Diumenge XIV de durant l’any // Mt 11,25-30 Còdex Beza
(691 535) Mt 11,25-30 Còdex Beza 11,25 En aquell temps, reprenent Jesús la paraula, digué: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills. 26 Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit[a] a la teva presència. 27 Tot m’ha estat entregat pel meu Pare, i ningú no coneix bé el Fill sinó el Pare ni al Pare ningú no el coneix bé sinó el Fill i a qui el Fill el vulgui revelar. 28 Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats,[b] i jo us donaré repòs. 29 Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs Trobant-se Joan Baptista a la presó d’Herodes, en sentir parlar de les obres realitzades per Jesús, li ha enviat uns missatgers demanant-li: «¿Ets tu el qui ha d’obrar el canvi o n’hem d’esperar un altre?» (11,3). Jesús respon no de paraula sinó enumerant-li les obres alliberadores que acaba d’obrar en presència d’ells. Malgrat els dubtes que Joan tenia, l’elogi que fa d’ell és contundent: «No s’ha alçat entre els nats de les dones ningú més gran que Joan, el Baptista», així com, al contrari, la denúncia de la generació present. Avui llegim, a manera de colofó, la reacció anímica de Jesús en forma de reconeixement al seu Pare: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills.» Jesús inverteix la valoració que fa de les persones la societat dominada pels poderosos i posa en primer pla «els senzills». No es pot traduir per infants, si de fet, es tracta de persones capacitades per a ser objecte d’una revelació, que resta amagada als prepotents. Tot seguit, ho recalca: «Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit a la teva presència.» La inversió dels valors que ell propugna ha estat objecte d’aprovació per part de Déu. En dues línies plenes de contingut revela l’íntima relació que s’ha establert entre ell, «el Fill», i Déu, «el Pare», fins al punt que, a partir d’ara, tan sols tenim accés al Pare per mitjà de la revelació que en fa el seu Fill. A partir d’ell, tots els intermediaris, la Llei, Moisès, Joan… són sobrers. A continuació esclata en una crida adreçada als menyspreats per la societat: «Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs. Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.» La crida es fa sentir també avui en el si de totes les esglésies. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Amb un lleuger canvi d’ordre, els text usual posa l’accent en la «complaença», mentre que el Còdex Beza amb molts altres manuscrits posa en relleu el moment en què «ha estat objecte del beneplàcit» de Déu la inversió de valors que Jesús propugna. [b] Amb el perfet perifràstic, el Còdex Beza fa ressortir l’estat de sobrecàrrega que pesa sobre els petits i senzills, afeixugats per tantes lleis i preceptes emesos pels poderosos. Noteu el contrast entre la construcció perifràstica, «esteu sobrecarregats» per l’ensenyament legalista del judaisme contemporani i les observances farisaiques que les recarreguen encara més i «la càrrega lleugera» que juntament amb «el jou suau» descriuen l’ensenyament alliberador de Jesús.
Diumenge XIII de durant l’any // Mt 10,37-42 Còdex Beza
(690 534) Mt 10,37-42 Còdex Beza 10,37 «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.[a] 38 Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi. 39 Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà. 40 Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat. 41 Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà[b], 42 i qui doni de beure a un d’aquests els més petits[c]un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» Qui doni de beure a un d’aquests els més petits, no es perdrà mai la seva recompensa Continuem la instrucció que Jesús adreçà als Dotze abans d’enviar-los en missió a Israel. La primera dita és molt exigent: «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.» La fidelitat dels seus amics ha d’estar per damunt de la família patriarcal o matriarcal. La segona encara és més rigorosa: «Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi.» Més endavant, quan els parlarà de la seva mort imminent, serà encara més categòric: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (16,24). En la tercera dita: «Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà», el verb «trobar» s’ha d’entendre, la primera vegada, amb el matís de «guanyar, obtenir, procurar-se», orientant la seva vida cap al guany i l’èxit personal (vegeu també 16,25). La quarta fa referència al tema de l’acolliment: «Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat», anticipant dues vegades el pronom «a mi», posant èmfasi així en l’acolliment de la seva persona, i ho fa extensiu al Pare que l’ha enviat. Seguidament estén el tema de l’acolliment als membres més febles de la comunitat, als profetes, probablement itinerants: «Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà», i sobretot als deixebles més petits, per haver renunciat a tota mena de poder, que formen part de la comunitat posant-se al servei dels altres: «Qui doni de beure a un d’aquests els més petits un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» El Còdex Beza, ho emfasitza amb l’ús del superlatiu, «aquests els més petits». Jesús mostra una predilecció especial per «els més petits». Més endavant, quan els Dotze discutiran entre ells sobre qui és el més important, els posarà «els petits criats» com a model i els advertirà severament sobre el perill d’escandalitzar-los (18,1-10). Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria de manuscrits, llevat dels còdexs Beza i Vaticà, afegeixen: «i qui estima fill o filla més que a mi, no és digne de mi», a fi de completar el paral·lelisme dels membres que configuren la família i, alhora, constituir una tríada amb la dita que ve a continuació (triple repetició de «no és digne de mi»). [b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits afegeixen: «i qui acull un just per ser un home just, recompensa de just rebrà», aconseguint formar així una segona tríada (repetició de la construcció «per ser un…» i de la menció de la «recompensa»). [c] La frase «un d’aquests els més petits» realça al màxim, amb el superlatiu, els membres més insignificants de la comunitat que Jesús, a dretcient, proposa als Dotze líders del grup com a model. El text usual en minimitza la insignificança, «un d’aquests petits» en reduir-los a nens o infants petits.
Diumenge XII de durant l’any // Mt 10,26-33 Còdex Beza
(689 533) Mt 10,26-33 Còdex Beza 10,26 «No tingueu por de tots ells[a], perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; 27 allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats; 28 i no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar[b] l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos. 29 ¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; 30 més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. 31 Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells. 32 A tot aquell, doncs, que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare que està en els cels; 33 però a qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare que està en els cels.» No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima Jesús acaba d’elegir els Dotze, a fi de desenvolupar la funció que el Pare li encomanà de ser el Messies que havia de reunir les dotze tribus d’Israel. Els adverteix que sofriran persecucions per causa de la manera com ell està decidit a dur a terme el seu encàrrec. La invitació a la confiança que els fa, és vàlida també per a nosaltres en uns moments en què el desconcert s’ha apoderat d’una humanitat que fins ara vivia tan cofoia confiada en les seves institucions i en els seus algoritmes. En el breu espai de vuit versets apareix quatre vegades la invitació a «no tenir por». Les tres primeres, amb una construcció que mira al futur: «No tingueu por de tots ells», d’aquells que «us lliuraran als tribunals del sanedrí i us assotaran a les seves sinagogues» (v. 17); «no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La primera motivació, la fonamenta mitjançant quatre referències a les instruccions que els acaba d’impartir en privat i que a partir d’ara ho hauran de proclamar: «perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats». La segona és molt alliberadora: en nom de la seva religió poden matar-vos, però la vostra vida no la poden immolar en sacrificis. La tercera és una advertència: «tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La quarta invitació, en canvi, mira al present. Per tal d’avalar-la, fa recurs a dues comprovacions que els inviten a la confiança total en el Pare: «¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells». I nosaltres, de qui hem de tenir por? Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Guardeu-vos dels homes que us lliuraran als sanedrins i us assotaran a les seves sinagogues» (Mt 10,17). [b] Tots els manuscrits, llevat del Còdex Beza, repeteixen en aquest verset el verb «matar». Beza, en canvi, empra el verb apokteinô quan parla del «cos» i l’aorist sphaxai quan parla de l’«ànima» (sphazô, «degollar, immolar, sacrificar», verb emprat en l’Apocalipsi en referència a l’Anyell pasqual: Ap 5,6.12; 13,8). Els dirigents jueus (vegeu 10,17) no poden «immolar l’ànima», sinònim de ‘vida’ per a un jueu, a la manera com «immolen/sacrifiquen» els anyells en el Temple.
Diumenge XI del temps ordinari // Mt 9,36–10,8
(688b 532b) Mt 9,35–10,14 Còdex Beza; 9,36–10,8: Leccionari litúrgic. 9,35 Jesús recorria totes les ciutats i les aldees, ensenyant en les seves sinagogues i proclamant la bona notícia del Regne i guarint tota malaltia i tota xacra. 36 En veure aquelles multituds, va sentir-ne compassió, perquè estaven maltractats i abatuts, «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17). Llavors diu als seus deixebles: «La collita és abundosa, però pocs són els segadors. 37 Demaneu, doncs, al Senyor de la collita que enviï segadors a la seva collita.» 10,1 Ihavent cridat els seus Dotze deixebles, els donà potestat sobre els esperits immunds per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra. 2 Els noms dels Dotze enviats són aquests:[a] primer Simó, l’anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, el de Zebedeu, i el seu germà Joan; 3 Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el recaptador d’impostos; Jaume el d’Alfeu i Lebeu; 4 Simó el Zelota i Judes l’Iscariot, el qui el lliurà. 5 A aquests Dotze Jesús els va enviar amb les següents instruccions: «No us dirigiu a terra de pagans i no entreu en cap ciutat de samaritans; 6 més aviat dirigiu-vos a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. 7 Aneu i proclameu dient que el Regne dels cels és a prop. 8 Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis.[b] De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. 9 No us procureu or, ni plata, ni coure en les vostres faixes; 10 ni alforges per al camí, ni dues túniques, ni sandàlies, ni bastó; perquè el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. 11 La ciutat on entreu, informeu-vos bé si hi ha algú digne de rebre-us, i quedeu-vos-hi fins que en sortiu. 12 En entrar en la comunitat, saludeu-la dient: Pau en aquesta comunitat![c]13 Si la comunitat és digna, que hi arribi la vostra pau; però si no és digna, que la vostra pau retorni a vosaltres. 14 Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, en sortir a fora d’aquella la ciutat traieu-vos la pols dels peus.» Si no us acullen ni us escolten, en sortir a fora d’aquella ciutat traieu-vos la pols dels peus Tant al principi (v. 35) com al final (vv. 9-14) del text evangèlic que ens ha estat proposat de llegir aquest diumenge hi he suplert informacions que he considerat oportunes per a situar en el seu context vital: al principi, les instruccions de Jesús impartides als Dotze i, al final, la manera com haurien de comportar-se aquests en cas de ser acollits o rebutjats en la missió. De manera que he proposat com a títol del present comentari el signe que expressa la ruptura amb els qui no els hagin rebut, com solien fer els jueus quan retornaven d’un país pagà. El fet de no haver acollit la paraula els feia impurs, com si fossin pagans. Mateu suposa aquí coneguda l’elecció dels Dotze, que Marc esmenta explícitament (Mc 3,13-18). L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel. Jesús s’ha adonat que la seva sola presència, ensenyament i guarició no podia cobrir les multituds maltractades i abatudes que anaven esgarriades «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17), i va sentir-ne compassió. A fi de pal·liar-ho, decidí escollir Dotze missioners perquè cooperessin amb ell en aquella difícil tasca. Amb algunes variants, els seus noms ens són ben coneguts. En les instruccions que els imparteix, queda clar que la seva missió ha de circumscriure’s a Israel, per no considerar, segons Mateu, que els samaritans formessin part del poble jueu. Jesús s’arrengleraria amb aquells que excloïen els samaritans com si fossin pagans, mentre que ni Lluc (Lc 10,30-37) ni Joan (Jn 4,4-48) no compartiran aquest exclusivisme. Entre les instruccions que els imparteix, el Còdex Beza posa èmfasi quatre vegades en la necessitat d’alliberar les persones: «Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc», fent servir «la potestat» que els havia conferit sobre tota mena d’esperits immunds «per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel. [b] Entre les instruccions que els imparteix, el Còdex Beza, emprant l’imperatiu aorist en lloc de l’imperatiu present, posa èmfasi quatre vegades en la necessitat imperiosa d’alliberar les persones. [c] El Còdex Beza, avalat pel Sinaític original i tres grans uncials, ens ha conservat la fórmula de salutació que feien servir els jueus: «saludeu-la dient: Pau en aquesta comunitat!»
Santíssima Trinitat // Jn 3,16-18 Còdex Beza
(687 531) Jn 3,16-18 Còdex Beza 3,16 «Tant ha estimat Déu el món que ha donat el Fill unigènit, a fi que tot aquell que li dona l’adhesió no es perdi, sinó que tingui vida eterna. 17 Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell. 18 Per això[a]qui li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.» Déu no envià el seu Fill per jutjar el món, sinó per salvar-lo Al terme del diàleg de Jesús amb Nicodem, l’autor de l’escrit hi ha inserit un monòleg on glossa l’íntima relació que tenia Jesús amb el Pare en quant Fill unigènit de Déu. Considero que és un tema molt adient per a parlar-ne aquest diumenge de final del cicle pasqual, deixant de banda tota mena d’especulacions trinitàries o cristològiques i centrant-nos en el tema de la salvació del món, en una teologia que sigui alliberadora per a totes les persones que el conformen. Jesús de Natzaret encarna el projecte que Déu tenia pensat des de sempre per a la humanitat. Des del moment en què en prengué consciència quan sortí del riu Jordà, l’anà activant fins a portar-lo a plenitud en el Golgota. Constituït així «Fill unigènit de Déu», ens ha revelat la intimitat del Pare que ens dona l’opció d’«esdevenir fills de Déu» a tots els qui lliurement l’acollim en la nostra vida i que hem «nascut de Déu», exactament com ell, el Fill de l’home. L’autor d’aquest escrit és refractari a les especulacions sobre el Judici final que tant angoixaven les primeres comunitats paulines i que no fa pas gaire solien ser encara un tema ineludible en els predicadors quaresmals. És molt categòric en aquest punt: «Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell» de tota mena de poder religiós, polític, econòmic o social que l’esclavitza i el redueix a un número; més encara, parteix de la convicció que el judici ja ha tingut lloc: «Per això —continua— qui li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.» El Còdex Beza (en cursiva) ho considera com una conseqüència de l’afirmació precedent. No cal, però, que sigui una adhesió conscient, sinó, això sí, ben real, de persona a persona, acollint el projecte de Déu sobre l’home, començant pel respecte total de la creació i de totes les persones que hi conviuen. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tan sols el Còdex Beza, i encara només la pàg. llatina (la grega aquí és lacunar) conserva l’enllaç, Propter hoc, «Per això», d’aquest incís amb el precedent. Que no hi hagi cap judici final és conseqüència del fet que Déu no va enviar el seu Fill com a jutge, sinó com a salvador/alliberador del món. Aquesta idea ja l’havia desenrotllada anteriorment el nostre autor, davant la incredulitat dels jueus: «Si algú escolta les meves paraules i les guarda, jo no el jutjo, perquè no he vingut a jutjar el món, sinó a salvar el món. El qui em refusa i no acull les meves paraules, té qui el jutja: la paraula que jo he pronunciat, aquesta el jutjarà el darrer dia» (Jn 12,47-48).
Diumenge de Pentecosta // Jn 20,19-23 Còdex Beza
(686 530) Jn 20,19-20a.20b-23 Còdex Beza 20,19 Essent ja al capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els diu: «Pau a vosaltres!» 20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat. 20b Els seus deixebles,[a] aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. 21 Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio[b] a vosaltres.» 22 I, havent dit això, insuflà[c] damunt d’ells i els saluda: «Rebeu Esperit Sant: 23 Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els retinguéssiu, quedaran retinguts.» Jesús Ressuscitat insufla Esperit Sant sobre els seus deixebles Si comparem «el primer dels sàbbats setmanals —després del gran Sàbbat—, quan Maria Magdalena va anar de bon matí, quan encara era fosc, al sepulcre» (Jn 20,1), amb «el capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, quan estaven les portes tancades on es trobaven els deixebles per por dels jueus» (20,19), comprovarem la distància abissal que, del matí al capvespre del dia en què s’inaugurava la nova creació, mitjançava entre el cercle femení, representat per Maria Magdalena, la primera que reconegué la presència del Ressuscitat quan la cridà pel seu nom, «Maria!» (20,14-16), i el cercle masculí que havien tancat i barrat les portes per por que els jueus els detinguessin, com havien fet amb «els altres dos sediciosos que portaren també perquè fossin executats amb ell» (Lc 23,32). Jesús ressuscitat s’ha aparegut, en primer lloc, a «els deixebles», en general, desitjant-los que tinguessin pau, «Pau a vosaltres!», i mostrant-los les mans i el costat obert, perquè comprovessin que era el mateix a qui havien crucificat. No consta, tanmateix, cap reacció d’«els deixebles». Tot seguit, en canvi, apareixen «els seus deixebles», segons precisa el Còdex Beza mitjançant el pronom grec autou, diferenciant-se netament dos grups de deixebles. Jesús els ha saludat al seu torn: «Pau a vosaltres!», car s’havien alegrat d’haver vist el Senyor. L’experiència del Ressuscitat no es pot visualitzar ni es pot expressar amb paraules ni conceptes; tan sols el llenguatge metafòric s’hi pot apropar. No es tracta d’una experiència puntual, que es fa una vegada per totes: s’ha d’anar aprofundint, a mesura que hom li obre «les portes». Un cop pacificats, Jesús els pot enviar: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.» La missió que rebem nosaltres és la mateixa que Jesús va rebre del Pare. No fa distincions. Per a poder-la dur a terme, però, cal que es produeixi un canvi qualitatiu en nosaltres, els enviats. Quan Déu va modelar l’home amb pols de la terra, «insuflà sobre les seves narius un alè de vida»; Jesús reprèn i acaba l’obra del Creador: «insuflà damunt d’ells i els diu: “Rebeu Esperit Sant.”» L’alenada del Déu Creador va produir un «ésser vivent» (Gn 2,7); la que Jesús continua insuflant en tots els qui envia a la missió per tota la terra els capacita per a fer l’experiència de l’Esperit Sant. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els Deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, ja que han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixebles a qui Jesús estimava (21,7.20.24). [b] El Vaticà i la gran majoria de manuscrits usen aquí dos verbs distints quan fan referència al Pare que ha enviat (verb apostellô) el seu Fill i quan és el Fill qui, al seu torn, envia (verb pempô) els deixebles per a una determinada missió, com si es tractés de dues missions distintes. El Còdex Beza, avalat per alguns uncials, utilitza el mateix verb (apostellô) per a ambdues missions, sense fer distincions entre l’una i l’altra. [c] En un temps en què l’escriptura contínua, sense separació de paraules, no tenia signes de puntuació ni es podia fer cap mena de referència en el seu interior, la repetició d’un mot, com és el cas aquí del verb «insuflar», portava el lector al passatge on apareixia per primera vegada aquest mot en la Bíblia. Els jueus hel·lenistes se servien de la Bíblia del Setanta, en llengua grega. La primera vegada que s’hi presenta el verb «insuflar», el trobem en el llibre del Gènesi (Gn 2,7). Jesús dona per acabada la creació el dia vuitè, «el primer dia després del sàbbat jueu», «insuflant» damunt dels seus deixebles no un «alè de vida», sinó el do de l’«Esperit Sant».
Ascensió del Senyor // Mt 28,16-20 Còdex Beza
(685 529) Mt 28,16-20 Còdex Beza 28,16 Els Onze deixebles se n’anaren a la Galilea, a la muntanya que Jesús els havia ordenat. 17 En veure’l, l’adoraren; alguns, però, dubtaren. 18 Acostant-se a ells, Jesús els parlà dient: «M’ha estat donada plena autoritat en els cels i sobre la terra. 19 Aneu ara,[a] feu-los deixebles meus[b] a totes les nacions,[c] després de batejar-los en el nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant,[d] 20 ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit. I heus aquí que Jo Soc en companyia de vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món.» La muntanya del Sinaí i la muntanya innominada de Jesús Per la festa de l’Ascensió llegirem el final de Mateu. Jesús havia promès als seus deixebles, quan encara eren Dotze, que després de la seva resurrecció aniria davant d’ells a Galilea i els ho feu recordar per mitjà de les dones a qui s’aparegué per primera vegada (Mt 26,32; 28,7.10). Ara, però, després de la defecció de Judes, tan sols són Onze. Han perdut la representativitat que els havia conferit sobre Israel. Finalment, dubtant alguns d’ells que realment hagués ressuscitat, accedeixen a anar-se’n a Galilea, «a la muntanya que Jesús els havia ordenat». És la quarta vegada que Mateu menciona aquesta «muntanya», sempre amb l’article referencial a la Muntanya paradigmàtica del Sinaí (5,1; 14,23; 15,29, 28,16), però deliberadament innominada. La primera vegada que es menciona, Jesús hi inaugurà l’ensenyança sobre el Regne de Déu, no basada en el Decàleg del Sinaí, sinó en les Benaurances. Les dues mencions de l’entremig tenen lloc en les dues multiplicacions dels pans que serviren per a assaciar 5.000 i 4.000 homes adults (sense dones ni infants), respectivament, i que mogueren Jesús a retirar-se a «la muntanya» tot sol, per evitar que el fessin rei (Jn 6,21), la primera, o per guarir tota mena de xacres i tolits, la segona. La darrera menció clourà la seva presència terrenal entre els seus deixebles i servirà per a mostrar als Onze el canvi radical de plans que ha concebut, de resultes del seu fracàs com a Messies d’Israel: a partir d’ara s’hauran de dirigir a totes les nacions paganes i n’hauran de fer deixebles en «el nom» del Pare, el seu i de l’Esperit Sant, d’un Pare proper i familiar que ha vessat el seu Esperit sobre la creació perquè aquesta li procuri fills i filles, i no d’un Déu omnipotent que inspira temor i dicta lleis. Els Onze han de continuar les ensenyances que ell havia iniciat a «la Muntanya» de les Benaurances, «ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit», i els assegura la seva presència constant enmig d’ells. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza ho expressa en to imperatiu i, en comptes de la conjunció «doncs», que presenten moltíssims manuscrits i el text usual, conserva l’adverbi «ara», subratllant el to de la injunció també en imperatiu que fa Jesús als Onze: «Aneu ara, feu-los deixebles meus a totes les nacions.» [b] La llengua hel·lenística té tendència, en la seva evolució, a prendre verbs intransitius com a transitius, com és el cas del verb mathêteuein, «ser deixeble»,que ha passat aser pres en el sentit de «fer deixeble» (Mt 12,52; 27,57; 28,19; Ac 14,21). [c] L’evangelista empra el pronom personal masc. pl., autous, tot i que fa referència a ta ethnê, neutre pl., perquè té la ment posada en les persones que conformen les nacions paganes. [d] És probable que aquesta fórmula baptismal reflecteixi més aviat l’us litúrgic que en feu més tard l’església primitiva. En un principi, el baptisme s’administrava, segons recalca el Còdex Beza (= D), «en el nom del Senyor Jesús Messies» (Ac 2,38 D; 8,16 D; 10,48 D).
Diumenge VI de Pasqua // Jn 14,15-21 Còdex Beza
(684 528) Jn 14,15-21 Còdex Beza 14,15 «Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!,[a] 16 i jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit,[b] a fi que resti per sempre amb vosaltres,[c] 17 l’Esperit de la veritat,[d] que el món no pot acollir, perquè no el veu ni el coneix; vosaltres, en canvi, el coneixeu, ja que resta amb vosaltres i és en vosaltres. 18 No us deixaré orfes, torno a vosaltres. 19 Encara per un poc, i el món ja no em veurà; però vosaltres em veureu, perquè jo visc i vosaltres viureu. 20 Aquell dia, coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. 21 El qui reté els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima; ara bé, el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell.» Jo pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit perquè resti per sempre amb vosaltres El passatge que llegim avui enllaça amb el del diumenge passat. Ens vam saltar, però, dos versets on Jesús ens recalcava: «I tot allò que demanéssiu en el meu nom, jo ho faré, a fi que sigui glorificat el Pare en el Fill. Tot el que demanéssiu en el meu nom, ho faré jo» (vv. 13-14). D’aquí que continuï amb un imperatiu: «Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!» Els manaments que Jesús ens mana guardar no són, doncs, els de la Llei mosaica. Han d’estar presidits per l’amor a la seva persona, al seu «nom». Si hi ha aquesta sintonia, «jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit, a fi que resti per sempre amb vosaltres». És la primera vegada que Jesús, en el seu discurs de comiat, parla de l’Esperit Sant sota la denominació del «Paràclit», d’un advocat defensor que, com ell («un altre Paràclit»), resti d’ara endavant per sempre al costat dels seus deixebles. «El món», gairebé sempre negatiu en aquest escrit, el domini dels poderosos, no en té ni idea, perquè només es mou segons categories de poder. Un cop els dirigents religiosos i polítics l’hagin eliminat, «el món ja no em veurà», però assegura que nosaltres sí que el veurem, «perquè jo visc i vosaltres viureu». «Aquell dia» és el primer dia de la nova setmana que comença el dia de la seva resurrecció. Si fem l’experiència del Ressuscitat, «coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». És la sintonia total amb el projecte de Déu que Jesús ha encarnat. El període es clou com s’havia iniciat: «El qui té els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima.» El secret per a poder-lo «veure» és l’amor/estimació que crea uns nous vincles indestructibles per a qualsevol mena de poder: «el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell». Aquesta és l’experiència personal del Deixeble, a qui Jesús estimava, que ha escrit aquest llibre. És el seu autoretrat. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza, avalat per molts manuscrits, conserva el verb guardar en imperatiu aorist, «guardeu», en comptes del futur «guardareu», del còdexs Vaticà i Sinaític, entre altres. [b] El tema del Paràclit es presenta 4× en aquest escrit, *Jn 14,16.26, en la primera redacció, i **Jn 15,26 i 16,7, en la segona. En els Sinòptics no apareix aquest personatge. En la resta d’escrits del Nou Testament el retrobarem en 1Jn 2,1. Deriva del verb parakaleô, «cridar, cridar cap a tu, convocar, exhortar, encoratjar», usat sovint pels Sinòptics, sobretot per Lluc-Actes, però mai per Joan. La millor presentació ens la forneix *Jn 14,26: «El Paràclit, l’Esperit Sant, que enviarà el meu Pare en el meu nom, ell us ho ensenyarà tot i us recordarà tot el que jo us hagi dit.» En els dos passatges de primera redacció és enviat pel Pare a petició de Jesús; en els dos de segona redacció és Jesús mateix qui l’envia: «Quan vingui el Paràclit, que us vaig a enviar jo, des de prop del meu Pare, l’Esperit de la veritat, que procedeix del meu Pare, ell donarà testimoni de mi» (**15,26). En una darrera aparició, substituït pel pronom dues vegades, ens n’ofereix el millor resum: «Quan vingui aquell (el Paràclit), l’Esperit de la Veritat, ell us conduirà en tota la veritat: no parlarà, en efecte, pel seu compte, sinó que parlarà del que haurà sentit i us anunciarà l’esdevenidor. Aquell em glorificarà, ja que prendrà d’allò que és meu i us ho anunciarà. Tot el que té el Pare és meu; per això he dit: “Pren d’allò que és meu i us ho anunciarà”» (**16,13-15). . [c] El text usual canvia l’ordre dels mots i el verb, «a fi que amb vosaltres sigui sempre»; Beza, en canvi, en subratllava la permanència posant el verb restar en la primera posició. [d] El terme grec pneûma és del gènere neutre, però el Còdex Beza el farà concertar tot seguit tres vegades amb el pronom el en masculí, a fi de deixar ben clar, saltant-se les lleis de la gramàtica, que es tracta de l’Esperit personal de Déu.
Diumenge IV de Pasqua // Jn 10,1-10 Còdex Beza
(682 526) Jn 10,1-10 Còdex Beza Paràbola del pastor i les ovelles adreçada per Jesús als fariseus: 10,1 «En veritat, en veritat us dic:[a] el qui no entra per la porta a l’atri[b] de les ovelles, sinó que per una altra banda hi puja,[c] aquest és un lladre i un saltejador; 2 en canvi, el qui entra per la porta, aquest és el pastor de les ovelles. 3 A aquest el porter li obre, i les ovelles escolten la seva veu; crida les ovelles que li són pròpies[d] pel seu nom i les fa sortir. 4 I, quan ha tret totes les pròpies, va davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu;[e] 5 a un estrany, en canvi, no el seguiran, sinó que fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels estranys.» 6 Aquesta paràbola els digué Jesús, però ells no comprengueren quines eren les coses que els deia. 7 Novament, doncs, Jesús els digué: «En veritat, en veritat us dic: Jo Soc la porta de les ovelles. 8 Quants[f] vingueren abans de mi són lladres i saltejadors; però les ovelles no se’ls escoltaren. 9 Jo Soc la porta: si algú entra a través de mi, se salvarà; entrarà i sortirà i trobarà pastura. 10 El lladre no ve sinó a robar, sacrificar[g] i destruir; jo, en canvi,[h] he vingut perquè tinguin vida.[i]» El qui entra per la porta a l’atri de les ovelles, aquest és el pastor de les ovelles La paràbola del pastor i les ovelles que Jesús s’ha fet seva constitueix la resposta que llançà als fariseus que l’havien qüestionat perquè, en un dia de repòs sabàtic, havia fet fang i obert els ulls a un cec de naixement. Per a entendre l’abast de la paràbola, l’hem de situar en el marc del Temple de Jerusalem, on hi havia una porta, anomenada l’Ovellera (Jn 5,2), per on introduïen les ovelles destinades als sacrificis. En aquesta «porta» hi havia un «porter», que fins aleshores no havia deixat entrar mai ningú, ja que, quan els exigia el sant i senya, li responien sempre que venien a oferir-les en sacrifici. Quan, però, ha vingut Jesús i li ha declarat que venia a donar la vida per les seves ovelles, «a aquest el pastor li obre, i les ovelles escolten la seva veu». Hi havia dues maneres d’accedir a les ovelles: entrant per la porta o saltant per una altra banda, com fan els lladres i saltejadors. Jesús, tot just el porter l’ha deixat entrar, «crida les ovelles que li són pròpies pel seu nom». No totes les ovelles tenen nom, només les seves, les que han anat prenent consciència que són persones. «I les fa sortir» de «l’atri del summe sacerdot» (Jn 18,15; Mc 14,54 i par.), per donar-los plena llibertat. Jesús encara va més enllà. Emprant dues vegades el nom de Jahvè, «Jo Soc la porta de les ovelles», qualifica de «lladres i saltejadors quants vingueren abans de mi, però les ovelles no se’ls escoltaren». I fa un nou pas: «quan ha tret totes les pròpies, va davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu». En contrast amb «un estrany a qui no seguiran, sinó que fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels estranys». Jesús s’emporta les seves ovelles a un camp obert, sense cledes ni closes, on ell és «la Porta» a través de la qual entraran i sortiran les persones lliures i trobaran pastura. A diferència d’«el lladre que no ve sinó a robar, sacrificar i destruir; jo, en canvi, he vingut perquè tinguin vida». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Les dues vegades que Jesús empra aquesta doble fórmula d’assegurament, anticipa el pronom, posant èmfasi en les persones, els fariseus, a qui s’adreça; el Còdex Vaticà, recolzat la primera vegada per un manuscrit minúscul i la segona pel Còdex Corideti que es troba a Tiflis, capital de Geòrgia, inverteix els termes totes dues vegades, conferint solemnitat a la dita de Jesús: «En veritat, en veritat dic a vosaltres.» [b] El terme aulê, «atri», l’empren tant els Sinòptics (Mt 26,3.58.69; Mc 14,54.66; 15,1 D.16; Lc 11,21; 22,55) com Joan (Jn 18,15) per a designar «l’atri del summe sacerdot», Annàs, a on dugueren Jesús lligat. [c] El Còdex Beza és l’únic manuscrit que anticipa l’adverbi «per una altra banda» al verb «pujar», conferint-li molta importància: els dirigents jueus sabien molt bé que «el porter» que guarda l’atri de les ovelles, quan els cridarà el sant i senya, i ells respondran que venen a sacrificar-les, no els deixarà entrar per la porta; d’aquí que «pugin» al Temple «per una altra banda», per on hi accedeixen els summes sacerdots quan venen a sacrificar-les, com els identificarà Jesús en l’explicació de la paràbola: «El lladre no ve sinó a robar, sacrificar i destruir.» [d] Novament, amb un canvi d’ordre inusual, el Còdex Beza subratlla quines són les ovelles que són propietat del pastor, a saber, les que tenen nom. [e] Per quarta vegada, en aquest passatge tan breu, el Còdex Beza anticipa el pronom, «la seva veu», la del pastor que les coneix pel seu nom i que elles, en reconèixer-lo, es posen a seguir-lo. [f] El text usual hi implica tots els anteriors dirigents, «tots quants», sense excepció; Jesús no absolutitza el nombre dels qui vingueren abans d’ell. [g] Sovint els traductors no respecten el sentit fort del verb grec thyein, «sacrificar, oferir en sacrifici», tan sols analògicament «degollar, matar», i tradueixen simplement per «matar». El context, «atri de les ovelles», «porta de les ovelles» (vegeu «l’Ovellera» de Jn 5,2), «porter», responsable de vigilar perquè no robin les ovelles i les destinin a ser sacrificades en el Temple, exigeix que es retingui aquest sentit peculiar del verb. [h] Tan sols el Còdex Beza empra la connectiva adversativa, contraposant l’actitud de Jesús a la del lladre. [i] El Còdex Beza, recolzat pel Papir 66 i algun manuscrit minúscul, no comparteix aquesta glossa: «i en tinguin en abundància», que consta en tots els
Diumenge III de Pasqua // Lc 24,13-35 Còdex Beza
(681 525) Lc 24,13-35 Còdex Beza 24,13 N’hi havia dos que se n’anaven del grup,[a] aquell mateix dia, cap a una aldea que distava seixanta estadis de Jerusalem, de nom Ulammaús.[b] 14 Conversaven entre ells sobre tots aquests esdeveniments. 15 I succeí que, mentre ells conversaven i discutien, Jesús en persona se’ls acostà i es va posar a caminar amb ells. 16 Els seus ulls estaven retinguts, de manera que no el reconeixien. 17 Ell digué: «Quines són aquestes paraules que us intercanvieu entre vosaltres mentre camineu abatuts?» 18 Replicà un d’ells que tenia per nom Cleopàs[c] i li digué: «¿Tu ets l’únic foraster a Jerusalem? ¿No saps el que hi ha passat aquests dies?» 19 Ell li preguntà: «Què ha passat?» «El cas de Jesús el Natzoreu,[d] que fou un baró profeta poderós de paraula i d’obra en presència de Déu i de tot el poble: 20 com aquest el lliuraren els summes sacerdots i els nostres dirigents perquè fos sentenciat a mort, i el crucificaren. 21 Nosaltres, tanmateix, esperàvem que ell seria el qui havia de llibertar Israel. Mentre que ara, a més de tot això, ja som al tercer dia amb el d’avui d’ençà que han passat aquestes coses. 22 Encara més, algunes dones ens han esparverat: han anat de bon matí al sepulcre 23 i, no havent trobat el seu cos, han tornat dient haver vist una aparició d’àngels, que asseguren que ell viu. 24 Han anat alguns dels qui són amb nosaltres al sepulcre i ho han trobat realment com havien dit les dones; però a ell no l’hem vist.»[e] 25 Ell, però, els reprotxà: «Oh insensats i lents de cor referent a tot allò que anunciaren els Profetes, 26 a saber, que calia que patís tot això el Messies i així entrar a la seva glòria!» 27 I començà, a partir de Moisès i tots els profetes, a interpretar-los en les Escriptures el que es referia a ell. 28 Mentrestant, s’aproparen a l’aldea on es dirigien; ell va fingir d’anar més enllà. 29 Ells el van pressionar dient: «Queda’t amb nosaltres, que cap al tard ha declinat del tot el dia.» I entrà per quedar-se en companyia d’ells. 30 Succeí que, un cop recolzat ell a taula, prenent un pa pronuncià una benedicció i el compartí amb ells. En prendre ells el pa de les seves mans, 31 se’ls obriren els ulls[f] i el reconegueren; ell fonedís es feu d’ells. 32 Ells, però, es digueren entre ells: «¿No estava el nostre cor ben velat,[g] mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les Escriptures?» 33 S’aixecaren entristits[h] i, en aquell instant, se’n tornaren a Jerusalem; trobaren reunits els Onze i els qui eren amb ells 34 i els referien:[i] «Realment s’ha aixecat el Senyor i s’ha aparegut a Simó.» 35 I ells mateixos contaven el que havia passat pel camí i que se’ls havia donat a conèixer en la fracció del pa. ¿Emaús o Ulammaús, l’antic nom de Betel? Començant pel nom «Ulammaús», i no el sòlit «Emaús», tota l’escena sona altrament si la llegim seguint la versió que ens ofereix el Còdex Beza. Els canvis que s’hi han anat introduint en les successives còpies que s’han intercanviat les grans Esglésies de l’arc mediterrani, presenten l’escena en termes molt positius, que amaguen una sèrie de trets molt crítics que Lluc volgudament hi hauria imprès. Des de la nostra presa de conciència moderna, on la raó ho domina tot, llegim amb mentalitat racional escrits del segle primer en què encara predominava la conciència mítica. D’aquí que, a partir de les nostres sofisticades tècniques d’interpretació, hàgim arribat a convèncer-nos que ho hem entès, sense haver-nos capbussat en el llenguatge mític que emprà Lluc. L’escena ens recorda la fugida de Jacob després que s’apoderés fraudulentament de la primogenitura del seu germà Esaú. Ulammaús seria l’antic nom de Betel, del santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà, a partir de la pedra que s’havia posat per capçal i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli (llegiu Gn 27,10-19). Els nostres dos deixebles, un d’ells seria Simó sota el pseudònim de Cleopàs, fugien de Jerusalem després del que havia ocorregut. Jesús els ha sortit a l’encontre i intenta recuperar-los. Tot i que se’ls obriren els ulls i el reconegueren en prendre ells el pa de les seves mans, s’aixecaren entristits, ja que, mentre Jesús feia camí amb ells, el seu cor estava completament velat quan els obria el sentit de les Escriptures. No han entès l’aparició de Jesús a guisa d’un foraster que se’ls ha acostat i s’ha posat a caminar amb ells, si bé s’han adonat, mentre compartien el pa, que Jesús havia ressuscitat. Quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut per sempre. En tots els relats d’aparicions de Jesús hi trobem incoherències, pors, incredulitat. Nosaltres ho hem suplert amb grans manifestacions glorioses. Però, aleshores, no podem reconèixer la seva presència constant caminant al costat nostre. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El text usual diu simplement: «I heus aquí que dos d’ells», mentre que segons el Còdex Beza, aquests «dos que se n’anaven del grup», s’han separat del grup de deixebles. [b] En comptes d’aquest nom, presentat com un nom real, «de nom Ulammaús», el text usual el supleix per un pseudònim, «que tenia per nom Emaús». «Ulammaús» es presenta en Gn 28,19 lxx com l’antic nom de Betel. Segons això, els dos deixebles, decebuts pel que havia passat, estarien refent el camí de Jacob el qual, després d’haver-se emparat fraudulentament de la benedicció que pertocava al seu germà Esaú, hagué de fugir lluny d’ell (Gn 27–28). Així també, els deixebles de Jesús, que l’havien traït/negat, fugien lluny de Jerusalem quan en veieren les conseqüències. [c] Segons el text usual, es tractaria d’un nom real, «de nom Cleopàs», mentre que el Còdex Beza i altres molts manuscrits el presenten com un pseudònim, «que tenia per nom Cleopàs». [d] El Còdex Beza cenyeix la pregunta de Jesús,
