 18,5-20. Ara bé, el v. 5: «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», com indica el pronom «aquest», fa referència precisament a la resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles: «Qui és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels», on capgira les seves pretensions: «Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels» (vv. 1-4). Per això
Diumenge XXII de durant l’any // Mt 16,21-27 Còdex Beza
(699 543) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps 543cat_ DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY 16,21 Des d’aleshores Jesús començà a manifestar als seus deixebles que cal[a] que ell vagi a Jerosòlima i que pateixi molt per causa[b] dels ancians, summes sacerdots i lletrats i sigui executat, i que al cap de tres dies s’aixequi de la mort. 22 Pere, havent-lo pres a part, començà a conjurar-lo[c] tot dient: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» 23 Ell, havent-se girat cap enrere,[d] digué a Pere: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs![e] Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home.» 24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi. 25 Perquè el qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. 26 En efecte, de què li serveix a l’home guanyar el món sencer si arruina la seva vida? O què pot donar l’home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare en companyia dels seus sants àngels, i aleshores pagarà a cadascú segons les seves obres». «TU ETS PEDRA» O «VES-TE’N DARRERE MEU, SATANÀS», ¿EN QUÈ QUEDEM? Mateu ha passat de lloar la confessió de Simó: «Tu ets el Messies del Déu que allibera», a posar-li el sobrenom de Kefas: «Tu ets Pedra…». i a titllar-lo tot seguit de secuaç del mateix Satanàs: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» Com s’entén aquest canvi tan brusc? Jesús acabava de manifestar als seus deixebles per primera vegada que la seva funció com a Messies d’Israel seria un fracàs estrepitós. Aleshores Pere el pren a part i s’atreveix a «conjurar-lo», convençut que la idea que Jesús introdueix sobre el Messies sofrent no formava part en absolut del pla de Déu sobre el Messies gloriós que els havia d’alliberar dels romans: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» Jesús, que havia lloat la seva confessió, el blasma ara pel seu fanatisme satànic: «Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home!» La pretensió de Pere d’interposar-se en el camí que Déu havia traçat per al Messies («cal que… pateixi molt… i sigui executat…») representa per a Jesús un «escàndol», una «pedra d’ensopec» que s’entravessa en el camí, sentit originari del terme grec skandalon. Jesús no es deixa intimidar per Pere, personificació del mateix Satanàs, i l’invita a posar-se «darrere d’ell», com escau a un deixeble, i no davant, com quan pretenia capitanejar la insurrecció dels «cinc mil homes adults» en el desert (14,21). L’adverbi darrere meu que presidia l’escena es repeteix ara quan Jesús posa noves i duríssimes condicions per a ser deixeble d’ell: «Aleshores digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi”», com si tornés a començar de bell nou. El «lòguion que segueix juga, paradoxalment, amb les dues etapes de la vida humana, present i futura. La glòria del Fill de l’home està reservada per a la vida futura, quan vingui «en companyia dels seus sants àngels», moment en què, «aleshores, pagarà a cadascú segons les seves obres». [a] Els evangelistes empren sovint l’impersonal dei, equivalent al nostre «cal», també de tres lletres, per a designar que l’enunciat que fa Jesús a continuació entra de ple en el designi diví. [b] Un canvi gairebé imperceptible en un sola vocal de la prep. hypo, per causa de, Còdex Beza i un còdex minúscul (D 1071), a la prep. apo, de part de, Còdex Vaticà i la resta de mss. (una variant ni tan sols assenyalada en l’edició crítica de Nestle-Aland), minimitza la responsabilitat dels dirigents jueus en la mort de Jesús: «els ancians, summes sacerdots i lletrats», tots tres estaments enllaçats amb un sol article, són el subjecte agent tant del patiment del Messies com de la seva execució. [c] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines, repeteix la construcció verbal «començà a + inf.» del principi, «Jesús començà a manifestar als seus deixebles», contraposant-hi la que Pere empra tot seguit: «començà a conjurar-lo», cosa que evita el text usual dient senzillament «conjurant-lo». En el precís moment en què Jesús revela la condició del Messies sofrent, Pere s’hi oposa frontalment. [d] El text usual es limita a utilitzar el part. del verb simple strafeis, «havent-se tombat», mentre que Beza i molt altres mss. empren el part. del verb compost epi-strafeis, «havent-se girat cap enrere», marcant la direcció cap on s’hauria de trobar Pere i indicant-li que es posi darrere seu, com a bon deixeble. [e] Aquesta mateixa invitació al seguiment l’havia feta Jesús al diable en l’escena de les temptacions, segons el text conservat pel Còdex Beza i moltíssims manuscrits i per les antigues versions en llatí, siríac i copte: «Aleshores li diu Jesús (al diable): “Ves-te’n darrere meu, Satanàs» (Mt 4,10). En el text consensuat per la majoria d’editors se suprimeix «darrere meu», privant-nos d’enllaçar la tercera temptació amb l’escàndol que Simó hauria significat per a Jesús si aquest no li hagués parat els peus.
Diumenge XXI de durant l’any // Mt 16,13-20 Còdex Beza
(698 542) Mt 16,13-20 Còdex Beza 16,13 En arribar Jesús a les contrades de Cesarea de Filip, anà preguntant als deixebles dient: «Qui diuen els homes que soc jo, Fill de l’home?» 14 Ells respongueren: «Joan el Baptista»; uns altres: «Elies»; d’altres, en canvi: «Jeremies» o «Un dels profetes». 15 Els pregunta: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» 16 En resposta Simó Pere li digué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu[a] que allibera.» 17 Replicà Jesús dient: «Benaurat ets Simó, fill de Joan, perquè carn i sang no t’ho han revelat, sinó el meu Pare que està en els cels. 18 Jo, per la meva part, et dic: “Tu ets Pedra,[b] i sobre aquesta Roca[c] edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades[d] no prevaldran contra ella. 19 A tu et donaré les claus del Regne dels cels: i allò que lliguis a la terra, quedarà lligat en els cels, i allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat en els cels.”» 20 Aleshores conjurà els deixebles que no diguessin a ningú: «Aquest és el Messies, Jesús![e]» Tu ets pedra (petros) i sobre aquesta roca (petra)edificaré la meva església Jesús havia sostingut a Magdala (Magadan) un duríssim debat amb els fariseus i saduceus que li exigien un senyal del cel que avalés la seva pretensió d’enviat de Déu. Aleshores s’endugué els seus deixebles amb la barca a l’altra riba del mar de Galilea i, a peu, els feu pujar fins a Pànies, rebatejada pel tetrarca Filip amb el seu nom, Cesarea de Filip. Per quina raó els ha fet fer aquesta llarguíssima caminada (uns 50 km en línia recta cap al nord)? A Pànies hi havia el santuari del déu Pan i una infinitat de nínxols excavats en la gran mola rocosa que la presideix. Quan hi vam anar, vam poder distingir-ne encara una pila, així com la gran caverna anomenada «Porta de l’Hades». Jesús planteja als seus deixebles la pregunta crucial: «Qui diuen els homes que soc jo, el Fill de l’home?» Hi ha respostes per a tots els gustos: que si és Joan Baptista, Elies, Jeremies o un dels profetes. Ell, però, vol que siguin ells els qui es pronunciïn: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» Simó Pere, el més agosarat, respon com a líder del grup: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu que allibera.» En principi, la resposta és molt correcta. D’aquí el gran elogi que fa Jesús de la seva confessió. Però tot seguit, fent un joc de paraules en grec amb el seu nom, «Simó», i el sobrenom que ell mateix li va imposar, «Petros/Pedra», en català «Pere», fixant la mirada en l’enorme mola rocosa del paganisme que tenien al davant, li revela que aquesta serà en el futur la base de la seva Església: «Tu ets Pedra (petros), i sobre aquesta Roca (petra) edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades no prevaldran contra ella.» Aquesta és l’única explicació que dona raó d’aquest llarguíssim viatge cap al nord pagà, del joc de paraules Pedra-Roca i de la presència de la Porta de l’Hades. L’explicació que us he donat, si bé no és la més corrent, és la que millor explica aquesta anada i tornada de Cesarea de Filip, sense entrar en contacte en cap moment amb la gent del país ni realitzar-hi cap senyal, com li ho demanaven. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Messies i Fill de Déu apareixen junts aquí i en 26,63, en boca del summe sacerdot que «l’exorcitzà pel Déu que viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu». Mateu ha posat en llavis de l’un i l’altre la mateixa expressió (emprant dos verbs equivalents) en un to positiu i no bel·licós, que Jesús accepta. [b] El terme grec petros o el seu corresponent arameu kefa (‘pedra’) no s’utilitzava com a nom de persona. Jesús fou qui el sobrenomenà així: «Tu ets Simó, el fill de Joan, tu et diràs Cefes —que vol dir ‘Pedra’» (Jn 1,42). Mateu farà el joc de paraules petros (masc.) / ’pedra’ i petra (fem.)/ ’roca’, un joc de paraules que tan sols és possible en grec, mostrant així que Jesús vol edificar en el futur la seva Església sobre la «roca», l’enorme Mola de Pànies que tots ells tenen al davant, que simbolitza el paganisme, un cop alliberada dels condicionaments religiosos del judaisme. [c] La preposició grega epi ‘sobre/damunt’ es pot construir, entre altres casos, en datiu o en acusatiu. Tots els manuscrits retenen la construcció en dat., que li confereix sentit local; el Còdex Beza, en canvi, conserva la construcció en ac., que li confereix sentit metafòric. [d] Precisament a Cesarea de Filip hi ha encara restes del temple del déu pagà Pan: se’n conserven les fornícules de déus pagans excavades a la roca; a la base de la muntanya apareix la gran gruta de l’Hades. «Les portes de l’Hades no prevaldran contra» les portes del cel, «les claus» del qual Jesús ha confiat a Pere. [e] La majoria de manuscrits ho presenten en discurs indirecte: «que no diguessin a ningú que ell, Jesús, és el Messies»; el Còdex Beza ho posa en discurs directe, en forma de crit eixordador.
Diumenge XVII de durant l’any // Mt 13,44-52 Códice Beza
(694 538) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 13,44-52 Còdex Beza 13,44 «El Regne dels cels és semblant[a] a un tresor amagat en un camp que qualcú, en trobar-lo, amagà altre cop i, per l’alegria que li dona, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp. 45 Novament el Regne dels cels és semblant a un home mercader que busca perles fines; 46 havent trobat una perla de gran valor, se n’anà, vengué el que tenia i la comprà. 47 Novament el Regne dels cels és semblant a una xarxa llançada al mar i que congrega peixos de tota mena. 48 Quan, però, s’hagué omplert, la feren pujar a la platja, s’assegueren i recolliren els millors en els cistells; els dolents, en canvi, els llançaren fora. 49 Així serà a la fi del món[b]: sortiran els àngels, separaran els malvats d’enmig dels justos 50 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 51 Heu comprès tot això?» Li diuen: «Sí.» 52 Ell els diu: «Per això, tot escriba que s’ha fet deixeble en el Regne dels cels s’assembla a un home cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles.» El Regne dels cels és semblant a quelcom molt valuós amagat en el cor humà Mateu continua l’ensenyament amb paràboles mitjançant dues noves semblances que no requereixen explicació i una tercera que explica breument. Pel que es dedueix del conjunt de les sis semblances, les dues que explica Jesús en privat als deixebles, la del blat i la zitzània i la de la xarxa repleta de peixos bons i dolents, fan referència a greus situacions conflictives que han sorgit en el si de la comunitat mateana i que la podrien posar en perill. L’evangelista és molt prudent i ajorna simplement la clarificació entre justos i malvats «a la fi del món». En un principi, el seu ensenyament constava tan sols de les quatre paràboles positives, la parella, home-dona, que manipula el gra de mostassa i el llevat, i el duo, qualcú–un home mercader, que adquireix el tresor i la perla de gran valor. Són de per si tan entenedores que tan sols es requereix que qui les rep «tingui orelles per a escoltar»: tant la mostassa i el llevat com el tresor i la perla de gran valor il·lustren a la perfecció la manera planera com Jesús entenia que s’havia de construir el Regne de Déu. «Escoltar» vol dir activar la capacitat d’acollir coses noves, tenir una actitud de recerca constant per trobar el tresor amagat o per reconèixer entre les moltes perles aquella que té gran valor i que restava amagada. El Regne de Déu no és de gent massificada, sinó de persones que donen fruits abundants, trenta, seixanta, cent per u, sense importar-ne la quantitat, i que saben descobrir els valors del Regne. La pregunta que Jesús fa al final: «Heu comprès tot això?», tot i que l’ensenyança en paràboles anava adreçada primàriament a les «multituds nombroses» que l’escoltaven des de la platja, la formula ara als deixebles que l’escolten en el si de la «la comunitat». Mateu, l’escriba jueu assegut a la seva càtedra heterodoxa, a qui Jesús cridà i invità al seguiment, «s’ha fet deixeble» seu i treu «del seu tresor coses noves i velles», administrant les riqueses de l’Aliança, vella (AT) i nova (NT). [a] La fórmula que encapçala les sis semblances és, si fa no fa, la mateixa: «El Regne dels cels s’assembla / és semblant a…» Ara bé, tant la primera com la darrera que emmarquen totes les altres requereixen explicació. La del blat i la zitzània és explicada per Jesús als deixebles quan «deixà les multituds i se’n va anar a la casa/comunitat»; la de la xarxada de peixos és interpretada al·legòricament al final de tota l’exposició. «Aleshores pregunta als deixebles: “Heu comprès tot això?”» i aquests responen amb un «sí» rotund. L’evangelista canvia a dretcient —sempre segons el Còdex Beza— els verbs en passat per un verb en present: «Ell els diu.» D’una manera molt fina, Mateu hi posa la seva rúbrica, identificant-se amb l’«escriba» jueu que regentava una càtedra heterodoxa, des del punt de vista dels seus col·legues, que el titllaven despectivament de «recaptador de tributs» (cf. Mt 9,9) i que, un cop ja «s’ha fet deixeble» de Jesús, posa a disposició de la comunitat creient la seva capacitat d’administrar la gran riquesa de l’Escriptura antiga i d’ampliar-la amb la novetat del Regne de Déu preconitzat per Jesús. [b] La mateixa diferència que vam observar diumenge passat entre «creació», en general, i «creació del món», del nostre món o planeta Terra (13,35), la retrobem avui on gairebé tots els manuscrits parlen de «la fi del temps o eó», de tot l’univers creat, mentre que el Còdex Beza precisa que es tracta tan sols de «la fi del món», del nostre món o planeta blau. En la tradició manuscrita s’observa una tendència a magnificar-ho tot, a l’ampul·lositat.
Diumenge XV de durant l’any // Mt 13,1-23 Còdex Beza
(692 536) Mt 13,1-23 Còdex Beza 13,1 Aquell dia, Jesús va sortir[a] i s’assegué vora el mar. 2 Es congregaren cap a ell multituds nombroses, fins al punt d’haver de pujar ell a la barca[b] i asseure’s-hi, mentre tota la multitud restava dempeus sobre la platja. 3 Els va parlar llargament en paràboles dient: «Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar. 4 Mentre ell sembrava, una part de les llavors va caure al marge del camí,[c] vingueren els ocellots i les devoraren. 5 Una part va caure en el pedregam, on no hi havia gaire terra, i de seguida[d] va germinar pel fet de no tenir fondària de terra; 6 quan sortí el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren. 7 Una altra part caigué entre els esbarzers, i els esbarzers pujaren i les ofegaren. 8 Una altra part caigué sobre la terra bona, i anava donant fruit, una cent, una altra seixanta, una altra trenta. 9 Qui tingui orelles per a escoltar,[e] que escolti.» 10 Llavors s’aproparen els deixebles i li preguntaren: «Per què els parles en paràboles?» 11 Ell, en resposta, els digué: «Perquè a vosaltres ha estat donat conèixer els misteris del Regne dels cels; a ells, en canvi, no ha estat donat. 12 Perquè a qui produeix se li donarà fins que li’n sobri, mentre que a qui no produeix se li prendrà fins i tot allò que té.» 13 Per aquesta raó els parla ell[f] en paràboles: a fi que, per més que mirin, no hi vegin i per més que escoltin, no hi sentin ni comprenguin, no fos cas que es convertissin; 14 llavors es complirà sobre ells la profecia d’Isaïes que deia: «Ves i digues al poble aquest:[g]“Per més que escolteu, no comprendreu,per més que mireu, no hi veureu;15 s’ha espessit el cor del poble aquest,s’han endurit les seves oïdesi han aclucat els ulls,per tal de no veure amb els ulls,ni sentir amb les orelles,ni comprendre amb el cor,ni convertir-se,i els pogués guarir.” 16 «Feliços són, doncs, els vostres ulls perquè hi veuen i les vostres orelles perquè hi senten. 17 En veritat us dic que molts profetes i justos desitjaren veure el que esteu veient vosaltres i no ho pogueren veure, i sentir el que esteu sentint vosaltres i no ho sentiren. 18 Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne i no la comprèn, ve el Maligne i arrabassa el que s’ha sembrat en els seus cors: aquest és el cas del que s’ha sembrat al marge del camí. 20 El que s’ha sembrat sobre el pedregam, aquest és el qui escolta la paraula i de seguida amb alegria l’acull, 21 però no té arrels dintre seu, sinó que és inconstant, i quan es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. 22 El que s’ha sembrat entre els esbarzers, aquest és el qui escolta la paraula, però la preocupació secular i la seducció de la riquesa ofega la paraula i esdevé infructífer. 23 Finalment, el que s’ha sembrat sobre la terra bona, aquest és el qui escolta la paraula i comprèn: llavors dona fruit i produeix, un cent, un altre seixanta, un altre trenta.» La llavor i la terra són bοnes: que donin fruits, depèn de l’oient En l’escena hi ha tres elements articulats en el Còdex Beza: el mar, la barca i la terra bona: «el mar» és indicatiu de l’èxode que emprèn Jesús a fi de distanciar-se de «les nombroses multituds que es congregaren cap a ell»; «la barca» és el lloc on pot ensenyar la comunitat de deixebles, sense interferències alienes; «la terra bona» és l’indret on la llavor pot produir fruits abundants, «cent, seixanta, trenta», tres actituds positives que contrasten amb altres tres de negatives: el marge del camí, el pedregam, els erbarzers. Coneguda com la Paràbola del sembrador, es podria intitular Paràbola dels sis terrenys. Ni el sembrador ni la llavor no són importants: el que és determinant és l’actitud de l’oient. L’acció del sembrador és fonamental, perquè és ell qui té les llavors i les va sembrant arreu. Tota la responsabilitat, en canvi, rau en el qui rep la llavor. Si es manté «al marge del camí» de Jesús, «el Maligne arrabassarà el que ha estat sembrat en els seus cors», i no arribarà ni a germinar. Si cau sobre el pedregam, sense haver-ne tret les pedres i posar-hi fems, germinarà de seguida, «pel fet de no tenir fondària la terra», però a la més petita «tribulació o persecució per causa de la paraula», sucumbirà tot seguit. Si cau sobre els esbarzers, les preocupacions seculars i les seduccions de les riqueses l’ofegaran, i restarà infructífera. Tres situacions negatives representen totes les possibles (tridimensionalitat). Hi ha, però, també tres situacions positives, quan les llavors cauen «en la terra bona», a les quals no hem prestat atenció, perquè allí no hi comptaven els números. Totes elles donen fruit: les unes al cent per u, altres al seixanta i altres al trenta. El que importa és donar fruit, i els fruits són sempre per als altres. Beza conserva l’encapçalament de la profecia d’Isaïes: «Ves i digues al poble aquest: Per més que escolteu…» És possible que els qui el van suprimir se sentissin al·ludits per aquest to tan despectiu… Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Segons el text usual, Jesús va sortir «de la casa/comunitat», sense que s’hi hagi fet cap referència anteriorment. El Còdex Beza, les antigues versions llatines i la siro-sinaítica posen èmfasi en l’acció de «sortir», sense cap complement, indici clar d’èxode. [b] El Còdex Beza determina aquesta barca, on Jesús «assegut a la barca» com a càtedra d’ensenyament, instrueix els seus deixebles, lluny del brogit de «tota la multitud que restava dempeus sobre la platja». [c] L’expressió grega para tên hodon (Mt, Mc i Lc, tots tres Sinòptics dues vegades), més que «al borde del camino» (Biblia de Jerusalén) o «arran del camí» (BCI), indica
Santíssim Cos i Sang de Crist // Jn 6,51-59 Còdex Beza
(688 532) Jn 6,51-59[a] Còdex Beza[b] 6,51 «Jo Soc el pa viu, el que ha baixat del cel; si algú, doncs, menja d’aquest pa viurà per sempre, i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» 52 Es posaren a discutir els jueus entre ells dient: «Com pot aquest[c] donar-nos la seva carn a menjar?» 53a Jesús els assegurà: [[6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.»]] 6,56b«En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Com em va enviar el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 59 Digué això mentre ensenyava a la sinagoga, a Cafarnaüm, en dia de sàbbat. Parèntesi eucarístic inserit posteriorment en el discurs de Jesús sobre el pa de vida Avui, festivitat del Corpus (un dels tres dijous més brillants que el sol), llegim el final del Discurs sobre el pa de vida. Molts comentaristes coincideixen en què la part referent a l’Eucaristia (cos i sang de Crist) no formava part de la discussió sostinguda per Jesús amb els jueus a la sinagoga de Cafarnaüm. Si, en comptes de seguir el text alexandrí, acceptat com a base de les edicions crítiques i traduccions modernes, s’haguessin fixat en el plus que ens conserva el Còdex Beza (en cursiva), haurien comprovat que el parèntesi eucarístic: «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida», no és res més que un doblet afegit, a principis del s. ii, a la resposta original de Jesús a la interpel·lació dels jueus: «Com pot aquest donar-nos la carn a menjar?», a saber: «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell… Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi aquest pa viurà per sempre.» En el duplicat que hem llegit avui s’ha passat de «prendre el cos del Fill de l’home» a parlar de la seva carn i sang, un tema, el de la sang, inacceptable a οϊdes del jueus (els hauria sonat a antropofàgia), ja que segons ells la sang era sinònim de vida. El parèntesi eucarístic inserit posteriorment té sentit per a nosaltres, que ho prenem en sentit metafòric: «El qui menja la seva carn i beu la seva sang —la del Fill de l’home— té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.» La influència abassegadora de les cartes paulines, en especial als Corintis, induí a redactar aquest doblet. En el Còdex Beza hi figuren tots dos. Més tard s’eliminà l’original i ens hem quedat amb el duplicat. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] M’he pres la llibertat d’afegir-hi el v. 59, per tal d’informar els lectors sobre la localització d’aquesta discussió, però he prescindit de comentar-lo. [b] En cursiva: Text conservat tan sols pel Còdex Beza. Entre claudàtors [[-]]: Afegitó introduït posteriorment per membres de l’anomenada escola joànica. En negreta: Informacions sobre el complicat estat actual del text. [c] El pronom «aquest» adquireix un to despectiu, el mateix to exactament de la murmuració anterior dels jueus: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill d’en Josep, de qui nosaltres coneixem el pare i la mare? Com és que diu de si mateix que ha baixat del cel?» (v. 42). [d] A fi de visualitzar aquest doblet, acararé alguns trets de la resposta original de Jesús (columna de l’esquerra) amb els corresponents de la que se li atribuí posteriorment (columna de la dreta). Original Doblet 6,56b «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Tal com m’envià el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi (…). 58b El qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna (…). 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell.»
Santíssima Trinitat // Jn 3,16-18 Còdex Beza
(687 531) Jn 3,16-18 Còdex Beza 3,16 «Tant ha estimat Déu el món que ha donat el Fill unigènit, a fi que tot aquell que li dona l’adhesió no es perdi, sinó que tingui vida eterna. 17 Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell. 18 Per això[a]qui li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.» Déu no envià el seu Fill per jutjar el món, sinó per salvar-lo Al terme del diàleg de Jesús amb Nicodem, l’autor de l’escrit hi ha inserit un monòleg on glossa l’íntima relació que tenia Jesús amb el Pare en quant Fill unigènit de Déu. Considero que és un tema molt adient per a parlar-ne aquest diumenge de final del cicle pasqual, deixant de banda tota mena d’especulacions trinitàries o cristològiques i centrant-nos en el tema de la salvació del món, en una teologia que sigui alliberadora per a totes les persones que el conformen. Jesús de Natzaret encarna el projecte que Déu tenia pensat des de sempre per a la humanitat. Des del moment en què en prengué consciència quan sortí del riu Jordà, l’anà activant fins a portar-lo a plenitud en el Golgota. Constituït així «Fill unigènit de Déu», ens ha revelat la intimitat del Pare que ens dona l’opció d’«esdevenir fills de Déu» a tots els qui lliurement l’acollim en la nostra vida i que hem «nascut de Déu», exactament com ell, el Fill de l’home. L’autor d’aquest escrit és refractari a les especulacions sobre el Judici final que tant angoixaven les primeres comunitats paulines i que no fa pas gaire solien ser encara un tema ineludible en els predicadors quaresmals. És molt categòric en aquest punt: «Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell» de tota mena de poder religiós, polític, econòmic o social que l’esclavitza i el redueix a un número; més encara, parteix de la convicció que el judici ja ha tingut lloc: «Per això —continua— qui li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.» El Còdex Beza (en cursiva) ho considera com una conseqüència de l’afirmació precedent. No cal, però, que sigui una adhesió conscient, sinó, això sí, ben real, de persona a persona, acollint el projecte de Déu sobre l’home, començant pel respecte total de la creació i de totes les persones que hi conviuen. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tan sols el Còdex Beza, i encara només la pàg. llatina (la grega aquí és lacunar) conserva l’enllaç, Propter hoc, «Per això», d’aquest incís amb el precedent. Que no hi hagi cap judici final és conseqüència del fet que Déu no va enviar el seu Fill com a jutge, sinó com a salvador/alliberador del món. Aquesta idea ja l’havia desenrotllada anteriorment el nostre autor, davant la incredulitat dels jueus: «Si algú escolta les meves paraules i les guarda, jo no el jutjo, perquè no he vingut a jutjar el món, sinó a salvar el món. El qui em refusa i no acull les meves paraules, té qui el jutja: la paraula que jo he pronunciat, aquesta el jutjarà el darrer dia» (Jn 12,47-48).
Diumenge de Pentecosta // Jn 20,19-23 Còdex Beza
(686 530) Jn 20,19-20a.20b-23 Còdex Beza 20,19 Essent ja al capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els diu: «Pau a vosaltres!» 20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat. 20b Els seus deixebles,[a] aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. 21 Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio[b] a vosaltres.» 22 I, havent dit això, insuflà[c] damunt d’ells i els saluda: «Rebeu Esperit Sant: 23 Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els retinguéssiu, quedaran retinguts.» Jesús Ressuscitat insufla Esperit Sant sobre els seus deixebles Si comparem «el primer dels sàbbats setmanals —després del gran Sàbbat—, quan Maria Magdalena va anar de bon matí, quan encara era fosc, al sepulcre» (Jn 20,1), amb «el capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, quan estaven les portes tancades on es trobaven els deixebles per por dels jueus» (20,19), comprovarem la distància abissal que, del matí al capvespre del dia en què s’inaugurava la nova creació, mitjançava entre el cercle femení, representat per Maria Magdalena, la primera que reconegué la presència del Ressuscitat quan la cridà pel seu nom, «Maria!» (20,14-16), i el cercle masculí que havien tancat i barrat les portes per por que els jueus els detinguessin, com havien fet amb «els altres dos sediciosos que portaren també perquè fossin executats amb ell» (Lc 23,32). Jesús ressuscitat s’ha aparegut, en primer lloc, a «els deixebles», en general, desitjant-los que tinguessin pau, «Pau a vosaltres!», i mostrant-los les mans i el costat obert, perquè comprovessin que era el mateix a qui havien crucificat. No consta, tanmateix, cap reacció d’«els deixebles». Tot seguit, en canvi, apareixen «els seus deixebles», segons precisa el Còdex Beza mitjançant el pronom grec autou, diferenciant-se netament dos grups de deixebles. Jesús els ha saludat al seu torn: «Pau a vosaltres!», car s’havien alegrat d’haver vist el Senyor. L’experiència del Ressuscitat no es pot visualitzar ni es pot expressar amb paraules ni conceptes; tan sols el llenguatge metafòric s’hi pot apropar. No es tracta d’una experiència puntual, que es fa una vegada per totes: s’ha d’anar aprofundint, a mesura que hom li obre «les portes». Un cop pacificats, Jesús els pot enviar: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.» La missió que rebem nosaltres és la mateixa que Jesús va rebre del Pare. No fa distincions. Per a poder-la dur a terme, però, cal que es produeixi un canvi qualitatiu en nosaltres, els enviats. Quan Déu va modelar l’home amb pols de la terra, «insuflà sobre les seves narius un alè de vida»; Jesús reprèn i acaba l’obra del Creador: «insuflà damunt d’ells i els diu: “Rebeu Esperit Sant.”» L’alenada del Déu Creador va produir un «ésser vivent» (Gn 2,7); la que Jesús continua insuflant en tots els qui envia a la missió per tota la terra els capacita per a fer l’experiència de l’Esperit Sant. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els Deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, ja que han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixebles a qui Jesús estimava (21,7.20.24). [b] El Vaticà i la gran majoria de manuscrits usen aquí dos verbs distints quan fan referència al Pare que ha enviat (verb apostellô) el seu Fill i quan és el Fill qui, al seu torn, envia (verb pempô) els deixebles per a una determinada missió, com si es tractés de dues missions distintes. El Còdex Beza, avalat per alguns uncials, utilitza el mateix verb (apostellô) per a ambdues missions, sense fer distincions entre l’una i l’altra. [c] En un temps en què l’escriptura contínua, sense separació de paraules, no tenia signes de puntuació ni es podia fer cap mena de referència en el seu interior, la repetició d’un mot, com és el cas aquí del verb «insuflar», portava el lector al passatge on apareixia per primera vegada aquest mot en la Bíblia. Els jueus hel·lenistes se servien de la Bíblia del Setanta, en llengua grega. La primera vegada que s’hi presenta el verb «insuflar», el trobem en el llibre del Gènesi (Gn 2,7). Jesús dona per acabada la creació el dia vuitè, «el primer dia després del sàbbat jueu», «insuflant» damunt dels seus deixebles no un «alè de vida», sinó el do de l’«Esperit Sant».
