Diumenge XVII de durant l’any // Mt 13,44-52 Códice Beza
(694 538) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 13,44-52 Còdex Beza 13,44 «El Regne dels cels és semblant[a] a un tresor amagat en un camp que qualcú, en trobar-lo, amagà altre cop i, per l’alegria que li dona, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp. 45 Novament el Regne dels cels és semblant a un home mercader que busca perles fines; 46 havent trobat una perla de gran valor, se n’anà, vengué el que tenia i la comprà. 47 Novament el Regne dels cels és semblant a una xarxa llançada al mar i que congrega peixos de tota mena. 48 Quan, però, s’hagué omplert, la feren pujar a la platja, s’assegueren i recolliren els millors en els cistells; els dolents, en canvi, els llançaren fora. 49 Així serà a la fi del món[b]: sortiran els àngels, separaran els malvats d’enmig dels justos 50 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 51 Heu comprès tot això?» Li diuen: «Sí.» 52 Ell els diu: «Per això, tot escriba que s’ha fet deixeble en el Regne dels cels s’assembla a un home cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles.» El Regne dels cels és semblant a quelcom molt valuós amagat en el cor humà Mateu continua l’ensenyament amb paràboles mitjançant dues noves semblances que no requereixen explicació i una tercera que explica breument. Pel que es dedueix del conjunt de les sis semblances, les dues que explica Jesús en privat als deixebles, la del blat i la zitzània i la de la xarxa repleta de peixos bons i dolents, fan referència a greus situacions conflictives que han sorgit en el si de la comunitat mateana i que la podrien posar en perill. L’evangelista és molt prudent i ajorna simplement la clarificació entre justos i malvats «a la fi del món». En un principi, el seu ensenyament constava tan sols de les quatre paràboles positives, la parella, home-dona, que manipula el gra de mostassa i el llevat, i el duo, qualcú–un home mercader, que adquireix el tresor i la perla de gran valor. Són de per si tan entenedores que tan sols es requereix que qui les rep «tingui orelles per a escoltar»: tant la mostassa i el llevat com el tresor i la perla de gran valor il·lustren a la perfecció la manera planera com Jesús entenia que s’havia de construir el Regne de Déu. «Escoltar» vol dir activar la capacitat d’acollir coses noves, tenir una actitud de recerca constant per trobar el tresor amagat o per reconèixer entre les moltes perles aquella que té gran valor i que restava amagada. El Regne de Déu no és de gent massificada, sinó de persones que donen fruits abundants, trenta, seixanta, cent per u, sense importar-ne la quantitat, i que saben descobrir els valors del Regne. La pregunta que Jesús fa al final: «Heu comprès tot això?», tot i que l’ensenyança en paràboles anava adreçada primàriament a les «multituds nombroses» que l’escoltaven des de la platja, la formula ara als deixebles que l’escolten en el si de la «la comunitat». Mateu, l’escriba jueu assegut a la seva càtedra heterodoxa, a qui Jesús cridà i invità al seguiment, «s’ha fet deixeble» seu i treu «del seu tresor coses noves i velles», administrant les riqueses de l’Aliança, vella (AT) i nova (NT). [a] La fórmula que encapçala les sis semblances és, si fa no fa, la mateixa: «El Regne dels cels s’assembla / és semblant a…» Ara bé, tant la primera com la darrera que emmarquen totes les altres requereixen explicació. La del blat i la zitzània és explicada per Jesús als deixebles quan «deixà les multituds i se’n va anar a la casa/comunitat»; la de la xarxada de peixos és interpretada al·legòricament al final de tota l’exposició. «Aleshores pregunta als deixebles: “Heu comprès tot això?”» i aquests responen amb un «sí» rotund. L’evangelista canvia a dretcient —sempre segons el Còdex Beza— els verbs en passat per un verb en present: «Ell els diu.» D’una manera molt fina, Mateu hi posa la seva rúbrica, identificant-se amb l’«escriba» jueu que regentava una càtedra heterodoxa, des del punt de vista dels seus col·legues, que el titllaven despectivament de «recaptador de tributs» (cf. Mt 9,9) i que, un cop ja «s’ha fet deixeble» de Jesús, posa a disposició de la comunitat creient la seva capacitat d’administrar la gran riquesa de l’Escriptura antiga i d’ampliar-la amb la novetat del Regne de Déu preconitzat per Jesús. [b] La mateixa diferència que vam observar diumenge passat entre «creació», en general, i «creació del món», del nostre món o planeta Terra (13,35), la retrobem avui on gairebé tots els manuscrits parlen de «la fi del temps o eó», de tot l’univers creat, mentre que el Còdex Beza precisa que es tracta tan sols de «la fi del món», del nostre món o planeta blau. En la tradició manuscrita s’observa una tendència a magnificar-ho tot, a l’ampul·lositat.
Diumenge XVI de durant l’any // Mt 13,24-43 Còdex Beza
(693 537) Mt 13,24-43 Còdex Beza 13,24 (Jesús) els proposà una altra paràbola dient: «El Regne dels cels s’assembla a un home que sembra bona llavor en el seu propi camp. 25 Mentre els homes dormien, vingué el seu enemic i va sembrar zitzània enmig del blat i se’n va anar. 26 Quan brotà l’herba i produí fruit, llavors aparegué la zitzània. 27 Els servents de l’amo de casa l’anaren a trobar i li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que té zitzània?” 28 Ell els digué: “Un home enemic ho ha fet.” Li diuen els servents: “Vols que anem a recollir-la?” 29 Els diu: “No, no sigui que, en recollir la zitzània, arrenqueu també ensems el blat amb el jull. 30 Deixeu que ambdós creixin junts fins a la sega. I en temps de la sega diré als segadors: ‘Recolliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat, en canvi, recolliu-lo en el meu graner.’”» 31 Els parlà encara amb una altra paràbola dient: «El Regne dels cels és semblant a un gra de mostassa que un home prengué i sembrà en el seu camp. 32 Aquesta és certament la més petita de totes les llavors, però quan creixi és més gran que les hortalisses i esdevé un arbre, fins al punt que venen els ocells del cel i fan niu a les seves branques.» 33 Una altra paràbola[a]: «El Regne dels cels és semblant a un ferment que una dona prengué i amagà dins tres mesures de farina, fins que tot va fermentar.» 34 De tot això, Jesús en va parlar en paràboles a les multituds, i sense paràboles no els parlava, 35 perquè es complís l’oracle del profeta: «Obriré en paràboles la meva boca, proclamaré el que estava amagat des de la creació del món.[b]» 36 Llavors deixà les multituds i se’n va anar a la seva comunitat i els deixebles se li acostaren dient: «Explica’ns[c] la paràbola de la zitzània del camp.» 37 Ell respongué dient: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home; 38 el camp és el món; la bona llavor són aquests, els fills del Regne; la zitzània són els fills del Maligne; 39 l’enemic que l’ha sembrada és el diable; la sega és la fi del món; els segadors són els àngels. 40 De la mateixa manera, doncs, que recullen la zitzània i la cremen al foc, així serà a la fi del món. 41 El Fill de l’home enviarà els seus àngels i recolliran del seu Regne tots els escàndols i els fautors d’iniquitat, 42 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 43 Llavors els justos brillaran[d] com el sol en el Regne del seu Pare. El qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.» Parlant a base de semblances, Jesús va més a fons que el nostre llenguatge racional A continuació de la paràbola propedèutica dels sis terrenys, tres de negatius i tres de positius, Mateu presenta tota una sèrie de semblances destinades a les multituds, on Jesús els proposa els trets més característics del Regne de Déu. Diumenge vinent en llegirem tres més. Obre aquesta primera sèrie amb la semblança de la zitzània i la tanca amb l’explicació als seus deixebles en el si de la comunitat. Paràbola de la zitzània i explicació emmarquen les dues breus semblances que es troben en el centre, una en masculí, la del gra de mostassa que un home sembrà en el seu camp, i una altra en femení, la del llevat que una dona amagà dins tres mesures de farina fins que tot va fermentar. Amb Marc té en comú tan sols la semblança de la mostassa; la del llevat és de collita pròpia, a fi de situar com a paràboles centrals les que resulten del treball de l’home al camp i de la dona a la llar. La primera n’accentua la petitor i situa el Regne de Déu en l’àmbit familiar, quan la majoria dels seus oients i dels dirigents jueus parlaven del regne davídic que seria inexpugnable. L’esplendor de les nostres construccions religioses, les basíliques imperials, no s’adiuen amb les hortalisses del meu hort. La segona posa la dona en el mateix nivell que l’home en la construcció del Regne. En les branques de l’arbre que sortirà del gra de mostassa hi faran niu les persones lliures. Del llevat que la dona ha amagat dins tres mesures (tridimensionalitat) en sortiran les persones que conscientment han activat aquest ferment i han ofert pa a tots els famolencs de la terra. Jesús se serveix de les semblances per a «proclamar el que estava amagat des de la creació del món», una variant atestada pel Còdex Beza i per moltíssims manuscrits i versions antigues que ens fa aterrar en el nostre planeta blau tan malmès per les ambicions dels poderosos de la terra i del qual Jesús, servint-se de semblances, intenta també avui fer-nos recuperar el sentit original. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Vaticà i la majoria de mss. afegeixen: «els parlà»; om. D i algunes antigues versions llatines i siríaques. [b] L’edició crítica de Nestle-Aland que s’ha imposat entre els biblistes posa entre claudàtors [kósmou, «del món»], per considerar que, malgrat la seva bona atestació manuscrita, s’hauria de considerar un pleonasme. Ara bé, no és el mateix parlar d’allò que «estava amagat des de la creació», en general, que «des de la creació del món», del nostre món, el planeta Terra, on Déu ha mantingut amagat tot això fins a la vinguda de Jesús. [c] La part més antiga de la tradició manuscrita, conservada pel Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, avalada per les antigues traduccions llatines, presenten l’imperatiu del verb phrazein, «explica’ns», mentre que els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, amb la traducció tardana de la Vulgata, prefereixen l’imperatiu del verb diasaphein, «mostra’ns clarament». [d] La tendència
Diumenge XV de durant l’any // Mt 13,1-23 Còdex Beza
(692 536) Mt 13,1-23 Còdex Beza 13,1 Aquell dia, Jesús va sortir[a] i s’assegué vora el mar. 2 Es congregaren cap a ell multituds nombroses, fins al punt d’haver de pujar ell a la barca[b] i asseure’s-hi, mentre tota la multitud restava dempeus sobre la platja. 3 Els va parlar llargament en paràboles dient: «Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar. 4 Mentre ell sembrava, una part de les llavors va caure al marge del camí,[c] vingueren els ocellots i les devoraren. 5 Una part va caure en el pedregam, on no hi havia gaire terra, i de seguida[d] va germinar pel fet de no tenir fondària de terra; 6 quan sortí el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren. 7 Una altra part caigué entre els esbarzers, i els esbarzers pujaren i les ofegaren. 8 Una altra part caigué sobre la terra bona, i anava donant fruit, una cent, una altra seixanta, una altra trenta. 9 Qui tingui orelles per a escoltar,[e] que escolti.» 10 Llavors s’aproparen els deixebles i li preguntaren: «Per què els parles en paràboles?» 11 Ell, en resposta, els digué: «Perquè a vosaltres ha estat donat conèixer els misteris del Regne dels cels; a ells, en canvi, no ha estat donat. 12 Perquè a qui produeix se li donarà fins que li’n sobri, mentre que a qui no produeix se li prendrà fins i tot allò que té.» 13 Per aquesta raó els parla ell[f] en paràboles: a fi que, per més que mirin, no hi vegin i per més que escoltin, no hi sentin ni comprenguin, no fos cas que es convertissin; 14 llavors es complirà sobre ells la profecia d’Isaïes que deia: «Ves i digues al poble aquest:[g]“Per més que escolteu, no comprendreu,per més que mireu, no hi veureu;15 s’ha espessit el cor del poble aquest,s’han endurit les seves oïdesi han aclucat els ulls,per tal de no veure amb els ulls,ni sentir amb les orelles,ni comprendre amb el cor,ni convertir-se,i els pogués guarir.” 16 «Feliços són, doncs, els vostres ulls perquè hi veuen i les vostres orelles perquè hi senten. 17 En veritat us dic que molts profetes i justos desitjaren veure el que esteu veient vosaltres i no ho pogueren veure, i sentir el que esteu sentint vosaltres i no ho sentiren. 18 Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne i no la comprèn, ve el Maligne i arrabassa el que s’ha sembrat en els seus cors: aquest és el cas del que s’ha sembrat al marge del camí. 20 El que s’ha sembrat sobre el pedregam, aquest és el qui escolta la paraula i de seguida amb alegria l’acull, 21 però no té arrels dintre seu, sinó que és inconstant, i quan es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. 22 El que s’ha sembrat entre els esbarzers, aquest és el qui escolta la paraula, però la preocupació secular i la seducció de la riquesa ofega la paraula i esdevé infructífer. 23 Finalment, el que s’ha sembrat sobre la terra bona, aquest és el qui escolta la paraula i comprèn: llavors dona fruit i produeix, un cent, un altre seixanta, un altre trenta.» La llavor i la terra són bοnes: que donin fruits, depèn de l’oient En l’escena hi ha tres elements articulats en el Còdex Beza: el mar, la barca i la terra bona: «el mar» és indicatiu de l’èxode que emprèn Jesús a fi de distanciar-se de «les nombroses multituds que es congregaren cap a ell»; «la barca» és el lloc on pot ensenyar la comunitat de deixebles, sense interferències alienes; «la terra bona» és l’indret on la llavor pot produir fruits abundants, «cent, seixanta, trenta», tres actituds positives que contrasten amb altres tres de negatives: el marge del camí, el pedregam, els erbarzers. Coneguda com la Paràbola del sembrador, es podria intitular Paràbola dels sis terrenys. Ni el sembrador ni la llavor no són importants: el que és determinant és l’actitud de l’oient. L’acció del sembrador és fonamental, perquè és ell qui té les llavors i les va sembrant arreu. Tota la responsabilitat, en canvi, rau en el qui rep la llavor. Si es manté «al marge del camí» de Jesús, «el Maligne arrabassarà el que ha estat sembrat en els seus cors», i no arribarà ni a germinar. Si cau sobre el pedregam, sense haver-ne tret les pedres i posar-hi fems, germinarà de seguida, «pel fet de no tenir fondària la terra», però a la més petita «tribulació o persecució per causa de la paraula», sucumbirà tot seguit. Si cau sobre els esbarzers, les preocupacions seculars i les seduccions de les riqueses l’ofegaran, i restarà infructífera. Tres situacions negatives representen totes les possibles (tridimensionalitat). Hi ha, però, també tres situacions positives, quan les llavors cauen «en la terra bona», a les quals no hem prestat atenció, perquè allí no hi comptaven els números. Totes elles donen fruit: les unes al cent per u, altres al seixanta i altres al trenta. El que importa és donar fruit, i els fruits són sempre per als altres. Beza conserva l’encapçalament de la profecia d’Isaïes: «Ves i digues al poble aquest: Per més que escolteu…» És possible que els qui el van suprimir se sentissin al·ludits per aquest to tan despectiu… Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Segons el text usual, Jesús va sortir «de la casa/comunitat», sense que s’hi hagi fet cap referència anteriorment. El Còdex Beza, les antigues versions llatines i la siro-sinaítica posen èmfasi en l’acció de «sortir», sense cap complement, indici clar d’èxode. [b] El Còdex Beza determina aquesta barca, on Jesús «assegut a la barca» com a càtedra d’ensenyament, instrueix els seus deixebles, lluny del brogit de «tota la multitud que restava dempeus sobre la platja». [c] L’expressió grega para tên hodon (Mt, Mc i Lc, tots tres Sinòptics dues vegades), més que «al borde del camino» (Biblia de Jerusalén) o «arran del camí» (BCI), indica
Diumenge XIV de durant l’any // Mt 11,25-30 Còdex Beza
(691 535) Mt 11,25-30 Còdex Beza 11,25 En aquell temps, reprenent Jesús la paraula, digué: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills. 26 Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit[a] a la teva presència. 27 Tot m’ha estat entregat pel meu Pare, i ningú no coneix bé el Fill sinó el Pare ni al Pare ningú no el coneix bé sinó el Fill i a qui el Fill el vulgui revelar. 28 Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats,[b] i jo us donaré repòs. 29 Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs Trobant-se Joan Baptista a la presó d’Herodes, en sentir parlar de les obres realitzades per Jesús, li ha enviat uns missatgers demanant-li: «¿Ets tu el qui ha d’obrar el canvi o n’hem d’esperar un altre?» (11,3). Jesús respon no de paraula sinó enumerant-li les obres alliberadores que acaba d’obrar en presència d’ells. Malgrat els dubtes que Joan tenia, l’elogi que fa d’ell és contundent: «No s’ha alçat entre els nats de les dones ningú més gran que Joan, el Baptista», així com, al contrari, la denúncia de la generació present. Avui llegim, a manera de colofó, la reacció anímica de Jesús en forma de reconeixement al seu Pare: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills.» Jesús inverteix la valoració que fa de les persones la societat dominada pels poderosos i posa en primer pla «els senzills». No es pot traduir per infants, si de fet, es tracta de persones capacitades per a ser objecte d’una revelació, que resta amagada als prepotents. Tot seguit, ho recalca: «Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit a la teva presència.» La inversió dels valors que ell propugna ha estat objecte d’aprovació per part de Déu. En dues línies plenes de contingut revela l’íntima relació que s’ha establert entre ell, «el Fill», i Déu, «el Pare», fins al punt que, a partir d’ara, tan sols tenim accés al Pare per mitjà de la revelació que en fa el seu Fill. A partir d’ell, tots els intermediaris, la Llei, Moisès, Joan… són sobrers. A continuació esclata en una crida adreçada als menyspreats per la societat: «Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs. Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.» La crida es fa sentir també avui en el si de totes les esglésies. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Amb un lleuger canvi d’ordre, els text usual posa l’accent en la «complaença», mentre que el Còdex Beza amb molts altres manuscrits posa en relleu el moment en què «ha estat objecte del beneplàcit» de Déu la inversió de valors que Jesús propugna. [b] Amb el perfet perifràstic, el Còdex Beza fa ressortir l’estat de sobrecàrrega que pesa sobre els petits i senzills, afeixugats per tantes lleis i preceptes emesos pels poderosos. Noteu el contrast entre la construcció perifràstica, «esteu sobrecarregats» per l’ensenyament legalista del judaisme contemporani i les observances farisaiques que les recarreguen encara més i «la càrrega lleugera» que juntament amb «el jou suau» descriuen l’ensenyament alliberador de Jesús.
Diumenge XIII de durant l’any // Mt 10,37-42 Còdex Beza
(690 534) Mt 10,37-42 Còdex Beza 10,37 «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.[a] 38 Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi. 39 Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà. 40 Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat. 41 Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà[b], 42 i qui doni de beure a un d’aquests els més petits[c]un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» Qui doni de beure a un d’aquests els més petits, no es perdrà mai la seva recompensa Continuem la instrucció que Jesús adreçà als Dotze abans d’enviar-los en missió a Israel. La primera dita és molt exigent: «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.» La fidelitat dels seus amics ha d’estar per damunt de la família patriarcal o matriarcal. La segona encara és més rigorosa: «Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi.» Més endavant, quan els parlarà de la seva mort imminent, serà encara més categòric: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (16,24). En la tercera dita: «Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà», el verb «trobar» s’ha d’entendre, la primera vegada, amb el matís de «guanyar, obtenir, procurar-se», orientant la seva vida cap al guany i l’èxit personal (vegeu també 16,25). La quarta fa referència al tema de l’acolliment: «Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat», anticipant dues vegades el pronom «a mi», posant èmfasi així en l’acolliment de la seva persona, i ho fa extensiu al Pare que l’ha enviat. Seguidament estén el tema de l’acolliment als membres més febles de la comunitat, als profetes, probablement itinerants: «Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà», i sobretot als deixebles més petits, per haver renunciat a tota mena de poder, que formen part de la comunitat posant-se al servei dels altres: «Qui doni de beure a un d’aquests els més petits un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» El Còdex Beza, ho emfasitza amb l’ús del superlatiu, «aquests els més petits». Jesús mostra una predilecció especial per «els més petits». Més endavant, quan els Dotze discutiran entre ells sobre qui és el més important, els posarà «els petits criats» com a model i els advertirà severament sobre el perill d’escandalitzar-los (18,1-10). Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria de manuscrits, llevat dels còdexs Beza i Vaticà, afegeixen: «i qui estima fill o filla més que a mi, no és digne de mi», a fi de completar el paral·lelisme dels membres que configuren la família i, alhora, constituir una tríada amb la dita que ve a continuació (triple repetició de «no és digne de mi»). [b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits afegeixen: «i qui acull un just per ser un home just, recompensa de just rebrà», aconseguint formar així una segona tríada (repetició de la construcció «per ser un…» i de la menció de la «recompensa»). [c] La frase «un d’aquests els més petits» realça al màxim, amb el superlatiu, els membres més insignificants de la comunitat que Jesús, a dretcient, proposa als Dotze líders del grup com a model. El text usual en minimitza la insignificança, «un d’aquests petits» en reduir-los a nens o infants petits.
Diumenge XII de durant l’any // Mt 10,26-33 Còdex Beza
(689 533) Mt 10,26-33 Còdex Beza 10,26 «No tingueu por de tots ells[a], perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; 27 allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats; 28 i no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar[b] l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos. 29 ¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; 30 més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. 31 Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells. 32 A tot aquell, doncs, que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare que està en els cels; 33 però a qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare que està en els cels.» No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima Jesús acaba d’elegir els Dotze, a fi de desenvolupar la funció que el Pare li encomanà de ser el Messies que havia de reunir les dotze tribus d’Israel. Els adverteix que sofriran persecucions per causa de la manera com ell està decidit a dur a terme el seu encàrrec. La invitació a la confiança que els fa, és vàlida també per a nosaltres en uns moments en què el desconcert s’ha apoderat d’una humanitat que fins ara vivia tan cofoia confiada en les seves institucions i en els seus algoritmes. En el breu espai de vuit versets apareix quatre vegades la invitació a «no tenir por». Les tres primeres, amb una construcció que mira al futur: «No tingueu por de tots ells», d’aquells que «us lliuraran als tribunals del sanedrí i us assotaran a les seves sinagogues» (v. 17); «no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La primera motivació, la fonamenta mitjançant quatre referències a les instruccions que els acaba d’impartir en privat i que a partir d’ara ho hauran de proclamar: «perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats». La segona és molt alliberadora: en nom de la seva religió poden matar-vos, però la vostra vida no la poden immolar en sacrificis. La tercera és una advertència: «tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La quarta invitació, en canvi, mira al present. Per tal d’avalar-la, fa recurs a dues comprovacions que els inviten a la confiança total en el Pare: «¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells». I nosaltres, de qui hem de tenir por? Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Guardeu-vos dels homes que us lliuraran als sanedrins i us assotaran a les seves sinagogues» (Mt 10,17). [b] Tots els manuscrits, llevat del Còdex Beza, repeteixen en aquest verset el verb «matar». Beza, en canvi, empra el verb apokteinô quan parla del «cos» i l’aorist sphaxai quan parla de l’«ànima» (sphazô, «degollar, immolar, sacrificar», verb emprat en l’Apocalipsi en referència a l’Anyell pasqual: Ap 5,6.12; 13,8). Els dirigents jueus (vegeu 10,17) no poden «immolar l’ànima», sinònim de ‘vida’ per a un jueu, a la manera com «immolen/sacrifiquen» els anyells en el Temple.
Santíssim Cos i Sang de Crist // Jn 6,51-59 Còdex Beza
(688 532) Jn 6,51-59[a] Còdex Beza[b] 6,51 «Jo Soc el pa viu, el que ha baixat del cel; si algú, doncs, menja d’aquest pa viurà per sempre, i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» 52 Es posaren a discutir els jueus entre ells dient: «Com pot aquest[c] donar-nos la seva carn a menjar?» 53a Jesús els assegurà: [[6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.»]] 6,56b«En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Com em va enviar el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 59 Digué això mentre ensenyava a la sinagoga, a Cafarnaüm, en dia de sàbbat. Parèntesi eucarístic inserit posteriorment en el discurs de Jesús sobre el pa de vida Avui, festivitat del Corpus (un dels tres dijous més brillants que el sol), llegim el final del Discurs sobre el pa de vida. Molts comentaristes coincideixen en què la part referent a l’Eucaristia (cos i sang de Crist) no formava part de la discussió sostinguda per Jesús amb els jueus a la sinagoga de Cafarnaüm. Si, en comptes de seguir el text alexandrí, acceptat com a base de les edicions crítiques i traduccions modernes, s’haguessin fixat en el plus que ens conserva el Còdex Beza (en cursiva), haurien comprovat que el parèntesi eucarístic: «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida», no és res més que un doblet afegit, a principis del s. ii, a la resposta original de Jesús a la interpel·lació dels jueus: «Com pot aquest donar-nos la carn a menjar?», a saber: «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell… Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi aquest pa viurà per sempre.» En el duplicat que hem llegit avui s’ha passat de «prendre el cos del Fill de l’home» a parlar de la seva carn i sang, un tema, el de la sang, inacceptable a οϊdes del jueus (els hauria sonat a antropofàgia), ja que segons ells la sang era sinònim de vida. El parèntesi eucarístic inserit posteriorment té sentit per a nosaltres, que ho prenem en sentit metafòric: «El qui menja la seva carn i beu la seva sang —la del Fill de l’home— té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.» La influència abassegadora de les cartes paulines, en especial als Corintis, induí a redactar aquest doblet. En el Còdex Beza hi figuren tots dos. Més tard s’eliminà l’original i ens hem quedat amb el duplicat. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] M’he pres la llibertat d’afegir-hi el v. 59, per tal d’informar els lectors sobre la localització d’aquesta discussió, però he prescindit de comentar-lo. [b] En cursiva: Text conservat tan sols pel Còdex Beza. Entre claudàtors [[-]]: Afegitó introduït posteriorment per membres de l’anomenada escola joànica. En negreta: Informacions sobre el complicat estat actual del text. [c] El pronom «aquest» adquireix un to despectiu, el mateix to exactament de la murmuració anterior dels jueus: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill d’en Josep, de qui nosaltres coneixem el pare i la mare? Com és que diu de si mateix que ha baixat del cel?» (v. 42). [d] A fi de visualitzar aquest doblet, acararé alguns trets de la resposta original de Jesús (columna de l’esquerra) amb els corresponents de la que se li atribuí posteriorment (columna de la dreta). Original Doblet 6,56b «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Tal com m’envià el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi (…). 58b El qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna (…). 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell.»
Diumenge V de Pasqua // Jn 14,1-12 Còdex Beza
(683 527) Jn 14,1-12 Còdex Beza 14,1 Llavors digué als seus deixebles:[a] «Que no es torbi el vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2 En la comunitat del meu Pare hi ha moltes estances; si no, ¿us hauria dit que vaig a preparar-vos un lloc? 3 I quan me n’hagi anat a preparar-vos un lloc, vindré de nou i us prendré amb mi, a fi que allà on soc jo, hi sigueu també vosaltres. 4 I allà on vaig, ja ho sabeu i en sabeu el camí.» 5 Li diu Tomàs, el qui anomenen Bessó[b]: «Senyor, no sabem on vas; com, doncs, en sabrem el camí?» 6 Jesús li respon: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare si no és per mi. 7 Si em coneixeu a fons, coneixereu també el meu Pare; per tant, des d’ara el coneixeu i l’heu vist.» 8 Li diu Felip[c]: «Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou.» 9 Jesús li respon: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. I ¿com és que tu dius: “Mostra’ns el Pare”? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us he dit, no les dic pel meu compte; és el Pare que resta en mi qui fa les seves obres. 11 Creieu-me: el Pare està en mi i jo estic en el Pare; si més no,creieu per les obres mateixes. 12 En veritat, en veritat us dic: el qui creu en mi, les obres que jo faig, també ell les farà, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.» Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí? L’incís inicial: «Llavors digué als seus deixebles» (*14,1), conservat tan sols pel Còdex Beza, enllaçava, en la primera redacció d’aquest escrit, amb l’ensenyança que Jesús acabava d’impartir sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Una vegada remodelada l’obra, amb la denúncia d’un traïdor, «Judes, fill de Simó, de Cariot», i l’anunci de la futura triple negació de Pere, passatges tots ells inserits per l’autor en segona redacció (**13,18-38), eliminaren aquest incís (no el trobareu, per tant, en el text usual), considerant que era superflu. De fet, però, Jesús encetava amb ell el relativament breu Discurs de comiat que cloïa amb una intimació: «Arriba el príncep d’aquest món… Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí!» (*14,30-31). El comiat de Jesús ha estat interromput per tres intervencions de membres dels Dotze: Tomàs, Felip i Judes, no el de Cariot. Totes tres comencen de la mateixa manera, amb el verb «dir» en temps present: «Li diu», emfatitzant-ne la vivor, seguides del títol amb què els deixebles s’adrecen a Jesús com a «Senyor». Les dues primeres respostes comencen també de la mateixa manera, en temps present: «Li diu Jesús»; la tercera és molt solemne, en temps passat: «Jesús respongué i digué.» Pel que fa a la primera intervenció, el nom de «Tomàs» va seguit, sempre segons el Còdex Beza, d’una explicació-traducció del nom arameu, «el qui anomenen (activat, en temps present) Bessó», reactivant així la primera bessonada de la Bíblia (Gn 25). Tomàs representa aquí el paper de l’incrèdul Esaú: «Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí?», i Jesús el de Jacob: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida.» Pel que fa a la segona, Felip demana a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare», i Jesús li retreu: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip?» En aquest «vosaltres» Jesús, avui, ens ha encabit a tots nosaltres, els creients. La tercera intervenció l’haurem de llegir en privat. [a] La revelació que un del grup seria un traïdor, amb la seva consegüent sortida de Judes del grup, i l’anunci de la futura triple negació de Pere, ampliacions de segona redacció (**Jn 13,18-38), havien interromput l’ensenyança que Jesús havia iniciat sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Amb aquest incís, conservat tan sols pel Còdex Beza, però present ja en algunes antigues versions llatines i siríaques, Jesús enceta el discurs de comiat encoratjant els seus deixebles. [b] Segons el Còdex Beza, d’aquesta explicació-traducció del nom de Tomàs, present altres tres vegades en passatges pertanyents a la segona redacció (**Jn 11,16; 20,24 i 21,2), n’hi hauria constància ja aquí, en la primera redacció. La insistència (4× en total), sense que se’ns reveli el nom de l’altre bessó, a un jueu bon coneixedor de la Torà li portarà a la memòria la primera bessonada que es menciona en la Bíblia, Gènesi 25, Esaú i Jacob: «Hi ha dues nacions en el teu ventre (de Rebeca); dos pobles naixeran de les teves entranyes. Un serà més fort que l’altre, el més gran servirà el més petit»: Esaú va ser el primer en sortir, però es va vendre la primogenitura per un plat de llenties. Si resseguim la història d’Israel, Jacob fou l’avantpassat del poble d’Israel, mentre que Esaú ho fou dels Edomites. En el Quart Evangeli, Tomàs interpretarà el paper d’Esaú i Jesús el de Jacob. Això requeriria una llarguíssima explicació. [c] Felip, en contrast amb l’incrèdul Tomàs, fou el primer deixeble a qui Jesús invità al seguiment (Jn 1,43-44). Juntament amb Andreu, dos noms grecs, naturals ambdós de Betsaida, seran els qui presentaran a Jesús uns pagans de llengua grega que el volien veure (12,20-23).
Diumenge III de Pasqua // Lc 24,13-35 Còdex Beza
(681 525) Lc 24,13-35 Còdex Beza 24,13 N’hi havia dos que se n’anaven del grup,[a] aquell mateix dia, cap a una aldea que distava seixanta estadis de Jerusalem, de nom Ulammaús.[b] 14 Conversaven entre ells sobre tots aquests esdeveniments. 15 I succeí que, mentre ells conversaven i discutien, Jesús en persona se’ls acostà i es va posar a caminar amb ells. 16 Els seus ulls estaven retinguts, de manera que no el reconeixien. 17 Ell digué: «Quines són aquestes paraules que us intercanvieu entre vosaltres mentre camineu abatuts?» 18 Replicà un d’ells que tenia per nom Cleopàs[c] i li digué: «¿Tu ets l’únic foraster a Jerusalem? ¿No saps el que hi ha passat aquests dies?» 19 Ell li preguntà: «Què ha passat?» «El cas de Jesús el Natzoreu,[d] que fou un baró profeta poderós de paraula i d’obra en presència de Déu i de tot el poble: 20 com aquest el lliuraren els summes sacerdots i els nostres dirigents perquè fos sentenciat a mort, i el crucificaren. 21 Nosaltres, tanmateix, esperàvem que ell seria el qui havia de llibertar Israel. Mentre que ara, a més de tot això, ja som al tercer dia amb el d’avui d’ençà que han passat aquestes coses. 22 Encara més, algunes dones ens han esparverat: han anat de bon matí al sepulcre 23 i, no havent trobat el seu cos, han tornat dient haver vist una aparició d’àngels, que asseguren que ell viu. 24 Han anat alguns dels qui són amb nosaltres al sepulcre i ho han trobat realment com havien dit les dones; però a ell no l’hem vist.»[e] 25 Ell, però, els reprotxà: «Oh insensats i lents de cor referent a tot allò que anunciaren els Profetes, 26 a saber, que calia que patís tot això el Messies i així entrar a la seva glòria!» 27 I començà, a partir de Moisès i tots els profetes, a interpretar-los en les Escriptures el que es referia a ell. 28 Mentrestant, s’aproparen a l’aldea on es dirigien; ell va fingir d’anar més enllà. 29 Ells el van pressionar dient: «Queda’t amb nosaltres, que cap al tard ha declinat del tot el dia.» I entrà per quedar-se en companyia d’ells. 30 Succeí que, un cop recolzat ell a taula, prenent un pa pronuncià una benedicció i el compartí amb ells. En prendre ells el pa de les seves mans, 31 se’ls obriren els ulls[f] i el reconegueren; ell fonedís es feu d’ells. 32 Ells, però, es digueren entre ells: «¿No estava el nostre cor ben velat,[g] mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les Escriptures?» 33 S’aixecaren entristits[h] i, en aquell instant, se’n tornaren a Jerusalem; trobaren reunits els Onze i els qui eren amb ells 34 i els referien:[i] «Realment s’ha aixecat el Senyor i s’ha aparegut a Simó.» 35 I ells mateixos contaven el que havia passat pel camí i que se’ls havia donat a conèixer en la fracció del pa. ¿Emaús o Ulammaús, l’antic nom de Betel? Començant pel nom «Ulammaús», i no el sòlit «Emaús», tota l’escena sona altrament si la llegim seguint la versió que ens ofereix el Còdex Beza. Els canvis que s’hi han anat introduint en les successives còpies que s’han intercanviat les grans Esglésies de l’arc mediterrani, presenten l’escena en termes molt positius, que amaguen una sèrie de trets molt crítics que Lluc volgudament hi hauria imprès. Des de la nostra presa de conciència moderna, on la raó ho domina tot, llegim amb mentalitat racional escrits del segle primer en què encara predominava la conciència mítica. D’aquí que, a partir de les nostres sofisticades tècniques d’interpretació, hàgim arribat a convèncer-nos que ho hem entès, sense haver-nos capbussat en el llenguatge mític que emprà Lluc. L’escena ens recorda la fugida de Jacob després que s’apoderés fraudulentament de la primogenitura del seu germà Esaú. Ulammaús seria l’antic nom de Betel, del santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà, a partir de la pedra que s’havia posat per capçal i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli (llegiu Gn 27,10-19). Els nostres dos deixebles, un d’ells seria Simó sota el pseudònim de Cleopàs, fugien de Jerusalem després del que havia ocorregut. Jesús els ha sortit a l’encontre i intenta recuperar-los. Tot i que se’ls obriren els ulls i el reconegueren en prendre ells el pa de les seves mans, s’aixecaren entristits, ja que, mentre Jesús feia camí amb ells, el seu cor estava completament velat quan els obria el sentit de les Escriptures. No han entès l’aparició de Jesús a guisa d’un foraster que se’ls ha acostat i s’ha posat a caminar amb ells, si bé s’han adonat, mentre compartien el pa, que Jesús havia ressuscitat. Quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut per sempre. En tots els relats d’aparicions de Jesús hi trobem incoherències, pors, incredulitat. Nosaltres ho hem suplert amb grans manifestacions glorioses. Però, aleshores, no podem reconèixer la seva presència constant caminant al costat nostre. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El text usual diu simplement: «I heus aquí que dos d’ells», mentre que segons el Còdex Beza, aquests «dos que se n’anaven del grup», s’han separat del grup de deixebles. [b] En comptes d’aquest nom, presentat com un nom real, «de nom Ulammaús», el text usual el supleix per un pseudònim, «que tenia per nom Emaús». «Ulammaús» es presenta en Gn 28,19 lxx com l’antic nom de Betel. Segons això, els dos deixebles, decebuts pel que havia passat, estarien refent el camí de Jacob el qual, després d’haver-se emparat fraudulentament de la benedicció que pertocava al seu germà Esaú, hagué de fugir lluny d’ell (Gn 27–28). Així també, els deixebles de Jesús, que l’havien traït/negat, fugien lluny de Jerusalem quan en veieren les conseqüències. [c] Segons el text usual, es tractaria d’un nom real, «de nom Cleopàs», mentre que el Còdex Beza i altres molts manuscrits el presenten com un pseudònim, «que tenia per nom Cleopàs». [d] El Còdex Beza cenyeix la pregunta de Jesús,
Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor
(679 523) Mt 28,1-10 Còdex Beza 28,1 Molt després del gran Sàbbat, quan resplendia el primer dels sàbbats setmanals,[a] anà Maria Magdalena i l’altra Maria a observar el sepulcre. 2 Tot d’una es produí un gran terratrèmol: és que un àngel del Senyor, que havia baixat del cel, s’atansà, feu rodolar la llosa i s’assegué damunt d’ella. 3 El seu aspecte era com d’un llamp, i el seu vestit, blanc com neu. 4 De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i es van quedar com morts. 5 L’àngel s’adreçà a les dones i els digué: «Deixeu de tenir por vosaltres, prou sé que busqueu Jesús, el Crucificat. 6 No és aquí, car s’ha aixecat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on el Senyor[b] havia estat posat. 7 I ara aneu de pressa a dir als seus deixebles: “S’ha aixecat i us precedeix a Galilea, allà el veureu.” Us ho tinc dit.»[c] 8 Elles sortiren[d] de pressa del sepulcre, amb por i gran alegria, i van córrer a anunciar-ho als seus deixebles. 9 Tot d’una, en Jesús va anar a l’encontre[e]d’elles i les saludà dient: «Salve!» Elles s’atansaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren. 10 Llavors en Jesús els diu: «No tingueu por; aneu-vos-en, anuncieu als meus germans que se’n vagin a Galilea. I allà em veureu.»[f] Jesús diu a les dones: «Anuncieu als meus germans que se’n vagin a galilea. I allà em veureu» El Diumenge de Pasqua més estrany i inesperat de la meva vida, em trobava confinat a l’ermita de St. Pere de Reixac. Avui —em deia llavors— no pujarà ningú a compartir l’Eucaristia. Tanmateix estarem connectats, la Carme i jo, amb tots vosaltres que teniu l’esperit ben obert per sintonitzar amb Jesús ressuscitat. Aquesta sintonia no coneix cap mena de fronteres, racials, polítiques, religioses o econòmiques: és la sintonia del mateix Esperit que va fer aixecar Jesús d’entre els morts. Aquell matí, ‘quan resplendia el sol del primer dels sàbbats setmanals’, no vam anar al sepulcre, com feren Maria Magdalena i Maria, la mare de Jesús, perquè aquell sepulcre havia quedat buit per sempre. Però el mateix àngel del Senyor que va fer rodolar la llosa del sepulcre ha fet rodolar la llosa que pesava sobre els nostres caps i s’ha assegut damunt d’ella per impartir-nos una lliçó. Igual que s’adreçà a aquelles dones espaordides, com a portaveu de Jesús ressuscitat ens asserena en aquests moments en què estem estressats per tantes i tantes males notícies que no paren de comptar morts o gent infectada per un virus diminut que ha qüestionat les nostres seguretats. El mateix que va dir a les dones ens ho anuncia també a nosaltres: ¡Deixeu de tenir por, vosaltres!; prou sé que buscàveu Jesús, el Crucificat. No és aquí en el sepulcre on van posar el Senyor’ que també estava ben confinat. Tampoc no ens diu que ‘anem a Galilea’, sinó a qualsevol indret de la terra on hi hagi gent oberta que està esperant aquesta bona notícia. Cal que ‘sortim de pressa’ del món de seguretats darrere el qual ens havíem parapetat, per ‘anar a l’encontre’ de l’altre, com feu Jesús amb les dones. Ell ens saludarà dient: «¡Salve!», i nosaltres ‘ens atansarem i ens li abraçarem als peus per adorar-lo’. ‘No tingueu por’, ens repeteix, ‘aneu-vos-en‘ d’aquest lloc de mort, ‘i anuncieu als meus germans’, a totes i cada una de les persones amb les quals contacteu en l’esperit, que «allà em veureu», sense moure-us de casa. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Els jueus anomenaven ‘el gran Sàbbat’ el dia de Pasqua, festa que variava cada any segons el dia en què s’esqueia la primera lluna plena del nou any (15 del mes de Nissan); en canvi, els sàbbats setmanals queien sempre en dissabte. Segons Mateu, Jesús hauria ressuscitat el primer sàbbat setmanal (dissabte sant) de bon matí. [b] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb alguns altres manuscrits, ometen «el Senyor», i així consta en l’edició crítica més moderna, una lliçó que ens han conservat, en canvi, el Còdex Beza i la majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, així com les antigues versions llatines i siríaques. En boca de l’àngel, «el Senyor» no es pot referir més que a Déu, amb qui Jesús s’identificava sovint quan afirmava «Jo Soc…», conscient que era el seu representant a la terra. [c] Vegeu Mt 26,32. [d] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb altres tres manuscrits majúsculs, canvien el verb «sortir», molt ben atestat pel Còdex Beza i per la majoria de manuscrits, pel verb «anar-se’n», un verb que no té cap connotació d’èxode personal, «l’èxode» precisament que fan tot seguit Maria Magdalena i l’altra Maria, la mare de Jesús (vegeu Mt 27,56.61), distanciant-se del sepulcre; per això tot seguit Jesús «va anar a l’encontre» d’elles. [e] Els mateixos manuscrits que han canviat el verb «sortir» per «anar-se’n», conseqüentment recanvien el verb «va anar a l’encontre» (apêntêsen), que connota voluntarietat i proximitat, pel verb «sortir al pas» (hypêntêsen), més distant. [f] El Còdex Beza empra la mateixa expressió, «i allà em veureu», que més amunt «un àngel del Senyor» havia anunciat a Maria Magdalena i a la mare de Jesús perquè ho comuniquessin als deixebles de Jesús, però que ara Jesús en persona ho repeteix a les dones. En canvi, el text usual canvia la segona persona del plural per la tercera, «i allà em veuran», referint-ho als deixebles. El masclisme ha imposat les seves lleis ben aviat en l’església primerenca, privant-nos de la invitació que Jesús adreçava a los dones perquè també elles anessin a Galilea per veure’l ressuscitat. És el mateix ardit que podem comprovar en Mc 16,7, on el Còdex Beza posava en boca del «jove revestit d’una vestidura blanca», símbol del Ressuscitat, l’anunci que les dones havien de repetir als deixebles de Jesús i a Pere, en particular, a saber, que els precedeix a Galilea i que «allà em veureu», expressió aquesta última que la gran majoria de manuscrits han canviat per «allà em
