Diumenge de Pentecosta // Jn 20,19-23 Còdex Beza
(686 530) Jn 20,19-20a.20b-23 Còdex Beza 20,19 Essent ja al capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els diu: «Pau a vosaltres!» 20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat. 20b Els seus deixebles,[a] aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. 21 Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio[b] a vosaltres.» 22 I, havent dit això, insuflà[c] damunt d’ells i els saluda: «Rebeu Esperit Sant: 23 Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els retinguéssiu, quedaran retinguts.» Jesús Ressuscitat insufla Esperit Sant sobre els seus deixebles Si comparem «el primer dels sàbbats setmanals —després del gran Sàbbat—, quan Maria Magdalena va anar de bon matí, quan encara era fosc, al sepulcre» (Jn 20,1), amb «el capvespre d’aquell mateix dia, el primer dels sàbbats setmanals, quan estaven les portes tancades on es trobaven els deixebles per por dels jueus» (20,19), comprovarem la distància abissal que, del matí al capvespre del dia en què s’inaugurava la nova creació, mitjançava entre el cercle femení, representat per Maria Magdalena, la primera que reconegué la presència del Ressuscitat quan la cridà pel seu nom, «Maria!» (20,14-16), i el cercle masculí que havien tancat i barrat les portes per por que els jueus els detinguessin, com havien fet amb «els altres dos sediciosos que portaren també perquè fossin executats amb ell» (Lc 23,32). Jesús ressuscitat s’ha aparegut, en primer lloc, a «els deixebles», en general, desitjant-los que tinguessin pau, «Pau a vosaltres!», i mostrant-los les mans i el costat obert, perquè comprovessin que era el mateix a qui havien crucificat. No consta, tanmateix, cap reacció d’«els deixebles». Tot seguit, en canvi, apareixen «els seus deixebles», segons precisa el Còdex Beza mitjançant el pronom grec autou, diferenciant-se netament dos grups de deixebles. Jesús els ha saludat al seu torn: «Pau a vosaltres!», car s’havien alegrat d’haver vist el Senyor. L’experiència del Ressuscitat no es pot visualitzar ni es pot expressar amb paraules ni conceptes; tan sols el llenguatge metafòric s’hi pot apropar. No es tracta d’una experiència puntual, que es fa una vegada per totes: s’ha d’anar aprofundint, a mesura que hom li obre «les portes». Un cop pacificats, Jesús els pot enviar: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.» La missió que rebem nosaltres és la mateixa que Jesús va rebre del Pare. No fa distincions. Per a poder-la dur a terme, però, cal que es produeixi un canvi qualitatiu en nosaltres, els enviats. Quan Déu va modelar l’home amb pols de la terra, «insuflà sobre les seves narius un alè de vida»; Jesús reprèn i acaba l’obra del Creador: «insuflà damunt d’ells i els diu: “Rebeu Esperit Sant.”» L’alenada del Déu Creador va produir un «ésser vivent» (Gn 2,7); la que Jesús continua insuflant en tots els qui envia a la missió per tota la terra els capacita per a fer l’experiència de l’Esperit Sant. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els Deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, ja que han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixebles a qui Jesús estimava (21,7.20.24). [b] El Vaticà i la gran majoria de manuscrits usen aquí dos verbs distints quan fan referència al Pare que ha enviat (verb apostellô) el seu Fill i quan és el Fill qui, al seu torn, envia (verb pempô) els deixebles per a una determinada missió, com si es tractés de dues missions distintes. El Còdex Beza, avalat per alguns uncials, utilitza el mateix verb (apostellô) per a ambdues missions, sense fer distincions entre l’una i l’altra. [c] En un temps en què l’escriptura contínua, sense separació de paraules, no tenia signes de puntuació ni es podia fer cap mena de referència en el seu interior, la repetició d’un mot, com és el cas aquí del verb «insuflar», portava el lector al passatge on apareixia per primera vegada aquest mot en la Bíblia. Els jueus hel·lenistes se servien de la Bíblia del Setanta, en llengua grega. La primera vegada que s’hi presenta el verb «insuflar», el trobem en el llibre del Gènesi (Gn 2,7). Jesús dona per acabada la creació el dia vuitè, «el primer dia després del sàbbat jueu», «insuflant» damunt dels seus deixebles no un «alè de vida», sinó el do de l’«Esperit Sant».
Ascensió del Senyor // Mt 28,16-20 Còdex Beza
(685 529) Mt 28,16-20 Còdex Beza 28,16 Els Onze deixebles se n’anaren a la Galilea, a la muntanya que Jesús els havia ordenat. 17 En veure’l, l’adoraren; alguns, però, dubtaren. 18 Acostant-se a ells, Jesús els parlà dient: «M’ha estat donada plena autoritat en els cels i sobre la terra. 19 Aneu ara,[a] feu-los deixebles meus[b] a totes les nacions,[c] després de batejar-los en el nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant,[d] 20 ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit. I heus aquí que Jo Soc en companyia de vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món.» La muntanya del Sinaí i la muntanya innominada de Jesús Per la festa de l’Ascensió llegirem el final de Mateu. Jesús havia promès als seus deixebles, quan encara eren Dotze, que després de la seva resurrecció aniria davant d’ells a Galilea i els ho feu recordar per mitjà de les dones a qui s’aparegué per primera vegada (Mt 26,32; 28,7.10). Ara, però, després de la defecció de Judes, tan sols són Onze. Han perdut la representativitat que els havia conferit sobre Israel. Finalment, dubtant alguns d’ells que realment hagués ressuscitat, accedeixen a anar-se’n a Galilea, «a la muntanya que Jesús els havia ordenat». És la quarta vegada que Mateu menciona aquesta «muntanya», sempre amb l’article referencial a la Muntanya paradigmàtica del Sinaí (5,1; 14,23; 15,29, 28,16), però deliberadament innominada. La primera vegada que es menciona, Jesús hi inaugurà l’ensenyança sobre el Regne de Déu, no basada en el Decàleg del Sinaí, sinó en les Benaurances. Les dues mencions de l’entremig tenen lloc en les dues multiplicacions dels pans que serviren per a assaciar 5.000 i 4.000 homes adults (sense dones ni infants), respectivament, i que mogueren Jesús a retirar-se a «la muntanya» tot sol, per evitar que el fessin rei (Jn 6,21), la primera, o per guarir tota mena de xacres i tolits, la segona. La darrera menció clourà la seva presència terrenal entre els seus deixebles i servirà per a mostrar als Onze el canvi radical de plans que ha concebut, de resultes del seu fracàs com a Messies d’Israel: a partir d’ara s’hauran de dirigir a totes les nacions paganes i n’hauran de fer deixebles en «el nom» del Pare, el seu i de l’Esperit Sant, d’un Pare proper i familiar que ha vessat el seu Esperit sobre la creació perquè aquesta li procuri fills i filles, i no d’un Déu omnipotent que inspira temor i dicta lleis. Els Onze han de continuar les ensenyances que ell havia iniciat a «la Muntanya» de les Benaurances, «ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit», i els assegura la seva presència constant enmig d’ells. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza ho expressa en to imperatiu i, en comptes de la conjunció «doncs», que presenten moltíssims manuscrits i el text usual, conserva l’adverbi «ara», subratllant el to de la injunció també en imperatiu que fa Jesús als Onze: «Aneu ara, feu-los deixebles meus a totes les nacions.» [b] La llengua hel·lenística té tendència, en la seva evolució, a prendre verbs intransitius com a transitius, com és el cas del verb mathêteuein, «ser deixeble»,que ha passat aser pres en el sentit de «fer deixeble» (Mt 12,52; 27,57; 28,19; Ac 14,21). [c] L’evangelista empra el pronom personal masc. pl., autous, tot i que fa referència a ta ethnê, neutre pl., perquè té la ment posada en les persones que conformen les nacions paganes. [d] És probable que aquesta fórmula baptismal reflecteixi més aviat l’us litúrgic que en feu més tard l’església primitiva. En un principi, el baptisme s’administrava, segons recalca el Còdex Beza (= D), «en el nom del Senyor Jesús Messies» (Ac 2,38 D; 8,16 D; 10,48 D).
Diumenge VI de Pasqua // Jn 14,15-21 Còdex Beza
(684 528) Jn 14,15-21 Còdex Beza 14,15 «Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!,[a] 16 i jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit,[b] a fi que resti per sempre amb vosaltres,[c] 17 l’Esperit de la veritat,[d] que el món no pot acollir, perquè no el veu ni el coneix; vosaltres, en canvi, el coneixeu, ja que resta amb vosaltres i és en vosaltres. 18 No us deixaré orfes, torno a vosaltres. 19 Encara per un poc, i el món ja no em veurà; però vosaltres em veureu, perquè jo visc i vosaltres viureu. 20 Aquell dia, coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. 21 El qui reté els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima; ara bé, el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell.» Jo pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit perquè resti per sempre amb vosaltres El passatge que llegim avui enllaça amb el del diumenge passat. Ens vam saltar, però, dos versets on Jesús ens recalcava: «I tot allò que demanéssiu en el meu nom, jo ho faré, a fi que sigui glorificat el Pare en el Fill. Tot el que demanéssiu en el meu nom, ho faré jo» (vv. 13-14). D’aquí que continuï amb un imperatiu: «Si de debò m’estimeu, guardeu els meus manaments!» Els manaments que Jesús ens mana guardar no són, doncs, els de la Llei mosaica. Han d’estar presidits per l’amor a la seva persona, al seu «nom». Si hi ha aquesta sintonia, «jo, al meu torn, pregaré el Pare i us donarà un altre Paràclit, a fi que resti per sempre amb vosaltres». És la primera vegada que Jesús, en el seu discurs de comiat, parla de l’Esperit Sant sota la denominació del «Paràclit», d’un advocat defensor que, com ell («un altre Paràclit»), resti d’ara endavant per sempre al costat dels seus deixebles. «El món», gairebé sempre negatiu en aquest escrit, el domini dels poderosos, no en té ni idea, perquè només es mou segons categories de poder. Un cop els dirigents religiosos i polítics l’hagin eliminat, «el món ja no em veurà», però assegura que nosaltres sí que el veurem, «perquè jo visc i vosaltres viureu». «Aquell dia» és el primer dia de la nova setmana que comença el dia de la seva resurrecció. Si fem l’experiència del Ressuscitat, «coneixereu vosaltres que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». És la sintonia total amb el projecte de Déu que Jesús ha encarnat. El període es clou com s’havia iniciat: «El qui té els meus manaments i els guarda, aquest és el qui m’estima.» El secret per a poder-lo «veure» és l’amor/estimació que crea uns nous vincles indestructibles per a qualsevol mena de poder: «el qui m’estima, serà estimat pel meu Pare; i jo l’estimaré i em manifestaré jo mateix a ell». Aquesta és l’experiència personal del Deixeble, a qui Jesús estimava, que ha escrit aquest llibre. És el seu autoretrat. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza, avalat per molts manuscrits, conserva el verb guardar en imperatiu aorist, «guardeu», en comptes del futur «guardareu», del còdexs Vaticà i Sinaític, entre altres. [b] El tema del Paràclit es presenta 4× en aquest escrit, *Jn 14,16.26, en la primera redacció, i **Jn 15,26 i 16,7, en la segona. En els Sinòptics no apareix aquest personatge. En la resta d’escrits del Nou Testament el retrobarem en 1Jn 2,1. Deriva del verb parakaleô, «cridar, cridar cap a tu, convocar, exhortar, encoratjar», usat sovint pels Sinòptics, sobretot per Lluc-Actes, però mai per Joan. La millor presentació ens la forneix *Jn 14,26: «El Paràclit, l’Esperit Sant, que enviarà el meu Pare en el meu nom, ell us ho ensenyarà tot i us recordarà tot el que jo us hagi dit.» En els dos passatges de primera redacció és enviat pel Pare a petició de Jesús; en els dos de segona redacció és Jesús mateix qui l’envia: «Quan vingui el Paràclit, que us vaig a enviar jo, des de prop del meu Pare, l’Esperit de la veritat, que procedeix del meu Pare, ell donarà testimoni de mi» (**15,26). En una darrera aparició, substituït pel pronom dues vegades, ens n’ofereix el millor resum: «Quan vingui aquell (el Paràclit), l’Esperit de la Veritat, ell us conduirà en tota la veritat: no parlarà, en efecte, pel seu compte, sinó que parlarà del que haurà sentit i us anunciarà l’esdevenidor. Aquell em glorificarà, ja que prendrà d’allò que és meu i us ho anunciarà. Tot el que té el Pare és meu; per això he dit: “Pren d’allò que és meu i us ho anunciarà”» (**16,13-15). . [c] El text usual canvia l’ordre dels mots i el verb, «a fi que amb vosaltres sigui sempre»; Beza, en canvi, en subratllava la permanència posant el verb restar en la primera posició. [d] El terme grec pneûma és del gènere neutre, però el Còdex Beza el farà concertar tot seguit tres vegades amb el pronom el en masculí, a fi de deixar ben clar, saltant-se les lleis de la gramàtica, que es tracta de l’Esperit personal de Déu.
Diumenge V de Pasqua // Jn 14,1-12 Còdex Beza
(683 527) Jn 14,1-12 Còdex Beza 14,1 Llavors digué als seus deixebles:[a] «Que no es torbi el vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2 En la comunitat del meu Pare hi ha moltes estances; si no, ¿us hauria dit que vaig a preparar-vos un lloc? 3 I quan me n’hagi anat a preparar-vos un lloc, vindré de nou i us prendré amb mi, a fi que allà on soc jo, hi sigueu també vosaltres. 4 I allà on vaig, ja ho sabeu i en sabeu el camí.» 5 Li diu Tomàs, el qui anomenen Bessó[b]: «Senyor, no sabem on vas; com, doncs, en sabrem el camí?» 6 Jesús li respon: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare si no és per mi. 7 Si em coneixeu a fons, coneixereu també el meu Pare; per tant, des d’ara el coneixeu i l’heu vist.» 8 Li diu Felip[c]: «Senyor, mostra’ns el Pare, i en tenim prou.» 9 Jesús li respon: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. I ¿com és que tu dius: “Mostra’ns el Pare”? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us he dit, no les dic pel meu compte; és el Pare que resta en mi qui fa les seves obres. 11 Creieu-me: el Pare està en mi i jo estic en el Pare; si més no,creieu per les obres mateixes. 12 En veritat, en veritat us dic: el qui creu en mi, les obres que jo faig, també ell les farà, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.» Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí? L’incís inicial: «Llavors digué als seus deixebles» (*14,1), conservat tan sols pel Còdex Beza, enllaçava, en la primera redacció d’aquest escrit, amb l’ensenyança que Jesús acabava d’impartir sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Una vegada remodelada l’obra, amb la denúncia d’un traïdor, «Judes, fill de Simó, de Cariot», i l’anunci de la futura triple negació de Pere, passatges tots ells inserits per l’autor en segona redacció (**13,18-38), eliminaren aquest incís (no el trobareu, per tant, en el text usual), considerant que era superflu. De fet, però, Jesús encetava amb ell el relativament breu Discurs de comiat que cloïa amb una intimació: «Arriba el príncep d’aquest món… Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí!» (*14,30-31). El comiat de Jesús ha estat interromput per tres intervencions de membres dels Dotze: Tomàs, Felip i Judes, no el de Cariot. Totes tres comencen de la mateixa manera, amb el verb «dir» en temps present: «Li diu», emfatitzant-ne la vivor, seguides del títol amb què els deixebles s’adrecen a Jesús com a «Senyor». Les dues primeres respostes comencen també de la mateixa manera, en temps present: «Li diu Jesús»; la tercera és molt solemne, en temps passat: «Jesús respongué i digué.» Pel que fa a la primera intervenció, el nom de «Tomàs» va seguit, sempre segons el Còdex Beza, d’una explicació-traducció del nom arameu, «el qui anomenen (activat, en temps present) Bessó», reactivant així la primera bessonada de la Bíblia (Gn 25). Tomàs representa aquí el paper de l’incrèdul Esaú: «Senyor, no sabem on vas, ¿com, doncs, en sabrem el camí?», i Jesús el de Jacob: «Jo Soc el camí, la veritat i la vida.» Pel que fa a la segona, Felip demana a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare», i Jesús li retreu: «¿Tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip?» En aquest «vosaltres» Jesús, avui, ens ha encabit a tots nosaltres, els creients. La tercera intervenció l’haurem de llegir en privat. [a] La revelació que un del grup seria un traïdor, amb la seva consegüent sortida de Judes del grup, i l’anunci de la futura triple negació de Pere, ampliacions de segona redacció (**Jn 13,18-38), havien interromput l’ensenyança que Jesús havia iniciat sobre el significat del rentament dels peus (*13,12-17). Amb aquest incís, conservat tan sols pel Còdex Beza, però present ja en algunes antigues versions llatines i siríaques, Jesús enceta el discurs de comiat encoratjant els seus deixebles. [b] Segons el Còdex Beza, d’aquesta explicació-traducció del nom de Tomàs, present altres tres vegades en passatges pertanyents a la segona redacció (**Jn 11,16; 20,24 i 21,2), n’hi hauria constància ja aquí, en la primera redacció. La insistència (4× en total), sense que se’ns reveli el nom de l’altre bessó, a un jueu bon coneixedor de la Torà li portarà a la memòria la primera bessonada que es menciona en la Bíblia, Gènesi 25, Esaú i Jacob: «Hi ha dues nacions en el teu ventre (de Rebeca); dos pobles naixeran de les teves entranyes. Un serà més fort que l’altre, el més gran servirà el més petit»: Esaú va ser el primer en sortir, però es va vendre la primogenitura per un plat de llenties. Si resseguim la història d’Israel, Jacob fou l’avantpassat del poble d’Israel, mentre que Esaú ho fou dels Edomites. En el Quart Evangeli, Tomàs interpretarà el paper d’Esaú i Jesús el de Jacob. Això requeriria una llarguíssima explicació. [c] Felip, en contrast amb l’incrèdul Tomàs, fou el primer deixeble a qui Jesús invità al seguiment (Jn 1,43-44). Juntament amb Andreu, dos noms grecs, naturals ambdós de Betsaida, seran els qui presentaran a Jesús uns pagans de llengua grega que el volien veure (12,20-23).
Diumenge IV de Pasqua // Jn 10,1-10 Còdex Beza
(682 526) Jn 10,1-10 Còdex Beza Paràbola del pastor i les ovelles adreçada per Jesús als fariseus: 10,1 «En veritat, en veritat us dic:[a] el qui no entra per la porta a l’atri[b] de les ovelles, sinó que per una altra banda hi puja,[c] aquest és un lladre i un saltejador; 2 en canvi, el qui entra per la porta, aquest és el pastor de les ovelles. 3 A aquest el porter li obre, i les ovelles escolten la seva veu; crida les ovelles que li són pròpies[d] pel seu nom i les fa sortir. 4 I, quan ha tret totes les pròpies, va davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu;[e] 5 a un estrany, en canvi, no el seguiran, sinó que fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels estranys.» 6 Aquesta paràbola els digué Jesús, però ells no comprengueren quines eren les coses que els deia. 7 Novament, doncs, Jesús els digué: «En veritat, en veritat us dic: Jo Soc la porta de les ovelles. 8 Quants[f] vingueren abans de mi són lladres i saltejadors; però les ovelles no se’ls escoltaren. 9 Jo Soc la porta: si algú entra a través de mi, se salvarà; entrarà i sortirà i trobarà pastura. 10 El lladre no ve sinó a robar, sacrificar[g] i destruir; jo, en canvi,[h] he vingut perquè tinguin vida.[i]» El qui entra per la porta a l’atri de les ovelles, aquest és el pastor de les ovelles La paràbola del pastor i les ovelles que Jesús s’ha fet seva constitueix la resposta que llançà als fariseus que l’havien qüestionat perquè, en un dia de repòs sabàtic, havia fet fang i obert els ulls a un cec de naixement. Per a entendre l’abast de la paràbola, l’hem de situar en el marc del Temple de Jerusalem, on hi havia una porta, anomenada l’Ovellera (Jn 5,2), per on introduïen les ovelles destinades als sacrificis. En aquesta «porta» hi havia un «porter», que fins aleshores no havia deixat entrar mai ningú, ja que, quan els exigia el sant i senya, li responien sempre que venien a oferir-les en sacrifici. Quan, però, ha vingut Jesús i li ha declarat que venia a donar la vida per les seves ovelles, «a aquest el pastor li obre, i les ovelles escolten la seva veu». Hi havia dues maneres d’accedir a les ovelles: entrant per la porta o saltant per una altra banda, com fan els lladres i saltejadors. Jesús, tot just el porter l’ha deixat entrar, «crida les ovelles que li són pròpies pel seu nom». No totes les ovelles tenen nom, només les seves, les que han anat prenent consciència que són persones. «I les fa sortir» de «l’atri del summe sacerdot» (Jn 18,15; Mc 14,54 i par.), per donar-los plena llibertat. Jesús encara va més enllà. Emprant dues vegades el nom de Jahvè, «Jo Soc la porta de les ovelles», qualifica de «lladres i saltejadors quants vingueren abans de mi, però les ovelles no se’ls escoltaren». I fa un nou pas: «quan ha tret totes les pròpies, va davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu». En contrast amb «un estrany a qui no seguiran, sinó que fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels estranys». Jesús s’emporta les seves ovelles a un camp obert, sense cledes ni closes, on ell és «la Porta» a través de la qual entraran i sortiran les persones lliures i trobaran pastura. A diferència d’«el lladre que no ve sinó a robar, sacrificar i destruir; jo, en canvi, he vingut perquè tinguin vida». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Les dues vegades que Jesús empra aquesta doble fórmula d’assegurament, anticipa el pronom, posant èmfasi en les persones, els fariseus, a qui s’adreça; el Còdex Vaticà, recolzat la primera vegada per un manuscrit minúscul i la segona pel Còdex Corideti que es troba a Tiflis, capital de Geòrgia, inverteix els termes totes dues vegades, conferint solemnitat a la dita de Jesús: «En veritat, en veritat dic a vosaltres.» [b] El terme aulê, «atri», l’empren tant els Sinòptics (Mt 26,3.58.69; Mc 14,54.66; 15,1 D.16; Lc 11,21; 22,55) com Joan (Jn 18,15) per a designar «l’atri del summe sacerdot», Annàs, a on dugueren Jesús lligat. [c] El Còdex Beza és l’únic manuscrit que anticipa l’adverbi «per una altra banda» al verb «pujar», conferint-li molta importància: els dirigents jueus sabien molt bé que «el porter» que guarda l’atri de les ovelles, quan els cridarà el sant i senya, i ells respondran que venen a sacrificar-les, no els deixarà entrar per la porta; d’aquí que «pugin» al Temple «per una altra banda», per on hi accedeixen els summes sacerdots quan venen a sacrificar-les, com els identificarà Jesús en l’explicació de la paràbola: «El lladre no ve sinó a robar, sacrificar i destruir.» [d] Novament, amb un canvi d’ordre inusual, el Còdex Beza subratlla quines són les ovelles que són propietat del pastor, a saber, les que tenen nom. [e] Per quarta vegada, en aquest passatge tan breu, el Còdex Beza anticipa el pronom, «la seva veu», la del pastor que les coneix pel seu nom i que elles, en reconèixer-lo, es posen a seguir-lo. [f] El text usual hi implica tots els anteriors dirigents, «tots quants», sense excepció; Jesús no absolutitza el nombre dels qui vingueren abans d’ell. [g] Sovint els traductors no respecten el sentit fort del verb grec thyein, «sacrificar, oferir en sacrifici», tan sols analògicament «degollar, matar», i tradueixen simplement per «matar». El context, «atri de les ovelles», «porta de les ovelles» (vegeu «l’Ovellera» de Jn 5,2), «porter», responsable de vigilar perquè no robin les ovelles i les destinin a ser sacrificades en el Temple, exigeix que es retingui aquest sentit peculiar del verb. [h] Tan sols el Còdex Beza empra la connectiva adversativa, contraposant l’actitud de Jesús a la del lladre. [i] El Còdex Beza, recolzat pel Papir 66 i algun manuscrit minúscul, no comparteix aquesta glossa: «i en tinguin en abundància», que consta en tots els
Diumenge III de Pasqua // Lc 24,13-35 Còdex Beza
(681 525) Lc 24,13-35 Còdex Beza 24,13 N’hi havia dos que se n’anaven del grup,[a] aquell mateix dia, cap a una aldea que distava seixanta estadis de Jerusalem, de nom Ulammaús.[b] 14 Conversaven entre ells sobre tots aquests esdeveniments. 15 I succeí que, mentre ells conversaven i discutien, Jesús en persona se’ls acostà i es va posar a caminar amb ells. 16 Els seus ulls estaven retinguts, de manera que no el reconeixien. 17 Ell digué: «Quines són aquestes paraules que us intercanvieu entre vosaltres mentre camineu abatuts?» 18 Replicà un d’ells que tenia per nom Cleopàs[c] i li digué: «¿Tu ets l’únic foraster a Jerusalem? ¿No saps el que hi ha passat aquests dies?» 19 Ell li preguntà: «Què ha passat?» «El cas de Jesús el Natzoreu,[d] que fou un baró profeta poderós de paraula i d’obra en presència de Déu i de tot el poble: 20 com aquest el lliuraren els summes sacerdots i els nostres dirigents perquè fos sentenciat a mort, i el crucificaren. 21 Nosaltres, tanmateix, esperàvem que ell seria el qui havia de llibertar Israel. Mentre que ara, a més de tot això, ja som al tercer dia amb el d’avui d’ençà que han passat aquestes coses. 22 Encara més, algunes dones ens han esparverat: han anat de bon matí al sepulcre 23 i, no havent trobat el seu cos, han tornat dient haver vist una aparició d’àngels, que asseguren que ell viu. 24 Han anat alguns dels qui són amb nosaltres al sepulcre i ho han trobat realment com havien dit les dones; però a ell no l’hem vist.»[e] 25 Ell, però, els reprotxà: «Oh insensats i lents de cor referent a tot allò que anunciaren els Profetes, 26 a saber, que calia que patís tot això el Messies i així entrar a la seva glòria!» 27 I començà, a partir de Moisès i tots els profetes, a interpretar-los en les Escriptures el que es referia a ell. 28 Mentrestant, s’aproparen a l’aldea on es dirigien; ell va fingir d’anar més enllà. 29 Ells el van pressionar dient: «Queda’t amb nosaltres, que cap al tard ha declinat del tot el dia.» I entrà per quedar-se en companyia d’ells. 30 Succeí que, un cop recolzat ell a taula, prenent un pa pronuncià una benedicció i el compartí amb ells. En prendre ells el pa de les seves mans, 31 se’ls obriren els ulls[f] i el reconegueren; ell fonedís es feu d’ells. 32 Ells, però, es digueren entre ells: «¿No estava el nostre cor ben velat,[g] mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les Escriptures?» 33 S’aixecaren entristits[h] i, en aquell instant, se’n tornaren a Jerusalem; trobaren reunits els Onze i els qui eren amb ells 34 i els referien:[i] «Realment s’ha aixecat el Senyor i s’ha aparegut a Simó.» 35 I ells mateixos contaven el que havia passat pel camí i que se’ls havia donat a conèixer en la fracció del pa. ¿Emaús o Ulammaús, l’antic nom de Betel? Començant pel nom «Ulammaús», i no el sòlit «Emaús», tota l’escena sona altrament si la llegim seguint la versió que ens ofereix el Còdex Beza. Els canvis que s’hi han anat introduint en les successives còpies que s’han intercanviat les grans Esglésies de l’arc mediterrani, presenten l’escena en termes molt positius, que amaguen una sèrie de trets molt crítics que Lluc volgudament hi hauria imprès. Des de la nostra presa de conciència moderna, on la raó ho domina tot, llegim amb mentalitat racional escrits del segle primer en què encara predominava la conciència mítica. D’aquí que, a partir de les nostres sofisticades tècniques d’interpretació, hàgim arribat a convèncer-nos que ho hem entès, sense haver-nos capbussat en el llenguatge mític que emprà Lluc. L’escena ens recorda la fugida de Jacob després que s’apoderés fraudulentament de la primogenitura del seu germà Esaú. Ulammaús seria l’antic nom de Betel, del santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà, a partir de la pedra que s’havia posat per capçal i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli (llegiu Gn 27,10-19). Els nostres dos deixebles, un d’ells seria Simó sota el pseudònim de Cleopàs, fugien de Jerusalem després del que havia ocorregut. Jesús els ha sortit a l’encontre i intenta recuperar-los. Tot i que se’ls obriren els ulls i el reconegueren en prendre ells el pa de les seves mans, s’aixecaren entristits, ja que, mentre Jesús feia camí amb ells, el seu cor estava completament velat quan els obria el sentit de les Escriptures. No han entès l’aparició de Jesús a guisa d’un foraster que se’ls ha acostat i s’ha posat a caminar amb ells, si bé s’han adonat, mentre compartien el pa, que Jesús havia ressuscitat. Quan desapareix de nou, pensen que l’han perdut per sempre. En tots els relats d’aparicions de Jesús hi trobem incoherències, pors, incredulitat. Nosaltres ho hem suplert amb grans manifestacions glorioses. Però, aleshores, no podem reconèixer la seva presència constant caminant al costat nostre. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El text usual diu simplement: «I heus aquí que dos d’ells», mentre que segons el Còdex Beza, aquests «dos que se n’anaven del grup», s’han separat del grup de deixebles. [b] En comptes d’aquest nom, presentat com un nom real, «de nom Ulammaús», el text usual el supleix per un pseudònim, «que tenia per nom Emaús». «Ulammaús» es presenta en Gn 28,19 lxx com l’antic nom de Betel. Segons això, els dos deixebles, decebuts pel que havia passat, estarien refent el camí de Jacob el qual, després d’haver-se emparat fraudulentament de la benedicció que pertocava al seu germà Esaú, hagué de fugir lluny d’ell (Gn 27–28). Així també, els deixebles de Jesús, que l’havien traït/negat, fugien lluny de Jerusalem quan en veieren les conseqüències. [c] Segons el text usual, es tractaria d’un nom real, «de nom Cleopàs», mentre que el Còdex Beza i altres molts manuscrits el presenten com un pseudònim, «que tenia per nom Cleopàs». [d] El Còdex Beza cenyeix la pregunta de Jesús,
Diumenge II de Pasqua // Jn 20,19-31 Còdex Beza
(680 524) Jn 20,19-31 Còdex Beza 20,19 Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals i estant les portes tancades on es trobaven els deixebles per la por dels jueus, arribà Jesús, es posà al mig i els saluda: «Pau a vosaltres!» 20a I, havent dit això, els mostrà les mans i el costat. 20bEls seus[a] deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor. 21 Ell, al seu torn, els saludà: «Pau a vosaltres! Tal com el Pare em va enviar, també jo us envio a vosaltres.» 22 I havent dit això, insuflà sobre ells i els diu: «Rebeu Esperit Sant: 23 Si a alguns perdoneu els pecats, els quedaran perdonats, si a alguns els en retinguéssiu, quedaran retinguts.» 24 Tanmateix, Tomàs, un dels Dotze, a qui hom anomena Bessó, no estava en companyia d’ells quan vingué Jesús. 25 Aleshores els altres deixebles li remarcaven: «Hem vist el mateix Senyor.» Però ell els replicà: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico les meves mans en el seu costat i no fico el meu dit en la marca dels claus[b] no creuré en absolut.» 26 Vuit dies després, els seus deixebles estaven altre cop a dins i en Tomàs amb ells. Jesús arriba llavors, estant les portes tancades, es posà al mig i digué: «Pau a vosaltres!» 27 Després diu a Tomàs: «Porta el teu dit aquí i mira les meves mans; porta la teva mà i fica-la en el meu costat, i no siguis incrèdul sinó creient.» 28 Tomàs replicà i li digué: «Senyor meu i Déu meu.» Jesús ho posa en quarantena: «¿Perquè m’has vist, has cregut? 29 Feliços els qui, sense haver vist, han cregut.» 20,30 Molts per cert i altres senyals va fer Jesús en presència dels seus deixebles que no han estat escrits en aquest llibre[c]. Aquests, però, han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu[d] i perquè, creient, tingueu vida eterna[e] en el seu nom. Aquests senyals han estat escrits perquè arribeu a creure que Jesús Messies és el Fill de Déu El segon diumenge de Pasqua llegim el relat de les aparicions de Jesús ressuscitat als seus deixebles que tingueren lloc el primer diumenge: «Essent ja al capvespre, aquell dia, el primer dels sàbbats setmanals» (Jn 20,19-23) i, a continuació, «vuit dies després», l’aparició personal de Jesús a «Tomàs, un dels Dotze que no era en companyia d’ells quan vingué Jesús» (20,24-29). Jesús es presentà en primer lloc a «els deixebles», que tenien les portes tancades per por dels jueus, els saludà i, sense més, «els mostrà les mans i el costat», sense que es mencioni cap reacció per part d’ells. «Els seus deixebles, aleshores, s’alegraren d’haver vist el Senyor.» Són els seus deixebles preferits que han reaccionat amb gran alegria. Jesús insuflà sobre ells el do de l’Esperit Sant, com havia fet Déu el dia sisè de la creació, quan modelà l’home amb la pols de la terra i insuflà en les seves narius un alè de vida (Gn 2,7). Jesús acaba així l’obra de la creació. Em fixaré avui en el colofó (20,30-31), ja que hi ha una variant del Còdex Beza que afecta a la finalitat de tot l’escrit. Segons el text usual, l’objectiu del Quart Evangeli seria: «Perquè arribeu a creure que Jesús és l’Ungit, el Fill de Déu, i perquè, creient, tingueu vida en el seu nom.» Segons això, els vv. 30-31 contindrien una declaració de la doble finalitat de l’obra, a saber, que la comunitat lectora arribi a creure que Jesús és l’Ungit Messies i, en segon lloc, que és el Fill de Déu. Sorprèn que, després del fiasco total del projecte en el Gòlgota, s’hagi de creure en Jesús com a Messies d’Israel. En canvi, segons la versió de Beza, l’únic objectiu del llibre és que la comunitat creient, que havia acceptat ja plenament que Jesús era el Messies crucificat, faci un nou pas i arribi a creure que «Jesús, l’Ungit, és el Fill de Déu», la confessió precisament que feu el centurió romà quan Jesús expirà a la creu: «Veritablement aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39), en representació del paganisme. I Beza tot seguit rebla el clau: «i perquè, creient, tingueu vida eterna en el seu nom». El text usual parla només de «tenir vida en el seu nom». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La distinció entre «els deixebles», en general, liderats per Simó Pere, i «els seus deixebles», els deixebles estimats i preferits per Jesús, en el marc de les escenes pasquals, tan sols es pot validar en el Còdex Beza (la majoria dels manuscrits no la respecten, car han eliminat sistemàticament el pronom grec autou/autois: 20,18.20b.22.30; 21,1.14). Tanmateix, existeix una locució equivalent, «els altres deixebles» (20,25; 21,2.8), representats per «el deixeble a qui Jesús estimava» (21,7.20.24). [b] El Còdex Vaticà amb la majoria de manuscrits llegeix diversament: «Si no veig a les seves mans la marca dels claus i no fico el meu dit en la marca dels claus i no fico la meva mà al seu costat.» [c] Tots els manuscrits parlen d’un «llibret» (diminutiu), mentre que el Còdex Beza el qualifica de «llibre». [d] Els còdexs Beza i Washingtonià consideren com a subjecte «Jesús, l’Ungit» (nom i títol messiànic) i com a predicat «el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ja creia que Jesús era el Messies, però havia de fer un nou pas i arribar a creure que és el Fill de Déu. En canvi, el Còdex Vaticà i tots els altres manuscrits consideren com a subjecte «Jesús» i com a predicat «l’Ungit, el Fill de Déu», indicant així que la comunitat ha de creure que Jesús es el Messies, el Fill de Déu, i no cap altre, com si abans no haguessin arribat a creure que fou el Messies. [e] La qualificació d’«eterna» només apareix en els còdexs Beza, Sinaític, Claromontà i alguns minúsculs.
Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor
(679 523) Mt 28,1-10 Còdex Beza 28,1 Molt després del gran Sàbbat, quan resplendia el primer dels sàbbats setmanals,[a] anà Maria Magdalena i l’altra Maria a observar el sepulcre. 2 Tot d’una es produí un gran terratrèmol: és que un àngel del Senyor, que havia baixat del cel, s’atansà, feu rodolar la llosa i s’assegué damunt d’ella. 3 El seu aspecte era com d’un llamp, i el seu vestit, blanc com neu. 4 De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i es van quedar com morts. 5 L’àngel s’adreçà a les dones i els digué: «Deixeu de tenir por vosaltres, prou sé que busqueu Jesús, el Crucificat. 6 No és aquí, car s’ha aixecat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on el Senyor[b] havia estat posat. 7 I ara aneu de pressa a dir als seus deixebles: “S’ha aixecat i us precedeix a Galilea, allà el veureu.” Us ho tinc dit.»[c] 8 Elles sortiren[d] de pressa del sepulcre, amb por i gran alegria, i van córrer a anunciar-ho als seus deixebles. 9 Tot d’una, en Jesús va anar a l’encontre[e]d’elles i les saludà dient: «Salve!» Elles s’atansaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren. 10 Llavors en Jesús els diu: «No tingueu por; aneu-vos-en, anuncieu als meus germans que se’n vagin a Galilea. I allà em veureu.»[f] Jesús diu a les dones: «Anuncieu als meus germans que se’n vagin a galilea. I allà em veureu» El Diumenge de Pasqua més estrany i inesperat de la meva vida, em trobava confinat a l’ermita de St. Pere de Reixac. Avui —em deia llavors— no pujarà ningú a compartir l’Eucaristia. Tanmateix estarem connectats, la Carme i jo, amb tots vosaltres que teniu l’esperit ben obert per sintonitzar amb Jesús ressuscitat. Aquesta sintonia no coneix cap mena de fronteres, racials, polítiques, religioses o econòmiques: és la sintonia del mateix Esperit que va fer aixecar Jesús d’entre els morts. Aquell matí, ‘quan resplendia el sol del primer dels sàbbats setmanals’, no vam anar al sepulcre, com feren Maria Magdalena i Maria, la mare de Jesús, perquè aquell sepulcre havia quedat buit per sempre. Però el mateix àngel del Senyor que va fer rodolar la llosa del sepulcre ha fet rodolar la llosa que pesava sobre els nostres caps i s’ha assegut damunt d’ella per impartir-nos una lliçó. Igual que s’adreçà a aquelles dones espaordides, com a portaveu de Jesús ressuscitat ens asserena en aquests moments en què estem estressats per tantes i tantes males notícies que no paren de comptar morts o gent infectada per un virus diminut que ha qüestionat les nostres seguretats. El mateix que va dir a les dones ens ho anuncia també a nosaltres: ¡Deixeu de tenir por, vosaltres!; prou sé que buscàveu Jesús, el Crucificat. No és aquí en el sepulcre on van posar el Senyor’ que també estava ben confinat. Tampoc no ens diu que ‘anem a Galilea’, sinó a qualsevol indret de la terra on hi hagi gent oberta que està esperant aquesta bona notícia. Cal que ‘sortim de pressa’ del món de seguretats darrere el qual ens havíem parapetat, per ‘anar a l’encontre’ de l’altre, com feu Jesús amb les dones. Ell ens saludarà dient: «¡Salve!», i nosaltres ‘ens atansarem i ens li abraçarem als peus per adorar-lo’. ‘No tingueu por’, ens repeteix, ‘aneu-vos-en‘ d’aquest lloc de mort, ‘i anuncieu als meus germans’, a totes i cada una de les persones amb les quals contacteu en l’esperit, que «allà em veureu», sense moure-us de casa. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Els jueus anomenaven ‘el gran Sàbbat’ el dia de Pasqua, festa que variava cada any segons el dia en què s’esqueia la primera lluna plena del nou any (15 del mes de Nissan); en canvi, els sàbbats setmanals queien sempre en dissabte. Segons Mateu, Jesús hauria ressuscitat el primer sàbbat setmanal (dissabte sant) de bon matí. [b] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb alguns altres manuscrits, ometen «el Senyor», i així consta en l’edició crítica més moderna, una lliçó que ens han conservat, en canvi, el Còdex Beza i la majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, així com les antigues versions llatines i siríaques. En boca de l’àngel, «el Senyor» no es pot referir més que a Déu, amb qui Jesús s’identificava sovint quan afirmava «Jo Soc…», conscient que era el seu representant a la terra. [c] Vegeu Mt 26,32. [d] Els còdexs Sinaític i Vaticà, amb altres tres manuscrits majúsculs, canvien el verb «sortir», molt ben atestat pel Còdex Beza i per la majoria de manuscrits, pel verb «anar-se’n», un verb que no té cap connotació d’èxode personal, «l’èxode» precisament que fan tot seguit Maria Magdalena i l’altra Maria, la mare de Jesús (vegeu Mt 27,56.61), distanciant-se del sepulcre; per això tot seguit Jesús «va anar a l’encontre» d’elles. [e] Els mateixos manuscrits que han canviat el verb «sortir» per «anar-se’n», conseqüentment recanvien el verb «va anar a l’encontre» (apêntêsen), que connota voluntarietat i proximitat, pel verb «sortir al pas» (hypêntêsen), més distant. [f] El Còdex Beza empra la mateixa expressió, «i allà em veureu», que més amunt «un àngel del Senyor» havia anunciat a Maria Magdalena i a la mare de Jesús perquè ho comuniquessin als deixebles de Jesús, però que ara Jesús en persona ho repeteix a les dones. En canvi, el text usual canvia la segona persona del plural per la tercera, «i allà em veuran», referint-ho als deixebles. El masclisme ha imposat les seves lleis ben aviat en l’església primerenca, privant-nos de la invitació que Jesús adreçava a los dones perquè també elles anessin a Galilea per veure’l ressuscitat. És el mateix ardit que podem comprovar en Mc 16,7, on el Còdex Beza posava en boca del «jove revestit d’una vestidura blanca», símbol del Ressuscitat, l’anunci que les dones havien de repetir als deixebles de Jesús i a Pere, en particular, a saber, que els precedeix a Galilea i que «allà em veureu», expressió aquesta última que la gran majoria de manuscrits han canviat per «allà em
Diumenge de Rams // Mt 26,14-27,66 Còdex Beza
(678 522) Mt 26,14-27,66 Còdex Beza 27,11 Jesús comparegué davant el governador i el governador l’interrogà dient: «¿Tu ets el rei dels jueus?» Jesús respongué: «Tu ho dius.» 12 I mentre era acusat pels summes sacerdots i ancians no contestà res. 13 Aleshores Pilat li diu: «No sents quants testimonis gravíssims presenten contra tu?» 14 Ell no li respongué ni un mot,[a] fins al punt que el governador se sorprengué moltíssim. 15 Per la Festa,[b] el governador solia concedir a la multitud la llibertat d’un pres, el que volguessin. 16 Tenien llavors un pres famós, l’anomenat Barrabàs.[c] 17 Un cop ells s’hagueren congregat, Pilat els preguntà: «Quin voleu que us deixi lliure, Barrabàs o Jesús, l’anomenat Messies?» 18 És que sabia que l’havien lliurat per enveja. 19 Estant ell assegut al tribunal, la seva muller li envià a dir: «Desentén-te del cas d’aquest just, perquè avui, en somnis, he patit molt per causa d’ell.» 20 Però els summes sacerdots i els ancians havien convençut les multituds, a fi que reclamessin Barrabàs i fessin perir Jesús. 21 Així que el governador els preguntà: «Quin dels dos voleu que us deixi lliure?» Ells respongueren: «Barrabàs!». 22 Pilat els preguntà: «Què n’hem de fer,[d] doncs, de Jesús, l’anomenat Messies?» Tots cridaren: «Que sigui crucificat!» 23 El governador els replicà: «Però quin mal ha fet?» Però ells cridaren encara més fort dient: «Que sigui crucificat!» 24 Quan Pilat s’adonà que tot era inútil i que, al contrari, s’anava formant un avalot, demanà aigua i es rentà les mans de cara a la multitud, tot dient: «Jo soc innocent d’aquesta sang. Vosaltres veureu.» 25 I en resposta tot el poble digué: «La seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills!» 26 Llavors els deixà anar Barrabàs; a Jesús, en canvi, després de fer-lo assotar, els el lliurà perquè el crucifiquessin. 27 Aleshores els soldats del governador es van emportar Jesús dins el pretori i congregaren al seu voltant tota la cohort. 28 El vestiren amb una vestimenta de porpra i una clàmide de color escarlata li posaren al damunt;[e] 29 després trenaren una corona d’espines i la hi van posar sobre el cap i, a la mà dreta, una canya. Agenollant-se davant d’ell, es mofaven d’ell dient: «Salve, rei dels jueus!», 30 li escopiren a la cara, prengueren la canya i li pegaven al cap. 31 Acabada la befa, li van treure la clàmide, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo. 32 En sortir, trobaren un home cirenenc que venia a l’encontre d’ell, de nom Simó;[f] aquest, el forçaren a prendre la seva creu. 33 Quan arribaren a un lloc que s’anomena Gòlgota, que és «el Lloc de la Calavera», 34 li donaren a beure vi barrejat amb fel; ho va tastar i no en volgué beure. 35 Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits, fent-s’ho a la sort. 36 I es van quedar asseguts allà custodiant-lo. 37 Damunt del seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «aquest és jesús, el rei dels jueus.» 38 Al mateix temps crucifiquen amb ell dos malfactors, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. 39 Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap 40 i dient: «Ah, tu que vas a destruir el Santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!» 41 Semblantment també els summes sacerdots, ensems amb els lletrats i fariseus, feien mofa dient: 42 «D’altres n’ha salvats, a si mateix no es pot salvar. És rei d’Israel; que baixi ara de la creu i el creurem! 43 Si té posada la seva confiança en Déu, que el deslliuri ara, si tant se l’estima. Ell, que va dir: “Soc Fill de Déu”!» 44 De la mateixa manera l’insultaven també els malfactors que estaven crucificats amb ell. 45 Des de l’hora sexta, es feu tenebra sobre tota la terra fins a l’hora nona. 46 Cap a l’hora nona, clamà Jesús amb veu molt forta: «Elí, Elí, ¿lema sabactani?», això és, «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» 47 Alguns dels qui estaven allí, en sentir-ho anaven dient: «Aquest crida Elies.» 48 De seguida, un d’ells va anar corrents a prendre una esponja, la xopà amb vinagre i, subjectant-la a una canya, li donava de beure. 49 Però els altres deien: «Deixa, anem a veure si ve Elies a salvar-lo.»[g] 50 Jesús, però, havent cridat novament amb veu molt forta, exhalà l’esperit. 51 Llavors la cortina del Santuari s’esquinçà en dues parts de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, 52 les tombes s’obriren i molts cossos de sants que havien mort s’aixecaren, 53 i havent sortit de les tombes, després de la seva resurrecció anaren a la ciutat santa i s’aparegueren a molts. 54 El centurió i els qui en companyia d’ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i el que estava passant, van agafar moltíssima por i anaven dient: «Veritablement aquest era Fill de Déu.» Els soldats es mofaren de Jesús: ¡salve, rei dels jueus!, i Ponç Pilat l’entronitzà per sempre a la creu Em centraré en la segona part de la Passió segons Mateu, limitant-me a comentar algunes variants textuals. El nom del governador romà, «Ponci», no es menciona aquí en els principals mss., però Lluc l’esmentarà dues vegades (Lc 3,1; Ac 4,27). Al terme de l’interrogatori de Pilat, plagat d’acusacions gravíssimes dels summes sacerdots i ancians contra Jesús, aquest (segons remarca el Còdex Beza) «no li respongué ni un mot»; el text usual ho especifica: «no li va respondre res sobre cap acusació». L’única resposta que Jesús donà a Pilat quan aquest li preguntà: «Tu ets el rei dels jueus» és ambigua i inclou una certa reserva: «Tu ho dius.» Pilat ho entendrà en sentit afirmatiu, en l’àmbit polític; Jesús ho assumeix, però ho va entendre diversament a partir de l’experiència de l’Esperit que tingué en el desert a l’altra riba del Jordà. L’estratagema a Pilat no li ha
Diumenge V de Quaresma // Jn 11,1-45 Còdex Beza
(677 521) Jn 11,1-45 Còdex Beza 11,1Hi havia cert malalt, Llàtzer de Betània, de l’aldea de la Maria i de la Marta,[a] la seva germana. 2 Maria[b] era la que va ungir el Senyor amb perfum i va eixugar-li els peus amb els seus cabells: el germà de la qual precisament, Llàtzer, estava malalt. 3 Les seves germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt.» 4 Jesús, en sentir-ho, digué: «Aquesta la seva malaltia no és de mort, sinó per a glòria de Déu, a fi que el Fill de Déu sigui glorificat per ella.» 5 Tanmateix, Jesús amava[c]la Marta i la seva germana i Llàtzer.[d] 6 Quan, doncs, va sentir que estava malalt, llavors Jesús va quedar-se en aquell lloc dos dies. 7 Seguidament, després d’això, diu als seus deixebles: «Anem de nou a Judea.» 8 Els seus deixebles li diuen: «Rabí, fa poc els jueus et volien apedregar, ¿i vas de nou allí?» 9 Jesús respongué: «¿No té dotze hores el dia? Si algú camina durant el dia, no ensopega, perquè veu la llum d’aquest món; 10 però si algú camina durant la nit, ensopega, perquè la llum no hi és.» 11 Digué això, i tot seguit els diu: «Llàtzer, el nostre amic, dorm;[e] però vaig a despertar-lo.» 12 Els deixebles li digueren: «Senyor, si dorm, es guarirà.» 13 Jesús ho havia dit referent a la seva mort; ells, en canvi, es pensaven que parlava de la dormició de la son. 14 Llavors Jesús els digué obertament: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort, 15 i m’alegro per vosaltres, a fi que cregueu, que no hagi estat allí; però anem a trobar-lo.» 16 Digué aleshores Tomàs, l’anomenat Bessó, als seus condeixebles: «Anem també nosaltres a morir amb ell.» 17 Jesús arribà a Betània i es trobà que aquell feia quatre dies que era en el sepulcre. 18 Betània era prop de Jerosòlima uns quinze estadis. 19 Molts dels jerosolimitans havien vingut a la casa de Marta i Mariam, a fi de consolar-les per la mort del seu germà. 20 Quan Marta va saber que Jesús estava arribant, li sortí a l’encontre; Maria, en canvi, restava asseguda a la casa. 21 Marta digué adreçant-se a Jesús: «Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort; 22 però fins i tot ara jo sé que tot el que demanis a Déu, Déu t’ho donarà.» 23 Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà.» 24 Marta li respon: «Sé que ressuscitarà en la resurrecció, el darrer dia.» 25 Jesús li asseverà: «Jo Sóc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que mori, viurà; 26 i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més. Creus això?» 27 Diu ella: «Sí, Senyor, jo crec fermament que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món.» 28 Havent dit això, se n’anà i va cridar la seva germana Mariam dient-li en veu baixa: «El Mestre és aquí i et crida.» 29 Ella, en sentir-ho, s’aixecà corrents i va a trobar-lo. 30 Jesús encara no havia arribat a l’aldea, sinó que es trobava en el lloc on Marta li havia sortit a l’encontre. 31 Els jueus que eren amb ella a la comunitat tot consolant-la, quan veieren Mariam que s’aixecava d’una revolada i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar allí. 32 Maria, quan arribà on era Jesús, en veure’l, caigué als seus peus dient: «Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort.» 33 Jesús aleshores, en veure que ella plorava i que ploraven els jueus, els qui havien vingut ensems amb ella, es contorbà en l’esperit com qui s’ha commogut profundament 34 i digué: «On l’heu posat?» Li diuen: «Senyor, vine i ho veuràs.» 35 I Jesús es posà a plorar. 36 Els jueus llavors deien: «Mira com l’amava!» 37 Alguns d’ells, però, replicaren: «¿No hauria pogut aquest que va obrir els ulls del cec fer que també aquest no morís?» 38 Jesús aleshores, novament commogut en el seu interior, arriba al sepulcre. Era una cova i una llosa estava posada al damunt. 39 Diu Jesús: «Alceu la llosa!» Li diu Marta, la germana del finat: «Senyor, ja fa pudor: és el quart dia.» 40 Jesús li diu: «¿No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?» 41 Quan, doncs, hagueren alçat la llosa, també Jesús alçà els seus ulls enlaire i digué: «Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. 42 Jo sabia que tu sempre m’escoltes, però per causa de la multitud que hem rodeja ho he dit, perquè creguin que tu m’has enviat.» 43 Havent dit això, amb veu poderosa cridà: «Llàtzer, surt fora!» 44 I immediatament sortí el difunt, lligats els peus i les mans amb benes i la seva cara embolcada amb un sudari. Els diu Jesús: «Deslligueu-lo i deixeu que se’n vagi.» 45 Molts dels jueus que havien vingut a trobar Mariam, havent vist el que Jesús havia fet, cregueren en ell.[f] Làtzer, el nostre amic, dorm; però vaig a despertar-lo Em voldria fixar avui en l’amistat profunda que vigia entre Jesús i Llàtzer, «el nostre amic» (recalcat pel Còdex Beza: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha mort»). La relació de Jesús amb la comunitat de Betània era d’una gran amistat: «Les germanes de Llàtzer enviaren a dir a Jesús: “Senyor, mira, aquell que tu ames està malalt”»; «Jesús amava la Marta i la seva germana i Llàtzer»; «Mira com l’amava», deien els jueus. Malgrat aquesta estreta relació d’amistat, els seus membres, com els jueus en general, seguien creient que la mort era un estat ja definitiu. Com a màxim parlaven d’una vida umbràtil l’Hades, la regió subterrània dels morts. Jesús vol impartir-los una lliçó sobre la mort. Per això no acudeix immediatament a Betània quan li anuncien que estava malalt. S’espera que passin quatre dies presentar-s’hi, quan tothom creia que la mort ja era definitiva: «Senyor, ja fa pudor: és
