Diumenge XXIII de durant l’any // Mt 18,1-20 Còdex Beza
(700 544) Mt 18,1-20 Còdex Beza. En el Leccionari Litúrgic se’ns proposa a llegir tan sols 18,5-20[a] 18,1 En aquell moment els deixebles s’aproparen a Jesús dient: «Qui és, doncs, el més gran en el Regne dels cels?» 2 I Jesús, havent convocat el criadet,[b] el posà enmig d’ells 3 i digué: «En veritat us dic: si no canvieu i us feu com els criadets, no entrareu en el Regne dels cels. 4 Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran en el Regne dels cels. 5 I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull. 6 Qui, però, escandalitzi un d’aquests petits que creuen en mi més li val que li pengin al coll una mola asinària de molí i l’enfonsin en el mar profund. 7 Ai del món per causa dels escàndols! És inevitable, en efecte, que hi hagi escàndols; però ai de l’home per qui ve un escàndol! 8 Si la teva mà o el teu peu[c] t’és motiu d’escàndol, talla-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida coix o manc que no pas tenint dos peus i dues mans ser llançat al foc etern. 9 Igualment, si també el teu ull t’és motiu d’escàndol, treu-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida amb un sol ull que no pas tenint dos ulls ser llançat a la gehenna. 10 Guardeu-vos de menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi; perquè us dic que els seus àngels en els cels veuen contínuament el rostre del meu Pare que està en els cels. 11 I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. 12 Què us sembla? Si un home té cent ovelles i en perd una d’elles, ¿no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda? 13 I si l’arriba a trobar, us dic en veritat que s’alegra per ella molt més que per les noranta-nou que no s’havien perdut. 14 De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits. 15 Si el teu germà fa una ofensa contra teu, ves i reprèn-lo tot sol amb ell; si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà. 16 Però si no t’escolta, pren-ne amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres. 17 Si tampoc no els fa cas, digues-ho a la comunitat. I si ni tan sols fa cas a la comunitat, considera’l un pagà o com el recaptador de tributs. 18 En veritat us dic: allò que lligueu a la terra quedarà lligat en els cels, i allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat en els cels. 19 Novament us dic: si dos de vosaltres es posen d’acord a la terra sobre qualsevulla qüestió que vulguin demanar, ho conseguiran del meu Pare que està en els cels. 20 En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.»[d] Guardeu-vos de menysprear aquests petits que creuen en mi! No sé per quins set sous se’ns ha privat dels quatre primers versets (18,1-4) de la perícopa que llegirem avui. Potser algú s’haurà sentit al·ludit. El primer membre de l’alternativa, «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», queda així en l’aire. En el segon membre Jesús adverteix molt seriosament els deixebles que litigaven sobre quin d’ells «és el més gran en el Regne dels cels» de l’escàndol que això produeix en «els més petits que creuen en ell». Per visualitzar-ho se serveix d’un conjunt d’imatges duríssimes a fi de dissuadir-los de ser motiu d’escàndol per als més petits. L’advertiment va adreçat als qui es consideren «deixebles», sens dubte als Dotze, que no paren de pensar en grandeses i de «menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi», com subratlla el Còdex Beza, abonat sobretot per les antigues versions llatines, siríaques i coptes i per alguns mss. de la Vulgata, repetint aquesta expressió i conservant, a més, l’enunciat de la paràbola de l’ovella perduda: «I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se’n perd una, no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda?… De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits.» A continuació Mateu proposa la regla d’or de la correcció fraterna. Primerament —li diu—, parla de tu a tu amb el germà que t’hagi ofès. En cas que no t’escolti, «pren amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres», com diu el Deuteronomi(Dt 19,15). Si no en fa cas, planteja-ho davant la comunitat reunida, l’ekklesia. Si tampoc no en fa cas, «considera’l com un pagà o com el recaptador de tributs». Mateu-Beza subratlla al màxim la força de la comunitat en pregària: «En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom, entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El passatge que se’ns proposa a llegir aquest diumenge és Mt 18,5-20. Ara bé, el v. 5: «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», com indica el pronom «aquest», fa referència precisament a la resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles: «Qui és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels», on capgira les seves pretensions: «Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels» (vv. 1-4). Per això
Diumenge XXII de durant l’any // Mt 16,21-27 Còdex Beza
(699 543) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps 543cat_ DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY 16,21 Des d’aleshores Jesús començà a manifestar als seus deixebles que cal[a] que ell vagi a Jerosòlima i que pateixi molt per causa[b] dels ancians, summes sacerdots i lletrats i sigui executat, i que al cap de tres dies s’aixequi de la mort. 22 Pere, havent-lo pres a part, començà a conjurar-lo[c] tot dient: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» 23 Ell, havent-se girat cap enrere,[d] digué a Pere: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs![e] Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home.» 24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi. 25 Perquè el qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. 26 En efecte, de què li serveix a l’home guanyar el món sencer si arruina la seva vida? O què pot donar l’home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare en companyia dels seus sants àngels, i aleshores pagarà a cadascú segons les seves obres». «TU ETS PEDRA» O «VES-TE’N DARRERE MEU, SATANÀS», ¿EN QUÈ QUEDEM? Mateu ha passat de lloar la confessió de Simó: «Tu ets el Messies del Déu que allibera», a posar-li el sobrenom de Kefas: «Tu ets Pedra…». i a titllar-lo tot seguit de secuaç del mateix Satanàs: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» Com s’entén aquest canvi tan brusc? Jesús acabava de manifestar als seus deixebles per primera vegada que la seva funció com a Messies d’Israel seria un fracàs estrepitós. Aleshores Pere el pren a part i s’atreveix a «conjurar-lo», convençut que la idea que Jesús introdueix sobre el Messies sofrent no formava part en absolut del pla de Déu sobre el Messies gloriós que els havia d’alliberar dels romans: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» Jesús, que havia lloat la seva confessió, el blasma ara pel seu fanatisme satànic: «Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home!» La pretensió de Pere d’interposar-se en el camí que Déu havia traçat per al Messies («cal que… pateixi molt… i sigui executat…») representa per a Jesús un «escàndol», una «pedra d’ensopec» que s’entravessa en el camí, sentit originari del terme grec skandalon. Jesús no es deixa intimidar per Pere, personificació del mateix Satanàs, i l’invita a posar-se «darrere d’ell», com escau a un deixeble, i no davant, com quan pretenia capitanejar la insurrecció dels «cinc mil homes adults» en el desert (14,21). L’adverbi darrere meu que presidia l’escena es repeteix ara quan Jesús posa noves i duríssimes condicions per a ser deixeble d’ell: «Aleshores digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi”», com si tornés a començar de bell nou. El «lòguion que segueix juga, paradoxalment, amb les dues etapes de la vida humana, present i futura. La glòria del Fill de l’home està reservada per a la vida futura, quan vingui «en companyia dels seus sants àngels», moment en què, «aleshores, pagarà a cadascú segons les seves obres». [a] Els evangelistes empren sovint l’impersonal dei, equivalent al nostre «cal», també de tres lletres, per a designar que l’enunciat que fa Jesús a continuació entra de ple en el designi diví. [b] Un canvi gairebé imperceptible en un sola vocal de la prep. hypo, per causa de, Còdex Beza i un còdex minúscul (D 1071), a la prep. apo, de part de, Còdex Vaticà i la resta de mss. (una variant ni tan sols assenyalada en l’edició crítica de Nestle-Aland), minimitza la responsabilitat dels dirigents jueus en la mort de Jesús: «els ancians, summes sacerdots i lletrats», tots tres estaments enllaçats amb un sol article, són el subjecte agent tant del patiment del Messies com de la seva execució. [c] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines, repeteix la construcció verbal «començà a + inf.» del principi, «Jesús començà a manifestar als seus deixebles», contraposant-hi la que Pere empra tot seguit: «començà a conjurar-lo», cosa que evita el text usual dient senzillament «conjurant-lo». En el precís moment en què Jesús revela la condició del Messies sofrent, Pere s’hi oposa frontalment. [d] El text usual es limita a utilitzar el part. del verb simple strafeis, «havent-se tombat», mentre que Beza i molt altres mss. empren el part. del verb compost epi-strafeis, «havent-se girat cap enrere», marcant la direcció cap on s’hauria de trobar Pere i indicant-li que es posi darrere seu, com a bon deixeble. [e] Aquesta mateixa invitació al seguiment l’havia feta Jesús al diable en l’escena de les temptacions, segons el text conservat pel Còdex Beza i moltíssims manuscrits i per les antigues versions en llatí, siríac i copte: «Aleshores li diu Jesús (al diable): “Ves-te’n darrere meu, Satanàs» (Mt 4,10). En el text consensuat per la majoria d’editors se suprimeix «darrere meu», privant-nos d’enllaçar la tercera temptació amb l’escàndol que Simó hauria significat per a Jesús si aquest no li hagués parat els peus.
Diumenge XXI de durant l’any // Mt 16,13-20 Còdex Beza
(698 542) Mt 16,13-20 Còdex Beza 16,13 En arribar Jesús a les contrades de Cesarea de Filip, anà preguntant als deixebles dient: «Qui diuen els homes que soc jo, Fill de l’home?» 14 Ells respongueren: «Joan el Baptista»; uns altres: «Elies»; d’altres, en canvi: «Jeremies» o «Un dels profetes». 15 Els pregunta: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» 16 En resposta Simó Pere li digué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu[a] que allibera.» 17 Replicà Jesús dient: «Benaurat ets Simó, fill de Joan, perquè carn i sang no t’ho han revelat, sinó el meu Pare que està en els cels. 18 Jo, per la meva part, et dic: “Tu ets Pedra,[b] i sobre aquesta Roca[c] edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades[d] no prevaldran contra ella. 19 A tu et donaré les claus del Regne dels cels: i allò que lliguis a la terra, quedarà lligat en els cels, i allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat en els cels.”» 20 Aleshores conjurà els deixebles que no diguessin a ningú: «Aquest és el Messies, Jesús![e]» Tu ets pedra (petros) i sobre aquesta roca (petra)edificaré la meva església Jesús havia sostingut a Magdala (Magadan) un duríssim debat amb els fariseus i saduceus que li exigien un senyal del cel que avalés la seva pretensió d’enviat de Déu. Aleshores s’endugué els seus deixebles amb la barca a l’altra riba del mar de Galilea i, a peu, els feu pujar fins a Pànies, rebatejada pel tetrarca Filip amb el seu nom, Cesarea de Filip. Per quina raó els ha fet fer aquesta llarguíssima caminada (uns 50 km en línia recta cap al nord)? A Pànies hi havia el santuari del déu Pan i una infinitat de nínxols excavats en la gran mola rocosa que la presideix. Quan hi vam anar, vam poder distingir-ne encara una pila, així com la gran caverna anomenada «Porta de l’Hades». Jesús planteja als seus deixebles la pregunta crucial: «Qui diuen els homes que soc jo, el Fill de l’home?» Hi ha respostes per a tots els gustos: que si és Joan Baptista, Elies, Jeremies o un dels profetes. Ell, però, vol que siguin ells els qui es pronunciïn: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» Simó Pere, el més agosarat, respon com a líder del grup: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu que allibera.» En principi, la resposta és molt correcta. D’aquí el gran elogi que fa Jesús de la seva confessió. Però tot seguit, fent un joc de paraules en grec amb el seu nom, «Simó», i el sobrenom que ell mateix li va imposar, «Petros/Pedra», en català «Pere», fixant la mirada en l’enorme mola rocosa del paganisme que tenien al davant, li revela que aquesta serà en el futur la base de la seva Església: «Tu ets Pedra (petros), i sobre aquesta Roca (petra) edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades no prevaldran contra ella.» Aquesta és l’única explicació que dona raó d’aquest llarguíssim viatge cap al nord pagà, del joc de paraules Pedra-Roca i de la presència de la Porta de l’Hades. L’explicació que us he donat, si bé no és la més corrent, és la que millor explica aquesta anada i tornada de Cesarea de Filip, sense entrar en contacte en cap moment amb la gent del país ni realitzar-hi cap senyal, com li ho demanaven. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Messies i Fill de Déu apareixen junts aquí i en 26,63, en boca del summe sacerdot que «l’exorcitzà pel Déu que viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu». Mateu ha posat en llavis de l’un i l’altre la mateixa expressió (emprant dos verbs equivalents) en un to positiu i no bel·licós, que Jesús accepta. [b] El terme grec petros o el seu corresponent arameu kefa (‘pedra’) no s’utilitzava com a nom de persona. Jesús fou qui el sobrenomenà així: «Tu ets Simó, el fill de Joan, tu et diràs Cefes —que vol dir ‘Pedra’» (Jn 1,42). Mateu farà el joc de paraules petros (masc.) / ’pedra’ i petra (fem.)/ ’roca’, un joc de paraules que tan sols és possible en grec, mostrant així que Jesús vol edificar en el futur la seva Església sobre la «roca», l’enorme Mola de Pànies que tots ells tenen al davant, que simbolitza el paganisme, un cop alliberada dels condicionaments religiosos del judaisme. [c] La preposició grega epi ‘sobre/damunt’ es pot construir, entre altres casos, en datiu o en acusatiu. Tots els manuscrits retenen la construcció en dat., que li confereix sentit local; el Còdex Beza, en canvi, conserva la construcció en ac., que li confereix sentit metafòric. [d] Precisament a Cesarea de Filip hi ha encara restes del temple del déu pagà Pan: se’n conserven les fornícules de déus pagans excavades a la roca; a la base de la muntanya apareix la gran gruta de l’Hades. «Les portes de l’Hades no prevaldran contra» les portes del cel, «les claus» del qual Jesús ha confiat a Pere. [e] La majoria de manuscrits ho presenten en discurs indirecte: «que no diguessin a ningú que ell, Jesús, és el Messies»; el Còdex Beza ho posa en discurs directe, en forma de crit eixordador.
Diumenge XX de durant l’any // Mt. 15,21-28 Còdex Beza
(697 541) Mt. 15,21-28 Còdex Beza 15,21 Jesús, havent sortit d’allí, es retirà cap a les contrades de Tir i Sidó. 22 I heus aquí que una dona cananea, que havia sortit d’aquells confins,[a] anava cridant darrere d’ell[b] dient: «Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David! La meva filla està malament endimoniada.» 23 Ell, però, no li va respondre paraula. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven dient: «Acomiada-la, ja que va cridant des de darrere nostre.»[c] 24 Ell en resposta digué: «No he estat enviat sinó per a aquestes ovelles,[d] les perdudes de la casa d’Israel.» 25 Ella, no obstant, vingué a prostrar-se davant d’ell dient: «Senyor, ajuda’m!» 26 Ell respongué dient: «No és lícit prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.» 27 Ella contestà: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» 28 Llavors ell li respongué: «Dona, gran és la teva fe, que es faci com tu vols.» I la seva filla es guarí a partir d’aquell moment. Jesús es retira a l’estranger i hi passarà la quarantena Després d’un greu altercat amb els fariseus i els mestres de la Llei, vinguts de Jerusalem per recriminar-li que els seus deixebles no respectaven les tradicions dels ancians, «Jesús sortí d’allí i es retirà a les contrades de Tir i Sidó», territori cananeu (segons excavacions recents). Mentre s’hi dirigia, apareix en escena «una dona cananea que havia sortit d’aquells confins i anava cridant darrere d’ell: “Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David!”» Per a comprendre l’escena, cal tenir en compte que tant Jesús com la cananea han «sortit», l’un, fora d’Israel; l’altra, fora de terra pagana. Ens trobem en terra de ningú. En el seguici de Jesús, a més dels deixebles, s’hi ha afegit —tan sols segons el Còdex Beza— la dona cananea, que representa la terra de Canaan, conquerida pels israelites. Els seus deixebles s’hi van acostar i li demanaven: «Acomiada-la, ja que ve cridant des de darrere nostre.» Crida «des de darrere» dels deixebles i «darrere de» Jesús molt preocupada per la seva filla: «La meva filla està malament endimoniada.» Del fet d’anar «darrere de» Jesús deduïm que és una deixebla, si bé no d’origen jueu, sinó cananeu. Del crit que profereix insistentment, tant «darrere de» Jesús com «des de darrere» dels deixebles, inferim que té una ideologia fanàtica centrada en el Messies davídic. Jesús no en fa cap cas, però els seus deixebles la volen fer callar. Ell li obre una escletxa: «No he estat enviat sinó per a aquestes ovelles, les ovelles perdudes de la casa d’Israel.» La cananea, conscient que Canaan també pertany a Israel, no s’immuta: «Senyor, ajuda’m!» Jesús la posa a prova amb ironia: «No és lícit prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.» Ella contestà: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» La fe/adhesió a la persona de Jesús: «Dona, gran és la teva fe, que es faci com tu vols», aconsegueix el que s’havia proposat: «I la seva filla es guarí a partir d’aquell moment.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Jesús i la cananea han «sortit», fent cada un el seu èxode, com expressa perfectament la construcció en mirall: «Jesús (A), havent sortit d’allí» (B) /\ «una dona cananea (B), que havia sortit d’aquells confins» (A). [b] Solament el Còdex Beza conserva aquest detall, un detall que hauria estat eliminat molt aviat, en considerar un contrasentit que una dona pagana de Canaan fos deixebla de Jesús, com indica per si mateixa aquesta expressió i es dedueix del crit repetit amb què se li adreça: «Senyor, Fill de David!», així com de la resposta final de Jesús lloant la seva «fe», l’adhesió a la seva persona. L’absència d’aquest detall, que connota familiaritat, canvia del tot la interpretació d’aquest passatge. L’evangelista diferencia netament entre el crit que pronuncia la cananea «darrere de» (opisô) Jesús, en quant deixebla seva, i el que tant ha molestat els seus deixebles quan li demanaven que l’acomiadés perquè anava cridant «des de darrere (opisthen) nostre». [c] Tan sols Beza, que ha conservat el primer adverbi, opisô, «darrere d’ell», de Jesús, ens permet de fer un joc de paraules amb el segon, conservat per tots els mss., opisthen, «des de darrere nostre», dels deixebles de Jesús. Jesús, els seus deixebles i la dona cananea formen un sol seguici i tenen en comú que estan fent un èxode mancomunat fora d’Israel. [d] Novament tan sols Beza, avalat aquí per totes les antigues versions siríaques, conserva el pronom demostratiu tauta, «per a aquestes ovelles, les ovelles perdudes de la casa d’Israel», incloent Canaan entre les ovelles perdudes que el Messies havia de reunir. La Cananea està convençuda que ho farà en la seva qualitat de «Fill de David»; Jesús, amb el seu silenci, no fa cas de la petició de la cananea. Li’n farà només quan els seus deixebles se la vulguin treure del damunt i quan ella, fent cas omís de la Llei jueva («No és lícit», Beza, versions antigues en llatí i siríac i Orígenes; «No està bé», resta de mss.), acceptarà de bon grat la fina ironia de Jesús que no emprava el mot despectiu «gossos», que als ulls dels jueus designaven els pagans, sinó el diminutiu familiar «gossets»: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» La cananea utilitza tres vegades el vocatiu «Senyor», en adreçar-se a Jesús, i una quarta el plural «senyors» amb una clara assonància entre kynariôn (gossets) i kyriôn (senyors). Tant és així que l’escriba del Còdex Beza, la quarta vegada, va escriure erròniament kynariôn, en comptes de la lliçó correcta kyriôn. Un escriba posterior (Ds.m. = segona mà del Còdex Beza) se n’adonà i posà dos puntets damunt la síl·laba –na– del mot kynariôn indicant així que s’havia de suprimir aquesta síl·laba
Diumenge XIX de durant l’any // Mt 14,22-33 Còdex Beza
(696 540) Mt 14,22-33 Còdex Beza 14,22 Immediatament constrenyí els deixebles a pujar a la barca i avençar-se a l’altra riba, mentre ell acomiadava les multituds. 23a Un cop hagué acomiadat les multituds, pujà a la muntanya, tot sol, a pregar. 23b Quan s’hagué fet fosc, estava ell tot sol allí. 24 La barca es trobava enmig del mar[a] sacsejada per les onades. És que el vent era contrari. 25 Vers la quarta vigília de la nit, se n’anà passejant cap a ells sobre el mar.[b] 26 Els deixebles, en veure’l que passejava sobre el mar, s’esglaiaren tot dient: «És un fantasma!» I, de la por, feren un gran crit. 27 Dretament els parlà dient: «Coratge! Jo Soc. Deixeu de tenir por.» 28 En resposta Pere li digué: «Senyor, si ets tu, ordena que jo vingui cap a tu sobre les aigües.» 29 Li digué: «Vine!» I, havent baixat de la barca, Pere es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús. 30 En veure, però, el vent violent[c], va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» 31 A l’instant, Jesús, havent estès la mà, s’emparà d’ell i li diu: «Home de poca fe!, per què has dubtat?» 32 Havent pujat ells a la barca, el vent amainà. 33 Els qui eren a la barca s’acostaren i es prostraren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!» Mentre Jesús es passeja sobre el mar, Pere s’hi enfonsa El desenllaç de la compartició dels pans i dels peixos hauria culminat en un motí reformista de les institucions d’Israel per part dels «cinc mil homes adults» que els havien compartit, si Jesús no hagués «constret els deixebles a pujar a la barca i avançar-se a l’altra riba» i que ell, «un cop acomiadades les multituds, hagués pujat a la muntanya, tot sol, a pregar». El text matisa: «Quan s’hagué fet fosc, estava tot sol allí», lluny del brogit de «les multituds» fanàtiques i «dels deixebles» que es volien aprofitar de la conjuntura i proclamar-lo Rei, com comentarà el Quart evangeli (Jn 6,14-15). La resistència dels deixebles ha provocat que «la barca es trobés enmig del mar, sacsejada per les onades», onades que ells mateixos havien arborat amb la seva violència convertida en vent que les encrespava. En contrast, com Déu en el paradís, Jesús («Jo Soc», dirà als deixebles esporuguits) «passejava sobre el mar». Pere l’ha volgut imitar, confiant —com fan tots els líders— en les seves pròpies forces, i «es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús». Però, en veure el vent violent, va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» Jesús estén la mà i s’empara d’ell perquè no s’ofegui per la pesantor de les seves pròpies seguretats. «Home de poca fe!», li recrimina, «per què has dubtat?» «Havent pujat ells (Jesús i Pere) a la barca, el vent amainà»: cinc vegades s’esmenta «la barca», articulada des del principi pel Còdex Beza (vv. 22, 24, 29, 32, 33), que representa la comunitat de Jesús. «El vent violent», la violència que els deixebles mateixos havien armat entre els cinc mil homes disposats a fer un alçament, «amainà» quan Jesús pujà a la barca. La confessió dels qui eren a la barca i es prosternaren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!», posa èmfasi en el «Fill» (anticipat) i l’assenyala amb el pronom personal «tu», sempre segons el Còdex Beza. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Els còdexs Vaticà, Corideti i uns quants minúsculs llegeixen altrament: «La barca ja s’havia apartat de la terra molts estadis.» L’edició crítica de Nestle-Aland ha adoptat la lliçó del Vaticà, feblement atestada, per considerar que la precisió geogràfica era més original, quan aquí el que es vol subratllar és la posició simbòlica de «la barca» (articulada pel Còdex Beza i la majoria de manuscrits) «enmig del mar», en perill de ser engolida per les onades que ells mateixos havien encrespat: el «vent violent» l’han arborat ells en adonar-se que Jesús havia frustrat un alçament militar amb els cinc mil homes adults que acabaven de compartir amb ell i els deixebles els cinc pans i dos peixos que inauguraven el banquet messiànic. [b] El text usual, amb moltes variants, llegeix: «Jesús anà cap a ells caminant sobre el mar.» [c] La primera vegada que Mateu ha parlat del vent, ha precisat que era «contrari» (v. 24), oposant-se a les il·lusions que s’havien fet els deixebles d’aprofitar-se d’aquells cinc mil homes adults que estaven preparats per a fer un alçament messiànic. Tot seguit, l’ha qualificat de «violent», si ens atenem al Còdex Beza i a la gran majoria de manusctits (v. 30). Sorprenentment, en l’edició crítica de Nestle-Aland (NA28), hi figura entre claudàtors en consideració als crítics textuals que, malgrat que la majoria de manuscrits conserven aquesta lliçó, no estan del tot convençuts de la seva autenticitat, ja que no figura en els còdexs Vaticà i Sinaític. Finalment, quan Jesús hagué pujat a la barca amb ells, «el vent amainà» (v. 32). Simbòlicament, «el vent» descriu la mentalitat bel·licosa dels deixebles.
Diumenge XVII de durant l’any // Mt 13,44-52 Códice Beza
(694 538) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 13,44-52 Còdex Beza 13,44 «El Regne dels cels és semblant[a] a un tresor amagat en un camp que qualcú, en trobar-lo, amagà altre cop i, per l’alegria que li dona, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp. 45 Novament el Regne dels cels és semblant a un home mercader que busca perles fines; 46 havent trobat una perla de gran valor, se n’anà, vengué el que tenia i la comprà. 47 Novament el Regne dels cels és semblant a una xarxa llançada al mar i que congrega peixos de tota mena. 48 Quan, però, s’hagué omplert, la feren pujar a la platja, s’assegueren i recolliren els millors en els cistells; els dolents, en canvi, els llançaren fora. 49 Així serà a la fi del món[b]: sortiran els àngels, separaran els malvats d’enmig dels justos 50 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 51 Heu comprès tot això?» Li diuen: «Sí.» 52 Ell els diu: «Per això, tot escriba que s’ha fet deixeble en el Regne dels cels s’assembla a un home cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles.» El Regne dels cels és semblant a quelcom molt valuós amagat en el cor humà Mateu continua l’ensenyament amb paràboles mitjançant dues noves semblances que no requereixen explicació i una tercera que explica breument. Pel que es dedueix del conjunt de les sis semblances, les dues que explica Jesús en privat als deixebles, la del blat i la zitzània i la de la xarxa repleta de peixos bons i dolents, fan referència a greus situacions conflictives que han sorgit en el si de la comunitat mateana i que la podrien posar en perill. L’evangelista és molt prudent i ajorna simplement la clarificació entre justos i malvats «a la fi del món». En un principi, el seu ensenyament constava tan sols de les quatre paràboles positives, la parella, home-dona, que manipula el gra de mostassa i el llevat, i el duo, qualcú–un home mercader, que adquireix el tresor i la perla de gran valor. Són de per si tan entenedores que tan sols es requereix que qui les rep «tingui orelles per a escoltar»: tant la mostassa i el llevat com el tresor i la perla de gran valor il·lustren a la perfecció la manera planera com Jesús entenia que s’havia de construir el Regne de Déu. «Escoltar» vol dir activar la capacitat d’acollir coses noves, tenir una actitud de recerca constant per trobar el tresor amagat o per reconèixer entre les moltes perles aquella que té gran valor i que restava amagada. El Regne de Déu no és de gent massificada, sinó de persones que donen fruits abundants, trenta, seixanta, cent per u, sense importar-ne la quantitat, i que saben descobrir els valors del Regne. La pregunta que Jesús fa al final: «Heu comprès tot això?», tot i que l’ensenyança en paràboles anava adreçada primàriament a les «multituds nombroses» que l’escoltaven des de la platja, la formula ara als deixebles que l’escolten en el si de la «la comunitat». Mateu, l’escriba jueu assegut a la seva càtedra heterodoxa, a qui Jesús cridà i invità al seguiment, «s’ha fet deixeble» seu i treu «del seu tresor coses noves i velles», administrant les riqueses de l’Aliança, vella (AT) i nova (NT). [a] La fórmula que encapçala les sis semblances és, si fa no fa, la mateixa: «El Regne dels cels s’assembla / és semblant a…» Ara bé, tant la primera com la darrera que emmarquen totes les altres requereixen explicació. La del blat i la zitzània és explicada per Jesús als deixebles quan «deixà les multituds i se’n va anar a la casa/comunitat»; la de la xarxada de peixos és interpretada al·legòricament al final de tota l’exposició. «Aleshores pregunta als deixebles: “Heu comprès tot això?”» i aquests responen amb un «sí» rotund. L’evangelista canvia a dretcient —sempre segons el Còdex Beza— els verbs en passat per un verb en present: «Ell els diu.» D’una manera molt fina, Mateu hi posa la seva rúbrica, identificant-se amb l’«escriba» jueu que regentava una càtedra heterodoxa, des del punt de vista dels seus col·legues, que el titllaven despectivament de «recaptador de tributs» (cf. Mt 9,9) i que, un cop ja «s’ha fet deixeble» de Jesús, posa a disposició de la comunitat creient la seva capacitat d’administrar la gran riquesa de l’Escriptura antiga i d’ampliar-la amb la novetat del Regne de Déu preconitzat per Jesús. [b] La mateixa diferència que vam observar diumenge passat entre «creació», en general, i «creació del món», del nostre món o planeta Terra (13,35), la retrobem avui on gairebé tots els manuscrits parlen de «la fi del temps o eó», de tot l’univers creat, mentre que el Còdex Beza precisa que es tracta tan sols de «la fi del món», del nostre món o planeta blau. En la tradició manuscrita s’observa una tendència a magnificar-ho tot, a l’ampul·lositat.
Diumenge XVI de durant l’any // Mt 13,24-43 Còdex Beza
(693 537) Mt 13,24-43 Còdex Beza 13,24 (Jesús) els proposà una altra paràbola dient: «El Regne dels cels s’assembla a un home que sembra bona llavor en el seu propi camp. 25 Mentre els homes dormien, vingué el seu enemic i va sembrar zitzània enmig del blat i se’n va anar. 26 Quan brotà l’herba i produí fruit, llavors aparegué la zitzània. 27 Els servents de l’amo de casa l’anaren a trobar i li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que té zitzània?” 28 Ell els digué: “Un home enemic ho ha fet.” Li diuen els servents: “Vols que anem a recollir-la?” 29 Els diu: “No, no sigui que, en recollir la zitzània, arrenqueu també ensems el blat amb el jull. 30 Deixeu que ambdós creixin junts fins a la sega. I en temps de la sega diré als segadors: ‘Recolliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat, en canvi, recolliu-lo en el meu graner.’”» 31 Els parlà encara amb una altra paràbola dient: «El Regne dels cels és semblant a un gra de mostassa que un home prengué i sembrà en el seu camp. 32 Aquesta és certament la més petita de totes les llavors, però quan creixi és més gran que les hortalisses i esdevé un arbre, fins al punt que venen els ocells del cel i fan niu a les seves branques.» 33 Una altra paràbola[a]: «El Regne dels cels és semblant a un ferment que una dona prengué i amagà dins tres mesures de farina, fins que tot va fermentar.» 34 De tot això, Jesús en va parlar en paràboles a les multituds, i sense paràboles no els parlava, 35 perquè es complís l’oracle del profeta: «Obriré en paràboles la meva boca, proclamaré el que estava amagat des de la creació del món.[b]» 36 Llavors deixà les multituds i se’n va anar a la seva comunitat i els deixebles se li acostaren dient: «Explica’ns[c] la paràbola de la zitzània del camp.» 37 Ell respongué dient: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home; 38 el camp és el món; la bona llavor són aquests, els fills del Regne; la zitzània són els fills del Maligne; 39 l’enemic que l’ha sembrada és el diable; la sega és la fi del món; els segadors són els àngels. 40 De la mateixa manera, doncs, que recullen la zitzània i la cremen al foc, així serà a la fi del món. 41 El Fill de l’home enviarà els seus àngels i recolliran del seu Regne tots els escàndols i els fautors d’iniquitat, 42 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 43 Llavors els justos brillaran[d] com el sol en el Regne del seu Pare. El qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.» Parlant a base de semblances, Jesús va més a fons que el nostre llenguatge racional A continuació de la paràbola propedèutica dels sis terrenys, tres de negatius i tres de positius, Mateu presenta tota una sèrie de semblances destinades a les multituds, on Jesús els proposa els trets més característics del Regne de Déu. Diumenge vinent en llegirem tres més. Obre aquesta primera sèrie amb la semblança de la zitzània i la tanca amb l’explicació als seus deixebles en el si de la comunitat. Paràbola de la zitzània i explicació emmarquen les dues breus semblances que es troben en el centre, una en masculí, la del gra de mostassa que un home sembrà en el seu camp, i una altra en femení, la del llevat que una dona amagà dins tres mesures de farina fins que tot va fermentar. Amb Marc té en comú tan sols la semblança de la mostassa; la del llevat és de collita pròpia, a fi de situar com a paràboles centrals les que resulten del treball de l’home al camp i de la dona a la llar. La primera n’accentua la petitor i situa el Regne de Déu en l’àmbit familiar, quan la majoria dels seus oients i dels dirigents jueus parlaven del regne davídic que seria inexpugnable. L’esplendor de les nostres construccions religioses, les basíliques imperials, no s’adiuen amb les hortalisses del meu hort. La segona posa la dona en el mateix nivell que l’home en la construcció del Regne. En les branques de l’arbre que sortirà del gra de mostassa hi faran niu les persones lliures. Del llevat que la dona ha amagat dins tres mesures (tridimensionalitat) en sortiran les persones que conscientment han activat aquest ferment i han ofert pa a tots els famolencs de la terra. Jesús se serveix de les semblances per a «proclamar el que estava amagat des de la creació del món», una variant atestada pel Còdex Beza i per moltíssims manuscrits i versions antigues que ens fa aterrar en el nostre planeta blau tan malmès per les ambicions dels poderosos de la terra i del qual Jesús, servint-se de semblances, intenta també avui fer-nos recuperar el sentit original. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Vaticà i la majoria de mss. afegeixen: «els parlà»; om. D i algunes antigues versions llatines i siríaques. [b] L’edició crítica de Nestle-Aland que s’ha imposat entre els biblistes posa entre claudàtors [kósmou, «del món»], per considerar que, malgrat la seva bona atestació manuscrita, s’hauria de considerar un pleonasme. Ara bé, no és el mateix parlar d’allò que «estava amagat des de la creació», en general, que «des de la creació del món», del nostre món, el planeta Terra, on Déu ha mantingut amagat tot això fins a la vinguda de Jesús. [c] La part més antiga de la tradició manuscrita, conservada pel Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, avalada per les antigues traduccions llatines, presenten l’imperatiu del verb phrazein, «explica’ns», mentre que els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, amb la traducció tardana de la Vulgata, prefereixen l’imperatiu del verb diasaphein, «mostra’ns clarament». [d] La tendència
Diumenge XV de durant l’any // Mt 13,1-23 Còdex Beza
(692 536) Mt 13,1-23 Còdex Beza 13,1 Aquell dia, Jesús va sortir[a] i s’assegué vora el mar. 2 Es congregaren cap a ell multituds nombroses, fins al punt d’haver de pujar ell a la barca[b] i asseure’s-hi, mentre tota la multitud restava dempeus sobre la platja. 3 Els va parlar llargament en paràboles dient: «Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar. 4 Mentre ell sembrava, una part de les llavors va caure al marge del camí,[c] vingueren els ocellots i les devoraren. 5 Una part va caure en el pedregam, on no hi havia gaire terra, i de seguida[d] va germinar pel fet de no tenir fondària de terra; 6 quan sortí el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren. 7 Una altra part caigué entre els esbarzers, i els esbarzers pujaren i les ofegaren. 8 Una altra part caigué sobre la terra bona, i anava donant fruit, una cent, una altra seixanta, una altra trenta. 9 Qui tingui orelles per a escoltar,[e] que escolti.» 10 Llavors s’aproparen els deixebles i li preguntaren: «Per què els parles en paràboles?» 11 Ell, en resposta, els digué: «Perquè a vosaltres ha estat donat conèixer els misteris del Regne dels cels; a ells, en canvi, no ha estat donat. 12 Perquè a qui produeix se li donarà fins que li’n sobri, mentre que a qui no produeix se li prendrà fins i tot allò que té.» 13 Per aquesta raó els parla ell[f] en paràboles: a fi que, per més que mirin, no hi vegin i per més que escoltin, no hi sentin ni comprenguin, no fos cas que es convertissin; 14 llavors es complirà sobre ells la profecia d’Isaïes que deia: «Ves i digues al poble aquest:[g]“Per més que escolteu, no comprendreu,per més que mireu, no hi veureu;15 s’ha espessit el cor del poble aquest,s’han endurit les seves oïdesi han aclucat els ulls,per tal de no veure amb els ulls,ni sentir amb les orelles,ni comprendre amb el cor,ni convertir-se,i els pogués guarir.” 16 «Feliços són, doncs, els vostres ulls perquè hi veuen i les vostres orelles perquè hi senten. 17 En veritat us dic que molts profetes i justos desitjaren veure el que esteu veient vosaltres i no ho pogueren veure, i sentir el que esteu sentint vosaltres i no ho sentiren. 18 Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne i no la comprèn, ve el Maligne i arrabassa el que s’ha sembrat en els seus cors: aquest és el cas del que s’ha sembrat al marge del camí. 20 El que s’ha sembrat sobre el pedregam, aquest és el qui escolta la paraula i de seguida amb alegria l’acull, 21 però no té arrels dintre seu, sinó que és inconstant, i quan es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. 22 El que s’ha sembrat entre els esbarzers, aquest és el qui escolta la paraula, però la preocupació secular i la seducció de la riquesa ofega la paraula i esdevé infructífer. 23 Finalment, el que s’ha sembrat sobre la terra bona, aquest és el qui escolta la paraula i comprèn: llavors dona fruit i produeix, un cent, un altre seixanta, un altre trenta.» La llavor i la terra són bοnes: que donin fruits, depèn de l’oient En l’escena hi ha tres elements articulats en el Còdex Beza: el mar, la barca i la terra bona: «el mar» és indicatiu de l’èxode que emprèn Jesús a fi de distanciar-se de «les nombroses multituds que es congregaren cap a ell»; «la barca» és el lloc on pot ensenyar la comunitat de deixebles, sense interferències alienes; «la terra bona» és l’indret on la llavor pot produir fruits abundants, «cent, seixanta, trenta», tres actituds positives que contrasten amb altres tres de negatives: el marge del camí, el pedregam, els erbarzers. Coneguda com la Paràbola del sembrador, es podria intitular Paràbola dels sis terrenys. Ni el sembrador ni la llavor no són importants: el que és determinant és l’actitud de l’oient. L’acció del sembrador és fonamental, perquè és ell qui té les llavors i les va sembrant arreu. Tota la responsabilitat, en canvi, rau en el qui rep la llavor. Si es manté «al marge del camí» de Jesús, «el Maligne arrabassarà el que ha estat sembrat en els seus cors», i no arribarà ni a germinar. Si cau sobre el pedregam, sense haver-ne tret les pedres i posar-hi fems, germinarà de seguida, «pel fet de no tenir fondària la terra», però a la més petita «tribulació o persecució per causa de la paraula», sucumbirà tot seguit. Si cau sobre els esbarzers, les preocupacions seculars i les seduccions de les riqueses l’ofegaran, i restarà infructífera. Tres situacions negatives representen totes les possibles (tridimensionalitat). Hi ha, però, també tres situacions positives, quan les llavors cauen «en la terra bona», a les quals no hem prestat atenció, perquè allí no hi comptaven els números. Totes elles donen fruit: les unes al cent per u, altres al seixanta i altres al trenta. El que importa és donar fruit, i els fruits són sempre per als altres. Beza conserva l’encapçalament de la profecia d’Isaïes: «Ves i digues al poble aquest: Per més que escolteu…» És possible que els qui el van suprimir se sentissin al·ludits per aquest to tan despectiu… Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Segons el text usual, Jesús va sortir «de la casa/comunitat», sense que s’hi hagi fet cap referència anteriorment. El Còdex Beza, les antigues versions llatines i la siro-sinaítica posen èmfasi en l’acció de «sortir», sense cap complement, indici clar d’èxode. [b] El Còdex Beza determina aquesta barca, on Jesús «assegut a la barca» com a càtedra d’ensenyament, instrueix els seus deixebles, lluny del brogit de «tota la multitud que restava dempeus sobre la platja». [c] L’expressió grega para tên hodon (Mt, Mc i Lc, tots tres Sinòptics dues vegades), més que «al borde del camino» (Biblia de Jerusalén) o «arran del camí» (BCI), indica
Diumenge XIV de durant l’any // Mt 11,25-30 Còdex Beza
(691 535) Mt 11,25-30 Còdex Beza 11,25 En aquell temps, reprenent Jesús la paraula, digué: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills. 26 Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit[a] a la teva presència. 27 Tot m’ha estat entregat pel meu Pare, i ningú no coneix bé el Fill sinó el Pare ni al Pare ningú no el coneix bé sinó el Fill i a qui el Fill el vulgui revelar. 28 Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats,[b] i jo us donaré repòs. 29 Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs Trobant-se Joan Baptista a la presó d’Herodes, en sentir parlar de les obres realitzades per Jesús, li ha enviat uns missatgers demanant-li: «¿Ets tu el qui ha d’obrar el canvi o n’hem d’esperar un altre?» (11,3). Jesús respon no de paraula sinó enumerant-li les obres alliberadores que acaba d’obrar en presència d’ells. Malgrat els dubtes que Joan tenia, l’elogi que fa d’ell és contundent: «No s’ha alçat entre els nats de les dones ningú més gran que Joan, el Baptista», així com, al contrari, la denúncia de la generació present. Avui llegim, a manera de colofó, la reacció anímica de Jesús en forma de reconeixement al seu Pare: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills.» Jesús inverteix la valoració que fa de les persones la societat dominada pels poderosos i posa en primer pla «els senzills». No es pot traduir per infants, si de fet, es tracta de persones capacitades per a ser objecte d’una revelació, que resta amagada als prepotents. Tot seguit, ho recalca: «Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit a la teva presència.» La inversió dels valors que ell propugna ha estat objecte d’aprovació per part de Déu. En dues línies plenes de contingut revela l’íntima relació que s’ha establert entre ell, «el Fill», i Déu, «el Pare», fins al punt que, a partir d’ara, tan sols tenim accés al Pare per mitjà de la revelació que en fa el seu Fill. A partir d’ell, tots els intermediaris, la Llei, Moisès, Joan… són sobrers. A continuació esclata en una crida adreçada als menyspreats per la societat: «Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs. Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.» La crida es fa sentir també avui en el si de totes les esglésies. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Amb un lleuger canvi d’ordre, els text usual posa l’accent en la «complaença», mentre que el Còdex Beza amb molts altres manuscrits posa en relleu el moment en què «ha estat objecte del beneplàcit» de Déu la inversió de valors que Jesús propugna. [b] Amb el perfet perifràstic, el Còdex Beza fa ressortir l’estat de sobrecàrrega que pesa sobre els petits i senzills, afeixugats per tantes lleis i preceptes emesos pels poderosos. Noteu el contrast entre la construcció perifràstica, «esteu sobrecarregats» per l’ensenyament legalista del judaisme contemporani i les observances farisaiques que les recarreguen encara més i «la càrrega lleugera» que juntament amb «el jou suau» descriuen l’ensenyament alliberador de Jesús.
Diumenge XIII de durant l’any // Mt 10,37-42 Còdex Beza
(690 534) Mt 10,37-42 Còdex Beza 10,37 «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.[a] 38 Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi. 39 Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà. 40 Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat. 41 Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà[b], 42 i qui doni de beure a un d’aquests els més petits[c]un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» Qui doni de beure a un d’aquests els més petits, no es perdrà mai la seva recompensa Continuem la instrucció que Jesús adreçà als Dotze abans d’enviar-los en missió a Israel. La primera dita és molt exigent: «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.» La fidelitat dels seus amics ha d’estar per damunt de la família patriarcal o matriarcal. La segona encara és més rigorosa: «Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi.» Més endavant, quan els parlarà de la seva mort imminent, serà encara més categòric: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (16,24). En la tercera dita: «Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà», el verb «trobar» s’ha d’entendre, la primera vegada, amb el matís de «guanyar, obtenir, procurar-se», orientant la seva vida cap al guany i l’èxit personal (vegeu també 16,25). La quarta fa referència al tema de l’acolliment: «Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat», anticipant dues vegades el pronom «a mi», posant èmfasi així en l’acolliment de la seva persona, i ho fa extensiu al Pare que l’ha enviat. Seguidament estén el tema de l’acolliment als membres més febles de la comunitat, als profetes, probablement itinerants: «Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà», i sobretot als deixebles més petits, per haver renunciat a tota mena de poder, que formen part de la comunitat posant-se al servei dels altres: «Qui doni de beure a un d’aquests els més petits un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» El Còdex Beza, ho emfasitza amb l’ús del superlatiu, «aquests els més petits». Jesús mostra una predilecció especial per «els més petits». Més endavant, quan els Dotze discutiran entre ells sobre qui és el més important, els posarà «els petits criats» com a model i els advertirà severament sobre el perill d’escandalitzar-los (18,1-10). Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria de manuscrits, llevat dels còdexs Beza i Vaticà, afegeixen: «i qui estima fill o filla més que a mi, no és digne de mi», a fi de completar el paral·lelisme dels membres que configuren la família i, alhora, constituir una tríada amb la dita que ve a continuació (triple repetició de «no és digne de mi»). [b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits afegeixen: «i qui acull un just per ser un home just, recompensa de just rebrà», aconseguint formar així una segona tríada (repetició de la construcció «per ser un…» i de la menció de la «recompensa»). [c] La frase «un d’aquests els més petits» realça al màxim, amb el superlatiu, els membres més insignificants de la comunitat que Jesús, a dretcient, proposa als Dotze líders del grup com a model. El text usual en minimitza la insignificança, «un d’aquests petits» en reduir-los a nens o infants petits.
