Diumenge XVII de durant l’any // Mt 13,44-52 Códice Beza
(694 538) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 13,44-52 Còdex Beza 13,44 «El Regne dels cels és semblant[a] a un tresor amagat en un camp que qualcú, en trobar-lo, amagà altre cop i, per l’alegria que li dona, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp. 45 Novament el Regne dels cels és semblant a un home mercader que busca perles fines; 46 havent trobat una perla de gran valor, se n’anà, vengué el que tenia i la comprà. 47 Novament el Regne dels cels és semblant a una xarxa llançada al mar i que congrega peixos de tota mena. 48 Quan, però, s’hagué omplert, la feren pujar a la platja, s’assegueren i recolliren els millors en els cistells; els dolents, en canvi, els llançaren fora. 49 Així serà a la fi del món[b]: sortiran els àngels, separaran els malvats d’enmig dels justos 50 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 51 Heu comprès tot això?» Li diuen: «Sí.» 52 Ell els diu: «Per això, tot escriba que s’ha fet deixeble en el Regne dels cels s’assembla a un home cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles.» El Regne dels cels és semblant a quelcom molt valuós amagat en el cor humà Mateu continua l’ensenyament amb paràboles mitjançant dues noves semblances que no requereixen explicació i una tercera que explica breument. Pel que es dedueix del conjunt de les sis semblances, les dues que explica Jesús en privat als deixebles, la del blat i la zitzània i la de la xarxa repleta de peixos bons i dolents, fan referència a greus situacions conflictives que han sorgit en el si de la comunitat mateana i que la podrien posar en perill. L’evangelista és molt prudent i ajorna simplement la clarificació entre justos i malvats «a la fi del món». En un principi, el seu ensenyament constava tan sols de les quatre paràboles positives, la parella, home-dona, que manipula el gra de mostassa i el llevat, i el duo, qualcú–un home mercader, que adquireix el tresor i la perla de gran valor. Són de per si tan entenedores que tan sols es requereix que qui les rep «tingui orelles per a escoltar»: tant la mostassa i el llevat com el tresor i la perla de gran valor il·lustren a la perfecció la manera planera com Jesús entenia que s’havia de construir el Regne de Déu. «Escoltar» vol dir activar la capacitat d’acollir coses noves, tenir una actitud de recerca constant per trobar el tresor amagat o per reconèixer entre les moltes perles aquella que té gran valor i que restava amagada. El Regne de Déu no és de gent massificada, sinó de persones que donen fruits abundants, trenta, seixanta, cent per u, sense importar-ne la quantitat, i que saben descobrir els valors del Regne. La pregunta que Jesús fa al final: «Heu comprès tot això?», tot i que l’ensenyança en paràboles anava adreçada primàriament a les «multituds nombroses» que l’escoltaven des de la platja, la formula ara als deixebles que l’escolten en el si de la «la comunitat». Mateu, l’escriba jueu assegut a la seva càtedra heterodoxa, a qui Jesús cridà i invità al seguiment, «s’ha fet deixeble» seu i treu «del seu tresor coses noves i velles», administrant les riqueses de l’Aliança, vella (AT) i nova (NT). [a] La fórmula que encapçala les sis semblances és, si fa no fa, la mateixa: «El Regne dels cels s’assembla / és semblant a…» Ara bé, tant la primera com la darrera que emmarquen totes les altres requereixen explicació. La del blat i la zitzània és explicada per Jesús als deixebles quan «deixà les multituds i se’n va anar a la casa/comunitat»; la de la xarxada de peixos és interpretada al·legòricament al final de tota l’exposició. «Aleshores pregunta als deixebles: “Heu comprès tot això?”» i aquests responen amb un «sí» rotund. L’evangelista canvia a dretcient —sempre segons el Còdex Beza— els verbs en passat per un verb en present: «Ell els diu.» D’una manera molt fina, Mateu hi posa la seva rúbrica, identificant-se amb l’«escriba» jueu que regentava una càtedra heterodoxa, des del punt de vista dels seus col·legues, que el titllaven despectivament de «recaptador de tributs» (cf. Mt 9,9) i que, un cop ja «s’ha fet deixeble» de Jesús, posa a disposició de la comunitat creient la seva capacitat d’administrar la gran riquesa de l’Escriptura antiga i d’ampliar-la amb la novetat del Regne de Déu preconitzat per Jesús. [b] La mateixa diferència que vam observar diumenge passat entre «creació», en general, i «creació del món», del nostre món o planeta Terra (13,35), la retrobem avui on gairebé tots els manuscrits parlen de «la fi del temps o eó», de tot l’univers creat, mentre que el Còdex Beza precisa que es tracta tan sols de «la fi del món», del nostre món o planeta blau. En la tradició manuscrita s’observa una tendència a magnificar-ho tot, a l’ampul·lositat.
Diumenge XVI de durant l’any // Mt 13,24-43 Còdex Beza
(693 537) Mt 13,24-43 Còdex Beza 13,24 (Jesús) els proposà una altra paràbola dient: «El Regne dels cels s’assembla a un home que sembra bona llavor en el seu propi camp. 25 Mentre els homes dormien, vingué el seu enemic i va sembrar zitzània enmig del blat i se’n va anar. 26 Quan brotà l’herba i produí fruit, llavors aparegué la zitzània. 27 Els servents de l’amo de casa l’anaren a trobar i li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que té zitzània?” 28 Ell els digué: “Un home enemic ho ha fet.” Li diuen els servents: “Vols que anem a recollir-la?” 29 Els diu: “No, no sigui que, en recollir la zitzània, arrenqueu també ensems el blat amb el jull. 30 Deixeu que ambdós creixin junts fins a la sega. I en temps de la sega diré als segadors: ‘Recolliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat, en canvi, recolliu-lo en el meu graner.’”» 31 Els parlà encara amb una altra paràbola dient: «El Regne dels cels és semblant a un gra de mostassa que un home prengué i sembrà en el seu camp. 32 Aquesta és certament la més petita de totes les llavors, però quan creixi és més gran que les hortalisses i esdevé un arbre, fins al punt que venen els ocells del cel i fan niu a les seves branques.» 33 Una altra paràbola[a]: «El Regne dels cels és semblant a un ferment que una dona prengué i amagà dins tres mesures de farina, fins que tot va fermentar.» 34 De tot això, Jesús en va parlar en paràboles a les multituds, i sense paràboles no els parlava, 35 perquè es complís l’oracle del profeta: «Obriré en paràboles la meva boca, proclamaré el que estava amagat des de la creació del món.[b]» 36 Llavors deixà les multituds i se’n va anar a la seva comunitat i els deixebles se li acostaren dient: «Explica’ns[c] la paràbola de la zitzània del camp.» 37 Ell respongué dient: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home; 38 el camp és el món; la bona llavor són aquests, els fills del Regne; la zitzània són els fills del Maligne; 39 l’enemic que l’ha sembrada és el diable; la sega és la fi del món; els segadors són els àngels. 40 De la mateixa manera, doncs, que recullen la zitzània i la cremen al foc, així serà a la fi del món. 41 El Fill de l’home enviarà els seus àngels i recolliran del seu Regne tots els escàndols i els fautors d’iniquitat, 42 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 43 Llavors els justos brillaran[d] com el sol en el Regne del seu Pare. El qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.» Parlant a base de semblances, Jesús va més a fons que el nostre llenguatge racional A continuació de la paràbola propedèutica dels sis terrenys, tres de negatius i tres de positius, Mateu presenta tota una sèrie de semblances destinades a les multituds, on Jesús els proposa els trets més característics del Regne de Déu. Diumenge vinent en llegirem tres més. Obre aquesta primera sèrie amb la semblança de la zitzània i la tanca amb l’explicació als seus deixebles en el si de la comunitat. Paràbola de la zitzània i explicació emmarquen les dues breus semblances que es troben en el centre, una en masculí, la del gra de mostassa que un home sembrà en el seu camp, i una altra en femení, la del llevat que una dona amagà dins tres mesures de farina fins que tot va fermentar. Amb Marc té en comú tan sols la semblança de la mostassa; la del llevat és de collita pròpia, a fi de situar com a paràboles centrals les que resulten del treball de l’home al camp i de la dona a la llar. La primera n’accentua la petitor i situa el Regne de Déu en l’àmbit familiar, quan la majoria dels seus oients i dels dirigents jueus parlaven del regne davídic que seria inexpugnable. L’esplendor de les nostres construccions religioses, les basíliques imperials, no s’adiuen amb les hortalisses del meu hort. La segona posa la dona en el mateix nivell que l’home en la construcció del Regne. En les branques de l’arbre que sortirà del gra de mostassa hi faran niu les persones lliures. Del llevat que la dona ha amagat dins tres mesures (tridimensionalitat) en sortiran les persones que conscientment han activat aquest ferment i han ofert pa a tots els famolencs de la terra. Jesús se serveix de les semblances per a «proclamar el que estava amagat des de la creació del món», una variant atestada pel Còdex Beza i per moltíssims manuscrits i versions antigues que ens fa aterrar en el nostre planeta blau tan malmès per les ambicions dels poderosos de la terra i del qual Jesús, servint-se de semblances, intenta també avui fer-nos recuperar el sentit original. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Vaticà i la majoria de mss. afegeixen: «els parlà»; om. D i algunes antigues versions llatines i siríaques. [b] L’edició crítica de Nestle-Aland que s’ha imposat entre els biblistes posa entre claudàtors [kósmou, «del món»], per considerar que, malgrat la seva bona atestació manuscrita, s’hauria de considerar un pleonasme. Ara bé, no és el mateix parlar d’allò que «estava amagat des de la creació», en general, que «des de la creació del món», del nostre món, el planeta Terra, on Déu ha mantingut amagat tot això fins a la vinguda de Jesús. [c] La part més antiga de la tradició manuscrita, conservada pel Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, avalada per les antigues traduccions llatines, presenten l’imperatiu del verb phrazein, «explica’ns», mentre que els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, amb la traducció tardana de la Vulgata, prefereixen l’imperatiu del verb diasaphein, «mostra’ns clarament». [d] La tendència
Diumenge XV de durant l’any // Mt 13,1-23 Còdex Beza
(692 536) Mt 13,1-23 Còdex Beza 13,1 Aquell dia, Jesús va sortir[a] i s’assegué vora el mar. 2 Es congregaren cap a ell multituds nombroses, fins al punt d’haver de pujar ell a la barca[b] i asseure’s-hi, mentre tota la multitud restava dempeus sobre la platja. 3 Els va parlar llargament en paràboles dient: «Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar. 4 Mentre ell sembrava, una part de les llavors va caure al marge del camí,[c] vingueren els ocellots i les devoraren. 5 Una part va caure en el pedregam, on no hi havia gaire terra, i de seguida[d] va germinar pel fet de no tenir fondària de terra; 6 quan sortí el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren. 7 Una altra part caigué entre els esbarzers, i els esbarzers pujaren i les ofegaren. 8 Una altra part caigué sobre la terra bona, i anava donant fruit, una cent, una altra seixanta, una altra trenta. 9 Qui tingui orelles per a escoltar,[e] que escolti.» 10 Llavors s’aproparen els deixebles i li preguntaren: «Per què els parles en paràboles?» 11 Ell, en resposta, els digué: «Perquè a vosaltres ha estat donat conèixer els misteris del Regne dels cels; a ells, en canvi, no ha estat donat. 12 Perquè a qui produeix se li donarà fins que li’n sobri, mentre que a qui no produeix se li prendrà fins i tot allò que té.» 13 Per aquesta raó els parla ell[f] en paràboles: a fi que, per més que mirin, no hi vegin i per més que escoltin, no hi sentin ni comprenguin, no fos cas que es convertissin; 14 llavors es complirà sobre ells la profecia d’Isaïes que deia: «Ves i digues al poble aquest:[g]“Per més que escolteu, no comprendreu,per més que mireu, no hi veureu;15 s’ha espessit el cor del poble aquest,s’han endurit les seves oïdesi han aclucat els ulls,per tal de no veure amb els ulls,ni sentir amb les orelles,ni comprendre amb el cor,ni convertir-se,i els pogués guarir.” 16 «Feliços són, doncs, els vostres ulls perquè hi veuen i les vostres orelles perquè hi senten. 17 En veritat us dic que molts profetes i justos desitjaren veure el que esteu veient vosaltres i no ho pogueren veure, i sentir el que esteu sentint vosaltres i no ho sentiren. 18 Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne i no la comprèn, ve el Maligne i arrabassa el que s’ha sembrat en els seus cors: aquest és el cas del que s’ha sembrat al marge del camí. 20 El que s’ha sembrat sobre el pedregam, aquest és el qui escolta la paraula i de seguida amb alegria l’acull, 21 però no té arrels dintre seu, sinó que és inconstant, i quan es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. 22 El que s’ha sembrat entre els esbarzers, aquest és el qui escolta la paraula, però la preocupació secular i la seducció de la riquesa ofega la paraula i esdevé infructífer. 23 Finalment, el que s’ha sembrat sobre la terra bona, aquest és el qui escolta la paraula i comprèn: llavors dona fruit i produeix, un cent, un altre seixanta, un altre trenta.» La llavor i la terra són bοnes: que donin fruits, depèn de l’oient En l’escena hi ha tres elements articulats en el Còdex Beza: el mar, la barca i la terra bona: «el mar» és indicatiu de l’èxode que emprèn Jesús a fi de distanciar-se de «les nombroses multituds que es congregaren cap a ell»; «la barca» és el lloc on pot ensenyar la comunitat de deixebles, sense interferències alienes; «la terra bona» és l’indret on la llavor pot produir fruits abundants, «cent, seixanta, trenta», tres actituds positives que contrasten amb altres tres de negatives: el marge del camí, el pedregam, els erbarzers. Coneguda com la Paràbola del sembrador, es podria intitular Paràbola dels sis terrenys. Ni el sembrador ni la llavor no són importants: el que és determinant és l’actitud de l’oient. L’acció del sembrador és fonamental, perquè és ell qui té les llavors i les va sembrant arreu. Tota la responsabilitat, en canvi, rau en el qui rep la llavor. Si es manté «al marge del camí» de Jesús, «el Maligne arrabassarà el que ha estat sembrat en els seus cors», i no arribarà ni a germinar. Si cau sobre el pedregam, sense haver-ne tret les pedres i posar-hi fems, germinarà de seguida, «pel fet de no tenir fondària la terra», però a la més petita «tribulació o persecució per causa de la paraula», sucumbirà tot seguit. Si cau sobre els esbarzers, les preocupacions seculars i les seduccions de les riqueses l’ofegaran, i restarà infructífera. Tres situacions negatives representen totes les possibles (tridimensionalitat). Hi ha, però, també tres situacions positives, quan les llavors cauen «en la terra bona», a les quals no hem prestat atenció, perquè allí no hi comptaven els números. Totes elles donen fruit: les unes al cent per u, altres al seixanta i altres al trenta. El que importa és donar fruit, i els fruits són sempre per als altres. Beza conserva l’encapçalament de la profecia d’Isaïes: «Ves i digues al poble aquest: Per més que escolteu…» És possible que els qui el van suprimir se sentissin al·ludits per aquest to tan despectiu… Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Segons el text usual, Jesús va sortir «de la casa/comunitat», sense que s’hi hagi fet cap referència anteriorment. El Còdex Beza, les antigues versions llatines i la siro-sinaítica posen èmfasi en l’acció de «sortir», sense cap complement, indici clar d’èxode. [b] El Còdex Beza determina aquesta barca, on Jesús «assegut a la barca» com a càtedra d’ensenyament, instrueix els seus deixebles, lluny del brogit de «tota la multitud que restava dempeus sobre la platja». [c] L’expressió grega para tên hodon (Mt, Mc i Lc, tots tres Sinòptics dues vegades), més que «al borde del camino» (Biblia de Jerusalén) o «arran del camí» (BCI), indica
Diumenge XIV de durant l’any // Mt 11,25-30 Còdex Beza
(691 535) Mt 11,25-30 Còdex Beza 11,25 En aquell temps, reprenent Jesús la paraula, digué: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills. 26 Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit[a] a la teva presència. 27 Tot m’ha estat entregat pel meu Pare, i ningú no coneix bé el Fill sinó el Pare ni al Pare ningú no el coneix bé sinó el Fill i a qui el Fill el vulgui revelar. 28 Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats,[b] i jo us donaré repòs. 29 Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs Trobant-se Joan Baptista a la presó d’Herodes, en sentir parlar de les obres realitzades per Jesús, li ha enviat uns missatgers demanant-li: «¿Ets tu el qui ha d’obrar el canvi o n’hem d’esperar un altre?» (11,3). Jesús respon no de paraula sinó enumerant-li les obres alliberadores que acaba d’obrar en presència d’ells. Malgrat els dubtes que Joan tenia, l’elogi que fa d’ell és contundent: «No s’ha alçat entre els nats de les dones ningú més gran que Joan, el Baptista», així com, al contrari, la denúncia de la generació present. Avui llegim, a manera de colofó, la reacció anímica de Jesús en forma de reconeixement al seu Pare: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills.» Jesús inverteix la valoració que fa de les persones la societat dominada pels poderosos i posa en primer pla «els senzills». No es pot traduir per infants, si de fet, es tracta de persones capacitades per a ser objecte d’una revelació, que resta amagada als prepotents. Tot seguit, ho recalca: «Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit a la teva presència.» La inversió dels valors que ell propugna ha estat objecte d’aprovació per part de Déu. En dues línies plenes de contingut revela l’íntima relació que s’ha establert entre ell, «el Fill», i Déu, «el Pare», fins al punt que, a partir d’ara, tan sols tenim accés al Pare per mitjà de la revelació que en fa el seu Fill. A partir d’ell, tots els intermediaris, la Llei, Moisès, Joan… són sobrers. A continuació esclata en una crida adreçada als menyspreats per la societat: «Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs. Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.» La crida es fa sentir també avui en el si de totes les esglésies. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Amb un lleuger canvi d’ordre, els text usual posa l’accent en la «complaença», mentre que el Còdex Beza amb molts altres manuscrits posa en relleu el moment en què «ha estat objecte del beneplàcit» de Déu la inversió de valors que Jesús propugna. [b] Amb el perfet perifràstic, el Còdex Beza fa ressortir l’estat de sobrecàrrega que pesa sobre els petits i senzills, afeixugats per tantes lleis i preceptes emesos pels poderosos. Noteu el contrast entre la construcció perifràstica, «esteu sobrecarregats» per l’ensenyament legalista del judaisme contemporani i les observances farisaiques que les recarreguen encara més i «la càrrega lleugera» que juntament amb «el jou suau» descriuen l’ensenyament alliberador de Jesús.
Diumenge XIII de durant l’any // Mt 10,37-42 Còdex Beza
(690 534) Mt 10,37-42 Còdex Beza 10,37 «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.[a] 38 Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi. 39 Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà. 40 Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat. 41 Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà[b], 42 i qui doni de beure a un d’aquests els més petits[c]un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» Qui doni de beure a un d’aquests els més petits, no es perdrà mai la seva recompensa Continuem la instrucció que Jesús adreçà als Dotze abans d’enviar-los en missió a Israel. La primera dita és molt exigent: «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.» La fidelitat dels seus amics ha d’estar per damunt de la família patriarcal o matriarcal. La segona encara és més rigorosa: «Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi.» Més endavant, quan els parlarà de la seva mort imminent, serà encara més categòric: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (16,24). En la tercera dita: «Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà», el verb «trobar» s’ha d’entendre, la primera vegada, amb el matís de «guanyar, obtenir, procurar-se», orientant la seva vida cap al guany i l’èxit personal (vegeu també 16,25). La quarta fa referència al tema de l’acolliment: «Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat», anticipant dues vegades el pronom «a mi», posant èmfasi així en l’acolliment de la seva persona, i ho fa extensiu al Pare que l’ha enviat. Seguidament estén el tema de l’acolliment als membres més febles de la comunitat, als profetes, probablement itinerants: «Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà», i sobretot als deixebles més petits, per haver renunciat a tota mena de poder, que formen part de la comunitat posant-se al servei dels altres: «Qui doni de beure a un d’aquests els més petits un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» El Còdex Beza, ho emfasitza amb l’ús del superlatiu, «aquests els més petits». Jesús mostra una predilecció especial per «els més petits». Més endavant, quan els Dotze discutiran entre ells sobre qui és el més important, els posarà «els petits criats» com a model i els advertirà severament sobre el perill d’escandalitzar-los (18,1-10). Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria de manuscrits, llevat dels còdexs Beza i Vaticà, afegeixen: «i qui estima fill o filla més que a mi, no és digne de mi», a fi de completar el paral·lelisme dels membres que configuren la família i, alhora, constituir una tríada amb la dita que ve a continuació (triple repetició de «no és digne de mi»). [b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits afegeixen: «i qui acull un just per ser un home just, recompensa de just rebrà», aconseguint formar així una segona tríada (repetició de la construcció «per ser un…» i de la menció de la «recompensa»). [c] La frase «un d’aquests els més petits» realça al màxim, amb el superlatiu, els membres més insignificants de la comunitat que Jesús, a dretcient, proposa als Dotze líders del grup com a model. El text usual en minimitza la insignificança, «un d’aquests petits» en reduir-los a nens o infants petits.
Diumenge XII de durant l’any // Mt 10,26-33 Còdex Beza
(689 533) Mt 10,26-33 Còdex Beza 10,26 «No tingueu por de tots ells[a], perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; 27 allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats; 28 i no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar[b] l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos. 29 ¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; 30 més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. 31 Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells. 32 A tot aquell, doncs, que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare que està en els cels; 33 però a qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare que està en els cels.» No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima Jesús acaba d’elegir els Dotze, a fi de desenvolupar la funció que el Pare li encomanà de ser el Messies que havia de reunir les dotze tribus d’Israel. Els adverteix que sofriran persecucions per causa de la manera com ell està decidit a dur a terme el seu encàrrec. La invitació a la confiança que els fa, és vàlida també per a nosaltres en uns moments en què el desconcert s’ha apoderat d’una humanitat que fins ara vivia tan cofoia confiada en les seves institucions i en els seus algoritmes. En el breu espai de vuit versets apareix quatre vegades la invitació a «no tenir por». Les tres primeres, amb una construcció que mira al futur: «No tingueu por de tots ells», d’aquells que «us lliuraran als tribunals del sanedrí i us assotaran a les seves sinagogues» (v. 17); «no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La primera motivació, la fonamenta mitjançant quatre referències a les instruccions que els acaba d’impartir en privat i que a partir d’ara ho hauran de proclamar: «perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats». La segona és molt alliberadora: en nom de la seva religió poden matar-vos, però la vostra vida no la poden immolar en sacrificis. La tercera és una advertència: «tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La quarta invitació, en canvi, mira al present. Per tal d’avalar-la, fa recurs a dues comprovacions que els inviten a la confiança total en el Pare: «¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells». I nosaltres, de qui hem de tenir por? Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Guardeu-vos dels homes que us lliuraran als sanedrins i us assotaran a les seves sinagogues» (Mt 10,17). [b] Tots els manuscrits, llevat del Còdex Beza, repeteixen en aquest verset el verb «matar». Beza, en canvi, empra el verb apokteinô quan parla del «cos» i l’aorist sphaxai quan parla de l’«ànima» (sphazô, «degollar, immolar, sacrificar», verb emprat en l’Apocalipsi en referència a l’Anyell pasqual: Ap 5,6.12; 13,8). Els dirigents jueus (vegeu 10,17) no poden «immolar l’ànima», sinònim de ‘vida’ per a un jueu, a la manera com «immolen/sacrifiquen» els anyells en el Temple.
Diumenge XI del temps ordinari // Mt 9,36–10,8
(688b 532b) Mt 9,35–10,14 Còdex Beza; 9,36–10,8: Leccionari litúrgic. 9,35 Jesús recorria totes les ciutats i les aldees, ensenyant en les seves sinagogues i proclamant la bona notícia del Regne i guarint tota malaltia i tota xacra. 36 En veure aquelles multituds, va sentir-ne compassió, perquè estaven maltractats i abatuts, «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17). Llavors diu als seus deixebles: «La collita és abundosa, però pocs són els segadors. 37 Demaneu, doncs, al Senyor de la collita que enviï segadors a la seva collita.» 10,1 Ihavent cridat els seus Dotze deixebles, els donà potestat sobre els esperits immunds per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra. 2 Els noms dels Dotze enviats són aquests:[a] primer Simó, l’anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, el de Zebedeu, i el seu germà Joan; 3 Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el recaptador d’impostos; Jaume el d’Alfeu i Lebeu; 4 Simó el Zelota i Judes l’Iscariot, el qui el lliurà. 5 A aquests Dotze Jesús els va enviar amb les següents instruccions: «No us dirigiu a terra de pagans i no entreu en cap ciutat de samaritans; 6 més aviat dirigiu-vos a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. 7 Aneu i proclameu dient que el Regne dels cels és a prop. 8 Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis.[b] De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. 9 No us procureu or, ni plata, ni coure en les vostres faixes; 10 ni alforges per al camí, ni dues túniques, ni sandàlies, ni bastó; perquè el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. 11 La ciutat on entreu, informeu-vos bé si hi ha algú digne de rebre-us, i quedeu-vos-hi fins que en sortiu. 12 En entrar en la comunitat, saludeu-la dient: Pau en aquesta comunitat![c]13 Si la comunitat és digna, que hi arribi la vostra pau; però si no és digna, que la vostra pau retorni a vosaltres. 14 Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, en sortir a fora d’aquella la ciutat traieu-vos la pols dels peus.» Si no us acullen ni us escolten, en sortir a fora d’aquella ciutat traieu-vos la pols dels peus Tant al principi (v. 35) com al final (vv. 9-14) del text evangèlic que ens ha estat proposat de llegir aquest diumenge hi he suplert informacions que he considerat oportunes per a situar en el seu context vital: al principi, les instruccions de Jesús impartides als Dotze i, al final, la manera com haurien de comportar-se aquests en cas de ser acollits o rebutjats en la missió. De manera que he proposat com a títol del present comentari el signe que expressa la ruptura amb els qui no els hagin rebut, com solien fer els jueus quan retornaven d’un país pagà. El fet de no haver acollit la paraula els feia impurs, com si fossin pagans. Mateu suposa aquí coneguda l’elecció dels Dotze, que Marc esmenta explícitament (Mc 3,13-18). L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel. Jesús s’ha adonat que la seva sola presència, ensenyament i guarició no podia cobrir les multituds maltractades i abatudes que anaven esgarriades «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17), i va sentir-ne compassió. A fi de pal·liar-ho, decidí escollir Dotze missioners perquè cooperessin amb ell en aquella difícil tasca. Amb algunes variants, els seus noms ens són ben coneguts. En les instruccions que els imparteix, queda clar que la seva missió ha de circumscriure’s a Israel, per no considerar, segons Mateu, que els samaritans formessin part del poble jueu. Jesús s’arrengleraria amb aquells que excloïen els samaritans com si fossin pagans, mentre que ni Lluc (Lc 10,30-37) ni Joan (Jn 4,4-48) no compartiran aquest exclusivisme. Entre les instruccions que els imparteix, el Còdex Beza posa èmfasi quatre vegades en la necessitat d’alliberar les persones: «Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc», fent servir «la potestat» que els havia conferit sobre tota mena d’esperits immunds «per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel. [b] Entre les instruccions que els imparteix, el Còdex Beza, emprant l’imperatiu aorist en lloc de l’imperatiu present, posa èmfasi quatre vegades en la necessitat imperiosa d’alliberar les persones. [c] El Còdex Beza, avalat pel Sinaític original i tres grans uncials, ens ha conservat la fórmula de salutació que feien servir els jueus: «saludeu-la dient: Pau en aquesta comunitat!»
Santíssim Cos i Sang de Crist // Jn 6,51-59 Còdex Beza
(688 532) Jn 6,51-59[a] Còdex Beza[b] 6,51 «Jo Soc el pa viu, el que ha baixat del cel; si algú, doncs, menja d’aquest pa viurà per sempre, i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.» 52 Es posaren a discutir els jueus entre ells dient: «Com pot aquest[c] donar-nos la seva carn a menjar?» 53a Jesús els assegurà: [[6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.»]] 6,56b«En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Com em va enviar el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 59 Digué això mentre ensenyava a la sinagoga, a Cafarnaüm, en dia de sàbbat. Parèntesi eucarístic inserit posteriorment en el discurs de Jesús sobre el pa de vida Avui, festivitat del Corpus (un dels tres dijous més brillants que el sol), llegim el final del Discurs sobre el pa de vida. Molts comentaristes coincideixen en què la part referent a l’Eucaristia (cos i sang de Crist) no formava part de la discussió sostinguda per Jesús amb els jueus a la sinagoga de Cafarnaüm. Si, en comptes de seguir el text alexandrí, acceptat com a base de les edicions crítiques i traduccions modernes, s’haguessin fixat en el plus que ens conserva el Còdex Beza (en cursiva), haurien comprovat que el parèntesi eucarístic: «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida», no és res més que un doblet afegit, a principis del s. ii, a la resposta original de Jesús a la interpel·lació dels jueus: «Com pot aquest donar-nos la carn a menjar?», a saber: «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell… Aquest és el pa que ha baixat del cel, no com menjaren els vostres pares i moriren; el qui mengi aquest pa viurà per sempre.» En el duplicat que hem llegit avui s’ha passat de «prendre el cos del Fill de l’home» a parlar de la seva carn i sang, un tema, el de la sang, inacceptable a οϊdes del jueus (els hauria sonat a antropofàgia), ja que segons ells la sang era sinònim de vida. El parèntesi eucarístic inserit posteriorment té sentit per a nosaltres, que ho prenem en sentit metafòric: «El qui menja la seva carn i beu la seva sang —la del Fill de l’home— té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell, com el Pare en mi i jo en el Pare.» La influència abassegadora de les cartes paulines, en especial als Corintis, induí a redactar aquest doblet. En el Còdex Beza hi figuren tots dos. Més tard s’eliminà l’original i ens hem quedat amb el duplicat. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] M’he pres la llibertat d’afegir-hi el v. 59, per tal d’informar els lectors sobre la localització d’aquesta discussió, però he prescindit de comentar-lo. [b] En cursiva: Text conservat tan sols pel Còdex Beza. Entre claudàtors [[-]]: Afegitó introduït posteriorment per membres de l’anomenada escola joànica. En negreta: Informacions sobre el complicat estat actual del text. [c] El pronom «aquest» adquireix un to despectiu, el mateix to exactament de la murmuració anterior dels jueus: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill d’en Josep, de qui nosaltres coneixem el pare i la mare? Com és que diu de si mateix que ha baixat del cel?» (v. 42). [d] A fi de visualitzar aquest doblet, acararé alguns trets de la resposta original de Jesús (columna de l’esquerra) amb els corresponents de la que se li atribuí posteriorment (columna de la dreta). Original Doblet 6,56b «En veritat, en veritat us dic: Si no preneu el cos del Fill de l’home com el pa de la vida, no teniu vida en ell. 57 Tal com m’envià el Pare, que viu, també jo visc gràcies al Pare, i el qui em pren, també aquest viu gràcies a mi (…). 58b El qui mengi amb avidesa aquest pa viurà per sempre.» 6,53b «En veritat, en veritat us dic: si no preneu la carn del Fill de l’home i no bebeu la seva sang, no teniu en vosaltres mateixos la vida. 54 El qui menja amb avidesa la seva carn i beu la seva sang té vida eterna (…). 56a El qui menja amb avidesa la meva carn i beu la meva sang resta en mi i jo en ell.»
Santíssima Trinitat // Jn 3,16-18 Còdex Beza
(687 531) Jn 3,16-18 Còdex Beza 3,16 «Tant ha estimat Déu el món que ha donat el Fill unigènit, a fi que tot aquell que li dona l’adhesió no es perdi, sinó que tingui vida eterna. 17 Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell. 18 Per això[a]qui li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.» Déu no envià el seu Fill per jutjar el món, sinó per salvar-lo Al terme del diàleg de Jesús amb Nicodem, l’autor de l’escrit hi ha inserit un monòleg on glossa l’íntima relació que tenia Jesús amb el Pare en quant Fill unigènit de Déu. Considero que és un tema molt adient per a parlar-ne aquest diumenge de final del cicle pasqual, deixant de banda tota mena d’especulacions trinitàries o cristològiques i centrant-nos en el tema de la salvació del món, en una teologia que sigui alliberadora per a totes les persones que el conformen. Jesús de Natzaret encarna el projecte que Déu tenia pensat des de sempre per a la humanitat. Des del moment en què en prengué consciència quan sortí del riu Jordà, l’anà activant fins a portar-lo a plenitud en el Golgota. Constituït així «Fill unigènit de Déu», ens ha revelat la intimitat del Pare que ens dona l’opció d’«esdevenir fills de Déu» a tots els qui lliurement l’acollim en la nostra vida i que hem «nascut de Déu», exactament com ell, el Fill de l’home. L’autor d’aquest escrit és refractari a les especulacions sobre el Judici final que tant angoixaven les primeres comunitats paulines i que no fa pas gaire solien ser encara un tema ineludible en els predicadors quaresmals. És molt categòric en aquest punt: «Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món perquè jutgés el món, sinó perquè el món se salvés per mitjà d’ell» de tota mena de poder religiós, polític, econòmic o social que l’esclavitza i el redueix a un número; més encara, parteix de la convicció que el judici ja ha tingut lloc: «Per això —continua— qui li dona l’adhesió no és jutjat; en canvi, qui no li dona l’adhesió ja ha estat jutjat, perquè no ha donat l’adhesió a la persona de l’unigènit Fill de Déu.» El Còdex Beza (en cursiva) ho considera com una conseqüència de l’afirmació precedent. No cal, però, que sigui una adhesió conscient, sinó, això sí, ben real, de persona a persona, acollint el projecte de Déu sobre l’home, començant pel respecte total de la creació i de totes les persones que hi conviuen. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tan sols el Còdex Beza, i encara només la pàg. llatina (la grega aquí és lacunar) conserva l’enllaç, Propter hoc, «Per això», d’aquest incís amb el precedent. Que no hi hagi cap judici final és conseqüència del fet que Déu no va enviar el seu Fill com a jutge, sinó com a salvador/alliberador del món. Aquesta idea ja l’havia desenrotllada anteriorment el nostre autor, davant la incredulitat dels jueus: «Si algú escolta les meves paraules i les guarda, jo no el jutjo, perquè no he vingut a jutjar el món, sinó a salvar el món. El qui em refusa i no acull les meves paraules, té qui el jutja: la paraula que jo he pronunciat, aquesta el jutjarà el darrer dia» (Jn 12,47-48).
Diumenge de Pentecosta // Jn 20,19-23 Còdex Beza
(686 530) Jn 20,19-20a.20b-23 Còdex Beza 20,19 Essent ja al capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els diu: «Pau a vosaltres!» 20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat. 20b Els seus deixebles,[a] aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. 21 Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio[b] a vosaltres.» 22 I, havent dit això, insuflà[c] damunt d’ells i els saluda: «Rebeu Esperit Sant: 23 Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els retinguéssiu, quedaran retinguts.» Jesús Ressuscitat insufla Esperit Sant sobre els seus deixebles Si comparem «el primer dels sàbbats setmanals —després del gran Sàbbat—, quan Maria Magdalena va anar de bon matí, quan encara era fosc, al sepulcre» (Jn 20,1), amb «el capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, quan estaven les portes tancades on es trobaven els deixebles per por dels jueus» (20,19), comprovarem la distància abissal que, del matí al capvespre del dia en què s’inaugurava la nova creació, mitjançava entre el cercle femení, representat per Maria Magdalena, la primera que reconegué la presència del Ressuscitat quan la cridà pel seu nom, «Maria!» (20,14-16), i el cercle masculí que havien tancat i barrat les portes per por que els jueus els detinguessin, com havien fet amb «els altres dos sediciosos que portaren també perquè fossin executats amb ell» (Lc 23,32). Jesús ressuscitat s’ha aparegut, en primer lloc, a «els deixebles», en general, desitjant-los que tinguessin pau, «Pau a vosaltres!», i mostrant-los les mans i el costat obert, perquè comprovessin que era el mateix a qui havien crucificat. No consta, tanmateix, cap reacció d’«els deixebles». Tot seguit, en canvi, apareixen «els seus deixebles», segons precisa el Còdex Beza mitjançant el pronom grec autou, diferenciant-se netament dos grups de deixebles. Jesús els ha saludat al seu torn: «Pau a vosaltres!», car s’havien alegrat d’haver vist el Senyor. L’experiència del Ressuscitat no es pot visualitzar ni es pot expressar amb paraules ni conceptes; tan sols el llenguatge metafòric s’hi pot apropar. No es tracta d’una experiència puntual, que es fa una vegada per totes: s’ha d’anar aprofundint, a mesura que hom li obre «les portes». Un cop pacificats, Jesús els pot enviar: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.» La missió que rebem nosaltres és la mateixa que Jesús va rebre del Pare. No fa distincions. Per a poder-la dur a terme, però, cal que es produeixi un canvi qualitatiu en nosaltres, els enviats. Quan Déu va modelar l’home amb pols de la terra, «insuflà sobre les seves narius un alè de vida»; Jesús reprèn i acaba l’obra del Creador: «insuflà damunt d’ells i els diu: “Rebeu Esperit Sant.”» L’alenada del Déu Creador va produir un «ésser vivent» (Gn 2,7); la que Jesús continua insuflant en tots els qui envia a la missió per tota la terra els capacita per a fer l’experiència de l’Esperit Sant. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els Deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, ja que han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixebles a qui Jesús estimava (21,7.20.24). [b] El Vaticà i la gran majoria de manuscrits usen aquí dos verbs distints quan fan referència al Pare que ha enviat (verb apostellô) el seu Fill i quan és el Fill qui, al seu torn, envia (verb pempô) els deixebles per a una determinada missió, com si es tractés de dues missions distintes. El Còdex Beza, avalat per alguns uncials, utilitza el mateix verb (apostellô) per a ambdues missions, sense fer distincions entre l’una i l’altra. [c] En un temps en què l’escriptura contínua, sense separació de paraules, no tenia signes de puntuació ni es podia fer cap mena de referència en el seu interior, la repetició d’un mot, com és el cas aquí del verb «insuflar», portava el lector al passatge on apareixia per primera vegada aquest mot en la Bíblia. Els jueus hel·lenistes se servien de la Bíblia del Setanta, en llengua grega. La primera vegada que s’hi presenta el verb «insuflar», el trobem en el llibre del Gènesi (Gn 2,7). Jesús dona per acabada la creació el dia vuitè, «el primer dia després del sàbbat jueu», «insuflant» damunt dels seus deixebles no un «alè de vida», sinó el do de l’«Esperit Sant».
