Baptisme del Senyor
(666 510) Mt 3,13-17 Còdex Beza 3,13 Llavors Jesús venint de Galilea es presentà en el Jordà a Joan el Baptista, a fer-se batejar per ell. 14 Però Joan li ho impedia dient: «Soc jo el qui té necessitat de ser batejat per tu, i tu vens cap a mi?» 15 Jesús li digué com a resposta: «Deixa’m fer, ara, car convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia.» Aleshores el deixà fer. 16 I Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament de l’aigua. I heus aquí que se li obriren els cels, i veié l’Esperit de Déu que baixava[a] del cel com un colom i que venia cap a ell. 17 I heus aquí una veu que des dels cels deia adreçant-se a ell:[b] «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament del Jordà Després del parèntesi de les festes nadalenques, reprenem el fil de l’Advent, temps durant el qual Joan Baptista predicava al poble d’Israel la necessitat d’un baptisme de conversió davant la imminent arribada del Messies que els havia d’alliberar de la dominació dels romans. El poble en massa acudia al riu Jordà a fer-se batejar per ell. En aquesta avinentesa, Jesús, un home madur que ja havia assolit l’edat de trenta anys, la mateixa que tenia David quan començà a regnar sobre Israel, venint de Galilea s’hi presentà també ell, a fer-se batejar per Joan. Mateu conserva un detall sorprenent: Joan hauria intentat dissuadir Jesús de fer-se batejar per ell sabent profèticament que era el Messies tan esperat. Però Jesús no ho consentí; volgué solidaritzar-se amb tots els qui confessaven els seus pecats i acudien a batejar-se: «Convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia», designant així la seva fidelitat total al designi de Déu. Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús va pujar immediatament de l’aigua, impel·lit per una força superior que el posava en ple desert. Fou en aquell moment, i no dins de l’aigua, com se sol interpretar, quan tingué una experiència desconcertant: «S’obriren a ell els cels», que des de temps immemorial havien quedat tancats, com a resposta a la seva total obertura al pla de Déu, «i veié l’Esperit de Déu que baixava del cel com un colom i que venia cap a ell». El Còdex Beza subratlla (en cursiva) que es tracta d’una experiència única i molt personal de Jesús que capgirà tota la seva vida. L’Esperit de Déu que planava des dels inicis sobre les aigües primordials, ha trobat finalment en Jesús la persona sobre la qual podia reposar, com el colom del post-diluvi. Seguidament sentí que una veu dels cels s’adreçava a ell: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» El text usual ho formula en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill…», com si s’adrecés a Joan. L’Esperit ha ungit Jesús com el Messies d’Israel. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En grec, el terme pneûma, ‘esperit’, és neutre, però el Còdex Beza el fa concertar en masculí, ressaltant-ne així el seu caire personal. [b] En tres ocasions, el Còdex Beza precisa: 1. que «els cels s’obriren a ell», a Jesús, de bat a bat per primera vegada; 2. que «l’Esperit de Déu baixava del cel com un colom i venia cap a ell», assenyalant així la persona en qui d’ara endavant restaria permanentment, com ens n’informa Joan en el seu escrit, quan posa en boca de Joan Baptista aquestes paraules: «El qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant”»; i 3. que «una veu des dels cels deia adreçant-se a ell», tot donant-li el «tu»: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Els atres mss. ho consignen en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut», adreçant-se per tant, no a Jesús, sinó a Joan Baptista que n’era testimoni presencial.
La Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep
Mt 2,13-15.19-23 Còdex Beza 2,13 Quan els mags s’hagueren retirat, heus aquí que l’àngel del Senyor s’apareix en somnis a Josep dient: «Lleva’t, pren el noi[a] i la seva mare, i fuig a Egipte i queda-t’hi fins que t’ho digui jo, perquè Herodes buscarà el noi per matar-lo. 14 Havent-se desvetllat, prengué el noi i la seva mare de nit i se n’anà cap a Egipte 15 i s’hi va quedar fins a la mort d’Herodes, a fi que es complís allò dit pel Senyor per mitjà del profeta: «D’Egipte vaig cridar el meu fill»… 19 Mort Herodes, heus aquí que l’àngel del Senyor s’apareix en somnis a Josep a Egipte 20 dient: «Lleva’t, pren el noi i la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui atemptaven contra la vida del nen. 21 Havent-se desvetllat, prengué el noi i la seva mare i se n’anà al país d’Israel. 22 En assabentar-se, però, que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi. Així que, avisat en somnis, es va retirar a la regió de Galilea 23 i anà a residir a una ciutat anomenada Natzaret, de manera que es complís el que fou dit per mitjà dels profetes: «Li diran Natzarè».[b] Josep, advertit per l’àngel en somnis, rememora l’èxode d’Egipte Tant el relat de l’anada a Egipte de la família de Jesús com el de la tornada a Israel Mateu els ha emmarcats amb una aparició de l’àngel del Senyor «en somnis» a Josep, situant-los així en un món irreal i, a la vegada, relacionant-los amb el relat de la visió nocturna de Jacob a qui Déu ordenà de baixar a Egipte, assegurant-li que «jo mateix baixaré amb tu a Egipte i te’n faré tornar» (Gn 46,2-4). El quart diumenge d’Advent vam comprovar com l’àngel del Senyor es presentava a Josep també en un estat de somnolència espiritual perquè prengués Mariam, la seva esposa, a casa seva i no la repudiés en privat (1,20-21). L’evangelista ens instrueix sobre el noi Jesús, el qual, abans que fos ungit com el Messies d’Israel, hauria fet l’èxode a l’inrevés del que havia fet el poble jueu, baixant de nou a Egipte seguint les petjades del patriarca Jacob i tornant a Israel després de la mort d’Herodes. Aquests relats no s’han de llegir com relats històrics, sinó com ensenyances que revelen la manera com Déu guia les persones alliberant-les de les mans dels poderosos de tots els temps (Babilònia, Pèrsia, Faraó, Herodes…). La retirada i l’estada del noi Jesús a Egipte donaran acompliment, segons precisa Mateu, a la profecia d’Osees: «Quan Israel era un noi me’l vaig estimar, d’Egipte vaig cridar el meu fill». Mateu cita tan sols la segona part, però jo l’he adduït en extens perquè, segons el Còdex Beza, les cinc vegades en què Mateu parlarà aquí de l’infant Jesús, el qualificarà com «el noi» (ton paida, en grec, designació d’un noi d’entre 7 i 14 anys): «pren el noi i la seva mare», i no com «el nen» (to paidion, en grec), com trobem en tots els altres manuscrits. Una vegada arribats ja a Israel, en assabentar-se Josep que Arquelau regnava a Judea, tingué por d’anar-hi. Un cop més, «avisat en somnis, es va retirar a la regió de Galilea i anà a residir a una ciutat anomenada Natzaret», en compliment de l’oracle dels profetes: «Li diran Natzarè». [a] Cinc vegades el Còdex Beza llegeix pais, ’noi, servent, esclau’, un terme emprat per a designar un noi d’entre 7 i 14 anys, diferent de paidion, ‘nen petit, petit criat’, terme que utilitzen tots els altres mss. El Còdex Beza posa en boca dels mags i de l’àngel el terme ‘noi’, que evoca el conegut passatge d’Is 42,1 lxx: «Jacob, el meu servent, a qui jo sostinc; Israel, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima», i que Lluc referirà sovint a Jesús (vegeu Lc 1,54; Ac 3,13.26; 4,25.27.30); en canvi, en boca d’Herodes o dels qui atemptaven contra el noi empra l’esperat paidion, nen petit. [b] «Natzarè», Nadsôraios, és una transcripció de l’arameu nasraya, derivat del nom de lloc «Natzaret» (Nasrath). No es veu clarament que Mt faci al·lusió aquí a un oracle profètic; es pot pensar en Is 11,1 per l’assonància entre el mot hebreu que significa ‘plançó’ i Natzarè.
Diumenge IV d’advent
(663 507) Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[a] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[b] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[c] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[d] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé amb la genealogia del Messies L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [b] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [c] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [d] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús».
Diumenge III d’Advent
(662 506) Mt 11,2-11 Còdex Beza 11,2 Joan, que a la presó havia sentit a parlar de los obres que feia Jesús,[a] li envià un missatge per mitjà dels seus deixebles 3 a dir-li: «Ets tu el qui ha d’obrar-ho,[b] o n’hem d’esperar un altre?» 4 Jesús en resposta els digué: «Aneu i referiu a Joan el que esteu sentint i veient: 5 els cecs hi tornen a veure i[c] els leprosos queden nets, els sords hi senten i els morts ressusciten, i els pobres reben la bona notícia. 6 I feliç és aquell qui no s’escandalitzi de mi!» 7 Mentre aquests se n’anaven, es posà a parlar de Joan a les multituds: 8 «Què heu sortit a contemplar en el desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Què heu sortit a veure, si no? ¿Un home elegantment vestit? Prou sabeu que els qui porten vestits elegants estan en els palaus dels reis. 9 Què heu sortit a veure, si no? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10 Aquest és de qui ha quedat escrit: “Vaig a enviar el meu missatger davant teu que prepararà el teu camí al teu davant.”[d] 11 En veritat us dic: entre els nascuts de les dones no n’ha aparegut cap de més gran que Joan el Baptista; tanmateix, el més petit en el Regne dels cels és més gran que ell.» Ets tu el qui ha d’obrar-ho, o n’hem d’esperar un altre? Ens trobem ja en el tercer diumenge d’Advent i encara no hem tingut l’avinentesa de parlar de Joan el Baptista, precisament la figura central d’aquest temps d’advent que precedeix la festa de Nadal. I, a més, ens haurem de conformar amb el passatge que llegirem avui. Sabem que «Herodes havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i el tenia tancat a la presó, a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip» (Μt 14,3). Quan Jesús, però, va saber que Joan havia estat empresonat, deixà de batejar en el Jordà (cf. Jn 3,22.26; 4,1) i es retirà a Galilea (Mt 4,12). Les obres que realitzà a Cafarnaüm tingueren gran ressonància i arribaren a oïdes de Joan que estava a la presó. El missatge que aquest li transmet per mitjà del seus deixebles, segons la versió del Còdex Beza: «¿Ets tu el qui ha d’obrar-ho, o n’hem d’esperar un altre?», reflecteix el gran impacte que li havien produït «les obres» que Jesús anava fent entre els malalts i desvalguts. Sense dubtar de Jesús, Joan Baptista s’estranya de les obres que Jesús està realitzant, ja que, a parer seu, no es corresponen amb el tipus de Messies que ell havia predit. Jesús no respon amb paraules, sinó amb fets indiscutibles que inauguraven l’era messiànica, sense però fer recurs a cap tipus de violència, com la majoria esperava, sinó amb tota mena d’obres d’amor i alliberadores. A fi d’evitar males interpretacions per part dels deixebles de Joan que adoraven el seu mestre, formula en positiu una advertència que les talli de soca-rel: «I feliç és aquell qui no s’escandalitzi de mi!» Amb Joan ha culminat una època preparatòria de l’adveniment del Messies; Jesús ha inaugurat els temps del Regne: «En veritat us dic: entre els nascuts de les dones no n’ha aparegut cap de més gran que Joan Baptista.» No es podia fer un elogi més gran d’un humà i, a la vegada, més clarificador de la nova època que aquell preanunciava: «Tanmateix, el més petit en el Regne dels cels és més gran que ell.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza parla de «les obres de Jesús» (lit.), mentre que el text usual parla de «les obres del Messies». [b] En comptes de la lliçó usual, «el qui ha de venir», el Còdex Beza fa un joc de paraules entre el verb «obrar» i el substantiu «les obres». [c] La majoria de manuscrits retenen «i els coixos caminen». L’omissió podria ser deguda a una distracció del copista. Tanmateix, Climent d’Alexandria tampoc no la reté. [d] Ex 23,20; Ml 3,1.
Diumenge II d’Advent
(661 505) Mt 3,1-12 Còdex Beza 3,1 Per aquells dies es presenta Joan Baptista en el desert de la Judea 2 fent aquesta proclama: «Convertiu-vos perquè ha arribat el Regne dels cels.» 3 Aquest, en efecte, és aquell de qui parla el profeta Isaïes quan diu: «Veu del qui clama en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu-li les seves senderes.»[a] 4 Tenia Joan el seu vestit fet de pèls de camell, amb un cinturó de cuiro entorn dels seus lloms; el seu aliment era de llagostes i mel silvestre. 5 Acudia aleshores prop d’ell gent de Jerusalem, tota la Judea i tota la regió circumdant del Jordà, 6 i eren batejats per ell en el Jordà,[b] a mesura que confessaven els seus pecats. 7 Però veient ell que molts dels fariseus i saduceus venien al seu baptisme, els digué: «Raça de víbores! Qui us ha ensenyat a escapar-vos del judici imminent? 8 Doneu, doncs, un fruit digne de conversió, 9 i no us refieu dient-vos en el vostre interior: “Tenim per pare Abraham!”; perquè jo us dic que Déu pot d’aquestes pedres suscitar fills a Abraham. 10 Ja està posada la destral ran de la soca dels arbres: tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 11 Jo per la meva part us batejo amb aigua, però el qui ve[c] és més fort que jo, de qui no sóc digne de portar-li les sandàlies: ell us batejarà en Esperit Sant i foc. 12 Ja té a la seva mà el rampí per ventar la batuda; congregarà el seu blat en el graner,[d] però la palla la cremarà amb un foc que no s’apaga.» Raça de víbores! no us podreu escapar del judici imminent Per aquests els nostres dies es presenta també Joan proclamant un baptisme de conversió en el desert de la nostra societat de consum i recorda als oblidadissos que ja «ha arribat el Regne dels cels». Però on és? On es fa palpable la seva arribada? En els temples i gratacels dels poderosos que intenten tocar el cel? Per això el seu clam continua ressonant «en el desert», perquè «preparem el camí al Senyor i li aplanem les senderes», avui més que mai plenes d’obstacles interposats per nosaltres mateixos i de tota mena de fronteres que hem alçat per protegir-nos dels qui fugen de les guerres i misèria, amb pateres o a peu i descalços. Joan intenta sacsejar les nostres consciències adormides, insensibles al clam dels marginats. Però compte, no ens refiem dient-nos també nosaltres que «Tenim per pare Abraham!», incapaços de veure com Déu, «de les pedres» de les nostres seguretats occidentals, continua suscitant «fills a Abraham», gent de tots els colors i tota mena de voluntaris. Ja fa temps que «la destral està posada ran de la soca dels arbres» que no donen bon fruit, perquè puguin germinar i créixer fruits de solidaritat de tanta gent petita que obren les mans i es fan presents en les situacions més insospitades. A Joan el feren callar, decapitant-lo, perquè feia nosa als poderosos. Al Senyor, que ell anunciava, el penjaren d’un patíbul perquè aparegués als ulls de la història com un sediciós que s’havia alçat contra l’Imperi. Però aquella mort tan ignominiosa no l’ha pogut retenir, i ell s’ha aixecat d’entre els morts amb la força del seu Esperit. Joan continua pregonant que ell ens «batejarà amb Esperit Sant i foc» i ens invita així a fer la mateixa experiència alliberadora que féu ell «congregant el seu blat en el graner» obert a tots els pobles i «cremant la palla» de tanta fullaraca mediàtica que ens impedeix de veure la realitat. Tant de bo que «no s’apagui mai el foc» que abrusa els cors de tantes i tantes persones conscients. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Isaïes 40,3 lxx (segons la versió grega de la Setanta). [b] El text alexandrí precisa «en el riu Jordà», reduint-ho a una dada purament geogràfica, quan aquí la referència és molt clara a la travessia del Jordà (primera referència a la Bíblia) per obra de Josuè: «S’esdevingué que, després de la mort de Moisès, el Senyor s’adreçà a Jesús, fill de Navé, l’ajudant de Moisès, dient: “Moisès, el meu servent, ja és mort. Ara, doncs, aixeca’t i travessa el Jordà, tu i tot aquest poble, cap a la terra que jo els dono» (Js 1,1-2 lxx)… «Els sacerdots que portaven l’arca de l’aliança del Senyor es van parar en el llit eixut del Jordà. I tots els fills d’Israel anaven travessant a peu eixut, fins que tot el poble va acabar de travessar el Jordà» (Js 3,17 lxx). [c] El text alexandrí afegeix: «darrere meu», com es troba en Mc 1,7. [d] El Còdex Vaticà llegeix «en el seu graner», donant a entendre que hi ha molts altres «graners». Els còdexs Beza i Sinaític parlen d’un únic «graner», on el Messies havia de reunir totes les nacions.
Diumenge I d’Advent
(660 504) Mt 24,37-44 Còdex Beza 24,37 En efecte, tal com[a] van ser els dies de Noè, així serà també l’arribada del Fill de l’home. 38 Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi en què anaven menjant amb avidesa i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, 39 i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home. 40 Llavors, dos seran en el camp: l’un serà pres i l’altre deixat; 41 dues molent en el molí: l’una serà presa i l’altra deixada; dos en un mateix divan: l’un serà pres i l’altre deixat.[b] 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor. 43 Enteneu-ho bé, però: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit arriba el lladre, hauria vetllat i no hauria deixat que li foradessin[c] la casa. 44 Per això, estigueu preparats també vosaltres, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home. «Estigueu preparats, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’Home» El passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent pressuposa l’exordi de la resposta que donà Jesús a la primera de les dues preguntes que li formularen els deixebles sobre la futura destrucció del Temple («Digue’ns quan succeirà això», Mt 24,3), mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). Jesús malda per instruir-los sobre com entén ell que es realitzarà l’arribada del Fill de l’home: «Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi, en què anaven menjant i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home.» Mateu reitera que l’arribada del Fill de l’home (quatre mencions) serà del tot imprevisible, imprevisió que ens obliga a estar sempre vetllant, no fos cas que no ens trobés preparats en aquell moment. A fi d’il·lustrar-ho, apunta tres breus escenes de la vida quotidiana: l’una té lloc en el camp, l’altra al molí i la tercera a la casa. Aquesta última tan sols es conserva en el Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines. En cada una d’elles hi situa dues persones: dos homes, en la primera i la tercera; dues dones, en la central. Segons s’hagin preparat o no per a la vinguda del Fill de l’home, un d’ells, home o dona, serà pres amb ell, mentre que l’altre serà abandonat a la seva sort. La comunitat és invitada a vetllar dia i nit. Per tal s’evitar que s’adormissin, posa l’exemple de l’amo de la casa que ha d’estar sempre en vetlla, no sigui que vingués el lladre a qualsevol hora de la nit i li foradés la casa amb un butró. Cal, doncs, que estiguem sempre preparats perquè, com ha dit abans, «no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor», i com ho remarca ara precisant-ne l’hora: «perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La comparació que encapçala el passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent estava precedida per l’exordi de la resposta de Jesús a la primera de les dues preguntes sobre la futura destrucció del Temple que li havien formulat els deixebles (24,3: «Digue’ns quan succeirà això»), mentre ell estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). La Vulgata, emparant-se amb una sèrie de mss. majúsculs i minúsculs, ha eliminat «ni el Fill», per escrúpols teològics. El Pare, recalcarà Jesús ressuscitat als Onze, ha reservat a la seva autoritat tot el que fa referència als temps i moments propicis (vegeu Ac 1,6). [b] El Còdex Beza, amb l’aval de les antigues traduccions llatines, conserva també aquí una tercera parella, com podem comprovar en Lluc 17,34-36: «dos en un divan…, dues molent plegades…, dos en el camp…», si ens atenem a la versió del Còdex Beza. Tant en Mt com en Lc el text alexandrí enumera tan sols dues parelles. Perquè una descripció sigui completa, són necessaris tres elements. [c] El butró, orifici fet en una paret per robar, ja es feia servir en temps de Jesús, i probablement sovint, car les parets eren de fang o d’argila. Jesús, artesà constructor de cases, n’era ben conscient.
Jesús s’identifica amb el Messies Samarit // III Variant CB
Josep Rius-Camps Teòleg i biblista Sèrie: Nova etapa III Variants del Còdex Beza Jesús s’identifica amb el Messies Samarità
Pròleg dels Fets dels Apòstols. Ascensió de Jesús // II Variant CB
Pròleg dels Fets dels Apòstols. Ascensió de Jesús Josep Rius CampsTeòleg i biblistaNova etapa: II Variants del Còdex Beza Iniciem una nova etapa sobre les diferents variants que es troben en el manuscrit del IV Còdex Beza.
El Evangelio secreto de Marcos autenticado por El Códice Beza
Josep Rius-Camps Profesor Emérito de la Facultat de Teologia de Catalunya RESUMEN El Evangelio Secreto de Marcos ha sido corrientemente considerado por la mayoría de eruditos como un fraude sofisticado por obra de Morton Smith quien pretendía haberlo «descubierto ». Otros, en cambio, juzgaron que los argumentos a favor de un fraude no eran convincentes como tampoco el supuesto fraude en sí mismo. Trabajando en el texto del Evangelio de Marcos en el Códice Beza quedé impresionado por las pruebas favorables a la autenticidad del documento que emergen del gran número de sus lecciones que no se encuentran en otra parte fuera del texto del Códice Beza de Marcos. Se trata de variantes ortográficas, léxicas y gramaticales que serían no sólo difíciles de imitar sino también fuera de lo razonable. Es más, de acuerdo con el análisis de la estructura del Evangelio de Marcos que he llevado a cabo siguiendo el texto del Códice Beza, el Evangelio Secreto encaja muy bien en la disposición de las perícopas, no solo desde un punto de vista lingüístico sino también desde una perspectiva teológica. Efectivamente, los episodios que contiene contribuyen significativamente a la descripción del viaje de Jesús a Jerusalén y a su relación con los discípulos antes de su muerte. El presente artículo aporta una serie de pruebas que pueden decantar la balanza a favor de la autenticidad del Evangelio Secreto. Discute así mismo sus implicaciones para el estudio del Evangelio de Marcos. RESUMEN PALABRAS CLAVE: Evangelio Secreto de Marcos. Códice Beza (D 05/d 5). Discípulas de Jesús. Iniciación al Reino de Dios. Historia de la redacción del NT. Gnosis.
Diumenge IV d’Avent
Mt 1,18-25 (663 507) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[1] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[2] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[3] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[4] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé. L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» [1] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [2] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [3] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [4] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús»
