Diumenge V de durant l’any // Mt 5,13-16 Còdex Beza
(670 514) Mt 5,13-16 Còdex Beza 5,13 «Vosaltres sou la sal de la terra: ara bé, si la sal es torna fada, ¿amb què serà salada la terra? No té vigor per a fer res, a no ser per a ser llençada fora i ser trepitjada pels humans. 14 Vosaltres sou la llum del món: no pot amagar-se una ciutat col·locada dalt d’un muntanya; 15 tampoc no s’encén una llàntia d’oli per posar-la sota la mesura d’àrids, ans bé sobre el llantier, per tal que brilli per tots els qui es troben a casa. 16 Deixeu que comenci a brillar així[a] la vostra llum a la vista dels humans, a fi que vegin les vostres bones obres i lloïn el vostre Pare que està en els cels.» Tots els qui són sal i llum conserven el planeta terra i il·luminen la humanitat El passatge que llegirem avui forma part del Sermó de la muntanya, immediatament després de les Benaurances (Mt 5,1-12). Jesús pujà a la muntanya, deixant al peu la gran gentada que s’hi havia congregat, s’assegué com un mestre i es posà a ensenyar els deixebles que se li havien acostat. Avui som nosaltres els qui ens hi hem apropat i ell, sempre present, ens imparteix la mateixa lliçó. Ara bé, aquests «vosaltres» ja no són aquells deixebles jueus a qui Jesús s’adreçava com el Messies d’Israel que rellegia la Llei en forma de benaurances dalt de «la muntanya» sense nom, que actualitzava el Sinaí, en la mateixa en què, al final de l’Evangeli, convocà la resta d’Israel, els Onze, que havien perdut la seva representativitat, i els envià a totes les nacions a fer-ne deixebles seus (24,16-20). Ara som nosaltres aquells a qui continua adreçant-se, tots els humans, sense fer distinció entre jueus i pagans. De la mateixa manera que els Dotze van perdre les seves credencials perquè la seva «sal s’havia tornat fada», a nosaltres ens podria passar el mateix si no envigorim la sal amb què hem de salar la terra, perquè el nostre planeta recuperi la verdor inicial que li conferí el Creador. No podem amagar la llum de què som portadors en els recintes sagrats i no la fem brillar perquè il·lumini «tots els qui es troben a casa». Jesús no parla de temples ni de milers de persones que s’hi aglomeren, sinó d’un senzill «llantier» on hem he col·locar la nostra llàntia plena d’oli, així com de «cases» on habita la gent. Ja és hora, doncs, que deixem que comenci a brillar la nostra llum a la vista dels humans, a fi que veient les nostres obres bones lloïn, en conseqüència, el Pare celestial. Es tracta d’una sintonia, sense paraules, que l’Esperit creador fa ressonar per tot el nostre planeta blau. No té necessitat de repetidors ni de grans xarxes socials ni té bits que es poden mesurar. És l’harmonia que només poden percebre els sentits interiors. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] L’imperatiu aorist 3ª. persona singular té valor ingressiu.
Diumenge IV de durant l’any /Mt 5,1-12a
(669 513) Mt 5,1-12 Còdex Beza. El Leccionari litúrgic proposa llegir fins al v. 12a 5,1 En veure les multituds, pujà a la muntanya i, havent-se assegut, se li aproparen els seus deixebles. 2 I prenent la paraula, els ensenyà dient: 3 «Benaurats els pobres per una opció personal,[a] perquè d’ells és el Regne dels cels. 5 Benaurats els mansuets, perquè ells heretaran la terra. 4 Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats. 6 Benaurats els qui tenen fam i set de la justícia, perquè ells seran saciats. 7 Benaurats els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia. 8 Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. 9 Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu. 10 Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells serà el Regne dels cels. 11 Benaurats sereu quan us perseguiran, us injuriaran i diguin contra vosaltres tota mena de maldat per causa de la justícia.[b] 12a Alegreu-vos i salteu de joia, perquè la vostra recompensa serà gran en el cel; 12b així també van perseguir els profetes que existiren abans que vosaltres.» Les Benaurances, la lliçó magistral que impartí Jesús als deixebles Mateu escenifica les Benaurances a la mateixa muntanya del Sinaí on Déu va promulgar la Llei, però amb canvis molt notables: mentre que «les multituds», en representació del poble d’Israel, resten al peu de «la muntanya», Jesús no puja ell sol, com Moisès, sinó acompanyat dels seus deixebles; en comptes dels deu Manaments amb què Déu va promulgar la Llei, Jesús fa pública la seva ensenyança a base de vuit benaurances: del Decàleg jueu hem passat a l’Octet cristià; del sàbbat jueu, quan Déu va reposar, hem passat al primer dia feiner en què Déu, segons testimonia Jesús, continua treballant i ell també treballa (vegeu Jn 5,17). Les quatre primeres benaurances descriuen totes les situacions de pobresa, violència, desolació i injustícia que afronten els qui han fet lliurement una opció per la pobresa, han optat per la no-violència, han fet dol per les víctimes de guerres i atemptats suïcides, pels qui s’ofeguen en les pasteres o moren de fred en pelegrinatges sense rumb, i no han parat mai de denunciar-ho davant la passivitat dels nostres polítics i governants. Les quatre següents deixen albirar la recompensa que aquesta munió de voluntaris i de servidors tindran en el Regne de Déu que ells mateixos estan bastint: fruiran de la qualitat amb què Déu mateix es defineix, misericordiós i benigne, el «veuran» cara a cara, seran comptats entre els «fills de Déu» que ell contínuament està engendrant, formaran part del «Regne dels cels», on hi haurà lloc per a totes les civilitzacions que vagin superant els poderosos lligams amb què la selecció natural ha intentat empadronir-se, endebades, del Projecte universal de Déu vàlid per a totes les cultures que han desaparegut ja, existeixen en el present o es formaran en el futur en l’espai immens del nostre univers. La sintonia de l’Esperit de les Benaurances trava totes les persones lliures, sense cap mena de lligam i d’intermediaris, i les relaciona entre elles fora de l’espai i el temps. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La frase en grec hoi ptôchoi tô pneumati és de difícil interpretació, oimés si es presenta sense article en el Còdex Beza, hoi ptôchoi pneumati. L’article faria referència a l’«esperit» personal d’aquests «pobres», «els pobres en l’esperit» (BSI); la manca d’art., «els pobres en esperit», en canvi, indicaria que no es tracta dels pobres normals, físicament pobres, sinó d’individus que han fet «una opció personal» per la pobresa evangèlica. Tenim una expressió semblant en Ac 15,7 D, també només en el Còdex Beza, «s’alçà Pere en esperit», indicant que no hi era present físicament (havia abdicat de la presidència de l’Església de Jerusalem quan Jaume, el germà del Senyor, ja n’havia pres les regnes: Ac 12,17), sinó espiritualment, amb la força del seu testimoniatge a favor dels pagans. [b] El text usual llegeix: «Diguin tota mena de maldat contra vosaltres per causa meva.» Beza insisteix (tercera vegada) en el tema clau de «la justícia» que s’han saltat olímpicament les autoritats polítiques i religioses.
Diumenge III de durant l’any
(668 512) Mt 4,12-23 Còdex Beza 4,12 En assabentar-se que Joan havia estat detingut, Jesús es retirà a Galilea. 13 Deixà Natzaret i s’establí a Cafarnaüm, la que es troba a la vora del mar, en territori de Zabuló i Neftalí, 14 a fi que es complís el que havia dit el profeta Isaïes: 15 «Terra de Zabuló i Neftalí, camí del mar, a l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans, 16 el poble que vivia en la tenebra ha vist una gran llum; els qui vivien en un paratge de tenebrosa mort, els ha aparegut a trenc d’alba una gran llum.» 17 Des d’aleshores, en efecte, començà Jesús a predicar. Deia: «Convertiu-vos!, perquè el Regne dels cels és a prop.» 18Tot passant[a] prop del mar de Galilea, veié dos germans, Simó, a qui anomenen Pere, i Andreu, el seu germà, que tiraven una xarxa circular en el mar. És que eren pescadors. 19 Va i els diu: «Veniu darrere meu i faré que vosaltres esdevingueu[b] pescadors de persones.» 20 Ells immediatament deixaren les xarxes i el seguiren. 21 Avançà una mica més enllà i veié altres dos germans, Jaume, el fill d’en Zebedeu, i Joan, el seu germà, que eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i els va cridar. 22 Ells immediatament deixaren la barca i el seu pare, i el seguiren. 23 Jesús recorria l’entera Galilea, ensenyant en les seves sinagogues i predicant la bona notícia del Regne, mentre guaria entre el poble tota mena de malalties i tota mena de xacres. El poble que vivia en la tenebra ha vist una gran llum Jesús s’havia retirat a Galilea, al seu poble natal, Natzaret, després de l’experiència transcendental que havia fet en el Jordà de ser precisament ell el Messies d’Israel. N’havia parlat sovint amb Joan Baptista. En assabentar-se, però, que aquest havia estat detingut, comprengué que havia arribat el moment de començar la seva missió. Jesús l’inicia amb una exhortació a la gent perquè canviïn de mentalitat: «Convertiu-vos!, perquè el Regne dels cels és a prop», exactament la mateixa exhortació que havia fet el Baptista en el desert (3,2). Havent deixat Natzaret, s’estableix a Cafarnaüm, ciutat que Mateu designa com «la que es troba a la vora del mar», on «el mar», que mencionarà encara tres vegades més («camí del mar», «prop del mar de Galilea» i «tiraven una xarxa circular en el mar»), indica l’èxode que, a la llarga, es veuran forçats tots plegats a emprendre cap al paganisme (d’aquí la menció de «Galilea dels pagans»). Tot seguit passa a l’acció. Les dues comunitats de seguidors que constituirà seran ambdues de «pescadors», diletants, els uns, Andreu i Simó Pere, i professionals, els altres, dotats d’una barca i d’un pare padró, Jaume i Joan, fills «d’en Zebedeu», personatge ben conegut. Jesús aprofitarà les seves qualitats de reclutadors de gent, a petita o a gran escala, i es proposa capgirar la situació fent que «esdevinguin pescadors de persones». Simó i Andreu, en sentir la crida de Jesús: «Veniu darrere meu i faré que vosaltres esdevingueu pescadors de persones», han deixat immediatament les arts de reclutar gent i s’han posat a seguir-lo; els altres dos, «que eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes», en sentir la crida de Jesús, «immediatament deixaren la barca i el seu pare, i el seguiren»; les xarxes s’han quedat a bord, amb els assalariats (Mc 1,10). Jesús es posarà a «recórrer l’entera Galilea, ensenyant en les sinagogues d’ells», no sense prendre’n certa distància, «i predicant la bona notícia del Regne». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En comptes del verb emprat pel Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines i siríaques, «passar a prop», recalcat a continuació amb la mateixa preposició del verb compost, «tot passant prop del mar», tots els altres manuscrits llegeixen: «Tot passejant prop del mar.» Mateu volia remarcar la proximitat de l’èxode que hauran de fer travessant el mar. Tant els tres Sinòptics com Joan parlen sempre del «Mar de Galilea», evocant així el pas del Mar Roig. [b] El Còdex Beza conserva el verb «esdevenir»: «faré que vosaltres esdevingueu pescadors de persones», marcant així un llarg i laboriós procés de canvi; el text usual diu simplement: «Us faré pescadors de persones.»
Diumenge II de durant l’any // Jn 1,29-34 Còdex Beza
(667 511) Jn 1,29-34 Còdex Beza 1,29 L’endemà veu en Jesús que ve cap a ell i diu: «Heus aquí l’anyell de Déu que treu el pecat del món. 30 Aquest és a favor del qual vaig dir jo: “Darrere meu ve un home que m’ha passat al davant, perquè existia abans que jo.” 31 I jo no el coneixia, ara bé, a fi que es manifestés a Israel, per això vaig venir jo a batejar en aigua.» 32 Joan testimonià dient: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell. 33 I jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.” 34 I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit[a] de Déu.» He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell Diumenge passat parlàvem del Baptisme del Senyor segons el relat de Mt 3,13-17, a qui seguirem de prop aquest any durant el Cicle A. Avui se’ns dona una nova oportunitat de parlar-ne, però deixarem que ho faci un testimoni ocular de l’esdeveniment, molt qualificat, Joan el Baptista. En el marc d’un segon dia simbòlic, «l’endemà», Joan ha discernit clarament, entre els milers i milers que venien a fer-se batejar per ell, i «veu en Jesús que ve cap a ell». Per primera vegada entra en escena Jesús (funció de l’article) prenent el mateix nom (en grec) que Josuè, mencionat per primera vegada en el Pentateuc (Ex 17,9.10.13.14) en la batalla de Moisès contra Amalec, l’Enemic per antonomàsia d’Israel. Però el paper que Jesús assumirà, no serà el del seu homònim, que travessà el Jordà i conquerí la terra promesa, sinó a l’inrevés. En efecte, un cop s’hagué batejat, «va pujar immediatament de l’aigua», impel·lit per la força de l’Esperit que el situava en ple desert. El Baptista ha intuït que era «l’anyell de Déu que treu el pecat del món», del «món» que «no el conegué» quan la Llum veritable estava arribant al món (Jn 1,9). És el món regit pels poderosos de la terra. No es tracta d’un pecat personal, sinó institucional. El Baptista ha discernit que un ex-deixeble seu («darrere meu ve un home») li ha passat al davant, «perquè existia abans que jo». I en dona testimoni: «He contemplat l’Esperit com un colom que baixava des del cel i es quedava sobre ell.» Fins aquell moment no sabia qui seria el Messies, però havia rebut un missatge del cel que li deia: «Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant.» I tot seguit ho certifica: «I jo l’he vist i dono testimoni que aquest és l’Elegit de Déu.» Per primera vegada en la història de la humanitat, l’Esperit de Déu ha pogut trobar repòs en un home de carn i ossos com nosaltres i ha pogut «quedar-se sobre ell». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tot i que no tenim el Còdex Beza en el primer quaternió del còdex (8 folis), hem intentat suplir-lo seguint les variants que presenta el Còdex Sinaític, molt proper a Beza en els 8 primers capítols. El text usual llegeix aquí «el Fill de Déu» mentre que el Còdex Sinaític, avalat per les antigues traduccions llatines, siríaques i coptes, llegeix «l’Elegit de Déu». Joan Baptista qualifica així Jesús com «l’Elegit de Déu» per a dur a terme la funció de Messies d’Israel que tant esperava el poble elegit.
Baptisme del Senyor
(666 510) Mt 3,13-17 Còdex Beza 3,13 Llavors Jesús venint de Galilea es presentà en el Jordà a Joan el Baptista, a fer-se batejar per ell. 14 Però Joan li ho impedia dient: «Soc jo el qui té necessitat de ser batejat per tu, i tu vens cap a mi?» 15 Jesús li digué com a resposta: «Deixa’m fer, ara, car convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia.» Aleshores el deixà fer. 16 I Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament de l’aigua. I heus aquí que se li obriren els cels, i veié l’Esperit de Déu que baixava[a] del cel com un colom i que venia cap a ell. 17 I heus aquí una veu que des dels cels deia adreçant-se a ell:[b] «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Jesús, un cop batejat, va pujar immediatament del Jordà Després del parèntesi de les festes nadalenques, reprenem el fil de l’Advent, temps durant el qual Joan Baptista predicava al poble d’Israel la necessitat d’un baptisme de conversió davant la imminent arribada del Messies que els havia d’alliberar de la dominació dels romans. El poble en massa acudia al riu Jordà a fer-se batejar per ell. En aquesta avinentesa, Jesús, un home madur que ja havia assolit l’edat de trenta anys, la mateixa que tenia David quan començà a regnar sobre Israel, venint de Galilea s’hi presentà també ell, a fer-se batejar per Joan. Mateu conserva un detall sorprenent: Joan hauria intentat dissuadir Jesús de fer-se batejar per ell sabent profèticament que era el Messies tan esperat. Però Jesús no ho consentí; volgué solidaritzar-se amb tots els qui confessaven els seus pecats i acudien a batejar-se: «Convé que nosaltres complim d’aquesta manera tota justícia», designant així la seva fidelitat total al designi de Déu. Joan el deixà fer. Un cop batejat, Jesús va pujar immediatament de l’aigua, impel·lit per una força superior que el posava en ple desert. Fou en aquell moment, i no dins de l’aigua, com se sol interpretar, quan tingué una experiència desconcertant: «S’obriren a ell els cels», que des de temps immemorial havien quedat tancats, com a resposta a la seva total obertura al pla de Déu, «i veié l’Esperit de Déu que baixava del cel com un colom i que venia cap a ell». El Còdex Beza subratlla (en cursiva) que es tracta d’una experiència única i molt personal de Jesús que capgirà tota la seva vida. L’Esperit de Déu que planava des dels inicis sobre les aigües primordials, ha trobat finalment en Jesús la persona sobre la qual podia reposar, com el colom del post-diluvi. Seguidament sentí que una veu dels cels s’adreçava a ell: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» El text usual ho formula en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill…», com si s’adrecés a Joan. L’Esperit ha ungit Jesús com el Messies d’Israel. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En grec, el terme pneûma, ‘esperit’, és neutre, però el Còdex Beza el fa concertar en masculí, ressaltant-ne així el seu caire personal. [b] En tres ocasions, el Còdex Beza precisa: 1. que «els cels s’obriren a ell», a Jesús, de bat a bat per primera vegada; 2. que «l’Esperit de Déu baixava del cel com un colom i venia cap a ell», assenyalant així la persona en qui d’ara endavant restaria permanentment, com ens n’informa Joan en el seu escrit, quan posa en boca de Joan Baptista aquestes paraules: «El qui m’envià a batejar en l’aigua, ell em va dir: “Aquell sobre el qual vegis que baixa l’Esperit i es queda sobre ell, aquest és el qui bateja en Esperit Sant”»; i 3. que «una veu des dels cels deia adreçant-se a ell», tot donant-li el «tu»: «Tu ets el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut.» Els atres mss. ho consignen en forma indicativa: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut», adreçant-se per tant, no a Jesús, sinó a Joan Baptista que n’era testimoni presencial.
La Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep
Mt 2,13-15.19-23 Còdex Beza 2,13 Quan els mags s’hagueren retirat, heus aquí que l’àngel del Senyor s’apareix en somnis a Josep dient: «Lleva’t, pren el noi[a] i la seva mare, i fuig a Egipte i queda-t’hi fins que t’ho digui jo, perquè Herodes buscarà el noi per matar-lo. 14 Havent-se desvetllat, prengué el noi i la seva mare de nit i se n’anà cap a Egipte 15 i s’hi va quedar fins a la mort d’Herodes, a fi que es complís allò dit pel Senyor per mitjà del profeta: «D’Egipte vaig cridar el meu fill»… 19 Mort Herodes, heus aquí que l’àngel del Senyor s’apareix en somnis a Josep a Egipte 20 dient: «Lleva’t, pren el noi i la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui atemptaven contra la vida del nen. 21 Havent-se desvetllat, prengué el noi i la seva mare i se n’anà al país d’Israel. 22 En assabentar-se, però, que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi. Així que, avisat en somnis, es va retirar a la regió de Galilea 23 i anà a residir a una ciutat anomenada Natzaret, de manera que es complís el que fou dit per mitjà dels profetes: «Li diran Natzarè».[b] Josep, advertit per l’àngel en somnis, rememora l’èxode d’Egipte Tant el relat de l’anada a Egipte de la família de Jesús com el de la tornada a Israel Mateu els ha emmarcats amb una aparició de l’àngel del Senyor «en somnis» a Josep, situant-los així en un món irreal i, a la vegada, relacionant-los amb el relat de la visió nocturna de Jacob a qui Déu ordenà de baixar a Egipte, assegurant-li que «jo mateix baixaré amb tu a Egipte i te’n faré tornar» (Gn 46,2-4). El quart diumenge d’Advent vam comprovar com l’àngel del Senyor es presentava a Josep també en un estat de somnolència espiritual perquè prengués Mariam, la seva esposa, a casa seva i no la repudiés en privat (1,20-21). L’evangelista ens instrueix sobre el noi Jesús, el qual, abans que fos ungit com el Messies d’Israel, hauria fet l’èxode a l’inrevés del que havia fet el poble jueu, baixant de nou a Egipte seguint les petjades del patriarca Jacob i tornant a Israel després de la mort d’Herodes. Aquests relats no s’han de llegir com relats històrics, sinó com ensenyances que revelen la manera com Déu guia les persones alliberant-les de les mans dels poderosos de tots els temps (Babilònia, Pèrsia, Faraó, Herodes…). La retirada i l’estada del noi Jesús a Egipte donaran acompliment, segons precisa Mateu, a la profecia d’Osees: «Quan Israel era un noi me’l vaig estimar, d’Egipte vaig cridar el meu fill». Mateu cita tan sols la segona part, però jo l’he adduït en extens perquè, segons el Còdex Beza, les cinc vegades en què Mateu parlarà aquí de l’infant Jesús, el qualificarà com «el noi» (ton paida, en grec, designació d’un noi d’entre 7 i 14 anys): «pren el noi i la seva mare», i no com «el nen» (to paidion, en grec), com trobem en tots els altres manuscrits. Una vegada arribats ja a Israel, en assabentar-se Josep que Arquelau regnava a Judea, tingué por d’anar-hi. Un cop més, «avisat en somnis, es va retirar a la regió de Galilea i anà a residir a una ciutat anomenada Natzaret», en compliment de l’oracle dels profetes: «Li diran Natzarè». [a] Cinc vegades el Còdex Beza llegeix pais, ’noi, servent, esclau’, un terme emprat per a designar un noi d’entre 7 i 14 anys, diferent de paidion, ‘nen petit, petit criat’, terme que utilitzen tots els altres mss. El Còdex Beza posa en boca dels mags i de l’àngel el terme ‘noi’, que evoca el conegut passatge d’Is 42,1 lxx: «Jacob, el meu servent, a qui jo sostinc; Israel, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima», i que Lluc referirà sovint a Jesús (vegeu Lc 1,54; Ac 3,13.26; 4,25.27.30); en canvi, en boca d’Herodes o dels qui atemptaven contra el noi empra l’esperat paidion, nen petit. [b] «Natzarè», Nadsôraios, és una transcripció de l’arameu nasraya, derivat del nom de lloc «Natzaret» (Nasrath). No es veu clarament que Mt faci al·lusió aquí a un oracle profètic; es pot pensar en Is 11,1 per l’assonància entre el mot hebreu que significa ‘plançó’ i Natzarè.
Diumenge IV d’advent
(663 507) Mt 1,18-25 Còdex Beza (1,18-24 Leccionari litúrgic) 1,18 Tanmateix, la gènesi del Messies[a] fou d’aquesta manera: Estant, efectivament, Maria compromesa en matrimoni amb Josep; abans, però, que visquessin junts, es trobà encinta per gràcia de l’Esperit Sant. 19 Josep, però, el seu marit, que era just i no volia infamar-la, resolgué repudiar-la en privat. 20 Així ho tenia pensat, quan l’àngel del Senyor se li aparegué en somnis dient: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam,[b] la teva dona, perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant. 21 Parirà un fill i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.» 22 Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes[c] quan diu: 23 «La noia quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa “Déu amb nosaltres”» (Is 7,14 lxx). 24 Josep, quan es despertà del seu somni, va fer com l’àngel del Senyor li havia manat, i prengué amb ell la seva dona. 25 No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús.[d] La genealogia de Jesús no s’acorda ben bé amb la genealogia del Messies L’Evangeli de Mateu comença amb una doble genealogia. Primerament la «Genealogia de Jesús Messies, fill de David, fill d’Abraham» (Mt 1,1-17), que consta de quaranta-dues generacions, de les quals les tres darreres no segueixen el patró ordinari: (40.-42.) «Jacob engendrà Josep, amb qui estant compromesa en matrimoni la verge Maria va parir el Messies Jesús.» En segon lloc puntualitza: «Tanmateix, la gènesi del Messies fou d’aquesta manera: efectivament, Maria estava compromesa en matrimoni amb Josep», repetint de nou el que ja sabíem. Les esposalles jueves suposaven un compromís ben real, de manera que al promès se l’anomenava «marit», i no podia quedar lliure a no ser amb el «repudi». Josep s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts i, com que era un home just, decideix repudiar-la en privat, i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei, la lapidació (Dt 22,20). L’evangelista ha tingut cura de situar l’anunci de l’àngel a Josep en un cert estat de somnolència espiritual, «se li aparegué en somnis… quan es despertà del somni». L’anunci de l’àngel l’asserena: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre amb tu Mariam, la teva dona.» A continuació li forneix una explicació: «Perquè el que ha estat engendrat en ella és un do de l’Esperit Sant.» No dona més explicacions sobre la manera com ha quedat encinta. Josep, això sí, hi tindrà un paper capital: conferir a l’infant la filiació davídica: «li posaràs el nom de Jesús», que vol dir en hebreu «Jahvé salva»: en efecte, «ell salvarà el seu poble dels seus pecats». Segons Mateu, el nom li imposarà Josep; segons Lc 1,31, en canvi, serà Maria. L’àngel Gabriel (Lc 1,19.26), com a bon coneixedor de l’Escriptura, li forneix un criteri d’autenticitat: «Tot això va succeir perquè es complís el que havia estat predit pel Senyor per mitjà del profeta Isaïes:“La verge quedarà encinta i parirà un fill, i li posaràs el nom d’Emmanuel, que traduït significa ‘Déu amb nosaltres’.”» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Christi autem generatio sic fuit» d5 (foli llatí del Còdex Beza, manquen en grec els dos folis anteriors), avalat pel ms. W. El text alexandrí afegeix el nom de «Jesús». [b] El narrador Mateu empra sempre el nom grecitzat «Maria», mentre que l’àngel, quan s’adreça a Josep, utilitza, segons el Còdex Beza, el nom hebreu «Mariam», l’antic nom de Maria abans que l’àngel li anunciés que seria la mare del Messies. Lluc utilitza també aquesta doble denominació, «Mariam», referida al seu passat jueu, i «Maria», en referència al canvi profund que ha tingut lloc en ella. [c] Sorprèn que la majoria de manuscrits ometin aquí, la primera vegada que el cita, el nom d’«Isaïes», limitant-se a dir «per mitjà del profeta». El Còdex Beza, avalat per totes les antigues versions llatines, siríaques i coptes, així com per Ireneu, conserva aquí el nom d’Isaïes per tractar-se de la primera vegada que el cita; en les dues subsegüents citacions (2,5.15) Mateu s’ho estalviarà, mentre que quan citarà Jeremies (2,17) i tornarà a citar Isaïes (3,3; 4,14) adduirà els noms respectius. [d] La cloenda d’aquesta perícopa no es llegirà aquest diumenge: «No havia tingut relacions conjugals amb ella fins que va parir el seu fill, el primogènit, i li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,25). El text alexandrí llegeix diversament: «… fins que va parir el fill, i li va posar el nom de Jesús».
Diumenge III d’Advent
(662 506) Mt 11,2-11 Còdex Beza 11,2 Joan, que a la presó havia sentit a parlar de los obres que feia Jesús,[a] li envià un missatge per mitjà dels seus deixebles 3 a dir-li: «Ets tu el qui ha d’obrar-ho,[b] o n’hem d’esperar un altre?» 4 Jesús en resposta els digué: «Aneu i referiu a Joan el que esteu sentint i veient: 5 els cecs hi tornen a veure i[c] els leprosos queden nets, els sords hi senten i els morts ressusciten, i els pobres reben la bona notícia. 6 I feliç és aquell qui no s’escandalitzi de mi!» 7 Mentre aquests se n’anaven, es posà a parlar de Joan a les multituds: 8 «Què heu sortit a contemplar en el desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Què heu sortit a veure, si no? ¿Un home elegantment vestit? Prou sabeu que els qui porten vestits elegants estan en els palaus dels reis. 9 Què heu sortit a veure, si no? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10 Aquest és de qui ha quedat escrit: “Vaig a enviar el meu missatger davant teu que prepararà el teu camí al teu davant.”[d] 11 En veritat us dic: entre els nascuts de les dones no n’ha aparegut cap de més gran que Joan el Baptista; tanmateix, el més petit en el Regne dels cels és més gran que ell.» Ets tu el qui ha d’obrar-ho, o n’hem d’esperar un altre? Ens trobem ja en el tercer diumenge d’Advent i encara no hem tingut l’avinentesa de parlar de Joan el Baptista, precisament la figura central d’aquest temps d’advent que precedeix la festa de Nadal. I, a més, ens haurem de conformar amb el passatge que llegirem avui. Sabem que «Herodes havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i el tenia tancat a la presó, a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip» (Μt 14,3). Quan Jesús, però, va saber que Joan havia estat empresonat, deixà de batejar en el Jordà (cf. Jn 3,22.26; 4,1) i es retirà a Galilea (Mt 4,12). Les obres que realitzà a Cafarnaüm tingueren gran ressonància i arribaren a oïdes de Joan que estava a la presó. El missatge que aquest li transmet per mitjà del seus deixebles, segons la versió del Còdex Beza: «¿Ets tu el qui ha d’obrar-ho, o n’hem d’esperar un altre?», reflecteix el gran impacte que li havien produït «les obres» que Jesús anava fent entre els malalts i desvalguts. Sense dubtar de Jesús, Joan Baptista s’estranya de les obres que Jesús està realitzant, ja que, a parer seu, no es corresponen amb el tipus de Messies que ell havia predit. Jesús no respon amb paraules, sinó amb fets indiscutibles que inauguraven l’era messiànica, sense però fer recurs a cap tipus de violència, com la majoria esperava, sinó amb tota mena d’obres d’amor i alliberadores. A fi d’evitar males interpretacions per part dels deixebles de Joan que adoraven el seu mestre, formula en positiu una advertència que les talli de soca-rel: «I feliç és aquell qui no s’escandalitzi de mi!» Amb Joan ha culminat una època preparatòria de l’adveniment del Messies; Jesús ha inaugurat els temps del Regne: «En veritat us dic: entre els nascuts de les dones no n’ha aparegut cap de més gran que Joan Baptista.» No es podia fer un elogi més gran d’un humà i, a la vegada, més clarificador de la nova època que aquell preanunciava: «Tanmateix, el més petit en el Regne dels cels és més gran que ell.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza parla de «les obres de Jesús» (lit.), mentre que el text usual parla de «les obres del Messies». [b] En comptes de la lliçó usual, «el qui ha de venir», el Còdex Beza fa un joc de paraules entre el verb «obrar» i el substantiu «les obres». [c] La majoria de manuscrits retenen «i els coixos caminen». L’omissió podria ser deguda a una distracció del copista. Tanmateix, Climent d’Alexandria tampoc no la reté. [d] Ex 23,20; Ml 3,1.
Diumenge II d’Advent
(661 505) Mt 3,1-12 Còdex Beza 3,1 Per aquells dies es presenta Joan Baptista en el desert de la Judea 2 fent aquesta proclama: «Convertiu-vos perquè ha arribat el Regne dels cels.» 3 Aquest, en efecte, és aquell de qui parla el profeta Isaïes quan diu: «Veu del qui clama en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu-li les seves senderes.»[a] 4 Tenia Joan el seu vestit fet de pèls de camell, amb un cinturó de cuiro entorn dels seus lloms; el seu aliment era de llagostes i mel silvestre. 5 Acudia aleshores prop d’ell gent de Jerusalem, tota la Judea i tota la regió circumdant del Jordà, 6 i eren batejats per ell en el Jordà,[b] a mesura que confessaven els seus pecats. 7 Però veient ell que molts dels fariseus i saduceus venien al seu baptisme, els digué: «Raça de víbores! Qui us ha ensenyat a escapar-vos del judici imminent? 8 Doneu, doncs, un fruit digne de conversió, 9 i no us refieu dient-vos en el vostre interior: “Tenim per pare Abraham!”; perquè jo us dic que Déu pot d’aquestes pedres suscitar fills a Abraham. 10 Ja està posada la destral ran de la soca dels arbres: tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 11 Jo per la meva part us batejo amb aigua, però el qui ve[c] és més fort que jo, de qui no sóc digne de portar-li les sandàlies: ell us batejarà en Esperit Sant i foc. 12 Ja té a la seva mà el rampí per ventar la batuda; congregarà el seu blat en el graner,[d] però la palla la cremarà amb un foc que no s’apaga.» Raça de víbores! no us podreu escapar del judici imminent Per aquests els nostres dies es presenta també Joan proclamant un baptisme de conversió en el desert de la nostra societat de consum i recorda als oblidadissos que ja «ha arribat el Regne dels cels». Però on és? On es fa palpable la seva arribada? En els temples i gratacels dels poderosos que intenten tocar el cel? Per això el seu clam continua ressonant «en el desert», perquè «preparem el camí al Senyor i li aplanem les senderes», avui més que mai plenes d’obstacles interposats per nosaltres mateixos i de tota mena de fronteres que hem alçat per protegir-nos dels qui fugen de les guerres i misèria, amb pateres o a peu i descalços. Joan intenta sacsejar les nostres consciències adormides, insensibles al clam dels marginats. Però compte, no ens refiem dient-nos també nosaltres que «Tenim per pare Abraham!», incapaços de veure com Déu, «de les pedres» de les nostres seguretats occidentals, continua suscitant «fills a Abraham», gent de tots els colors i tota mena de voluntaris. Ja fa temps que «la destral està posada ran de la soca dels arbres» que no donen bon fruit, perquè puguin germinar i créixer fruits de solidaritat de tanta gent petita que obren les mans i es fan presents en les situacions més insospitades. A Joan el feren callar, decapitant-lo, perquè feia nosa als poderosos. Al Senyor, que ell anunciava, el penjaren d’un patíbul perquè aparegués als ulls de la història com un sediciós que s’havia alçat contra l’Imperi. Però aquella mort tan ignominiosa no l’ha pogut retenir, i ell s’ha aixecat d’entre els morts amb la força del seu Esperit. Joan continua pregonant que ell ens «batejarà amb Esperit Sant i foc» i ens invita així a fer la mateixa experiència alliberadora que féu ell «congregant el seu blat en el graner» obert a tots els pobles i «cremant la palla» de tanta fullaraca mediàtica que ens impedeix de veure la realitat. Tant de bo que «no s’apagui mai el foc» que abrusa els cors de tantes i tantes persones conscients. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Isaïes 40,3 lxx (segons la versió grega de la Setanta). [b] El text alexandrí precisa «en el riu Jordà», reduint-ho a una dada purament geogràfica, quan aquí la referència és molt clara a la travessia del Jordà (primera referència a la Bíblia) per obra de Josuè: «S’esdevingué que, després de la mort de Moisès, el Senyor s’adreçà a Jesús, fill de Navé, l’ajudant de Moisès, dient: “Moisès, el meu servent, ja és mort. Ara, doncs, aixeca’t i travessa el Jordà, tu i tot aquest poble, cap a la terra que jo els dono» (Js 1,1-2 lxx)… «Els sacerdots que portaven l’arca de l’aliança del Senyor es van parar en el llit eixut del Jordà. I tots els fills d’Israel anaven travessant a peu eixut, fins que tot el poble va acabar de travessar el Jordà» (Js 3,17 lxx). [c] El text alexandrí afegeix: «darrere meu», com es troba en Mc 1,7. [d] El Còdex Vaticà llegeix «en el seu graner», donant a entendre que hi ha molts altres «graners». Els còdexs Beza i Sinaític parlen d’un únic «graner», on el Messies havia de reunir totes les nacions.
Diumenge I d’Advent
(660 504) Mt 24,37-44 Còdex Beza 24,37 En efecte, tal com[a] van ser els dies de Noè, així serà també l’arribada del Fill de l’home. 38 Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi en què anaven menjant amb avidesa i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, 39 i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home. 40 Llavors, dos seran en el camp: l’un serà pres i l’altre deixat; 41 dues molent en el molí: l’una serà presa i l’altra deixada; dos en un mateix divan: l’un serà pres i l’altre deixat.[b] 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor. 43 Enteneu-ho bé, però: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit arriba el lladre, hauria vetllat i no hauria deixat que li foradessin[c] la casa. 44 Per això, estigueu preparats també vosaltres, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home. «Estigueu preparats, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’Home» El passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent pressuposa l’exordi de la resposta que donà Jesús a la primera de les dues preguntes que li formularen els deixebles sobre la futura destrucció del Temple («Digue’ns quan succeirà això», Mt 24,3), mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). Jesús malda per instruir-los sobre com entén ell que es realitzarà l’arribada del Fill de l’home: «Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi, en què anaven menjant i bebent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home.» Mateu reitera que l’arribada del Fill de l’home (quatre mencions) serà del tot imprevisible, imprevisió que ens obliga a estar sempre vetllant, no fos cas que no ens trobés preparats en aquell moment. A fi d’il·lustrar-ho, apunta tres breus escenes de la vida quotidiana: l’una té lloc en el camp, l’altra al molí i la tercera a la casa. Aquesta última tan sols es conserva en el Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines. En cada una d’elles hi situa dues persones: dos homes, en la primera i la tercera; dues dones, en la central. Segons s’hagin preparat o no per a la vinguda del Fill de l’home, un d’ells, home o dona, serà pres amb ell, mentre que l’altre serà abandonat a la seva sort. La comunitat és invitada a vetllar dia i nit. Per tal s’evitar que s’adormissin, posa l’exemple de l’amo de la casa que ha d’estar sempre en vetlla, no sigui que vingués el lladre a qualsevol hora de la nit i li foradés la casa amb un butró. Cal, doncs, que estiguem sempre preparats perquè, com ha dit abans, «no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor», i com ho remarca ara precisant-ne l’hora: «perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home». Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La comparació que encapçala el passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent estava precedida per l’exordi de la resposta de Jesús a la primera de les dues preguntes sobre la futura destrucció del Temple que li havien formulat els deixebles (24,3: «Digue’ns quan succeirà això»), mentre ell estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (24,36). La Vulgata, emparant-se amb una sèrie de mss. majúsculs i minúsculs, ha eliminat «ni el Fill», per escrúpols teològics. El Pare, recalcarà Jesús ressuscitat als Onze, ha reservat a la seva autoritat tot el que fa referència als temps i moments propicis (vegeu Ac 1,6). [b] El Còdex Beza, amb l’aval de les antigues traduccions llatines, conserva també aquí una tercera parella, com podem comprovar en Lluc 17,34-36: «dos en un divan…, dues molent plegades…, dos en el camp…», si ens atenem a la versió del Còdex Beza. Tant en Mt com en Lc el text alexandrí enumera tan sols dues parelles. Perquè una descripció sigui completa, són necessaris tres elements. [c] El butró, orifici fet en una paret per robar, ja es feia servir en temps de Jesús, i probablement sovint, car les parets eren de fang o d’argila. Jesús, artesà constructor de cases, n’era ben conscient.
