Diumenge IV de durant l’any /Mt 5,1-12a
(669 513) Mt 5,1-12 Còdex Beza. El Leccionari litúrgic proposa llegir fins al v. 12a 5,1 En veure les multituds, pujà a la muntanya i, havent-se assegut, se li aproparen els seus deixebles. 2 I prenent la paraula, els ensenyà dient: 3 «Benaurats els pobres per una opció personal,[a] perquè d’ells és el Regne dels cels. 5 Benaurats els mansuets, perquè ells heretaran la terra. 4 Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats. 6 Benaurats els qui tenen fam i set de la justícia, perquè ells seran saciats. 7 Benaurats els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia. 8 Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. 9 Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu. 10 Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells serà el Regne dels cels. 11 Benaurats sereu quan us perseguiran, us injuriaran i diguin contra vosaltres tota mena de maldat per causa de la justícia.[b] 12a Alegreu-vos i salteu de joia, perquè la vostra recompensa serà gran en el cel; 12b així també van perseguir els profetes que existiren abans que vosaltres.» Les Benaurances, la lliçó magistral que impartí Jesús als deixebles Mateu escenifica les Benaurances a la mateixa muntanya del Sinaí on Déu va promulgar la Llei, però amb canvis molt notables: mentre que «les multituds», en representació del poble d’Israel, resten al peu de «la muntanya», Jesús no puja ell sol, com Moisès, sinó acompanyat dels seus deixebles; en comptes dels deu Manaments amb què Déu va promulgar la Llei, Jesús fa pública la seva ensenyança a base de vuit benaurances: del Decàleg jueu hem passat a l’Octet cristià; del sàbbat jueu, quan Déu va reposar, hem passat al primer dia feiner en què Déu, segons testimonia Jesús, continua treballant i ell també treballa (vegeu Jn 5,17). Les quatre primeres benaurances descriuen totes les situacions de pobresa, violència, desolació i injustícia que afronten els qui han fet lliurement una opció per la pobresa, han optat per la no-violència, han fet dol per les víctimes de guerres i atemptats suïcides, pels qui s’ofeguen en les pasteres o moren de fred en pelegrinatges sense rumb, i no han parat mai de denunciar-ho davant la passivitat dels nostres polítics i governants. Les quatre següents deixen albirar la recompensa que aquesta munió de voluntaris i de servidors tindran en el Regne de Déu que ells mateixos estan bastint: fruiran de la qualitat amb què Déu mateix es defineix, misericordiós i benigne, el «veuran» cara a cara, seran comptats entre els «fills de Déu» que ell contínuament està engendrant, formaran part del «Regne dels cels», on hi haurà lloc per a totes les civilitzacions que vagin superant els poderosos lligams amb què la selecció natural ha intentat empadronir-se, endebades, del Projecte universal de Déu vàlid per a totes les cultures que han desaparegut ja, existeixen en el present o es formaran en el futur en l’espai immens del nostre univers. La sintonia de l’Esperit de les Benaurances trava totes les persones lliures, sense cap mena de lligam i d’intermediaris, i les relaciona entre elles fora de l’espai i el temps. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La frase en grec hoi ptôchoi tô pneumati és de difícil interpretació, oimés si es presenta sense article en el Còdex Beza, hoi ptôchoi pneumati. L’article faria referència a l’«esperit» personal d’aquests «pobres», «els pobres en l’esperit» (BSI); la manca d’art., «els pobres en esperit», en canvi, indicaria que no es tracta dels pobres normals, físicament pobres, sinó d’individus que han fet «una opció personal» per la pobresa evangèlica. Tenim una expressió semblant en Ac 15,7 D, també només en el Còdex Beza, «s’alçà Pere en esperit», indicant que no hi era present físicament (havia abdicat de la presidència de l’Església de Jerusalem quan Jaume, el germà del Senyor, ja n’havia pres les regnes: Ac 12,17), sinó espiritualment, amb la força del seu testimoniatge a favor dels pagans. [b] El text usual llegeix: «Diguin tota mena de maldat contra vosaltres per causa meva.» Beza insisteix (tercera vegada) en el tema clau de «la justícia» que s’han saltat olímpicament les autoritats polítiques i religioses.
Diumenge III de durant l’any
(668 512) Mt 4,12-23 Còdex Beza 4,12 En assabentar-se que Joan havia estat detingut, Jesús es retirà a Galilea. 13 Deixà Natzaret i s’establí a Cafarnaüm, la que es troba a la vora del mar, en territori de Zabuló i Neftalí, 14 a fi que es complís el que havia dit el profeta Isaïes: 15 «Terra de Zabuló i Neftalí, camí del mar, a l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans, 16 el poble que vivia en la tenebra ha vist una gran llum; els qui vivien en un paratge de tenebrosa mort, els ha aparegut a trenc d’alba una gran llum.» 17 Des d’aleshores, en efecte, començà Jesús a predicar. Deia: «Convertiu-vos!, perquè el Regne dels cels és a prop.» 18Tot passant[a] prop del mar de Galilea, veié dos germans, Simó, a qui anomenen Pere, i Andreu, el seu germà, que tiraven una xarxa circular en el mar. És que eren pescadors. 19 Va i els diu: «Veniu darrere meu i faré que vosaltres esdevingueu[b] pescadors de persones.» 20 Ells immediatament deixaren les xarxes i el seguiren. 21 Avançà una mica més enllà i veié altres dos germans, Jaume, el fill d’en Zebedeu, i Joan, el seu germà, que eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i els va cridar. 22 Ells immediatament deixaren la barca i el seu pare, i el seguiren. 23 Jesús recorria l’entera Galilea, ensenyant en les seves sinagogues i predicant la bona notícia del Regne, mentre guaria entre el poble tota mena de malalties i tota mena de xacres. El poble que vivia en la tenebra ha vist una gran llum Jesús s’havia retirat a Galilea, al seu poble natal, Natzaret, després de l’experiència transcendental que havia fet en el Jordà de ser precisament ell el Messies d’Israel. N’havia parlat sovint amb Joan Baptista. En assabentar-se, però, que aquest havia estat detingut, comprengué que havia arribat el moment de començar la seva missió. Jesús l’inicia amb una exhortació a la gent perquè canviïn de mentalitat: «Convertiu-vos!, perquè el Regne dels cels és a prop», exactament la mateixa exhortació que havia fet el Baptista en el desert (3,2). Havent deixat Natzaret, s’estableix a Cafarnaüm, ciutat que Mateu designa com «la que es troba a la vora del mar», on «el mar», que mencionarà encara tres vegades més («camí del mar», «prop del mar de Galilea» i «tiraven una xarxa circular en el mar»), indica l’èxode que, a la llarga, es veuran forçats tots plegats a emprendre cap al paganisme (d’aquí la menció de «Galilea dels pagans»). Tot seguit passa a l’acció. Les dues comunitats de seguidors que constituirà seran ambdues de «pescadors», diletants, els uns, Andreu i Simó Pere, i professionals, els altres, dotats d’una barca i d’un pare padró, Jaume i Joan, fills «d’en Zebedeu», personatge ben conegut. Jesús aprofitarà les seves qualitats de reclutadors de gent, a petita o a gran escala, i es proposa capgirar la situació fent que «esdevinguin pescadors de persones». Simó i Andreu, en sentir la crida de Jesús: «Veniu darrere meu i faré que vosaltres esdevingueu pescadors de persones», han deixat immediatament les arts de reclutar gent i s’han posat a seguir-lo; els altres dos, «que eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes», en sentir la crida de Jesús, «immediatament deixaren la barca i el seu pare, i el seguiren»; les xarxes s’han quedat a bord, amb els assalariats (Mc 1,10). Jesús es posarà a «recórrer l’entera Galilea, ensenyant en les sinagogues d’ells», no sense prendre’n certa distància, «i predicant la bona notícia del Regne». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En comptes del verb emprat pel Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines i siríaques, «passar a prop», recalcat a continuació amb la mateixa preposició del verb compost, «tot passant prop del mar», tots els altres manuscrits llegeixen: «Tot passejant prop del mar.» Mateu volia remarcar la proximitat de l’èxode que hauran de fer travessant el mar. Tant els tres Sinòptics com Joan parlen sempre del «Mar de Galilea», evocant així el pas del Mar Roig. [b] El Còdex Beza conserva el verb «esdevenir»: «faré que vosaltres esdevingueu pescadors de persones», marcant així un llarg i laboriós procés de canvi; el text usual diu simplement: «Us faré pescadors de persones.»
Diumenge II de durant l’any // Jn 1,29-34 Còdex Beza
(667 511) Jn 1,29-34 Còdex Beza 1,29 L’endemà veu en Jesús que ve cap a ell i diu: «Heus aquí l’anyell de Déu que treu el pecat del món. 30 Aquest és a favor del qual vaig dir jo: “Darrere meu ve un home que m’ha passat al davant, perquè existia abans que jo.” 31 I jo no el coneixia, ara bé, a fi que es manifestés a Israel, per això vaig venir jo a batejar en aigua.» 32 Joan testimonià dient: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell. 33 I jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.” 34 I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit[a] de Déu.» He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell Diumenge passat parlàvem del Baptisme del Senyor segons el relat de Mt 3,13-17, a qui seguirem de prop aquest any durant el Cicle A. Avui se’ns dona una nova oportunitat de parlar-ne, però deixarem que ho faci un testimoni ocular de l’esdeveniment, molt qualificat, Joan el Baptista. En el marc d’un segon dia simbòlic, «l’endemà», Joan ha discernit clarament, entre els milers i milers que venien a fer-se batejar per ell, i «veu en Jesús que ve cap a ell». Per primera vegada entra en escena Jesús (funció de l’article) prenent el mateix nom (en grec) que Josuè, mencionat per primera vegada en el Pentateuc (Ex 17,9.10.13.14) en la batalla de Moisès contra Amalec, l’Enemic per antonomàsia d’Israel. Però el paper que Jesús assumirà, no serà el del seu homònim, que travessà el Jordà i conquerí la terra promesa, sinó a l’inrevés. En efecte, un cop s’hagué batejat, «va pujar immediatament de l’aigua», impel·lit per la força de l’Esperit que el situava en ple desert. El Baptista ha intuït que era «l’anyell de Déu que treu el pecat del món», del «món» que «no el conegué» quan la Llum veritable estava arribant al món (Jn 1,9). És el món regit pels poderosos de la terra. No es tracta d’un pecat personal, sinó institucional. El Baptista ha discernit que un ex-deixeble seu («darrere meu ve un home») li ha passat al davant, «perquè existia abans que jo». I en dona testimoni: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell.» Fins aquell moment no sabia qui seria el Messies, però havia rebut un missatge del cel que li deia: «Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.» I tot seguit ho certifica: «I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit de Déu.» Per primera vegada en la història de la humanitat, l’Esperit de Déu ha pogut trobar repòs en un home de carn i ossos com nosaltres i ha pogut «quedar-se sobre ell». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tot i que no tenim el Còdex Beza en el primer quaternió del còdex (8 folis), hem intentat suplir-lo seguint les variants que presenta el Còdex Sinaític, molt proper a Beza en els 8 primers capítols. El text usual llegeix aquí «el Fill de Déu» mentre que el Còdex Sinaític, avalat per les antigues traduccions llatines, siríaques i coptes, llegeix «l’Elegit de Déu». Joan Baptista qualifica així Jesús com «l’Elegit de Déu» per a dur a terme la funció de Messies d’Israel que tant esperava el poble elegit.
Jesús s’identifica amb el Messies Samarit // III Variant CB
Josep Rius-Camps Teòleg i biblista Sèrie: Nova etapa III Variants del Còdex Beza Jesús s’identifica amb el Messies Samarità
Pròleg dels Fets dels Apòstols. Ascensió de Jesús // II Variant CB
Pròleg dels Fets dels Apòstols. Ascensió de Jesús Josep Rius CampsTeòleg i biblistaNova etapa: II Variants del Còdex Beza Iniciem una nova etapa sobre les diferents variants que es troben en el manuscrit del IV Còdex Beza.
Diumenge IV d’Avent
Mt 1,18-25 (663 507) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[1] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[2] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[3] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[4] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé. L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» [1] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [2] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [3] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [4] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús»
