Diumenge XXVIII de durant l’any
(705 549) Mt 22,1-14 Còdex Beza 21,45 Els summes sacerdots i els ancians del poble, en adonar-se que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells, 46 intentaren agafar Jesús, però tenien por de les multituds, ja que el tenien com un profeta. 22,1 Llavors Jesús reaccionà i els parlà de nou en paràboles, dient: 2 «El Regne dels cels és semblant a un home[a] rei que celebrà el banquet de noces del seu fill. 3 Envià els seus servents a cridar els convidats a les noces, però no hi volgueren anar. 4 Novament envià uns altres servents a dir-los: “Digueu als convidats: Mireu, ja tinc preparat el meu banquet, els meus vedells i els animals engreixats ja han estat degollats i tot està preparat: veniu a les noces.” 5 Però ells, sense fer-ne cap cas, se n’anaren, els uns, al seu propi camp; els altres, als seus negocis; 6 la resta, agafaren els seus servents i els maltractaren i mataren. 7 El rei aquell, en sentir-ho, s’aïrà i, havent enviat la seva tropa, exterminà aquells assassins i els cremà la ciutat.[b] 8 Aleshores diu als seus servents: “La boda està preparada, però els convidats no n’eren dignes. 9 Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i a tots els qui trobeu convideu-los a les noces.” 10 Els seus servents sortiren pels camins i congregaren tots els qui van trobar, tant dolents com bons, i la boda s’omplí dels comensals.[c] 11 En entrar el rei per veure els comensals, s’adonà que hi havia un home que no duia vestit de boda, 12 i li diu: “Amic, com és que has vingut aquí sense vestit de boda?” Però ell es quedà mut. 13 Aleshores el rei digué als servents: “Agafeu-lo pels peus i les mans i llanceu-lo a la tenebra més forana; allí hi haurà el plor i el petar de dents.” 14 Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»[d] El Regne de Déu té certa semblança amb un home rei que celebrà unes noces per al seu fill «Els summes sacerdots i els ancians del poble, en adonar-se que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells, intentaren agafar Jesús, però tenien por del poble» (21,45-46). «Llavors Jesús reaccionà i els parlà de nou en paràboles.» És la tercera d’un conjunt de paràboles destinades als dirigents d’Israel, en el marc del Temple. Totes tres tenen com a protagonista «un home que tenia dos fills» (I), «un home amo de casa que plantà una vinya» (II), i «un home rei» (III), on «home» figura sempre al principi per mostrar la humanitat de Déu, amb qui és comparat. Les dues primeres tenen com a tema central «la vinya»: en un principi Déu l’hauria confiada a tota la humanitat; però, en refusar de treballar-la, la confià a Israel, el qual, malgrat que acceptà la Llei, no li fou fidel, fins al punt que els recaptadors i les prostitutes li han pres la davantera (I); Déu tractà amb delicadesa la vinya d’Israel, esperant que li aportés fruits, però els vinyaters mataren els seus servents quan anaren a collir-los (II). La tercera paràbola està centrada en el banquet de noces que Déu prepara per al seu Fill, a qui havien matat els vinyaters: ara prepara el banquet de noces definitiu, però els primers convidats no se n’han fet dignes. Sense immutar-se, a diferència del «rei aquell que, en sentir-ho, s’aïrà i, havent enviat la seva tropa, exterminà els assassins», envia de nou els seus servents perquè vagin «per les cruïlles dels camins» del món i convidin tothom qui trobin, dolents i bons, a les noces del seu Fill. El banquet s’omplí de comensals: «pobres, invàlids, cecs i coixos», com detallarà Lluc (Lc 14,21). Per a poder-hi participar posa una sola condició: que portin «el vestit de boda» que cada un haurà adquirit amb les bones obres. Lluc s’absté de transcriure-ho. A Mateu li encanta el que fa referència al judici final. Clou les tres semblances amb una dita que ens invita a reflexionar: «Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En el conjunt de tres paràboles destinades a impartir una lliçó als dirigents d’Israel, tan cofois de ser el poble elegit, figura en l’encapçalament el terme «home»: «Un home tenia dos fills» (Mt 21,28), totes les nacions, el fill gran, i Israel, el petit (I); «Hi havia un home amo de casa que plantà una vinya», la vinya d’Israel que els vinyaters homicides, després de matar els profetes, mataren també el seu Fill (II); «un home rei que celebrà el banquet de noces del seu fill» (III). Notem que, quan el rei anà a veure els comensals que els servents havien trobat «per les cruïlles dels camins» del món, veié «un home que no duia vestit de boda». L’època del Messies que Israel esperava ha quedat clavada en el rètol de la creu. Els nous convidats no són els qui es consideraven justos i menyspreaven la resta dels homes, sinó els «homes», la humanitat sencera. Fins i tot a l’«home que no duia vestit de boda» li diu «amic», com havia fet també amb els qui murmuraven perquè només havien rebut el jornal convingut (20,13): Déu, Pare de Jesús, es fa com ell amb els més marginats de la societat, representats pels cobradors de tributs i les prostitutes, confia la vinya als qui li reportin fruits i no als qui tan sols observen la Llei de paraula i són infructífers, va pels camins de la seva creació buscant arreu els pobres, els invàlids, els cecs i els coixos. Jesús no para de mostrar-nos la cara bonica de Déu, no la que han creat, per als seus interessos inconfessables, els poderosos del món. [b] En la paràbola anterior dels vinyaters homicides, després que aquests haguessin donat mort al fill de l’amo i l’haguessin tret fora de la vinya (ordre dels mots del Còdex Beza), de sobte Jesús canvià el subjecte, passant d’«un home amo de casa
Diumenge XXVII de durant l’any // Mt 21,33-43 Còdex Beza
(704 548) Mt 21,33-43 Còdex Beza Jesús continua interpel·lant els summes sacerdots i els ancians del poble: 21,33 Escolteu una altra paràbola: «Hi havia un home amo de casa que plantà una vinya, l’envoltà d’una tanca, excavà en ella un cup, hi edificà una torre de guàrdia, l’arrendà a uns vinyaters i s’absentà. 34 Quan, però, s’apropà el temps dels fruits, envià els seus servents als vinyaters, per tal de percebre’n els fruits. 35 Els vinyaters, havent agafat els seus servents, a l’un l’apallissaren, a un altre el mataren, a un altre l’apedregaren. 36 De nou, doncs, envià uns altres servents, més nombrosos que els primers, i feren amb ells el mateix. 37 Més tard, però, els envià el seu fill dient-se: “Al meu fill, el respectaran.” 38 Però, en veure els vinyaters el fill, es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu. Vinga, matem-lo i quedem-nos amb la seva herència.” 39 I, havent-lo agafat, el mataren i el van treure fora de la vinya.»[a] 40 «Quan vingui, doncs, el Senyor de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» (pregunta Jesús als dirigents jueus).[b] 41 Li responen (els summes sacerdots i els ancians del poble): ”A aquells miserables els donarà una mort miserable i arrendarà la vinya a altres vinyaters, que li reportin els fruits en els temps respectius.” 42 Jesús els interpel·la: «¿No heu llegit mai en les Escriptures: “La pedra que els constructors rebutjaren, aquesta ha esdevingut la pedra angular? De part del Senyor s’ha esdevingut això i és estrany als vostres ulls!”[c] 43 Per això us dic: “El Regne de Déu us serà pres, i serà donat a una nació que el faci fructificar.”»[d] [45 En sentir-ho[e] els summes sacerdots i els ancians del poble, s’adonaren que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells 46 i intentaren agafar Jesús, però tenien por del poble.] El mataren i el van treure fora de la vinya Jesús continua interpel·lant els summes sacerdots i els ancians del poble adduint-los una segona paràbola, la dels vinyaters homicides. Es tracta d’una paràbola entremesclada de trets al·legòrics on cada tret té el seu significat: l’«home amo de la casa» i «senyor de la vinya» és Déu; «la vinya» és Israel, el primer poble escollit a qui l’arrendà perquè li donés els seus fruits; «els servents», enviats els uns rere els altres, són els profetes; «el seu fill», Jesús, que «el mataren i el van treure fora de la vinya», com conserva encara el Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines i Ireneu, i no com el text usual: «el van treure fora de la vinya i el mataren», és a dir, li donaren mort fora de les muralles de Jerusalem, una interpretació historicitzant que Lluc conscientment farà seva en la Demostració a Teòfil, ex summe sacerdot. Els «vinyaters» homicides representen els dirigents religiosos («summes sacerdots») i polítics («ancians del poble») del poble escollit; els «altres vinyaters» a qui «arrendarà la vinya» són ara «els qui li reporten els fruits en els r temps espectius», totes les persones lliures que treballen la terra, la «nació que la fa fructificar». La «tanca», el «cup» i la «torre de guàrdia» han estat destruïts; «la vinya» ja no té fronteres: quan, després de matar-lo, «el van treure fora de la vinya», Jesús feu que la vinya estengués les seves sarments per tot el nostre planeta. Déu, Pare de Jesús, no cova cap mena de venjança com feu el «senyor de la vinya»: Jesús ha deixat de banda el llenguatge reivindicatiu i ha fet seu el llenguatge de l’amor, de l’amor desinteressat, que Déu esperava que algun dia el Fill de l’home, ja madur, ple d’Esperit Sant, arribés a expressar, encarnant tot el seu projecte creador. Per això el Còdex Beza ha canviat el to del Salm 117,23: «De part del Senyor s’ha esdevingut això i és estrany als vostres ulls!», als ulls dels dirigents jueus i de tots els qui pretenen encara avui apoderar-se de la vinya. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria de manuscrits (entre ells els còdexs Vaticà i Sinaític) llegeixen, canviant l’ordre de les paraules: «el van treure fora de la vinya i el mataren», com una espècie d’excomunió que culmina amb la mort. Com ja he comentat en l’homilia, se cenyeixen al sentit històric dels termes «treure fora» i «matar», com si fossin dues accions consecutives. El Còdex Beza, avalat per un còdex majúscul, les antigues versions llatines anteriors a la Vulgata, Ireneu i Lucífer de Càller i seguint de prop Mc 12,9, entén que no s’acontentaren amb l’acció física de matar-lo, sinó que, després de matar-lo, moralment expulsaren el seu nom fora d’Israel perquè ningú no pogués reivindicar-ne l’herència. És l’equivalent a una excomunió o a una declaració d’algú com a heretge post mortem. [b] Sense solució de continuïtat, Jesús ha passat de la proposta de la paràbola d’«un home amo de casa (oikodespotes) que plantà una vinya» a «el Senyor (ho kyrios) de la vinya». Aquest canvi de subjecte és molt important, de tal manera que la interpel·lació que Jesús ara formularà va més enllà del terrible final de la paràbola i la situa en la situació històrica present dels dirigents jueus que, quan s’adonaran que la paràbola anava per ells, decidiran de matar-lo. [c] El canvi del pronom «nostres» per «vostres» del Salm 117,23 lxx pel Còdex Beza i altres manuscrits i antigues versions coptes, capgira el to de la frase en prendre el terme grec thaumastós en mal sentit, anticipar l’interrogant al terme del verset precedent i posar una admiració al final d’aquest verset (en l’antiga escriptura no hi havia signes d’interrogació ni d’admiració): «De part del Senyor s’ha esdevingut això i és estrany als vostres ulls!» Jesús ho tiraria així en cara als dirigents d’Israel. [d] La majoria de manuscrits (entre ells els còdexs Vaticà i Sinaític) hi afegeixen una glossa, presa sens dubte de Lc 20,18: «Tothom qui caigui sobre aquella pedra serà destrossat, però sobre qui caigui, l’aixafarà» (v. 44). El Leccionari litúrgic,
Diumenge XXVI de durant l’any // Mt 21,28-32 Còdex Beza
(703 547) Mt 21,28-32 Còdex Beza Jesús interpel·la en el Temple els summes sacerdots i els ancians del poble: 21,28 «Què us en sembla?[a] Dos fills tenia un home. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui, treballa a la vinya.” 29 Ell, en resposta, digué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i va anar a la vinya. 30 Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig de seguida.” I no hi anà. 31 “Quin d’aquests dos, els pregunta, va fer la voluntat del Pare?” Li responen: “El darrer.”»[b] Jesús els diu: «En veritat us dic que els recaptadors de tributs i les prostitutes us prenen la davantera en el Regne de Déu. 32 Perquè vingué Joan a vosaltres pel camí de la justícia, i no vau creure en ell, mentre que els recaptadors i les prostitutes cregueren en ell. Vosaltres, però, en veure-ho, per ventura us heu penedit més tard fins a creure en ell?»[c] Quin dels dos fills va fer la voluntat del pare, el primer o el darrer? Una perícopa breu, de la qual tenim tres versions, indici que s’han introduït al llarg de la seva transmissió correccions deliberades que n’han canviat el sentit. Com sempre, segueixo la versió del Còdex Beza, i no l’usual, que es basa avui en el Sinaític i no, com de costum, en el Vaticà. Els summes sacerdots i els ancians del poble havien requerit Jesús que els digués amb quina autoritat actuava, i aquest els hauria fet una contra pregunta; si la responien, els diria com actua ell: «El baptisme de Joan era del cel o obra dels homes?» Adonant-se que si responien que era obra de Déu, els objectaria: «Per què no el vau creure?» i que si deien que era cosa humana, s’exposaven al rebuig del poble, respongueren que no ho sabien. Avui Jesús ens convida a reflexionar: «Què us en sembla? Dos fills tenia un home. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui i treballa a la vinya.” Ell respongué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i se’n va anar a la vinya. Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig de seguida.” I no hi anà. “Quin d’aquests dos la voluntat del Pare va fer?”, els pregunta. Responen: “El darrer.”» Segons això, els dirigents jueus haurien admès que havien secundat la voluntat de Déu només de paraula, però que de fet no havien anat a treballar a la vinya. D’aquesta manera haurien salvat el tipus, afirmant que des d’un principi ells, els representants d’Israel, havien acceptat plenament la Torà, si bé degut a la feblesa humana li haurien restat infidels. Jesús no es mossega la llengua: «En veritat us dic que els recaptadors de tributs i les prostitutes us prenen la davantera en el Regne de Déu. Perquè vingué Joan a vosaltres pel camí de la justícia, i no vau creure en ell, mentre que els recaptadors i les prostitutes cregueren en ell.» I tot seguit rebla el clau: «Vosaltres, però, en veure-ho, per ventura us heu penedit més tard fins a creure en ell?» No hi ha més preguntes. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Paràbola dels dos fills, en tres versions diferents: Còdex Beza «Què us en sembla? Dos fills tenia un home. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui a treballar a la vinya.” Ell, en resposta, digué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i va anar a la vinya. Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig de seguida.” I no hi anà. “Quin d’aquests dos, els pregunta, la voluntat del pare va fer?” Li responen: “El darrer.”» Còdex Sinaític «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui, treballa en la vinya.” Ell, en resposta, digué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i hi va anar. Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig.” I no hi anà. “Quin d’aquests dos, els pregunta, va fer la voluntat del pare?” Li responen: “El primer.”» Còdex Vaticà «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui, treballa en la meva vinya.” Ell, en resposta, digué: “Jo, senyor, hi vaig.” I no hi va anar. Apropant-se al segon digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i hi va anar. “Quin d’aquests dos, els pregunta, va fer la voluntat del pare?” Li responen: “L’últim.”» [b] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines i siríaques, llegeix: «El darrer», que representa, en quant a fill menor, Israel, disposat des d’un principi a secundar la voluntat de Déu, tot i que després no hi fou fidel; «el primer», en canvi, representaria totes les nacions paganes, excepte Israel, que si bé en un principi es negaren en rodó a anar a treballar a la vinya, després s’hi repensaren i hi anaren. El text oficial que llegirem avui, basat aquesta vegada en el Còdex Sinaític i bona part dels mss. uncials i minúsculs, llegeixen: «El primer», considerant que Israel, representat aquí pels summes sacerdots i els ancians del poble (21,23), malgrat que en un principi s’havia negat a anar a la vinya, més tard s’hi repensà i hi va anar, mentre que el segon fill, que representaria les nacions paganes, digueren només de paraula que hi anaven, però no anaren a treballar mai a la vinya. Finalment, el Còdex Vaticà, que generalment porta la veu cantant, amb uns quants mss., inverteix del tot l’ordre de la frase: «Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui i treballa a la meva vinya.” Ell respongué: “Jo, senyor, hi vaig.” I no hi va anar. Apropant-se al segon digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “No vull.” Més tard se’n penedí i hi va anar. “Quin d’aquests dos va fer
Diumenge XXV de durant l’any //
Mt 20,1-16 Còdex Beza (702 546) Mt 20,1-16 Còdex Beza 20,1 «S’assembla el Regne dels cels a un home amo de la casa que va sortir de bon matí a contractar treballadors per a la seva vinya. 2 Havent convingut amb els treballadors per un denari al dia, els envià a la seva vinya. 3 Tot travessant, cap a l’hora tèrcia en trobà uns altres que s’estaven a la plaça parats. 4 També a aquests els digué: “Aneu-vos-en també vosaltres a la vinya, i el que sigui just us ho donaré.” 5 Ells se n’anaren. Novament, havent sortit cap a l’hora sexta i nona, va fer el mateix. 6 Cap a la undècima va sortir i va trobar-ne d’altres que estaven allí i els diu: “Per què esteu aquí tot el dia parats?” 7 Li responen: “És que ningú no ens ha contractat.” Els diu: “Aneu-vos-en també vosaltres a la meva vinya.” 8 Quan es feu fosc, diu el senyor de la vinya al seu administrador: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal començant pels darrers fins als primers.” 9 Vingueren, doncs, els de la undècima hora i reberen un denari cada un. 10 Quan vingueren els primers, es pensaren que cobrarien molt més, però reberen també ells un denari cada un. 11 En rebre-ho, murmuraren contra l’amo de la casa 12 dient: “Aquests, els darrers, no han fet més que una hora, i tu els has fet igual a nosaltres, els qui hem suportat el pes del dia i la calor.” 13 Però ell contestà a un d’ells: “Amic, no et faig cap injustícia. No has convingut amb mi en un denari? 13 Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu. 15 ¿No m’és possible[a] fer el que vull amb les meves coses? ¿O va a ser dolent el teu ull perquè jo soc bo?” 16 Així, els darrers seran primers i els primers darrers. Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»[b] Molts són els cridats, però pocs els elegits La paràbola dels treballadors de la vinya està emmarcada per la mateixa màxima: «Els darrers seran primers i els primers darrers», repetida al final de la perícopa de l’home ric i al final de la paràbola. Però el Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits conserven una altra màxima posada com a conclusió. Jo l’he posada com a títol de l’homilia, contra el parer de la majoria que consideren que ha estat manllevada a Mt 22,14, però no com a conclusió de la paràbola sinó de tot el grup d’ensenyaments que Jesús acaba d’impartir als seus deixebles (19,1–20,16). A continuació, Jesús emprendrà la pujada a Jerusalem. De fet, són màximes del judaisme que Jesús es va fer seves, i aquesta última n’és la cloenda. Jesús se serveix sovint, segons Mateu, del gènere parabòlic, perquè de per si ja és entenedor. La vinya és figura d’Israel i «l’amo de la casa», de Déu. Però Mateu el compara amb «un home amo de la casa», «el senyor de la vinya», i en subratlla la magnificència i el fet que «la recompensa pel treball que han fet a la vinya és igual per a tots, «un denari cada un». Sovint s’interpreta la paràbola jutjant l’actitud de «l’amo de la casa», preguntant-nos si és just o no el que va fer ell: «Amic, no et faig cap injustícia. ¿No has convingut amb mi en un denari? Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu.» ¿No serà el nostre «ull», la nostra mirada pervertida per la societat de consum, el que és «dolent»? Hauríem de ser més prudents quan parlem de Déu i de la seva manera d’obrar, car inverteix la nostra escala de valors: «Els darrers seran primers i els primers darrers.» Ens hem fet un déu a la nostra mida, omnipotent com ho són els nostres poderosos. Jesús posa lletra a les mocions de l’Esperit de Déu a partir de l’experiència que tingué en el Jordà, en ple desert. D’aquí que posi sovint davant els deixebles, que només pensaven en grandeses, «el criadet» que servia i que ell posava al mig dels Dotze i el feia seure a taula. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tan sols l’original del Còdex Beza conserva la construcció impersonal grega simple (estin moi) que significa possibilitat: «¿No m’és possible de fer…?», mentre que tots els altres manuscrits, incloent-hi el corrector de Beza, usen la composta (exestin moi), que bàsicament significa licitud: «¿No m’es licit de fer…?», si bé es pot traduir també per possibilitat: «¿No puc fer…?» [b] Ometen aquest verset els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, però constava en la majoria de manuscrits grecs i en totes les versions antigues en llatí, siríac i copte. Els editors de la darrera edició crítica de Mateu l’han omès també ells en el text, en considerar que havia estat manllevada a Mt 22,14.
Diumenge XXIV de durant l’any // Mt 18,21-35 Còdex Beza
https://codexbeza.org/2026/09/diumenge-xxiv-de-durant-lany/
Diumenge XXIII de durant l’any // Mt 18,1-20 Còdex Beza
(700 544) Mt 18,1-20 Còdex Beza. En el Leccionari Litúrgic se’ns proposa a llegir tan sols 18,5-20[a] 18,1 En aquell moment els deixebles s’aproparen a Jesús dient: «Qui és, doncs, el més gran en el Regne dels cels?» 2 I Jesús, havent convocat el criadet,[b] el posà enmig d’ells 3 i digué: «En veritat us dic: si no canvieu i us feu com els criadets, no entrareu en el Regne dels cels. 4 Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran en el Regne dels cels. 5 I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull. 6 Qui, però, escandalitzi un d’aquests petits que creuen en mi més li val que li pengin al coll una mola asinària de molí i l’enfonsin en el mar profund. 7 Ai del món per causa dels escàndols! És inevitable, en efecte, que hi hagi escàndols; però ai de l’home per qui ve un escàndol! 8 Si la teva mà o el teu peu[c] t’és motiu d’escàndol, talla-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida coix o manc que no pas tenint dos peus i dues mans ser llançat al foc etern. 9 Igualment, si també el teu ull t’és motiu d’escàndol, treu-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida amb un sol ull que no pas tenint dos ulls ser llançat a la gehenna. 10 Guardeu-vos de menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi; perquè us dic que els seus àngels en els cels veuen contínuament el rostre del meu Pare que està en els cels. 11 I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. 12 Què us sembla? Si un home té cent ovelles i en perd una d’elles, ¿no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda? 13 I si l’arriba a trobar, us dic en veritat que s’alegra per ella molt més que per les noranta-nou que no s’havien perdut. 14 De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits. 15 Si el teu germà fa una ofensa contra teu, ves i reprèn-lo tot sol amb ell; si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà. 16 Però si no t’escolta, pren-ne amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres. 17 Si tampoc no els fa cas, digues-ho a la comunitat. I si ni tan sols fa cas a la comunitat, considera’l un pagà o com el recaptador de tributs. 18 En veritat us dic: allò que lligueu a la terra quedarà lligat en els cels, i allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat en els cels. 19 Novament us dic: si dos de vosaltres es posen d’acord a la terra sobre qualsevulla qüestió que vulguin demanar, ho conseguiran del meu Pare que està en els cels. 20 En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.»[d] Guardeu-vos de menysprear aquests petits que creuen en mi! No sé per quins set sous se’ns ha privat dels quatre primers versets (18,1-4) de la perícopa que llegirem avui. Potser algú s’haurà sentit al·ludit. El primer membre de l’alternativa, «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», queda així en l’aire. En el segon membre Jesús adverteix molt seriosament els deixebles que litigaven sobre quin d’ells «és el més gran en el Regne dels cels» de l’escàndol que això produeix en «els més petits que creuen en ell». Per visualitzar-ho se serveix d’un conjunt d’imatges duríssimes a fi de dissuadir-los de ser motiu d’escàndol per als més petits. L’advertiment va adreçat als qui es consideren «deixebles», sens dubte als Dotze, que no paren de pensar en grandeses i de «menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi», com subratlla el Còdex Beza, abonat sobretot per les antigues versions llatines, siríaques i coptes i per alguns mss. de la Vulgata, repetint aquesta expressió i conservant, a més, l’enunciat de la paràbola de l’ovella perduda: «I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se’n perd una, no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda?… De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits.» A continuació Mateu proposa la regla d’or de la correcció fraterna. Primerament —li diu—, parla de tu a tu amb el germà que t’hagi ofès. En cas que no t’escolti, «pren amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres», com diu el Deuteronomi(Dt 19,15). Si no en fa cas, planteja-ho davant la comunitat reunida, l’ekklesia. Si tampoc no en fa cas, «considera’l com un pagà o com el recaptador de tributs». Mateu-Beza subratlla al màxim la força de la comunitat en pregària: «En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom, entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El passatge que se’ns proposa a llegir aquest diumenge és Mt 18,5-20. Ara bé, el v. 5: «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», com indica el pronom «aquest», fa referència precisament a la resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles: «Qui és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels», on capgira les seves pretensions: «Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels» (vv. 1-4). Per això
Diumenge XXII de durant l’any // Mt 16,21-27 Còdex Beza
(699 543) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps 543cat_ DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY 16,21 Des d’aleshores Jesús començà a manifestar als seus deixebles que cal[a] que ell vagi a Jerosòlima i que pateixi molt per causa[b] dels ancians, summes sacerdots i lletrats i sigui executat, i que al cap de tres dies s’aixequi de la mort. 22 Pere, havent-lo pres a part, començà a conjurar-lo[c] tot dient: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» 23 Ell, havent-se girat cap enrere,[d] digué a Pere: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs![e] Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home.» 24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi. 25 Perquè el qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. 26 En efecte, de què li serveix a l’home guanyar el món sencer si arruina la seva vida? O què pot donar l’home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare en companyia dels seus sants àngels, i aleshores pagarà a cadascú segons les seves obres». «TU ETS PEDRA» O «VES-TE’N DARRERE MEU, SATANÀS», ¿EN QUÈ QUEDEM? Mateu ha passat de lloar la confessió de Simó: «Tu ets el Messies del Déu que allibera», a posar-li el sobrenom de Kefas: «Tu ets Pedra…». i a titllar-lo tot seguit de secuaç del mateix Satanàs: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» Com s’entén aquest canvi tan brusc? Jesús acabava de manifestar als seus deixebles per primera vegada que la seva funció com a Messies d’Israel seria un fracàs estrepitós. Aleshores Pere el pren a part i s’atreveix a «conjurar-lo», convençut que la idea que Jesús introdueix sobre el Messies sofrent no formava part en absolut del pla de Déu sobre el Messies gloriós que els havia d’alliberar dels romans: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» Jesús, que havia lloat la seva confessió, el blasma ara pel seu fanatisme satànic: «Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home!» La pretensió de Pere d’interposar-se en el camí que Déu havia traçat per al Messies («cal que… pateixi molt… i sigui executat…») representa per a Jesús un «escàndol», una «pedra d’ensopec» que s’entravessa en el camí, sentit originari del terme grec skandalon. Jesús no es deixa intimidar per Pere, personificació del mateix Satanàs, i l’invita a posar-se «darrere d’ell», com escau a un deixeble, i no davant, com quan pretenia capitanejar la insurrecció dels «cinc mil homes adults» en el desert (14,21). L’adverbi darrere meu que presidia l’escena es repeteix ara quan Jesús posa noves i duríssimes condicions per a ser deixeble d’ell: «Aleshores digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi”», com si tornés a començar de bell nou. El «lòguion que segueix juga, paradoxalment, amb les dues etapes de la vida humana, present i futura. La glòria del Fill de l’home està reservada per a la vida futura, quan vingui «en companyia dels seus sants àngels», moment en què, «aleshores, pagarà a cadascú segons les seves obres». [a] Els evangelistes empren sovint l’impersonal dei, equivalent al nostre «cal», també de tres lletres, per a designar que l’enunciat que fa Jesús a continuació entra de ple en el designi diví. [b] Un canvi gairebé imperceptible en un sola vocal de la prep. hypo, per causa de, Còdex Beza i un còdex minúscul (D 1071), a la prep. apo, de part de, Còdex Vaticà i la resta de mss. (una variant ni tan sols assenyalada en l’edició crítica de Nestle-Aland), minimitza la responsabilitat dels dirigents jueus en la mort de Jesús: «els ancians, summes sacerdots i lletrats», tots tres estaments enllaçats amb un sol article, són el subjecte agent tant del patiment del Messies com de la seva execució. [c] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines, repeteix la construcció verbal «començà a + inf.» del principi, «Jesús començà a manifestar als seus deixebles», contraposant-hi la que Pere empra tot seguit: «començà a conjurar-lo», cosa que evita el text usual dient senzillament «conjurant-lo». En el precís moment en què Jesús revela la condició del Messies sofrent, Pere s’hi oposa frontalment. [d] El text usual es limita a utilitzar el part. del verb simple strafeis, «havent-se tombat», mentre que Beza i molt altres mss. empren el part. del verb compost epi-strafeis, «havent-se girat cap enrere», marcant la direcció cap on s’hauria de trobar Pere i indicant-li que es posi darrere seu, com a bon deixeble. [e] Aquesta mateixa invitació al seguiment l’havia feta Jesús al diable en l’escena de les temptacions, segons el text conservat pel Còdex Beza i moltíssims manuscrits i per les antigues versions en llatí, siríac i copte: «Aleshores li diu Jesús (al diable): “Ves-te’n darrere meu, Satanàs» (Mt 4,10). En el text consensuat per la majoria d’editors se suprimeix «darrere meu», privant-nos d’enllaçar la tercera temptació amb l’escàndol que Simó hauria significat per a Jesús si aquest no li hagués parat els peus.
Diumenge XXI de durant l’any // Mt 16,13-20 Còdex Beza
(698 542) Mt 16,13-20 Còdex Beza 16,13 En arribar Jesús a les contrades de Cesarea de Filip, anà preguntant als deixebles dient: «Qui diuen els homes que soc jo, Fill de l’home?» 14 Ells respongueren: «Joan el Baptista»; uns altres: «Elies»; d’altres, en canvi: «Jeremies» o «Un dels profetes». 15 Els pregunta: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» 16 En resposta Simó Pere li digué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu[a] que allibera.» 17 Replicà Jesús dient: «Benaurat ets Simó, fill de Joan, perquè carn i sang no t’ho han revelat, sinó el meu Pare que està en els cels. 18 Jo, per la meva part, et dic: “Tu ets Pedra,[b] i sobre aquesta Roca[c] edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades[d] no prevaldran contra ella. 19 A tu et donaré les claus del Regne dels cels: i allò que lliguis a la terra, quedarà lligat en els cels, i allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat en els cels.”» 20 Aleshores conjurà els deixebles que no diguessin a ningú: «Aquest és el Messies, Jesús![e]» Tu ets pedra (petros) i sobre aquesta roca (petra)edificaré la meva església Jesús havia sostingut a Magdala (Magadan) un duríssim debat amb els fariseus i saduceus que li exigien un senyal del cel que avalés la seva pretensió d’enviat de Déu. Aleshores s’endugué els seus deixebles amb la barca a l’altra riba del mar de Galilea i, a peu, els feu pujar fins a Pànies, rebatejada pel tetrarca Filip amb el seu nom, Cesarea de Filip. Per quina raó els ha fet fer aquesta llarguíssima caminada (uns 50 km en línia recta cap al nord)? A Pànies hi havia el santuari del déu Pan i una infinitat de nínxols excavats en la gran mola rocosa que la presideix. Quan hi vam anar, vam poder distingir-ne encara una pila, així com la gran caverna anomenada «Porta de l’Hades». Jesús planteja als seus deixebles la pregunta crucial: «Qui diuen els homes que soc jo, el Fill de l’home?» Hi ha respostes per a tots els gustos: que si és Joan Baptista, Elies, Jeremies o un dels profetes. Ell, però, vol que siguin ells els qui es pronunciïn: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» Simó Pere, el més agosarat, respon com a líder del grup: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu que allibera.» En principi, la resposta és molt correcta. D’aquí el gran elogi que fa Jesús de la seva confessió. Però tot seguit, fent un joc de paraules en grec amb el seu nom, «Simó», i el sobrenom que ell mateix li va imposar, «Petros/Pedra», en català «Pere», fixant la mirada en l’enorme mola rocosa del paganisme que tenien al davant, li revela que aquesta serà en el futur la base de la seva Església: «Tu ets Pedra (petros), i sobre aquesta Roca (petra) edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades no prevaldran contra ella.» Aquesta és l’única explicació que dona raó d’aquest llarguíssim viatge cap al nord pagà, del joc de paraules Pedra-Roca i de la presència de la Porta de l’Hades. L’explicació que us he donat, si bé no és la més corrent, és la que millor explica aquesta anada i tornada de Cesarea de Filip, sense entrar en contacte en cap moment amb la gent del país ni realitzar-hi cap senyal, com li ho demanaven. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Messies i Fill de Déu apareixen junts aquí i en 26,63, en boca del summe sacerdot que «l’exorcitzà pel Déu que viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu». Mateu ha posat en llavis de l’un i l’altre la mateixa expressió (emprant dos verbs equivalents) en un to positiu i no bel·licós, que Jesús accepta. [b] El terme grec petros o el seu corresponent arameu kefa (‘pedra’) no s’utilitzava com a nom de persona. Jesús fou qui el sobrenomenà així: «Tu ets Simó, el fill de Joan, tu et diràs Cefes —que vol dir ‘Pedra’» (Jn 1,42). Mateu farà el joc de paraules petros (masc.) / ’pedra’ i petra (fem.)/ ’roca’, un joc de paraules que tan sols és possible en grec, mostrant així que Jesús vol edificar en el futur la seva Església sobre la «roca», l’enorme Mola de Pànies que tots ells tenen al davant, que simbolitza el paganisme, un cop alliberada dels condicionaments religiosos del judaisme. [c] La preposició grega epi ‘sobre/damunt’ es pot construir, entre altres casos, en datiu o en acusatiu. Tots els manuscrits retenen la construcció en dat., que li confereix sentit local; el Còdex Beza, en canvi, conserva la construcció en ac., que li confereix sentit metafòric. [d] Precisament a Cesarea de Filip hi ha encara restes del temple del déu pagà Pan: se’n conserven les fornícules de déus pagans excavades a la roca; a la base de la muntanya apareix la gran gruta de l’Hades. «Les portes de l’Hades no prevaldran contra» les portes del cel, «les claus» del qual Jesús ha confiat a Pere. [e] La majoria de manuscrits ho presenten en discurs indirecte: «que no diguessin a ningú que ell, Jesús, és el Messies»; el Còdex Beza ho posa en discurs directe, en forma de crit eixordador.
Diumenge XX de durant l’any // Mt. 15,21-28 Còdex Beza
(697 541) Mt. 15,21-28 Còdex Beza 15,21 Jesús, havent sortit d’allí, es retirà cap a les contrades de Tir i Sidó. 22 I heus aquí que una dona cananea, que havia sortit d’aquells confins,[a] anava cridant darrere d’ell[b] dient: «Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David! La meva filla està malament endimoniada.» 23 Ell, però, no li va respondre paraula. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven dient: «Acomiada-la, ja que va cridant des de darrere nostre.»[c] 24 Ell en resposta digué: «No he estat enviat sinó per a aquestes ovelles,[d] les perdudes de la casa d’Israel.» 25 Ella, no obstant, vingué a prostrar-se davant d’ell dient: «Senyor, ajuda’m!» 26 Ell respongué dient: «No és lícit prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.» 27 Ella contestà: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» 28 Llavors ell li respongué: «Dona, gran és la teva fe, que es faci com tu vols.» I la seva filla es guarí a partir d’aquell moment. Jesús es retira a l’estranger i hi passarà la quarantena Després d’un greu altercat amb els fariseus i els mestres de la Llei, vinguts de Jerusalem per recriminar-li que els seus deixebles no respectaven les tradicions dels ancians, «Jesús sortí d’allí i es retirà a les contrades de Tir i Sidó», territori cananeu (segons excavacions recents). Mentre s’hi dirigia, apareix en escena «una dona cananea que havia sortit d’aquells confins i anava cridant darrere d’ell: “Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David!”» Per a comprendre l’escena, cal tenir en compte que tant Jesús com la cananea han «sortit», l’un, fora d’Israel; l’altra, fora de terra pagana. Ens trobem en terra de ningú. En el seguici de Jesús, a més dels deixebles, s’hi ha afegit —tan sols segons el Còdex Beza— la dona cananea, que representa la terra de Canaan, conquerida pels israelites. Els seus deixebles s’hi van acostar i li demanaven: «Acomiada-la, ja que ve cridant des de darrere nostre.» Crida «des de darrere» dels deixebles i «darrere de» Jesús molt preocupada per la seva filla: «La meva filla està malament endimoniada.» Del fet d’anar «darrere de» Jesús deduïm que és una deixebla, si bé no d’origen jueu, sinó cananeu. Del crit que profereix insistentment, tant «darrere de» Jesús com «des de darrere» dels deixebles, inferim que té una ideologia fanàtica centrada en el Messies davídic. Jesús no en fa cap cas, però els seus deixebles la volen fer callar. Ell li obre una escletxa: «No he estat enviat sinó per a aquestes ovelles, les ovelles perdudes de la casa d’Israel.» La cananea, conscient que Canaan també pertany a Israel, no s’immuta: «Senyor, ajuda’m!» Jesús la posa a prova amb ironia: «No és lícit prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.» Ella contestà: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» La fe/adhesió a la persona de Jesús: «Dona, gran és la teva fe, que es faci com tu vols», aconsegueix el que s’havia proposat: «I la seva filla es guarí a partir d’aquell moment.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Jesús i la cananea han «sortit», fent cada un el seu èxode, com expressa perfectament la construcció en mirall: «Jesús (A), havent sortit d’allí» (B) /\ «una dona cananea (B), que havia sortit d’aquells confins» (A). [b] Solament el Còdex Beza conserva aquest detall, un detall que hauria estat eliminat molt aviat, en considerar un contrasentit que una dona pagana de Canaan fos deixebla de Jesús, com indica per si mateixa aquesta expressió i es dedueix del crit repetit amb què se li adreça: «Senyor, Fill de David!», així com de la resposta final de Jesús lloant la seva «fe», l’adhesió a la seva persona. L’absència d’aquest detall, que connota familiaritat, canvia del tot la interpretació d’aquest passatge. L’evangelista diferencia netament entre el crit que pronuncia la cananea «darrere de» (opisô) Jesús, en quant deixebla seva, i el que tant ha molestat els seus deixebles quan li demanaven que l’acomiadés perquè anava cridant «des de darrere (opisthen) nostre». [c] Tan sols Beza, que ha conservat el primer adverbi, opisô, «darrere d’ell», de Jesús, ens permet de fer un joc de paraules amb el segon, conservat per tots els mss., opisthen, «des de darrere nostre», dels deixebles de Jesús. Jesús, els seus deixebles i la dona cananea formen un sol seguici i tenen en comú que estan fent un èxode mancomunat fora d’Israel. [d] Novament tan sols Beza, avalat aquí per totes les antigues versions siríaques, conserva el pronom demostratiu tauta, «per a aquestes ovelles, les ovelles perdudes de la casa d’Israel», incloent Canaan entre les ovelles perdudes que el Messies havia de reunir. La Cananea està convençuda que ho farà en la seva qualitat de «Fill de David»; Jesús, amb el seu silenci, no fa cas de la petició de la cananea. Li’n farà només quan els seus deixebles se la vulguin treure del damunt i quan ella, fent cas omís de la Llei jueva («No és lícit», Beza, versions antigues en llatí i siríac i Orígenes; «No està bé», resta de mss.), acceptarà de bon grat la fina ironia de Jesús que no emprava el mot despectiu «gossos», que als ulls dels jueus designaven els pagans, sinó el diminutiu familiar «gossets»: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» La cananea utilitza tres vegades el vocatiu «Senyor», en adreçar-se a Jesús, i una quarta el plural «senyors» amb una clara assonància entre kynariôn (gossets) i kyriôn (senyors). Tant és així que l’escriba del Còdex Beza, la quarta vegada, va escriure erròniament kynariôn, en comptes de la lliçó correcta kyriôn. Un escriba posterior (Ds.m. = segona mà del Còdex Beza) se n’adonà i posà dos puntets damunt la síl·laba –na– del mot kynariôn indicant així que s’havia de suprimir aquesta síl·laba
Diumenge XIX de durant l’any // Mt 14,22-33 Còdex Beza
(696 540) Mt 14,22-33 Còdex Beza 14,22 Immediatament constrenyí els deixebles a pujar a la barca i avençar-se a l’altra riba, mentre ell acomiadava les multituds. 23a Un cop hagué acomiadat les multituds, pujà a la muntanya, tot sol, a pregar. 23b Quan s’hagué fet fosc, estava ell tot sol allí. 24 La barca es trobava enmig del mar[a] sacsejada per les onades. És que el vent era contrari. 25 Vers la quarta vigília de la nit, se n’anà passejant cap a ells sobre el mar.[b] 26 Els deixebles, en veure’l que passejava sobre el mar, s’esglaiaren tot dient: «És un fantasma!» I, de la por, feren un gran crit. 27 Dretament els parlà dient: «Coratge! Jo Soc. Deixeu de tenir por.» 28 En resposta Pere li digué: «Senyor, si ets tu, ordena que jo vingui cap a tu sobre les aigües.» 29 Li digué: «Vine!» I, havent baixat de la barca, Pere es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús. 30 En veure, però, el vent violent[c], va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» 31 A l’instant, Jesús, havent estès la mà, s’emparà d’ell i li diu: «Home de poca fe!, per què has dubtat?» 32 Havent pujat ells a la barca, el vent amainà. 33 Els qui eren a la barca s’acostaren i es prostraren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!» Mentre Jesús es passeja sobre el mar, Pere s’hi enfonsa El desenllaç de la compartició dels pans i dels peixos hauria culminat en un motí reformista de les institucions d’Israel per part dels «cinc mil homes adults» que els havien compartit, si Jesús no hagués «constret els deixebles a pujar a la barca i avançar-se a l’altra riba» i que ell, «un cop acomiadades les multituds, hagués pujat a la muntanya, tot sol, a pregar». El text matisa: «Quan s’hagué fet fosc, estava tot sol allí», lluny del brogit de «les multituds» fanàtiques i «dels deixebles» que es volien aprofitar de la conjuntura i proclamar-lo Rei, com comentarà el Quart evangeli (Jn 6,14-15). La resistència dels deixebles ha provocat que «la barca es trobés enmig del mar, sacsejada per les onades», onades que ells mateixos havien arborat amb la seva violència convertida en vent que les encrespava. En contrast, com Déu en el paradís, Jesús («Jo Soc», dirà als deixebles esporuguits) «passejava sobre el mar». Pere l’ha volgut imitar, confiant —com fan tots els líders— en les seves pròpies forces, i «es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús». Però, en veure el vent violent, va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» Jesús estén la mà i s’empara d’ell perquè no s’ofegui per la pesantor de les seves pròpies seguretats. «Home de poca fe!», li recrimina, «per què has dubtat?» «Havent pujat ells (Jesús i Pere) a la barca, el vent amainà»: cinc vegades s’esmenta «la barca», articulada des del principi pel Còdex Beza (vv. 22, 24, 29, 32, 33), que representa la comunitat de Jesús. «El vent violent», la violència que els deixebles mateixos havien armat entre els cinc mil homes disposats a fer un alçament, «amainà» quan Jesús pujà a la barca. La confessió dels qui eren a la barca i es prosternaren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!», posa èmfasi en el «Fill» (anticipat) i l’assenyala amb el pronom personal «tu», sempre segons el Còdex Beza. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Els còdexs Vaticà, Corideti i uns quants minúsculs llegeixen altrament: «La barca ja s’havia apartat de la terra molts estadis.» L’edició crítica de Nestle-Aland ha adoptat la lliçó del Vaticà, feblement atestada, per considerar que la precisió geogràfica era més original, quan aquí el que es vol subratllar és la posició simbòlica de «la barca» (articulada pel Còdex Beza i la majoria de manuscrits) «enmig del mar», en perill de ser engolida per les onades que ells mateixos havien encrespat: el «vent violent» l’han arborat ells en adonar-se que Jesús havia frustrat un alçament militar amb els cinc mil homes adults que acabaven de compartir amb ell i els deixebles els cinc pans i dos peixos que inauguraven el banquet messiànic. [b] El text usual, amb moltes variants, llegeix: «Jesús anà cap a ells caminant sobre el mar.» [c] La primera vegada que Mateu ha parlat del vent, ha precisat que era «contrari» (v. 24), oposant-se a les il·lusions que s’havien fet els deixebles d’aprofitar-se d’aquells cinc mil homes adults que estaven preparats per a fer un alçament messiànic. Tot seguit, l’ha qualificat de «violent», si ens atenem al Còdex Beza i a la gran majoria de manusctits (v. 30). Sorprenentment, en l’edició crítica de Nestle-Aland (NA28), hi figura entre claudàtors en consideració als crítics textuals que, malgrat que la majoria de manuscrits conserven aquesta lliçó, no estan del tot convençuts de la seva autenticitat, ja que no figura en els còdexs Vaticà i Sinaític. Finalment, quan Jesús hagué pujat a la barca amb ells, «el vent amainà» (v. 32). Simbòlicament, «el vent» descriu la mentalitat bel·licosa dels deixebles.
