Diumenge V de Pasqua // Jn 14,1-12 Còdex Beza
(683 527) Jn 14,1-12 Còdex Beza 14,1 Llavors digué als seus deixebles:[a] «Que no es torbi el vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2 En la comunitat del meu Pare hi ha moltes estances; si no, ¿us hauria dit que vaig a preparar-vos un lloc? 3 I quan me n’hagi anat a preparar-vos un lloc, vindré de nou i us prendré amb mi, a fi que allà on soc jo, hi sigueu també vosaltres. 4 I allà on vaig, ja ho sabeu i en sabeu el camí.» 5 Li diu Tomàs, el qui anomenen Bessó[b]: «Senyor, no sabem on vas; com, doncs, en sabrem el camí?» 6 Jesús li respon: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare si no és per mi. 7 Si em coneixeu a fons, coneixereu també el meu Pare; per tant, des d’ara el coneixeu i l’heu vist.» 8 Li diu Felip[c]: «Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou.» 9 Jesús li respon: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. I ¿com és que tu dius: “Mostra’ns el Pare”? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us he dit, no les dic pel meu compte; és el Pare que resta en mi qui fa les seves obres. 11 Creieu-me: el Pare està en mi i jo estic en el Pare; si més no,creieu per les obres mateixes. 12 En veritat, en veritat us dic: el qui creu en mi, les obres que jo faig, també ell les farà, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.» Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí? L’incís inicial: «Llavors digué als seus deixebles» (*14,1), conservat tan sols pel Còdex Beza, enllaçava, en la primera redacció d’aquest escrit, amb l’ensenyança que Jesús acabava d’impartir sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Una vegada remodelada l’obra, amb la denúncia d’un traïdor, «Judes, fill de Simó, de Cariot», i l’anunci de la futura triple negació de Pere, passatges tots ells inserits per l’autor en segona redacció (**13,18-38), eliminaren aquest incís (no el trobareu, per tant, en el text usual), considerant que era superflu. De fet, però, Jesús encetava amb ell el relativament breu Discurs de comiat que cloïa amb una intimació: «Arriba el príncep d’aquest món… Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí!» (*14,30-31). El comiat de Jesús ha estat interromput per tres intervencions de membres dels Dotze: Tomàs, Felip i Judes, no el de Cariot. Totes tres comencen de la mateixa manera, amb el verb «dir» en temps present: «Li diu», emfatitzant-ne la vivor, seguides del títol amb què els deixebles s’adrecen a Jesús com a «Senyor». Les dues primeres respostes comencen també de la mateixa manera, en temps present: «Li diu Jesús»; la tercera és molt solemne, en temps passat: «Jesús respongué i digué.» Pel que fa a la primera intervenció, el nom de «Tomàs» va seguit, sempre segons el Còdex Beza, d’una explicació-traducció del nom arameu, «el qui anomenen (activat, en temps present) Bessó», reactivant així la primera bessonada de la Bíblia (Gn 25). Tomàs representa aquí el paper de l’incrèdul Esaú: «Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí?», i Jesús el de Jacob: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida.» Pel que fa a la segona, Felip demana a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare», i Jesús li retreu: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip?» En aquest «vosaltres» Jesús, avui, ens ha encabit a tots nosaltres, els creients. La tercera intervenció l’haurem de llegir en privat. [a] La revelació que un del grup seria un traïdor, amb la seva consegüent sortida de Judes del grup, i l’anunci de la futura triple negació de Pere, ampliacions de segona redacció (**Jn 13,18-38), havien interromput l’ensenyança que Jesús havia iniciat sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Amb aquest incís, conservat tan sols pel Còdex Beza, però present ja en algunes antigues versions llatines i siríaques, Jesús enceta el discurs de comiat encoratjant els seus deixebles. [b] Segons el Còdex Beza, d’aquesta explicació-traducció del nom de Tomàs, present altres tres vegades en passatges pertanyents a la segona redacció (**Jn 11,16; 20,24 i 21,2), n’hi hauria constància ja aquí, en la primera redacció. La insistència (4× en total), sense que se’ns reveli el nom de l’altre bessó, a un jueu bon coneixedor de la Torà li portarà a la memòria la primera bessonada que es menciona en la Bíblia, Gènesi 25, Esaú i Jacob: «Hi ha dues nacions en el teu ventre (de Rebeca); dos pobles naixeran de les teves entranyes. Un serà més fort que l’altre, el més gran servirà el més petit»: Esaú va ser el primer en sortir, però es va vendre la primogenitura per un plat de llenties. Si resseguim la història d’Israel, Jacob fou l’avantpassat del poble d’Israel, mentre que Esaú ho fou dels Edomites. En el Quart Evangeli, Tomàs interpretarà el paper d’Esaú i Jesús el de Jacob. Això requeriria una llarguíssima explicació. [c] Felip, en contrast amb l’incrèdul Tomàs, fou el primer deixeble a qui Jesús invità al seguiment (Jn 1,43-44). Juntament amb Andreu, dos noms grecs, naturals ambdós de Betsaida, seran els qui presentaran a Jesús uns pagans de llengua grega que el volien veure (12,20-23).
Diumenge III de Pasqua // Lc 24,13-35 Còdex Beza
(681 525) Lc 24,13-35 Còdex Beza 24,13 N’hi havia dos que se n’anaven del grup,[a] aquell mateix dia, cap a una aldea que distava seixanta estadis de Jerusalem, de nom Ulammaús.[b] 14 Conversaven entre ells sobre tots aquests esdeveniments. 15 I succeí que, mentre ells conversaven i discutien, Jesús en persona se’ls acostà i es va posar a caminar amb ells. 16 Els seus ulls estaven retinguts, de manera que no el reconeixien. 17 Ell digué: «Quines són aquestes paraules que us intercanvieu entre vosaltres mentre camineu abatuts?» 18 Replicà un d’ells que tenia per nom Cleopàs[c] i li digué: «¿Tu ets l’únic foraster a Jerusalem? ¿No saps el que hi ha passat aquests dies?» 19 Ell li preguntà: «Què ha passat?» «El cas de Jesús el Natzoreu,[d] que fou un baró profeta poderós de paraula i d’obra en presència de Déu i de tot el poble: 20 com aquest el lliuraren els summes sacerdots i els nostres dirigents perquè fos sentenciat a mort, i el crucificaren. 21 Nosaltres, tanmateix, esperàvem que ell seria el qui havia de llibertar Israel. Mentre que ara, a més de tot això, ja som al tercer dia amb el d’avui d’ençà que han passat aquestes coses. 22 Encara més, algunes dones ens han esparverat: han anat de bon matí al sepulcre 23 i, no havent trobat el seu cos, han tornat dient haver vist una aparició d’àngels, que asseguren que ell viu. 24 Han anat alguns dels qui són amb nosaltres al sepulcre i ho han trobat realment com havien dit les dones; però a ell no l’hem vist.»[e] 25 Ell, però, els reprotxà: «Oh insensats i lents de cor referent a tot allò que anunciaren els Profetes, 26 a saber, que calia que patís tot això el Messies i així entrar a la seva glòria!» 27 I començà, a partir de Moisès i tots els profetes, a interpretar-los en les Escriptures el que es referia a ell. 28 Mentrestant, s’aproparen a l’aldea on es dirigien; ell va fingir d’anar més enllà. 29 Ells el van pressionar dient: «Queda’t amb nosaltres, que cap al tard ha declinat del tot el dia.» I entrà per quedar-se en companyia d’ells. 30 Succeí que, un cop recolzat ell a taula, prenent un pa pronuncià una benedicció i el compartí amb ells. En prendre ells el pa de les seves mans, 31 se’ls obriren els ulls[f] i el reconegueren; ell fonedís es feu d’ells. 32 Ells, però, es digueren entre ells: «¿No estava el nostre cor ben velat,[g] mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les Escriptures?» 33 S’aixecaren entristits[h] i, en aquell instant, se’n tornaren a Jerusalem; trobaren reunits els Onze i els qui eren amb ells 34 i els referien:[i] «Realment s’ha aixecat el Senyor i s’ha aparegut a Simó.» 35 I ells mateixos contaven el que havia passat pel camí i que se’ls havia donat a conèixer en la fracció del pa. ¿Emaús o Ulammaús, l’antic nom de Betel? Començant pel nom «Ulammaús», i no el sòlit «Emaús», tota l’escena sona altrament si la llegim seguint la versió que ens ofereix el Còdex Beza. Els canvis que s’hi han anat introduint en les successives còpies que s’han intercanviat les grans Esglésies de l’arc mediterrani, presenten l’escena en termes molt positius, que amaguen una sèrie de trets molt crítics que Lluc volgudament hi hauria imprès. Des de la nostra presa de conciència moderna, on la raó ho domina tot, llegim amb mentalitat racional escrits del segle primer en què encara predominava la conciència mítica. D’aquí que, a partir de les nostres sofisticades tècniques d’interpretació, hàgim arribat a convèncer-nos que ho hem entès, sense haver-nos capbussat en el llenguatge mític que emprà Lluc. L’escena ens recorda la fugida de Jacob després que s’apoderés fraudulentament de la primogenitura del seu germà Esaú. Ulammaús seria l’antic nom de Betel, del santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà, a partir de la pedra que s’havia posat per capçal i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli (llegiu Gn 27,10-19). Els nostres dos deixebles, un d’ells seria Simó sota el pseudònim de Cleopàs, fugien de Jerusalem després del que havia ocorregut. Jesús els ha sortit a l’encontre i intenta recuperar-los. Tot i que se’ls obriren els ulls i el reconegueren en prendre ells el pa de les seves mans, s’aixecaren entristits, ja que, mentre Jesús feia camí amb ells, el seu cor estava completament velat quan els obria el sentit de les Escriptures. No han entès l’aparició de Jesús a guisa d’un foraster que se’ls ha acostat i s’ha posat a caminar amb ells, si bé s’han adonat, mentre compartien el pa, que Jesús havia ressuscitat. Quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut per sempre. En tots els relats d’aparicions de Jesús hi trobem incoherències, pors, incredulitat. Nosaltres ho hem suplert amb grans manifestacions glorioses. Però, aleshores, no podem reconèixer la seva presència constant caminant al costat nostre. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El text usual diu simplement: «I heus aquí que dos d’ells», mentre que segons el Còdex Beza, aquests «dos que se n’anaven del grup», s’han separat del grup de deixebles. [b] En comptes d’aquest nom, presentat com un nom real, «de nom Ulammaús», el text usual el supleix per un pseudònim, «que tenia per nom Emaús». «Ulammaús» es presenta en Gn 28,19 lxx com l’antic nom de Betel. Segons això, els dos deixebles, decebuts pel que havia passat, estarien refent el camí de Jacob el qual, després d’haver-se emparat fraudulentament de la benedicció que pertocava al seu germà Esaú, hagué de fugir lluny d’ell (Gn 27–28). Així també, els deixebles de Jesús, que l’havien traït/negat, fugien lluny de Jerusalem quan en veieren les conseqüències. [c] Segons el text usual, es tractaria d’un nom real, «de nom Cleopàs», mentre que el Còdex Beza i altres molts manuscrits el presenten com un pseudònim, «que tenia per nom Cleopàs». [d] El Còdex Beza cenyeix la pregunta de Jesús,
Diumenge II de Pasqua // Jn 20,19-31 Còdex Beza
(680 524) Jn 20,19-31 Còdex Beza 20,19 Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els saluda: «Pau a vosaltres!» 20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat. 20bEls seus[a] deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. 21 Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.» 22 I havent dit això, insuflà sobre ells i els diu: «Rebeu Esperit Sant: 23 Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els en retinguéssiu, quedaran retinguts.» 24 Tanmateix, Tomàs, un dels Dotze, a qui hom anomena Bessó, no estava en companyia d’ells quan vingué Jesús. 25 Aleshores els altres deixebles li remarcaven: «Hem vist el mateix Senyor.» Però ell els replicà: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico les meves mans en el seu costat i no fico el meu dit en la marca dels claus[b] no creuré en absolut.» 26 Vuit dies després, els seus deixebles estaven altre cop a dins i en Tomàs amb ells. Jesús arriba llavors, estant les portes tancades, es posà al mig i digué: «Pau a vosaltres!» 27 Després diu a Tomàs: «Porta el teu dit aquí i mira les meves mans; porta la teva mà i fica-la en el meu costat, i no siguis incrèdul sinó creient.» 28 Tomàs replicà i li digué: «Senyor meu i Déu meu.» Jesús ho posa en quarantena: «¿Perquè m’has vist, has cregut? 29 Feliços els qui, sense haver vist, han cregut.» 20,30 Molts per cert i altres senyals va fer Jesús en presència dels seus deixebles que no han estat escrits en aquest llibre[c]. Aquests, però, han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu[d] i perquè, creient, tingueu vida eterna[e] en el seu nom. Aquests senyals han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús Messies és el Fill de Déu El segon diumenge de Pasqua llegim el relat de les aparicions de Jesús ressuscitat als seus deixebles que tingueren lloc el primer diumenge: «Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals» (Jn 20,19-23) i, a continuació, «vuit dies després», l’aparició personal de Jesús a «Tomàs, un dels Dotze que no era en companyia d’ells quan vingué Jesús» (20,24-29). Jesús es presentà en primer lloc a «els deixebles», que tenien les portes tancades per por dels jueus, els saludà i, sense més, «els mostrà les mans i el costat», sense que es mencioni cap reacció per part d’ells. «Els seus deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor.» Són els seus deixebles preferits que han reaccionat amb gran alegria. Jesús insuflà sobre ells el do de l’Esperit Sant, com havia fet Déu el dia sisè de la creació, quan modelà l’home amb la pols de la terra i insuflà en les seves narius un alè de vida (Gn 2,7). Jesús acaba així l’obra de la creació. Em fixaré avui en el colofó (20,30-31), ja que hi ha una variant del Còdex Beza que afecta a la finalitat de tot l’escrit. Segons el text usual, l’objectiu del Quart Evangeli seria: «Perquè arribeu a creure que Jesús és l’Ungit, el Fill de Déu, i perquè, creient, tingueu vida en el seu nom.» Segons això, els vv. 30-31 contindrien una declaració de la doble finalitat de l’obra, a saber, que la comunitat lectora arribi a creure que Jesús és l’Ungit Messies i, en segon lloc, que és el Fill de Déu. Sorprèn que, després del fiasco total del projecte en el Gòlgota, s’hagi de creure en Jesús com a Messies d’Israel. En canvi, segons la versió de Beza, l’únic objectiu del llibre és que la comunitat creient, que havia acceptat ja plenament que Jesús era el Messies crucificat, faci un nou pas i arribi a creure que «Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu», la confessió precisament que feu el centurió romà quan Jesús expirà a la creu: «Veritablement aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39), en representació del paganisme. I Beza tot seguit rebla el clau: «i perquè, creient, tingueu vida eterna en el seu nom». El text usual parla només de «tenir vida en el seu nom». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, car han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix, existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixeble a qui Jesús estimava» (21,7.20.24). [b] El Còdex Vaticà amb la majoria de manuscrits llegeix diversament: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico el meu dit en la marca dels claus i no fico la meva mà al seu costat.» [c] Tots els manuscrits parlen d’un «llibret» (diminutiu), mentre que el Còdex Beza el qualifica de «llibre». [d] Els còdexs Beza i Washingtonià consideren com a subjecte «Jesús, l’Ungit» (nom i títol messiànic) i com a predicat «el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ja creia que Jesús era el Messies, però havia de fer un nou pas i arribar a creure que és el Fill de Déu. En canvi, el Còdex Vaticà i tots els altres manuscrits consideren com a subjecte «Jesús» i com a predicat «l’Ungit, el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ha de creure que Jesús es el Messies, el Fill de Déu, i no cap altre, com si abans no haguessin arribat a creure que fou el Messies. [e] La qualificació d’«eterna» només apareix en els còdexs Beza, Sinaític, Claromontà i alguns minúsculs.
Diumenge V de Quaresma // Jn 11,1-45 Còdex Beza
(677 521) Jn 11,1-45 Còdex Beza 11,1Hi havia cert malalt, Llàtzer de Betània, de l’aldea de la Maria i de la Marta,[a] la seva germana. 2 Maria[b] era la que va ungir el Senyor amb perfum i va eixugar-li els peus amb els seus cabells: el germà de la qual precisament, Llàtzer, estava malalt. 3 Les seves germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt.» 4 Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta la seva malaltia no és de mort, sinó per a glòria de Déu, a fi que el Fill de Déu sigui glorificat per ella.» 5 Tanmateix, Jesús amava[c]la Marta i la seva germana i Llàtzer.[d] 6 Quan, doncs, va sentir que estava malalt, llavors Jesús va quedar-se en aquell lloc dos dies. 7 Seguidament, després d’això, diu als seus deixebles: «Anem de nou a Judea.» 8 Els seus deixebles li diuen: «Rabí, fa poc els jueus et volien apedregar, ¿i vas de nou allí?» 9 Jesús respongué: «¿No té dotze hores el dia? Si algú camina durant el dia, no ensopega, perquè veu la llum d’aquest món; 10 però si algú camina durant la nit, ensopega, perquè la llum no hi és.» 11 Digué això, i tot seguit els diu: «Llàtzer, el nostre amic, dorm;[e] però vaig a despertar-lo.» 12 Els deixebles li digueren: «Senyor, si dorm, es guarirà.» 13 Jesús ho havia dit referent a la seva mort; ells, en canvi, es pensaven que parlava de la dormició de la son. 14 Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort, 15 i m’alegro per vosaltres, a fi que cregueu, que no hagi estat allí; però anem a trobar-lo.» 16 Digué aleshores Tomàs, l’anomenat Bessó, als seus condeixebles: «Anem també nosaltres a morir amb ell.» 17 Jesús arribà a Betània i es trobà que aquell feia quatre dies que era en el sepulcre. 18 Betània era prop de Jerosòlima uns quinze estadis. 19 Molts dels jerosolimitans havien vingut a la casa de Marta i Mariam, a fi de consolar-les per la mort del seu germà. 20 Quan Marta va saber que Jesús estava arribant, li sortí a l’encontre; Maria, en canvi, restava asseguda a la casa. 21 Marta digué adreçant-se a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort; 22 però fins i tot ara jo sé que tot el que demanis a Déu, Déu t’ho donarà.» 23 Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà.» 24 Marta li respon: «Sé que ressuscitarà en la resurrecció, el darrer dia.» 25 Jesús li asseverà: «Jo Sóc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que mori, viurà; 26 i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més. Creus això?» 27 Diu ella: «Sí, Senyor, jo crec fermament que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món.» 28 Havent dit això, se n’anà i va cridar la seva germana Mariam dient-li en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida.» 29 Ella, en sentir-ho, s’aixecà corrents i va a trobar-lo. 30 Jesús encara no havia arribat a l’aldea, sinó que es trobava en el lloc on Marta li havia sortit a l’encontre. 31 Els jueus que eren amb ella a la comunitat tot consolant-la, quan veieren Mariam que s’aixecava d’una revolada i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar allí. 32 Maria, quan arribà on era Jesús, en veure’l, caigué als seus peus dient: «Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort.» 33 Jesús aleshores, en veure que ella plorava i que ploraven els jueus, els qui havien vingut ensems amb ella, es contorbà en l’esperit com qui s’ha commogut profundament 34 i digué: «On l’heu posat?» Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs.» 35 I Jesús es posà a plorar. 36 Els jueus llavors deien: «Mira com l’amava!» 37 Alguns d’ells, però, replicaren: «¿No hauria pogut aquest que va obrir els ulls del cec fer que també aquest no morís?» 38 Jesús aleshores, novament commogut en el seu interior, arriba al sepulcre. Era una cova i una llosa estava posada al damunt. 39 Diu Jesús: «Alceu la llosa!» Li diu Marta, la germana del finat: «Senyor, ja fa pudor: és el quart dia.» 40 Jesús li diu: «¿No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?» 41 Quan, doncs, hagueren alçat la llosa, també Jesús alçà els seus ulls enlaire i digué: «Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. 42 Jo sabia que tu sempre m’escoltes, però per causa de la multitud que hem rodeja ho he dit, perquè creguin que tu m’has enviat.» 43 Havent dit això, amb veu poderosa cridà: «Llàtzer, surt fora!» 44 I immediatament sortí el difunt, lligats els peus i les mans amb benes i la seva cara embolcada amb un sudari. Els diu Jesús: «Deslligueu-lo i deixeu que se’n vagi.» 45 Molts dels jueus que havien vingut a trobar Mariam, havent vist el que Jesús havia fet, cregueren en ell.[f] Làtzer, el nostre amic, dorm; però vaig a despertar-lo Em voldria fixar avui en l’amistat profunda que vigia entre Jesús i Llàtzer, «el nostre amic» (recalcat pel Còdex Beza: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort»). La relació de Jesús amb la comunitat de Betània era d’una gran amistat: «Les germanes de Llàtzer enviaren a dir a Jesús: “Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt”»; «Jesús amava la Marta i la seva germana i Llàtzer»; «Mira com l’amava», deien els jueus. Malgrat aquesta estreta relació d’amistat, els seus membres, com els jueus en general, seguien creient que la mort era un estat ja definitiu. Com a màxim parlaven d’una vida umbràtil l’Hades, la regió subterrània dels morts. Jesús vol impartir-los una lliçó sobre la mort. Per això no acudeix immediatament a Betània quan li anuncien que estava malalt. S’espera que passin quatre dies presentar-s’hi, quan tothom creia que la mort ja era definitiva: «Senyor, ja fa pudor: és
Diumenge VI de durant l’any // Mt 5,17-37
(671 515) Mt 5,17-19.21-29.31-32a.33-37 Còdex Beza 5,17 No us penseu que he vingut a anul·lar la Llei o els Profetes. No he vingut a anul·lar sinó a dur-los a plenitud. 18 En veritat us dic: mentre no passi el cel i la terra, ni una iota ni un àpex de la Llei no passarà fins que no s’esdevingui tot això. 19 Per tant, el qui suprimirà un d’aquests manaments més petits, i ho ensenyi així a la gent, serà tingut pel més petit en el Regne dels cels.[a] 21 Heu sentit que es va dir als antics: «No mataràs», però el qui mati serà reu davant el tribunal. 22 Pero jo us dic: el qui s’aïri contra el seu germà sense motiu, serà reu davant el tribunal; el qui digui ‘insensat’ al seu germà, serà reu davant el Sanedrí; però el qui li digui ‘renegat’ serà reu de la Gehenna del foc. 23 Per tant, quan estàs a punt de presentar la teva ofrena a l’altar i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa allí, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà, i aleshores vens a presentar la teva ofrena. 25 Sigues benvolent amb el teu adversari com més aviat millor, mentre encara aneu de camí, no sigui que el teu adversari et lliuri al jutge i el jutge et lliuri al guàrdia i et fiquin a la presó. 26 En veritat et dic: No sortiràs d’allí fins que no hagis pagat l’últim cèntim. 27 Heu sentit que es va dir: «No cometràs adulteri». 28 Però jo us dic que tot el qui mira una dona casada amb el desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior. 29 Si el teu ull dret t’és ocasió d’ensopegada, treu-te’l i llença’l lluny de tu; és millor per a tu que es perdi un dels teus membres i no pas que l’enter cos teu se’n vagi a la Gehenna.[b] 31 Es va dir també: «El qui repudiï la seva dona, que li doni l’acta de divorci». 32a Però jo us dic: el qui repudiï la seva dona, fora del cas d’una unió il·legítima, l’empeny a l’adulteri.[c] 33 Novament heu sentit que es va dir als antics: «No juraràs en fals», sinó que «compliràs al Senyor els teus juraments.» 34 Però jo us dic: No jureu en absolut; ni pel cel, que és el tron de Déu, 35 ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerosòlima, perquè es la ciutat del gran Rei. 36 No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. 37 Limiteu-vos a dir: «sí, sí» «no, no»; tot el que es diu de més és cosa del Maligne. Heu sentit que es va dir als antics… però jo us dic… Jesús, servint-se d’una sèrie de cinc antítesis (la setmana vinent llegirem les dues últimes), vol deixar ben clar que no ha vingut en absolut a anul·lar la Llei mosaica, sinó «a dur-la a plenitud». Pressuposa que els seus oients jueus i, més en concret, els seus deixebles ja se saben de memòria els deu manaments, i no pensa recitar-los. Per molt petits que siguin, tots s’han de respectar per fer possible la convivència humana. Ple-nament conscient, assumeix el paper que va tenir Déu en el Sinaí i es disposa a matisar una sèrie d’aspectes: «Heu sentit que es va dir als antics… Pero jo us dic…», aspectes que podrien quedar oblidats, portant-los al nivell de la concreta persona humana. El primer a què fa referència: «No mataràs» és el que menys es respecta i que va ocasionar que la majoria de les Setanta nacions a les quals Déu oferí el seu projecte, el vagin menysprear. Tot ho fa girar entorn del germà. Des de la infància em quedà molt gravat el primer consell: «Quan estàs a punt de presentar la teva ofrena a l’altar i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà, i aleshores vens a presentar la teva ofrena.» El segon és sobre l’adulteri: «Tot el qui mira una dona casada amb el desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior»; la referència al repudi n’es una variant posterior. El tercer fa referència als juraments, que ell refusa d’arrel: «Però jo us dic: No jureu en absolut… Limiteu-vos a dir: «sí, sí» «no, no»; tot el que es diu de més és cosa del Maligne.» Subratlla tres coses: veracitat, que el vostre sí o no siguin sí o no; sinceritat, que el sí o el no de la boca es correspongui amb el sí o el no del cor; solemnitat, subratllant amb la repetició que n’hi ha prou amb l’afirmació o negació, sense haver de fer recurs a un jurament, que podria comprometre la divinitat. Els juraments són obra del Maligne. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria dels manuscrits, llevat del Còdex Beza i el Sinaític, tenen aquesta complementació: 20 «Però el qui els compleixi i ensenyi, aquest serà tingut per gran en el Regne dels cels. En veritat us dic que, si no sobrepassa la vostra justícia la dels escribes i fariseus, no entrareu en el Regne dels cels.» [b] Novament la majoria de manuscrits presenten aquesta complementació: «I si la teva mà dreta t’és ocasió d’ensopegada, arrenca-te-la i llença-la lluny de tu¸ és millor per a tu que es perdi un dels teus membres i no pas que l’enter cos teu se’n vagi a la Gehenna.» Vegeu el paradigma complet (mà – peu – ull) en Mc 9,42-48, resumit per Mt 18,8-9. En el present context, tan sols fa sentit la referència «al teu ull dret», essent l’acció de «mirar una dona casada amb el desig de posseir-la» la que és causa d’adulteri. [c] Tercera complementació presentada
Diumenge V de durant l’any // Mt 5,13-16 Còdex Beza
(670 514) Mt 5,13-16 Còdex Beza 5,13 «Vosaltres sou la sal de la terra: ara bé, si la sal es torna fada, ¿amb què serà salada la terra? No té vigor per a fer res, a no ser per a ser llençada fora i ser trepitjada pels humans. 14 Vosaltres sou la llum del món: no pot amagar-se una ciutat col·locada dalt d’un muntanya; 15 tampoc no s’encén una llàntia d’oli per posar-la sota la mesura d’àrids, ans bé sobre el llantier, per tal que brilli per tots els qui es troben a casa. 16 Deixeu que comenci a brillar així[a] la vostra llum a la vista dels humans, a fi que vegin les vostres bones obres i lloïn el vostre Pare que està en els cels.» Tots els qui són sal i llum conserven el planeta terra i il·luminen la humanitat El passatge que llegirem avui forma part del Sermó de la muntanya, immediatament després de les Benaurances (Mt 5,1-12). Jesús pujà a la muntanya, deixant al peu la gran gentada que s’hi havia congregat, s’assegué com un mestre i es posà a ensenyar els deixebles que se li havien acostat. Avui som nosaltres els qui ens hi hem apropat i ell, sempre present, ens imparteix la mateixa lliçó. Ara bé, aquests «vosaltres» ja no són aquells deixebles jueus a qui Jesús s’adreçava com el Messies d’Israel que rellegia la Llei en forma de benaurances dalt de «la muntanya» sense nom, que actualitzava el Sinaí, en la mateixa en què, al final de l’Evangeli, convocà la resta d’Israel, els Onze, que havien perdut la seva representativitat, i els envià a totes les nacions a fer-ne deixebles seus (24,16-20). Ara som nosaltres aquells a qui continua adreçant-se, tots els humans, sense fer distinció entre jueus i pagans. De la mateixa manera que els Dotze van perdre les seves credencials perquè la seva «sal s’havia tornat fada», a nosaltres ens podria passar el mateix si no envigorim la sal amb què hem de salar la terra, perquè el nostre planeta recuperi la verdor inicial que li conferí el Creador. No podem amagar la llum de què som portadors en els recintes sagrats i no la fem brillar perquè il·lumini «tots els qui es troben a casa». Jesús no parla de temples ni de milers de persones que s’hi aglomeren, sinó d’un senzill «llantier» on hem he col·locar la nostra llàntia plena d’oli, així com de «cases» on habita la gent. Ja és hora, doncs, que deixem que comenci a brillar la nostra llum a la vista dels humans, a fi que veient les nostres obres bones lloïn, en conseqüència, el Pare celestial. Es tracta d’una sintonia, sense paraules, que l’Esperit creador fa ressonar per tot el nostre planeta blau. No té necessitat de repetidors ni de grans xarxes socials ni té bits que es poden mesurar. És l’harmonia que només poden percebre els sentits interiors. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] L’imperatiu aorist 3ª. persona singular té valor ingressiu.
Diumenge IV de durant l’any /Mt 5,1-12a
(669 513) Mt 5,1-12 Còdex Beza. El Leccionari litúrgic proposa llegir fins al v. 12a 5,1 En veure les multituds, pujà a la muntanya i, havent-se assegut, se li aproparen els seus deixebles. 2 I prenent la paraula, els ensenyà dient: 3 «Benaurats els pobres per una opció personal,[a] perquè d’ells és el Regne dels cels. 5 Benaurats els mansuets, perquè ells heretaran la terra. 4 Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats. 6 Benaurats els qui tenen fam i set de la justícia, perquè ells seran saciats. 7 Benaurats els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia. 8 Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. 9 Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu. 10 Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells serà el Regne dels cels. 11 Benaurats sereu quan us perseguiran, us injuriaran i diguin contra vosaltres tota mena de maldat per causa de la justícia.[b] 12a Alegreu-vos i salteu de joia, perquè la vostra recompensa serà gran en el cel; 12b així també van perseguir els profetes que existiren abans que vosaltres.» Les Benaurances, la lliçó magistral que impartí Jesús als deixebles Mateu escenifica les Benaurances a la mateixa muntanya del Sinaí on Déu va promulgar la Llei, però amb canvis molt notables: mentre que «les multituds», en representació del poble d’Israel, resten al peu de «la muntanya», Jesús no puja ell sol, com Moisès, sinó acompanyat dels seus deixebles; en comptes dels deu Manaments amb què Déu va promulgar la Llei, Jesús fa pública la seva ensenyança a base de vuit benaurances: del Decàleg jueu hem passat a l’Octet cristià; del sàbbat jueu, quan Déu va reposar, hem passat al primer dia feiner en què Déu, segons testimonia Jesús, continua treballant i ell també treballa (vegeu Jn 5,17). Les quatre primeres benaurances descriuen totes les situacions de pobresa, violència, desolació i injustícia que afronten els qui han fet lliurement una opció per la pobresa, han optat per la no-violència, han fet dol per les víctimes de guerres i atemptats suïcides, pels qui s’ofeguen en les pasteres o moren de fred en pelegrinatges sense rumb, i no han parat mai de denunciar-ho davant la passivitat dels nostres polítics i governants. Les quatre següents deixen albirar la recompensa que aquesta munió de voluntaris i de servidors tindran en el Regne de Déu que ells mateixos estan bastint: fruiran de la qualitat amb què Déu mateix es defineix, misericordiós i benigne, el «veuran» cara a cara, seran comptats entre els «fills de Déu» que ell contínuament està engendrant, formaran part del «Regne dels cels», on hi haurà lloc per a totes les civilitzacions que vagin superant els poderosos lligams amb què la selecció natural ha intentat empadronir-se, endebades, del Projecte universal de Déu vàlid per a totes les cultures que han desaparegut ja, existeixen en el present o es formaran en el futur en l’espai immens del nostre univers. La sintonia de l’Esperit de les Benaurances trava totes les persones lliures, sense cap mena de lligam i d’intermediaris, i les relaciona entre elles fora de l’espai i el temps. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La frase en grec hoi ptôchoi tô pneumati és de difícil interpretació, oimés si es presenta sense article en el Còdex Beza, hoi ptôchoi pneumati. L’article faria referència a l’«esperit» personal d’aquests «pobres», «els pobres en l’esperit» (BSI); la manca d’art., «els pobres en esperit», en canvi, indicaria que no es tracta dels pobres normals, físicament pobres, sinó d’individus que han fet «una opció personal» per la pobresa evangèlica. Tenim una expressió semblant en Ac 15,7 D, també només en el Còdex Beza, «s’alçà Pere en esperit», indicant que no hi era present físicament (havia abdicat de la presidència de l’Església de Jerusalem quan Jaume, el germà del Senyor, ja n’havia pres les regnes: Ac 12,17), sinó espiritualment, amb la força del seu testimoniatge a favor dels pagans. [b] El text usual llegeix: «Diguin tota mena de maldat contra vosaltres per causa meva.» Beza insisteix (tercera vegada) en el tema clau de «la justícia» que s’han saltat olímpicament les autoritats polítiques i religioses.
Diumenge III de durant l’any
(668 512) Mt 4,12-23 Còdex Beza 4,12 En assabentar-se que Joan havia estat detingut, Jesús es retirà a Galilea. 13 Deixà Natzaret i s’establí a Cafarnaüm, la que es troba a la vora del mar, en territori de Zabuló i Neftalí, 14 a fi que es complís el que havia dit el profeta Isaïes: 15 «Terra de Zabuló i Neftalí, camí del mar, a l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans, 16 el poble que vivia en la tenebra ha vist una gran llum; els qui vivien en un paratge de tenebrosa mort, els ha aparegut a trenc d’alba una gran llum.» 17 Des d’aleshores, en efecte, començà Jesús a predicar. Deia: «Convertiu-vos!, perquè el Regne dels cels és a prop.» 18Tot passant[a] prop del mar de Galilea, veié dos germans, Simó, a qui anomenen Pere, i Andreu, el seu germà, que tiraven una xarxa circular en el mar. És que eren pescadors. 19 Va i els diu: «Veniu darrere meu i faré que vosaltres esdevingueu[b] pescadors de persones.» 20 Ells immediatament deixaren les xarxes i el seguiren. 21 Avançà una mica més enllà i veié altres dos germans, Jaume, el fill d’en Zebedeu, i Joan, el seu germà, que eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i els va cridar. 22 Ells immediatament deixaren la barca i el seu pare, i el seguiren. 23 Jesús recorria l’entera Galilea, ensenyant en les seves sinagogues i predicant la bona notícia del Regne, mentre guaria entre el poble tota mena de malalties i tota mena de xacres. El poble que vivia en la tenebra ha vist una gran llum Jesús s’havia retirat a Galilea, al seu poble natal, Natzaret, després de l’experiència transcendental que havia fet en el Jordà de ser precisament ell el Messies d’Israel. N’havia parlat sovint amb Joan Baptista. En assabentar-se, però, que aquest havia estat detingut, comprengué que havia arribat el moment de començar la seva missió. Jesús l’inicia amb una exhortació a la gent perquè canviïn de mentalitat: «Convertiu-vos!, perquè el Regne dels cels és a prop», exactament la mateixa exhortació que havia fet el Baptista en el desert (3,2). Havent deixat Natzaret, s’estableix a Cafarnaüm, ciutat que Mateu designa com «la que es troba a la vora del mar», on «el mar», que mencionarà encara tres vegades més («camí del mar», «prop del mar de Galilea» i «tiraven una xarxa circular en el mar»), indica l’èxode que, a la llarga, es veuran forçats tots plegats a emprendre cap al paganisme (d’aquí la menció de «Galilea dels pagans»). Tot seguit passa a l’acció. Les dues comunitats de seguidors que constituirà seran ambdues de «pescadors», diletants, els uns, Andreu i Simó Pere, i professionals, els altres, dotats d’una barca i d’un pare padró, Jaume i Joan, fills «d’en Zebedeu», personatge ben conegut. Jesús aprofitarà les seves qualitats de reclutadors de gent, a petita o a gran escala, i es proposa capgirar la situació fent que «esdevinguin pescadors de persones». Simó i Andreu, en sentir la crida de Jesús: «Veniu darrere meu i faré que vosaltres esdevingueu pescadors de persones», han deixat immediatament les arts de reclutar gent i s’han posat a seguir-lo; els altres dos, «que eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes», en sentir la crida de Jesús, «immediatament deixaren la barca i el seu pare, i el seguiren»; les xarxes s’han quedat a bord, amb els assalariats (Mc 1,10). Jesús es posarà a «recórrer l’entera Galilea, ensenyant en les sinagogues d’ells», no sense prendre’n certa distància, «i predicant la bona notícia del Regne». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En comptes del verb emprat pel Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines i siríaques, «passar a prop», recalcat a continuació amb la mateixa preposició del verb compost, «tot passant prop del mar», tots els altres manuscrits llegeixen: «Tot passejant prop del mar.» Mateu volia remarcar la proximitat de l’èxode que hauran de fer travessant el mar. Tant els tres Sinòptics com Joan parlen sempre del «Mar de Galilea», evocant així el pas del Mar Roig. [b] El Còdex Beza conserva el verb «esdevenir»: «faré que vosaltres esdevingueu pescadors de persones», marcant així un llarg i laboriós procés de canvi; el text usual diu simplement: «Us faré pescadors de persones.»
Diumenge II de durant l’any // Jn 1,29-34 Còdex Beza
(667 511) Jn 1,29-34 Còdex Beza 1,29 L’endemà veu en Jesús que ve cap a ell i diu: «Heus aquí l’anyell de Déu que treu el pecat del món. 30 Aquest és a favor del qual vaig dir jo: “Darrere meu ve un home que m’ha passat al davant, perquè existia abans que jo.” 31 I jo no el coneixia, ara bé, a fi que es manifestés a Israel, per això vaig venir jo a batejar en aigua.» 32 Joan testimonià dient: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell. 33 I jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.” 34 I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit[a] de Déu.» He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell Diumenge passat parlàvem del Baptisme del Senyor segons el relat de Mt 3,13-17, a qui seguirem de prop aquest any durant el Cicle A. Avui se’ns dona una nova oportunitat de parlar-ne, però deixarem que ho faci un testimoni ocular de l’esdeveniment, molt qualificat, Joan el Baptista. En el marc d’un segon dia simbòlic, «l’endemà», Joan ha discernit clarament, entre els milers i milers que venien a fer-se batejar per ell, i «veu en Jesús que ve cap a ell». Per primera vegada entra en escena Jesús (funció de l’article) prenent el mateix nom (en grec) que Josuè, mencionat per primera vegada en el Pentateuc (Ex 17,9.10.13.14) en la batalla de Moisès contra Amalec, l’Enemic per antonomàsia d’Israel. Però el paper que Jesús assumirà, no serà el del seu homònim, que travessà el Jordà i conquerí la terra promesa, sinó a l’inrevés. En efecte, un cop s’hagué batejat, «va pujar immediatament de l’aigua», impel·lit per la força de l’Esperit que el situava en ple desert. El Baptista ha intuït que era «l’anyell de Déu que treu el pecat del món», del «món» que «no el conegué» quan la Llum veritable estava arribant al món (Jn 1,9). És el món regit pels poderosos de la terra. No es tracta d’un pecat personal, sinó institucional. El Baptista ha discernit que un ex-deixeble seu («darrere meu ve un home») li ha passat al davant, «perquè existia abans que jo». I en dona testimoni: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell.» Fins aquell moment no sabia qui seria el Messies, però havia rebut un missatge del cel que li deia: «Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.» I tot seguit ho certifica: «I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit de Déu.» Per primera vegada en la història de la humanitat, l’Esperit de Déu ha pogut trobar repòs en un home de carn i ossos com nosaltres i ha pogut «quedar-se sobre ell». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tot i que no tenim el Còdex Beza en el primer quaternió del còdex (8 folis), hem intentat suplir-lo seguint les variants que presenta el Còdex Sinaític, molt proper a Beza en els 8 primers capítols. El text usual llegeix aquí «el Fill de Déu» mentre que el Còdex Sinaític, avalat per les antigues traduccions llatines, siríaques i coptes, llegeix «l’Elegit de Déu». Joan Baptista qualifica així Jesús com «l’Elegit de Déu» per a dur a terme la funció de Messies d’Israel que tant esperava el poble elegit.
Jesús s’identifica amb el Messies Samarit // III Variant CB
Josep Rius-Camps Teòleg i biblista Sèrie: Nova etapa III Variants del Còdex Beza Jesús s’identifica amb el Messies Samarità
