Diumenge II de durant l’any // Jn 1,29-34 Còdex Beza
(667 511) Jn 1,29-34 Còdex Beza 1,29 L’endemà veu en Jesús que ve cap a ell i diu: «Heus aquí l’anyell de Déu que treu el pecat del món. 30 Aquest és a favor del qual vaig dir jo: “Darrere meu ve un home que m’ha passat al davant, perquè existia abans que jo.” 31 I jo no el coneixia, ara bé, a fi que es manifestés a Israel, per això vaig venir jo a batejar en aigua.» 32 Joan testimonià dient: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell. 33 I jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.” 34 I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit[a] de Déu.» He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell Diumenge passat parlàvem del Baptisme del Senyor segons el relat de Mt 3,13-17, a qui seguirem de prop aquest any durant el Cicle A. Avui se’ns dona una nova oportunitat de parlar-ne, però deixarem que ho faci un testimoni ocular de l’esdeveniment, molt qualificat, Joan el Baptista. En el marc d’un segon dia simbòlic, «l’endemà», Joan ha discernit clarament, entre els milers i milers que venien a fer-se batejar per ell, i «veu en Jesús que ve cap a ell». Per primera vegada entra en escena Jesús (funció de l’article) prenent el mateix nom (en grec) que Josuè, mencionat per primera vegada en el Pentateuc (Ex 17,9.10.13.14) en la batalla de Moisès contra Amalec, l’Enemic per antonomàsia d’Israel. Però el paper que Jesús assumirà, no serà el del seu homònim, que travessà el Jordà i conquerí la terra promesa, sinó a l’inrevés. En efecte, un cop s’hagué batejat, «va pujar immediatament de l’aigua», impel·lit per la força de l’Esperit que el situava en ple desert. El Baptista ha intuït que era «l’anyell de Déu que treu el pecat del món», del «món» que «no el conegué» quan la Llum veritable estava arribant al món (Jn 1,9). És el món regit pels poderosos de la terra. No es tracta d’un pecat personal, sinó institucional. El Baptista ha discernit que un ex-deixeble seu («darrere meu ve un home») li ha passat al davant, «perquè existia abans que jo». I en dona testimoni: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell.» Fins aquell moment no sabia qui seria el Messies, però havia rebut un missatge del cel que li deia: «Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.» I tot seguit ho certifica: «I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit de Déu.» Per primera vegada en la història de la humanitat, l’Esperit de Déu ha pogut trobar repòs en un home de carn i ossos com nosaltres i ha pogut «quedar-se sobre ell». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tot i que no tenim el Còdex Beza en el primer quaternió del còdex (8 folis), hem intentat suplir-lo seguint les variants que presenta el Còdex Sinaític, molt proper a Beza en els 8 primers capítols. El text usual llegeix aquí «el Fill de Déu» mentre que el Còdex Sinaític, avalat per les antigues traduccions llatines, siríaques i coptes, llegeix «l’Elegit de Déu». Joan Baptista qualifica així Jesús com «l’Elegit de Déu» per a dur a terme la funció de Messies d’Israel que tant esperava el poble elegit.
Baptisme del Senyor
(666 510) Mt 3,13-17 Còdex Beza 3,13 Llavors Jesús venint de Galilea es presentà en el Jordà a Joan el Baptista, a fer-se batejar per ell. 14 Però Joan li ho impedia dient: «Soc jo el qui té necessitat de ser batejat per tu, i tu vens cap a mi?» 15 Jesús li digué com a resposta: «Deixa’m fer, ara, car convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia.» Aleshores el deixà fer. 16 I Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament de l’aigua. I heus aquí que se li obriren els cels, i veié l’Esperit de Déu que baixava[a] del cel com un colom i que venia cap a ell. 17 I heus aquí una veu que des dels cels deia adreçant-se a ell:[b] «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament del Jordà Després del parèntesi de les festes nadalenques, reprenem el fil de l’Advent, temps durant el qual Joan Baptista predicava al poble d’Israel la necessitat d’un baptisme de conversió davant la imminent arribada del Messies que els havia d’alliberar de la dominació dels romans. El poble en massa acudia al riu Jordà a fer-se batejar per ell. En aquesta avinentesa, Jesús, un home madur que ja havia assolit l’edat de trenta anys, la mateixa que tenia David quan començà a regnar sobre Israel, venint de Galilea s’hi presentà també ell, a fer-se batejar per Joan. Mateu conserva un detall sorprenent: Joan hauria intentat dissuadir Jesús de fer-se batejar per ell sabent profèticament que era el Messies tan esperat. Però Jesús no ho consentí; volgué solidaritzar-se amb tots els qui confessaven els seus pecats i acudien a batejar-se: «Convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia», designant així la seva fidelitat total al designi de Déu. Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús va pujar immediatament de l’aigua, impel·lit per una força superior que el posava en ple desert. Fou en aquell moment, i no dins de l’aigua, com se sol interpretar, quan tingué una experiència desconcertant: «S’obriren a ell els cels», que des de temps immemorial havien quedat tancats, com a resposta a la seva total obertura al pla de Déu, «i veié l’Esperit de Déu que baixava del cel com un colom i que venia cap a ell». El Còdex Beza subratlla (en cursiva) que es tracta d’una experiència única i molt personal de Jesús que capgirà tota la seva vida. L’Esperit de Déu que planava des dels inicis sobre les aigües primordials, ha trobat finalment en Jesús la persona sobre la qual podia reposar, com el colom del post-diluvi. Seguidament sentí que una veu dels cels s’adreçava a ell: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» El text usual ho formula en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill…», com si s’adrecés a Joan. L’Esperit ha ungit Jesús com el Messies d’Israel. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En grec, el terme pneûma, ‘esperit’, és neutre, però el Còdex Beza el fa concertar en masculí, ressaltant-ne així el seu caire personal. [b] En tres ocasions, el Còdex Beza precisa: 1. que «els cels s’obriren a ell», a Jesús, de bat a bat per primera vegada; 2. que «l’Esperit de Déu baixava del cel com un colom i venia cap a ell», assenyalant així la persona en qui d’ara endavant restaria permanentment, com ens n’informa Joan en el seu escrit, quan posa en boca de Joan Baptista aquestes paraules: «El qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant”»; i 3. que «una veu des dels cels deia adreçant-se a ell», tot donant-li el «tu»: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Els atres mss. ho consignen en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut», adreçant-se per tant, no a Jesús, sinó a Joan Baptista que n’era testimoni presencial.
Diumenge IV d’advent
(663 507) Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[a] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[b] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[c] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[d] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé amb la genealogia del Messies L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [b] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [c] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [d] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús».
Diumenge III d’Advent
(662 506) Mt 11,2-11 Còdex Beza 11,2 Joan, que a la presó havia sentit a parlar de los obres que feia Jesús,[a] li envià un missatge per mitjà dels seus deixebles 3 a dir-li: «Ets tu el qui ha d’obrar-ho,[b] o n’hem d’esperar un altre?» 4 Jesús en resposta els digué: «Aneu i referiu a Joan el que esteu sentint i veient: 5 els cecs hi tornen a veure i[c] els leprosos queden nets, els sords hi senten i els morts ressusciten, i els pobres reben la bona notícia. 6 I feliç és aquell qui no s’escandalitzi de mi!» 7 Mentre aquests se n’anaven, es posà a parlar de Joan a les multituds: 8 «Què heu sortit a contemplar en el desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Què heu sortit a veure, si no? ¿Un home elegantment vestit? Prou sabeu que els qui porten vestits elegants estan en els palaus dels reis. 9 Què heu sortit a veure, si no? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10 Aquest és de qui ha quedat escrit: “Vaig a enviar el meu missatger davant teu que prepararà el teu camí al teu davant.”[d] 11 En veritat us dic: entre els nascuts de les dones no n’ha aparegut cap de més gran que Joan el Baptista; tanmateix, el més petit en el Regne dels cels és més gran que ell.» Ets tu el qui ha d’obrar-ho, o n’hem d’esperar un altre? Ens trobem ja en el tercer diumenge d’Advent i encara no hem tingut l’avinentesa de parlar de Joan el Baptista, precisament la figura central d’aquest temps d’advent que precedeix la festa de Nadal. I, a més, ens haurem de conformar amb el passatge que llegirem avui. Sabem que «Herodes havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i el tenia tancat a la presó, a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip» (Μt 14,3). Quan Jesús, però, va saber que Joan havia estat empresonat, deixà de batejar en el Jordà (cf. Jn 3,22.26; 4,1) i es retirà a Galilea (Mt 4,12). Les obres que realitzà a Cafarnaüm tingueren gran ressonància i arribaren a oïdes de Joan que estava a la presó. El missatge que aquest li transmet per mitjà del seus deixebles, segons la versió del Còdex Beza: «¿Ets tu el qui ha d’obrar-ho, o n’hem d’esperar un altre?», reflecteix el gran impacte que li havien produït «les obres» que Jesús anava fent entre els malalts i desvalguts. Sense dubtar de Jesús, Joan Baptista s’estranya de les obres que Jesús està realitzant, ja que, a parer seu, no es corresponen amb el tipus de Messies que ell havia predit. Jesús no respon amb paraules, sinó amb fets indiscutibles que inauguraven l’era messiànica, sense però fer recurs a cap tipus de violència, com la majoria esperava, sinó amb tota mena d’obres d’amor i alliberadores. A fi d’evitar males interpretacions per part dels deixebles de Joan que adoraven el seu mestre, formula en positiu una advertència que les talli de soca-rel: «I feliç és aquell qui no s’escandalitzi de mi!» Amb Joan ha culminat una època preparatòria de l’adveniment del Messies; Jesús ha inaugurat els temps del Regne: «En veritat us dic: entre els nascuts de les dones no n’ha aparegut cap de més gran que Joan Baptista.» No es podia fer un elogi més gran d’un humà i, a la vegada, més clarificador de la nova època que aquell preanunciava: «Tanmateix, el més petit en el Regne dels cels és més gran que ell.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza parla de «les obres de Jesús» (lit.), mentre que el text usual parla de «les obres del Messies». [b] En comptes de la lliçó usual, «el qui ha de venir», el Còdex Beza fa un joc de paraules entre el verb «obrar» i el substantiu «les obres». [c] La majoria de manuscrits retenen «i els coixos caminen». L’omissió podria ser deguda a una distracció del copista. Tanmateix, Climent d’Alexandria tampoc no la reté. [d] Ex 23,20; Ml 3,1.
Diumenge I d’Advent
(660 504) Mt 24,37-44 Còdex Beza 24,37 En efecte, tal com[a] van ser els dies de Noè, així serà també l’arribada del Fill de l’home. 38 Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi en què anaven menjant amb avidesa i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, 39 i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home. 40 Llavors, dos seran en el camp: l’un serà pres i l’altre deixat; 41 dues molent en el molí: l’una serà presa i l’altra deixada; dos en un mateix divan: l’un serà pres i l’altre deixat.[b] 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor. 43 Enteneu-ho bé, però: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit arriba el lladre, hauria vetllat i no hauria deixat que li foradessin[c] la casa. 44 Per això, estigueu preparats també vosaltres, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home. «Estigueu preparats, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’Home» El passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent pressuposa l’exordi de la resposta que donà Jesús a la primera de les dues preguntes que li formularen els deixebles sobre la futura destrucció del Temple («Digue’ns quan succeirà això», Mt 24,3), mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). Jesús malda per instruir-los sobre com entén ell que es realitzarà l’arribada del Fill de l’home: «Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi, en què anaven menjant i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home.» Mateu reitera que l’arribada del Fill de l’home (quatre mencions) serà del tot imprevisible, imprevisió que ens obliga a estar sempre vetllant, no fos cas que no ens trobés preparats en aquell moment. A fi d’il·lustrar-ho, apunta tres breus escenes de la vida quotidiana: l’una té lloc en el camp, l’altra al molí i la tercera a la casa. Aquesta última tan sols es conserva en el Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines. En cada una d’elles hi situa dues persones: dos homes, en la primera i la tercera; dues dones, en la central. Segons s’hagin preparat o no per a la vinguda del Fill de l’home, un d’ells, home o dona, serà pres amb ell, mentre que l’altre serà abandonat a la seva sort. La comunitat és invitada a vetllar dia i nit. Per tal s’evitar que s’adormissin, posa l’exemple de l’amo de la casa que ha d’estar sempre en vetlla, no sigui que vingués el lladre a qualsevol hora de la nit i li foradés la casa amb un butró. Cal, doncs, que estiguem sempre preparats perquè, com ha dit abans, «no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor», i com ho remarca ara precisant-ne l’hora: «perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La comparació que encapçala el passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent estava precedida per l’exordi de la resposta de Jesús a la primera de les dues preguntes sobre la futura destrucció del Temple que li havien formulat els deixebles (24,3: «Digue’ns quan succeirà això»), mentre ell estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). La Vulgata, emparant-se amb una sèrie de mss. majúsculs i minúsculs, ha eliminat «ni el Fill», per escrúpols teològics. El Pare, recalcarà Jesús ressuscitat als Onze, ha reservat a la seva autoritat tot el que fa referència als temps i moments propicis (vegeu Ac 1,6). [b] El Còdex Beza, amb l’aval de les antigues traduccions llatines, conserva també aquí una tercera parella, com podem comprovar en Lluc 17,34-36: «dos en un divan…, dues molent plegades…, dos en el camp…», si ens atenem a la versió del Còdex Beza. Tant en Mt com en Lc el text alexandrí enumera tan sols dues parelles. Perquè una descripció sigui completa, són necessaris tres elements. [c] El butró, orifici fet en una paret per robar, ja es feia servir en temps de Jesús, i probablement sovint, car les parets eren de fang o d’argila. Jesús, artesà constructor de cases, n’era ben conscient.
Diumenge IV d’Avent
Mt 1,18-25 (663 507) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[1] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[2] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[3] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[4] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé. L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» [1] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [2] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [3] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [4] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús»
