Diumenge I d’Advent
(660 504) Mt 24,37-44 Còdex Beza 24,37 En efecte, tal com[a] van ser els dies de Noè, així serà també l’arribada del Fill de l’home. 38 Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi en què anaven menjant amb avidesa i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, 39 i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home. 40 Llavors, dos seran en el camp: l’un serà pres i l’altre deixat; 41 dues molent en el molí: l’una serà presa i l’altra deixada; dos en un mateix divan: l’un serà pres i l’altre deixat.[b] 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor. 43 Enteneu-ho bé, però: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit arriba el lladre, hauria vetllat i no hauria deixat que li foradessin[c] la casa. 44 Per això, estigueu preparats també vosaltres, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home. «Estigueu preparats, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’Home» El passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent pressuposa l’exordi de la resposta que donà Jesús a la primera de les dues preguntes que li formularen els deixebles sobre la futura destrucció del Temple («Digue’ns quan succeirà això», Mt 24,3), mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). Jesús malda per instruir-los sobre com entén ell que es realitzarà l’arribada del Fill de l’home: «Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi, en què anaven menjant i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home.» Mateu reitera que l’arribada del Fill de l’home (quatre mencions) serà del tot imprevisible, imprevisió que ens obliga a estar sempre vetllant, no fos cas que no ens trobés preparats en aquell moment. A fi d’il·lustrar-ho, apunta tres breus escenes de la vida quotidiana: l’una té lloc en el camp, l’altra al molí i la tercera a la casa. Aquesta última tan sols es conserva en el Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines. En cada una d’elles hi situa dues persones: dos homes, en la primera i la tercera; dues dones, en la central. Segons s’hagin preparat o no per a la vinguda del Fill de l’home, un d’ells, home o dona, serà pres amb ell, mentre que l’altre serà abandonat a la seva sort. La comunitat és invitada a vetllar dia i nit. Per tal s’evitar que s’adormissin, posa l’exemple de l’amo de la casa que ha d’estar sempre en vetlla, no sigui que vingués el lladre a qualsevol hora de la nit i li foradés la casa amb un butró. Cal, doncs, que estiguem sempre preparats perquè, com ha dit abans, «no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor», i com ho remarca ara precisant-ne l’hora: «perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La comparació que encapçala el passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent estava precedida per l’exordi de la resposta de Jesús a la primera de les dues preguntes sobre la futura destrucció del Temple que li havien formulat els deixebles (24,3: «Digue’ns quan succeirà això»), mentre ell estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). La Vulgata, emparant-se amb una sèrie de mss. majúsculs i minúsculs, ha eliminat «ni el Fill», per escrúpols teològics. El Pare, recalcarà Jesús ressuscitat als Onze, ha reservat a la seva autoritat tot el que fa referència als temps i moments propicis (vegeu Ac 1,6). [b] El Còdex Beza, amb l’aval de les antigues traduccions llatines, conserva també aquí una tercera parella, com podem comprovar en Lluc 17,34-36: «dos en un divan…, dues molent plegades…, dos en el camp…», si ens atenem a la versió del Còdex Beza. Tant en Mt com en Lc el text alexandrí enumera tan sols dues parelles. Perquè una descripció sigui completa, són necessaris tres elements. [c] El butró, orifici fet en una paret per robar, ja es feia servir en temps de Jesús, i probablement sovint, car les parets eren de fang o d’argila. Jesús, artesà constructor de cases, n’era ben conscient.
Diumenge IV d’Avent
Mt 1,18-25 (663 507) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[1] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[2] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[3] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[4] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé. L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» [1] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [2] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [3] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [4] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús»
