Diumenge III de Quaresma // Jn 4,5-42
(675 519) Jn 4,4-7.9-26.28-30.39-42 Còdex Beza (primera redacció) + 4,8.27.31-38 (amb sagnia: segona redacció)[a] El Leccionari litúrgic fa començar la perícopa en el v. 5 4,4 Calia que Jesús passés a través de Samaria. 4,5 Arriba Jesús a una ciutat de la Samaria anomenada Sicar, prop de la propietat que Jacob va donar a Josep, el seu fill: 6 hi havia allí el brollador de Jacob. Jesús, que estava cansat per la caminada, s’havia assegut aleshores a la vora del brollador: l’hora era precisament la sexta.[b] 7 Arriba una dona de la Samaria a pouar aigua. Jesús li diu: «Dona’m de beure.» 4,8 És que els seus deixebles se n’havien anat a la ciutat a comprar queviures. 4,9 La dona samaritana li diu: «Tu, que ets jueu, com és que em demanes de beure a mi que soc una dona samaritana?»[c] 10 Jesús respongué i li digué: «Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dona’m de beure”, tu li n’hauries demanada a ell, i ell t’hauria donat aigua viva.» 11 La dona li diu: «Senyor, ni tan sols tens poal i el pou és profund, d’on obtens aigua viva? 12 ¿És que tu ets més gran que el nostre pare Jacob, que ens donà el pou i en va beure ell mateix i els seus fills i el bestiar?» 13 Jesús respongué i li digué: «Tot el qui beu d’aquesta aigua tornarà a tenir set; 14 però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, no tindrà set mai més; al contrari, l’aigua que jo li donaré es convertirà en ell en un brollador d’aigua que salta cap a una vida eterna.» 15 La dona li diu aleshores: «Senyor, dona’m aigua d’aquesta, a fi que no tingui més set ni hagi de venir aquí a pouar.» 16 Jesús li diu: «Ves-te’n, crida el teu marit i vine aquí.» 17 La dona respongué i digué: «De marit no en tinc cap.» Jesús li diu: «Has dit bé que no tens cap marit, 18 perquè has tingut cinc marits i el que ara tens no és el teu marit; en això has dit la veritat.» 19 La dona li diu: «Senyor, estic veient que ets un profeta. 20 Els nostres pares van adorar en aquesta muntanya i vosaltres dieu que a Jerosòlima hi ha el lloc on cal adorar.» 21 Jesús li diu: «Dona, creu-me a mi, arriba l’hora en què ni en aquesta muntanya ni a Jerosòlima adorareu el Pare. 22 Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. 23 Al contrari, arriba l’hora, i ja és ara, en què els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat, perquè el Pare cerca aquests que l’adorin. 24 Déu és esperit, i els adoradors cal que l’adorin en esperit i veritat.» 25 La dona li diu: «Sé que ha de venir un tal Messies, l’anomenat Ungit; quan vingui ell, ens ho anunciarà tot.» 26 Jesús li diu: «Jo Soc, el qui està parlant amb tu.» 4,27 I en això arribaren els seus deixebles i s’estranyaven que parlés amb una dona; tanmateix, ningú no li digué: «Què pretens?» o bé: «De què parles amb ella?» 4,28Deixà la dona la seva gerra privada[d] i se n’anà a la ciutat a dir als homes: 29 «Veniu a veure un home que m’ha dit tot allò que he fet. ¿No serà aquest el Messies?» 30 Sortiren de la ciutat i es dirigeixen cap a ell. 4.31 Mentrestant, els deixebles el pregaven dient: «Rabí, menja.» 32 Però ell els digué: «Jo tinc per menjar un aliment que vosaltres no coneixeu.» 33 Els deixebles es deien entre ells: «¿No serà que algú li ha portat menjar?» 34 Jesús els diu: «El meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat i que dugui a terme la seva obra. 35¿No dieu vosaltres: “Quatre mesos més i arriba la sega”? Doncs bé, jo us dic: “Alceu els ulls i contempleu els camps que ja blanquegen per a la sega. 36 Ja el segador rep el salari i recull fruit per a una vida eterna, a fi que tant el sembrador com el segador s’alegrin plegats. 37 Perquè en això consisteix la dita vertadera: ‘Un és el qui sembra i un altre el qui sega.’ 38 Jo us tinc enviats a segar: vosaltres no us heu fatigat, d’altres s’han fatigat i vosaltres us heu aprofitat de la seva fatiga.”» 4,39 D’aquella ciutat molts cregueren en ell d’entre els samaritans per la paraula de la dona que testificava: «M’ha dit tot allò que he fet.» 40 Quan, doncs, els samaritans arribaren on era ell, li pregaven que es quedés amb ells; i es va quedar allí dos dies. 41 Encara molts més cregueren per la seva paraula; 42 però anaven dient a la dona: «Pel teu testimoni ja no creiem, perquè l’hem sentit i sabem que aquest és veritablement el Salvador del món, l’Ungit.»[e] Calia, segons el designi diví, que Jesús passés per Samaria El títol l’he pres d’un verset que no llegirem, però que conté precisament el mòbil que mogué Jesús a recobrar l’ètnia samaritana com a part integrant d’Israel. En el si del diàleg de Jesús amb la Samaritana, el lector podrà separar fàcilment tres referències als deixebles que mai no entraran en contacte amb la Samaritana i que, a més, interrompen el fil de la seqüència. Comentaré, doncs, tan sols la seqüència principal. La composició de lloc és determinant: Sicar, una ciutat de Samaria, «prop de la propietat que Jacob va donar a Josep, el seu fill: hi havia allí el brollador de Jacob». Jesús, cansat del camí, «s’havia assegut a la vora del brollador», com un mestre que, assedegat en vista de la situació de Samaria, vol impartir una lliçó a una dona samaritana que havia vingut a pouar aigua. No té poal i el pou és profund, car conté tota la saviesa dels samaritans. Jesús la vol
Diumenge II de Quaresma // Mt 17,1-9 Còdex Beza
(674 518) Mt 17,1-9 Còdex Beza 17,1 I s’esdevingué que, al cap de sis dies, en Jesús pren amb ell en Pere i en Jaume i en Joan, el seu germà, i els fa pujar a una muntanya extremament alta.[a] 2 Jesús, havent-se transfigurat en presència d’ells, el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevingueren blancs com neu. 3 Llavors s’aparegueren a ells Moisès i Elies en companyia d’ell tot conversant. 4 En Pere reaccionà i digué a Jesús: «Senyor, és bo que nosaltres estiguem aquí: si vols, farem aquí tres tendes, una per a tu, una per a Moisès i una per a Elies.» 5 Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra, i sortí una veu del núvol que deia: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» 6 Els deixebles, en sentir-ho, caigueren amb el front a terra i van tenir moltíssima por. 7 En Jesús s’acostà, els tocà[b] i els digué: «Aixequeu-vos i deixeu de tenir por.» 8 Havent ells alçat els ulls, no veieren ningú més que Jesús. 9 Mentre baixaven de la muntanya, en Jesús els donà una ordre: «No conteu a ningú aquesta visió fins que el Fill de l’home s’hagi aixecat[c] d’entre els morts.» Jesús pren amb ell en Pere, en Jaume i en Joan, i els fa pujar a una muntanya extremament alta La «muntanya extremament alta», a on el diable va transportar Jesús per oferir-li tots els reialmes del món, a condició que l’adorés, és la mateixa, segons el Còdex Beza (variants en cursiva), on tindrà lloc la transfiguració. Aleshores, Jesús va invitar el diable a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» (Mt 4,8-10 D); ara, Jesús, que tot just acaba d’invitar Pere, després que aquest li llancés un conjur per dissuadir-lo de parlar del seu fracàs com a Messies, a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs! Tu ets per a mi una pedra d’escàndol» (16,22-23), pren amb ell, «sis dies després» d’això, Pere, Jaume i Joan, «i els fa pujar a una muntanya extremament alta», on es transfigura en presència d’ells: «el seu rostre brillà com el sol, mentre que els seus vestits esdevingueren blancs com neu». En aquest moment s’aparegueren als tres deixebles Moisès i Elies en companyia de Jesús conversant entre ells. Pere pretén retenir la visió. Proposa de fer-hi tres tendes: en el centre hi posarien Moisès, flanquejat per Jesús i Elies respectivament. Però en el cel no pensen igual: «Mentre ell encara parlava, heus aquí que un núvol lluminós els anava cobrint amb la seva ombra.» El núvol, símbol de la presència de Déu, interromp Pere i els confereix cobertura perquè puguin escoltar la veu de Jesús, el qual, en contra del que Pere proposava, era a qui havien d’escoltar, i no a Moisès ni a Elies: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo a ell!» Jesús s‘acosta als deixebles, plens de por, i els toca tot invitant-los a aixecar-se. En alçar ells els ulls, no veieren ningú més que Jesús. S’havia esvaït la visió. Tot baixant de la muntanya, els ordena de no contar a ningú la visió, fins que, després de la seva mort violenta en mans dels dirigents d’Israel, no hagi ressuscitat de la mort, repetint-los el que Pere, amb un conjur, considerant que estava endimoniat, havia volgut evitar que succeís. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Dins l’escena de la transfiguració, en el text usual no hi figura l’adverbi «extremament», adverbi que sí que es presentava en tots els mss. en la tercera temptació del diable (vegeu Mt 4,8). Malauradament, sense aquest adverbi. es perd inexorablement la connexió entre ambdues escenes, oimés si es té en compte que en la resposta de Jesús a la proposició del diable no figurava cap invitació a fer-se deixeble d’ell: «Ves-te’n, Satanàs!», segons llegim en el text usual, i sí, en canvi, en el Còdex Beza: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!», avalat per molts mss. uncials i per gairebé tots els minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, que ho havien llegit en el seu exemplar grec. [b] El gest de Jesús de «tocar-los» passa sovint desapercebut als comentaristes. Ens trobem de ple dins la visió. A Cesarea de Filip, Pere havia intentat, amb un conjur, dissuadir Jesús de parlar de la seva previsible mort violenta en mans dels summes sacerdots, dels ancians i dels lletrats (16,21-23). En la present escena, Déu ha desautoritzat els tres deixebles indicant-los que a qui han d’«escoltar» és a Jesús i no a Moisès ni a Elies. En «escoltar» ells la veu del cel, caigueren rostre en terra morts de por. Jesús, «el rostre del qual brillava com el sol», s’apropa a ells i «els toca» —igual com havia «tocat» el leprós (Mt 8,3), la sogra de Pere enfebrada (8,15) i els dos cecs (9,29; 20,34) o, a la inversa, com havia quedat alliberada la hemorroïssa del seu fluxe de sang que la feia impura (9,20.21.29) i com havien quedat guarits tots els qui es trobaven malament en «tocar» la borla del seu vestit (14,36)— i, tot seguit, invita els tres deixebles a «aixecar-se» i a «deixar de tenir por». L’acció de «tocar» (Mt 9×) té sempre un efecte salvífic i alliberador, en saltar-se Jesús les prescripcions de la Llei que prohibien «tocar» gent impura. [c] El Còdex Sinaític i la gran majoria de mss. empren aquí el verb anistêmi, ressuscitar, mentre que únicament els còdexs Beza i Vaticà empren el verb egeirein, aixecar-se, amb el mateix significat, en principi, si bé els traductors solen traduir ambdós verbs grecs amb el verb ressuscitar. S’haurà d’aprofundir en aquest ús diversificat.
Diumenge I de Quaresma // Mt 4,1-11 Còdex Beza
(673 517) Mt 4,1-11 Còdex Beza 4,1 Aleshores en Jesús fou conduït per l’Esperit al desert perquè fos temptat pel diable. 2 Havent dejunat dies quaranta i quaranta nits,[a] al final va tenir fam. 3 El temptador se li acostà i li digué: «Si Fill ets de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» 4 En resposta Jesús digué: «L’home no viu només de pa, sinó de tota paraula de Déu.»[b] 5 Aleshores el diable se l’enduu a la ciutat santa, el posa dempeus en el pinacle del Temple 6 i li diu: «Si Fill ets de Déu, tira’t daltabaix, perquè està escrit: “Als seus àngels donarà ordres a propòsit teu”[c] i: “Et prenen amb les palmes de les mans, perquè el teu peu no ensopegui amb cap pedra.”[d]» 7 En Jesús li contestà: «De nou està escrit: “No temptaràs el Senyor el teu Déu.”[e]» 8 Novament el diable se l’enduu a una muntanya extraordinàriament alta, li mostrà tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li digué: «Tot això et donaré si prosternant-te m’adores.»[f] 10 Aleshores en Jesús li diu: «Ves-te’n darrere meu,[g] Satanàs, perquè està escrit: “Al Senyor el teu Déu adoraràs i tan sols a ell donaràs culte.”[h]» 11 Aleshores el diable el va deixar, i llavors s’acostaren uns àngels i es posaren a servir-lo. Ves-te’n darrere meu, Satanàs Comencem la Quaresma comentant les temptacions a què Jesús fou sotmès pel diable en el desert. La iniciativa, però, l’havia presa l’Esperit Sant: «Jesús fou conduït per l’Esperit al desert perquè fos temptat pel diable.» L’Esperit, que tot just l’havia ungit Messies d’Israel, es vol encertir que no es repetirà el fiasco del poble d’Israel durant els quaranta anys del seu pas pel desert. Mateu ho posa en relleu: «Havent dejunat dies quaranta i quaranta nits, al final va tenir fam.» Les tres proves fan referència a tres situacions d’aquell pas pel desert. La primera actualitza l’escena del mannà, posant en boca de Jesús la dita de Dt 8,3: «L’home no viu sols de pa, sinó de tota paraula de Déu», on la paraula de Déu supera amb escreix el prodigi de convertir les pedres en pans. La prova central té lloc a la ciutat santa, on el diable «el posa dempeus en el pinacle del Temple» i l’invita a tirar-se daltabaix perquè demostri que és el Fill de Déu portat pels àngels perquè no ensopegui amb cap pedra. Moisès posà a prova Déu en l’escena de Meribà, picant dues vegades la roca amb el bastó (Nm 20,11-13). Jesús contesta al diable adduint aquella mateixa Escriptura: «No temptaràs el Senyor el teu Déu» (Dt 6,16). La tercera prova actualitza l’escena del vedell d’or: novament el diable se l’enduu a una muntanya extraordinàriament alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això et donaré si prosternant-te m’adores.» Jesús no solament supera la prova, sinó que, segons el Còdex Beza, invita el diable a posar-se darrere seu i a emprendre el seguiment com a deixeble. És la mateixa invitació que farà a Pere quan aquest s’atrevirà a llançar-li un conjur per dissuadir-lo de parlar de la seva mort violenta: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs» (Mt 16,23). El text usual ha obviat aquest paral·lelisme ometent «darrere meu» en la referència al diable. El paper que se li atribueix en les tres temptacions anticipa la manera de pensar de Pere sobre el Messies poderós. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Noteu el quiasme amb què el Còdex Beza confereix rellevància al nombre «quaranta». [b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits completen la citació: «que surt de la boca de Déu» (Dt 8,3). [c] Sl 90 (91),11a lxx. [d] Sl 90 (91),12a lxx. [e] Dt 6,16 lxx. [f] Aquest verb denota un acte de submissió total. [g] El Còdex Beza, avalat per alguns uncials i per la majoria de minúsculs, així com per moltes antigues versions llatines, siríaques i coptes, conserva l’expressió «darrere meu», que l’edició crítica de NA28 considera que es tracta d’una lliçó influenciada pel paral·lel de Mt 16,23; Mc 8,33, on aquesta mateixa expressió, emprada sempre (Mc 4×; Mt 6×; Jn 3×; Lc-Ac 3×) per a indicar el seguiment d’un deixeble, fa referència a Pere (!): «Ves-te’n darrere meu, Satanàs.» Molt probablement constava aquí en l’original de Mateu, segons el qual el paper atribuït al diable en les tres temptacions anticiparia la manera de pensar de Pere, el líder dels Dotze. El text alexandrí hauria considerat que era impropi que Jesús invités aquí «el diable – Satanàs» a seguir-lo. [h] Dt 6,13 lxx.
Diumenge VI de durant l’any // Mt 5,17-37
(671 515) Mt 5,17-19.21-29.31-32a.33-37 Còdex Beza 5,17 No us penseu que he vingut a anul·lar la Llei o els Profetes. No he vingut a anul·lar sinó a dur-los a plenitud. 18 En veritat us dic: mentre no passi el cel i la terra, ni una iota ni un àpex de la Llei no passarà fins que no s’esdevingui tot això. 19 Per tant, el qui suprimirà un d’aquests manaments més petits, i ho ensenyi així a la gent, serà tingut pel més petit en el Regne dels cels.[a] 21 Heu sentit que es va dir als antics: «No mataràs», però el qui mati serà reu davant el tribunal. 22 Pero jo us dic: el qui s’aïri contra el seu germà sense motiu, serà reu davant el tribunal; el qui digui ‘insensat’ al seu germà, serà reu davant el Sanedrí; però el qui li digui ‘renegat’ serà reu de la Gehenna del foc. 23 Per tant, quan estàs a punt de presentar la teva ofrena a l’altar i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa allí, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà, i aleshores vens a presentar la teva ofrena. 25 Sigues benvolent amb el teu adversari com més aviat millor, mentre encara aneu de camí, no sigui que el teu adversari et lliuri al jutge i el jutge et lliuri al guàrdia i et fiquin a la presó. 26 En veritat et dic: No sortiràs d’allí fins que no hagis pagat l’últim cèntim. 27 Heu sentit que es va dir: «No cometràs adulteri». 28 Però jo us dic que tot el qui mira una dona casada amb el desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior. 29 Si el teu ull dret t’és ocasió d’ensopegada, treu-te’l i llença’l lluny de tu; és millor per a tu que es perdi un dels teus membres i no pas que l’enter cos teu se’n vagi a la Gehenna.[b] 31 Es va dir també: «El qui repudiï la seva dona, que li doni l’acta de divorci». 32a Però jo us dic: el qui repudiï la seva dona, fora del cas d’una unió il·legítima, l’empeny a l’adulteri.[c] 33 Novament heu sentit que es va dir als antics: «No juraràs en fals», sinó que «compliràs al Senyor els teus juraments.» 34 Però jo us dic: No jureu en absolut; ni pel cel, que és el tron de Déu, 35 ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerosòlima, perquè es la ciutat del gran Rei. 36 No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. 37 Limiteu-vos a dir: «sí, sí» «no, no»; tot el que es diu de més és cosa del Maligne. Heu sentit que es va dir als antics… però jo us dic… Jesús, servint-se d’una sèrie de cinc antítesis (la setmana vinent llegirem les dues últimes), vol deixar ben clar que no ha vingut en absolut a anul·lar la Llei mosaica, sinó «a dur-la a plenitud». Pressuposa que els seus oients jueus i, més en concret, els seus deixebles ja se saben de memòria els deu manaments, i no pensa recitar-los. Per molt petits que siguin, tots s’han de respectar per fer possible la convivència humana. Ple-nament conscient, assumeix el paper que va tenir Déu en el Sinaí i es disposa a matisar una sèrie d’aspectes: «Heu sentit que es va dir als antics… Pero jo us dic…», aspectes que podrien quedar oblidats, portant-los al nivell de la concreta persona humana. El primer a què fa referència: «No mataràs» és el que menys es respecta i que va ocasionar que la majoria de les Setanta nacions a les quals Déu oferí el seu projecte, el vagin menysprear. Tot ho fa girar entorn del germà. Des de la infància em quedà molt gravat el primer consell: «Quan estàs a punt de presentar la teva ofrena a l’altar i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà, i aleshores vens a presentar la teva ofrena.» El segon és sobre l’adulteri: «Tot el qui mira una dona casada amb el desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior»; la referència al repudi n’es una variant posterior. El tercer fa referència als juraments, que ell refusa d’arrel: «Però jo us dic: No jureu en absolut… Limiteu-vos a dir: «sí, sí» «no, no»; tot el que es diu de més és cosa del Maligne.» Subratlla tres coses: veracitat, que el vostre sí o no siguin sí o no; sinceritat, que el sí o el no de la boca es correspongui amb el sí o el no del cor; solemnitat, subratllant amb la repetició que n’hi ha prou amb l’afirmació o negació, sense haver de fer recurs a un jurament, que podria comprometre la divinitat. Els juraments són obra del Maligne. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria dels manuscrits, llevat del Còdex Beza i el Sinaític, tenen aquesta complementació: 20 «Però el qui els compleixi i ensenyi, aquest serà tingut per gran en el Regne dels cels. En veritat us dic que, si no sobrepassa la vostra justícia la dels escribes i fariseus, no entrareu en el Regne dels cels.» [b] Novament la majoria de manuscrits presenten aquesta complementació: «I si la teva mà dreta t’és ocasió d’ensopegada, arrenca-te-la i llença-la lluny de tu¸ és millor per a tu que es perdi un dels teus membres i no pas que l’enter cos teu se’n vagi a la Gehenna.» Vegeu el paradigma complet (mà – peu – ull) en Mc 9,42-48, resumit per Mt 18,8-9. En el present context, tan sols fa sentit la referència «al teu ull dret», essent l’acció de «mirar una dona casada amb el desig de posseir-la» la que és causa d’adulteri. [c] Tercera complementació presentada
Diumenge V de durant l’any // Mt 5,13-16 Còdex Beza
(670 514) Mt 5,13-16 Còdex Beza 5,13 «Vosaltres sou la sal de la terra: ara bé, si la sal es torna fada, ¿amb què serà salada la terra? No té vigor per a fer res, a no ser per a ser llençada fora i ser trepitjada pels humans. 14 Vosaltres sou la llum del món: no pot amagar-se una ciutat col·locada dalt d’un muntanya; 15 tampoc no s’encén una llàntia d’oli per posar-la sota la mesura d’àrids, ans bé sobre el llantier, per tal que brilli per tots els qui es troben a casa. 16 Deixeu que comenci a brillar així[a] la vostra llum a la vista dels humans, a fi que vegin les vostres bones obres i lloïn el vostre Pare que està en els cels.» Tots els qui són sal i llum conserven el planeta terra i il·luminen la humanitat El passatge que llegirem avui forma part del Sermó de la muntanya, immediatament després de les Benaurances (Mt 5,1-12). Jesús pujà a la muntanya, deixant al peu la gran gentada que s’hi havia congregat, s’assegué com un mestre i es posà a ensenyar els deixebles que se li havien acostat. Avui som nosaltres els qui ens hi hem apropat i ell, sempre present, ens imparteix la mateixa lliçó. Ara bé, aquests «vosaltres» ja no són aquells deixebles jueus a qui Jesús s’adreçava com el Messies d’Israel que rellegia la Llei en forma de benaurances dalt de «la muntanya» sense nom, que actualitzava el Sinaí, en la mateixa en què, al final de l’Evangeli, convocà la resta d’Israel, els Onze, que havien perdut la seva representativitat, i els envià a totes les nacions a fer-ne deixebles seus (24,16-20). Ara som nosaltres aquells a qui continua adreçant-se, tots els humans, sense fer distinció entre jueus i pagans. De la mateixa manera que els Dotze van perdre les seves credencials perquè la seva «sal s’havia tornat fada», a nosaltres ens podria passar el mateix si no envigorim la sal amb què hem de salar la terra, perquè el nostre planeta recuperi la verdor inicial que li conferí el Creador. No podem amagar la llum de què som portadors en els recintes sagrats i no la fem brillar perquè il·lumini «tots els qui es troben a casa». Jesús no parla de temples ni de milers de persones que s’hi aglomeren, sinó d’un senzill «llantier» on hem he col·locar la nostra llàntia plena d’oli, així com de «cases» on habita la gent. Ja és hora, doncs, que deixem que comenci a brillar la nostra llum a la vista dels humans, a fi que veient les nostres obres bones lloïn, en conseqüència, el Pare celestial. Es tracta d’una sintonia, sense paraules, que l’Esperit creador fa ressonar per tot el nostre planeta blau. No té necessitat de repetidors ni de grans xarxes socials ni té bits que es poden mesurar. És l’harmonia que només poden percebre els sentits interiors. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] L’imperatiu aorist 3ª. persona singular té valor ingressiu.
Diumenge IV de durant l’any /Mt 5,1-12a
(669 513) Mt 5,1-12 Còdex Beza. El Leccionari litúrgic proposa llegir fins al v. 12a 5,1 En veure les multituds, pujà a la muntanya i, havent-se assegut, se li aproparen els seus deixebles. 2 I prenent la paraula, els ensenyà dient: 3 «Benaurats els pobres per una opció personal,[a] perquè d’ells és el Regne dels cels. 5 Benaurats els mansuets, perquè ells heretaran la terra. 4 Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats. 6 Benaurats els qui tenen fam i set de la justícia, perquè ells seran saciats. 7 Benaurats els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia. 8 Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. 9 Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu. 10 Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells serà el Regne dels cels. 11 Benaurats sereu quan us perseguiran, us injuriaran i diguin contra vosaltres tota mena de maldat per causa de la justícia.[b] 12a Alegreu-vos i salteu de joia, perquè la vostra recompensa serà gran en el cel; 12b així també van perseguir els profetes que existiren abans que vosaltres.» Les Benaurances, la lliçó magistral que impartí Jesús als deixebles Mateu escenifica les Benaurances a la mateixa muntanya del Sinaí on Déu va promulgar la Llei, però amb canvis molt notables: mentre que «les multituds», en representació del poble d’Israel, resten al peu de «la muntanya», Jesús no puja ell sol, com Moisès, sinó acompanyat dels seus deixebles; en comptes dels deu Manaments amb què Déu va promulgar la Llei, Jesús fa pública la seva ensenyança a base de vuit benaurances: del Decàleg jueu hem passat a l’Octet cristià; del sàbbat jueu, quan Déu va reposar, hem passat al primer dia feiner en què Déu, segons testimonia Jesús, continua treballant i ell també treballa (vegeu Jn 5,17). Les quatre primeres benaurances descriuen totes les situacions de pobresa, violència, desolació i injustícia que afronten els qui han fet lliurement una opció per la pobresa, han optat per la no-violència, han fet dol per les víctimes de guerres i atemptats suïcides, pels qui s’ofeguen en les pasteres o moren de fred en pelegrinatges sense rumb, i no han parat mai de denunciar-ho davant la passivitat dels nostres polítics i governants. Les quatre següents deixen albirar la recompensa que aquesta munió de voluntaris i de servidors tindran en el Regne de Déu que ells mateixos estan bastint: fruiran de la qualitat amb què Déu mateix es defineix, misericordiós i benigne, el «veuran» cara a cara, seran comptats entre els «fills de Déu» que ell contínuament està engendrant, formaran part del «Regne dels cels», on hi haurà lloc per a totes les civilitzacions que vagin superant els poderosos lligams amb què la selecció natural ha intentat empadronir-se, endebades, del Projecte universal de Déu vàlid per a totes les cultures que han desaparegut ja, existeixen en el present o es formaran en el futur en l’espai immens del nostre univers. La sintonia de l’Esperit de les Benaurances trava totes les persones lliures, sense cap mena de lligam i d’intermediaris, i les relaciona entre elles fora de l’espai i el temps. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La frase en grec hoi ptôchoi tô pneumati és de difícil interpretació, oimés si es presenta sense article en el Còdex Beza, hoi ptôchoi pneumati. L’article faria referència a l’«esperit» personal d’aquests «pobres», «els pobres en l’esperit» (BSI); la manca d’art., «els pobres en esperit», en canvi, indicaria que no es tracta dels pobres normals, físicament pobres, sinó d’individus que han fet «una opció personal» per la pobresa evangèlica. Tenim una expressió semblant en Ac 15,7 D, també només en el Còdex Beza, «s’alçà Pere en esperit», indicant que no hi era present físicament (havia abdicat de la presidència de l’Església de Jerusalem quan Jaume, el germà del Senyor, ja n’havia pres les regnes: Ac 12,17), sinó espiritualment, amb la força del seu testimoniatge a favor dels pagans. [b] El text usual llegeix: «Diguin tota mena de maldat contra vosaltres per causa meva.» Beza insisteix (tercera vegada) en el tema clau de «la justícia» que s’han saltat olímpicament les autoritats polítiques i religioses.
Diumenge II de durant l’any // Jn 1,29-34 Còdex Beza
(667 511) Jn 1,29-34 Còdex Beza 1,29 L’endemà veu en Jesús que ve cap a ell i diu: «Heus aquí l’anyell de Déu que treu el pecat del món. 30 Aquest és a favor del qual vaig dir jo: “Darrere meu ve un home que m’ha passat al davant, perquè existia abans que jo.” 31 I jo no el coneixia, ara bé, a fi que es manifestés a Israel, per això vaig venir jo a batejar en aigua.» 32 Joan testimonià dient: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell. 33 I jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.” 34 I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit[a] de Déu.» He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell Diumenge passat parlàvem del Baptisme del Senyor segons el relat de Mt 3,13-17, a qui seguirem de prop aquest any durant el Cicle A. Avui se’ns dona una nova oportunitat de parlar-ne, però deixarem que ho faci un testimoni ocular de l’esdeveniment, molt qualificat, Joan el Baptista. En el marc d’un segon dia simbòlic, «l’endemà», Joan ha discernit clarament, entre els milers i milers que venien a fer-se batejar per ell, i «veu en Jesús que ve cap a ell». Per primera vegada entra en escena Jesús (funció de l’article) prenent el mateix nom (en grec) que Josuè, mencionat per primera vegada en el Pentateuc (Ex 17,9.10.13.14) en la batalla de Moisès contra Amalec, l’Enemic per antonomàsia d’Israel. Però el paper que Jesús assumirà, no serà el del seu homònim, que travessà el Jordà i conquerí la terra promesa, sinó a l’inrevés. En efecte, un cop s’hagué batejat, «va pujar immediatament de l’aigua», impel·lit per la força de l’Esperit que el situava en ple desert. El Baptista ha intuït que era «l’anyell de Déu que treu el pecat del món», del «món» que «no el conegué» quan la Llum veritable estava arribant al món (Jn 1,9). És el món regit pels poderosos de la terra. No es tracta d’un pecat personal, sinó institucional. El Baptista ha discernit que un ex-deixeble seu («darrere meu ve un home») li ha passat al davant, «perquè existia abans que jo». I en dona testimoni: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell.» Fins aquell moment no sabia qui seria el Messies, però havia rebut un missatge del cel que li deia: «Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.» I tot seguit ho certifica: «I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit de Déu.» Per primera vegada en la història de la humanitat, l’Esperit de Déu ha pogut trobar repòs en un home de carn i ossos com nosaltres i ha pogut «quedar-se sobre ell». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tot i que no tenim el Còdex Beza en el primer quaternió del còdex (8 folis), hem intentat suplir-lo seguint les variants que presenta el Còdex Sinaític, molt proper a Beza en els 8 primers capítols. El text usual llegeix aquí «el Fill de Déu» mentre que el Còdex Sinaític, avalat per les antigues traduccions llatines, siríaques i coptes, llegeix «l’Elegit de Déu». Joan Baptista qualifica així Jesús com «l’Elegit de Déu» per a dur a terme la funció de Messies d’Israel que tant esperava el poble elegit.
Baptisme del Senyor
(666 510) Mt 3,13-17 Còdex Beza 3,13 Llavors Jesús venint de Galilea es presentà en el Jordà a Joan el Baptista, a fer-se batejar per ell. 14 Però Joan li ho impedia dient: «Soc jo el qui té necessitat de ser batejat per tu, i tu vens cap a mi?» 15 Jesús li digué com a resposta: «Deixa’m fer, ara, car convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia.» Aleshores el deixà fer. 16 I Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament de l’aigua. I heus aquí que se li obriren els cels, i veié l’Esperit de Déu que baixava[a] del cel com un colom i que venia cap a ell. 17 I heus aquí una veu que des dels cels deia adreçant-se a ell:[b] «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament del Jordà Després del parèntesi de les festes nadalenques, reprenem el fil de l’Advent, temps durant el qual Joan Baptista predicava al poble d’Israel la necessitat d’un baptisme de conversió davant la imminent arribada del Messies que els havia d’alliberar de la dominació dels romans. El poble en massa acudia al riu Jordà a fer-se batejar per ell. En aquesta avinentesa, Jesús, un home madur que ja havia assolit l’edat de trenta anys, la mateixa que tenia David quan començà a regnar sobre Israel, venint de Galilea s’hi presentà també ell, a fer-se batejar per Joan. Mateu conserva un detall sorprenent: Joan hauria intentat dissuadir Jesús de fer-se batejar per ell sabent profèticament que era el Messies tan esperat. Però Jesús no ho consentí; volgué solidaritzar-se amb tots els qui confessaven els seus pecats i acudien a batejar-se: «Convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia», designant així la seva fidelitat total al designi de Déu. Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús va pujar immediatament de l’aigua, impel·lit per una força superior que el posava en ple desert. Fou en aquell moment, i no dins de l’aigua, com se sol interpretar, quan tingué una experiència desconcertant: «S’obriren a ell els cels», que des de temps immemorial havien quedat tancats, com a resposta a la seva total obertura al pla de Déu, «i veié l’Esperit de Déu que baixava del cel com un colom i que venia cap a ell». El Còdex Beza subratlla (en cursiva) que es tracta d’una experiència única i molt personal de Jesús que capgirà tota la seva vida. L’Esperit de Déu que planava des dels inicis sobre les aigües primordials, ha trobat finalment en Jesús la persona sobre la qual podia reposar, com el colom del post-diluvi. Seguidament sentí que una veu dels cels s’adreçava a ell: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» El text usual ho formula en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill…», com si s’adrecés a Joan. L’Esperit ha ungit Jesús com el Messies d’Israel. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En grec, el terme pneûma, ‘esperit’, és neutre, però el Còdex Beza el fa concertar en masculí, ressaltant-ne així el seu caire personal. [b] En tres ocasions, el Còdex Beza precisa: 1. que «els cels s’obriren a ell», a Jesús, de bat a bat per primera vegada; 2. que «l’Esperit de Déu baixava del cel com un colom i venia cap a ell», assenyalant així la persona en qui d’ara endavant restaria permanentment, com ens n’informa Joan en el seu escrit, quan posa en boca de Joan Baptista aquestes paraules: «El qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant”»; i 3. que «una veu des dels cels deia adreçant-se a ell», tot donant-li el «tu»: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Els atres mss. ho consignen en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut», adreçant-se per tant, no a Jesús, sinó a Joan Baptista que n’era testimoni presencial.
La Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep
Mt 2,13-15.19-23 Còdex Beza 2,13 Quan els mags s’hagueren retirat, heus aquí que l’àngel del Senyor s’apareix en somnis a Josep dient: «Lleva’t, pren el noi[a] i la seva mare, i fuig a Egipte i queda-t’hi fins que t’ho digui jo, perquè Herodes buscarà el noi per matar-lo. 14 Havent-se desvetllat, prengué el noi i la seva mare de nit i se n’anà cap a Egipte 15 i s’hi va quedar fins a la mort d’Herodes, a fi que es complís allò dit pel Senyor per mitjà del profeta: «D’Egipte vaig cridar el meu fill»… 19 Mort Herodes, heus aquí que l’àngel del Senyor s’apareix en somnis a Josep a Egipte 20 dient: «Lleva’t, pren el noi i la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui atemptaven contra la vida del nen. 21 Havent-se desvetllat, prengué el noi i la seva mare i se n’anà al país d’Israel. 22 En assabentar-se, però, que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi. Així que, avisat en somnis, es va retirar a la regió de Galilea 23 i anà a residir a una ciutat anomenada Natzaret, de manera que es complís el que fou dit per mitjà dels profetes: «Li diran Natzarè».[b] Josep, advertit per l’àngel en somnis, rememora l’èxode d’Egipte Tant el relat de l’anada a Egipte de la família de Jesús com el de la tornada a Israel Mateu els ha emmarcats amb una aparició de l’àngel del Senyor «en somnis» a Josep, situant-los així en un món irreal i, a la vegada, relacionant-los amb el relat de la visió nocturna de Jacob a qui Déu ordenà de baixar a Egipte, assegurant-li que «jo mateix baixaré amb tu a Egipte i te’n faré tornar» (Gn 46,2-4). El quart diumenge d’Advent vam comprovar com l’àngel del Senyor es presentava a Josep també en un estat de somnolència espiritual perquè prengués Mariam, la seva esposa, a casa seva i no la repudiés en privat (1,20-21). L’evangelista ens instrueix sobre el noi Jesús, el qual, abans que fos ungit com el Messies d’Israel, hauria fet l’èxode a l’inrevés del que havia fet el poble jueu, baixant de nou a Egipte seguint les petjades del patriarca Jacob i tornant a Israel després de la mort d’Herodes. Aquests relats no s’han de llegir com relats històrics, sinó com ensenyances que revelen la manera com Déu guia les persones alliberant-les de les mans dels poderosos de tots els temps (Babilònia, Pèrsia, Faraó, Herodes…). La retirada i l’estada del noi Jesús a Egipte donaran acompliment, segons precisa Mateu, a la profecia d’Osees: «Quan Israel era un noi me’l vaig estimar, d’Egipte vaig cridar el meu fill». Mateu cita tan sols la segona part, però jo l’he adduït en extens perquè, segons el Còdex Beza, les cinc vegades en què Mateu parlarà aquí de l’infant Jesús, el qualificarà com «el noi» (ton paida, en grec, designació d’un noi d’entre 7 i 14 anys): «pren el noi i la seva mare», i no com «el nen» (to paidion, en grec), com trobem en tots els altres manuscrits. Una vegada arribats ja a Israel, en assabentar-se Josep que Arquelau regnava a Judea, tingué por d’anar-hi. Un cop més, «avisat en somnis, es va retirar a la regió de Galilea i anà a residir a una ciutat anomenada Natzaret», en compliment de l’oracle dels profetes: «Li diran Natzarè». [a] Cinc vegades el Còdex Beza llegeix pais, ’noi, servent, esclau’, un terme emprat per a designar un noi d’entre 7 i 14 anys, diferent de paidion, ‘nen petit, petit criat’, terme que utilitzen tots els altres mss. El Còdex Beza posa en boca dels mags i de l’àngel el terme ‘noi’, que evoca el conegut passatge d’Is 42,1 lxx: «Jacob, el meu servent, a qui jo sostinc; Israel, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima», i que Lluc referirà sovint a Jesús (vegeu Lc 1,54; Ac 3,13.26; 4,25.27.30); en canvi, en boca d’Herodes o dels qui atemptaven contra el noi empra l’esperat paidion, nen petit. [b] «Natzarè», Nadsôraios, és una transcripció de l’arameu nasraya, derivat del nom de lloc «Natzaret» (Nasrath). No es veu clarament que Mt faci al·lusió aquí a un oracle profètic; es pot pensar en Is 11,1 per l’assonància entre el mot hebreu que significa ‘plançó’ i Natzarè.
Diumenge IV d’advent
(663 507) Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[a] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[b] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[c] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[d] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé amb la genealogia del Messies L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [b] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [c] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [d] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús».
