Diumenge XXX de durant l’any
(707 551) Mt 22,34-40 Còdex Beza 22,34 Els fariseus, en assabentar-se que Jesús havia fet callar els saduceus, es congregaren enfront d’ell[a] 35 i un d’ells, un jurista, l’interrogà posant-lo a prova tot dient: 36 «Mestre, quin és el gran manament de la Llei?» 37 Jesús li respongué: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. 38 Aquest és el gran i primer manament. 39 El segon, però, és semblant a aquest:[b] Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. 40 D’aquests dos manaments penja l’entera Llei, així com els Profetes.»[c] Jesús posa en el mateix pla l’estimació deguda a Déu i la que es deu al proïsme Els fariseus no eren presents quan els saduceus proposaren a Jesús un cas de moral per ridiculitzar la seva creença en la resurrecció. Quan s’assabentaren que els havia fet callar, «es congregaren enfront d’ell», segons el Còdex Beza (segons el text usual, en canvi, s’haurien reunit «amb el mateix propòsit» per deliberar quina estratègia havien de seguir), i un membre qualificat del seu partit, un jurista, l’interrogà per posar-lo a prova: «Mestre, quin és el gran manament de la Llei?» La pregunta feta pel jurista té molt mala intenció: vol posar a prova Jesús per veure si recita correctament la Torà o, més encara, si accepta la Llei com la Constitució bàsica del poble d’Israel. Si li ho pregunta, podem deduir que no li constava que en parlés. La resposta de Jesús és la que donaria tot jueu piadós, coneguda pels dos mots que l’encapçalen: «Shemà Israel» («Escolta, Israel»). Jesús ho recita tal com es formula en el Deuteronomi (Dt 6,5), citant-lo segons l’antiga versió grega dels Setanta: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment.» I afegeix, repetint la pregunta del jurista i afegint-hi «primer»: «Aquest és el gran i primer manament», per poder introduir tot seguit: «El segon, però, és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix», un manament que es troba en el Levític (Lv 19,18). Notem la manera emfàtica com Beza introdueix el segon manament, amb l’adversativa «però», a diferència dels còdexs Vaticà i Sinaític que es limiten a dir: «El segon, semblantment.» Jesús uneix aquests dos manaments, que estaven dispersos en la Torà, posant-los en el mateix pla. Més incisiu encara és el comentari que fa a continuació: «D’aquests dos manaments penja l’entera Llei, així com els Profetes.» A més de situar-los en el mateix pla, Jesús considera que l’un i l’altre són el pal de paller del qual penja tota l’Escriptura. No gosaren fer-li més preguntes. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines, siríaques i coptes, llegeix: «enfront d’ell», mentre que la resta de manuscrits llegeixen: «amb el mateix propòsit». Segons el text usual, s’haurien reunit abans amb un propòsit comú, és a dir, per deliberar quina estratègia seguirien; segons Beza i versions antigues, s’haurien «congregat» per enfrontar-se amb Jesús, atès que no eren presents quan va fer callar els saduceus i se n’havien assabentat per alguns espies. Les multituds que havien assistit al debat establert entre Jesús i els saduceus, en sentir la resposta de Jesús, «quedaren colpides pel seu ensenyament» (Mt 22,33). Els fariseus haurien pres el relleu per continuar el debat i posar Jesús en evidència. [b] Mateu, segons el Còdex Beza, posa un «però» entre el primer manament i el segon: «El segon, però, és semblant a aquest», cridant així l’atenció als seus oients jueus sobre el segon manament i situant l’un i l’altre manaments en el mateix pla. [c] Malauradament ni aquest diumenge ni diumenge vinent no llegirem la resposta de Jesús a l’escomesa dels fariseus: «Estant els fariseus congregats, Jesús els interrogà dient: “Què penseu vosaltres sobre el Messies? De qui és fill?” Li responen: “D’en David”. Els pregunta ell de nou: “Com és, doncs, que David, inspirat per l’Esperit, l’anomena ‘Senyor’, quan diu: ‘El Senyor digué al meu Senyor: Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics com escambell dels teus peus’? (Sl 109 [110],1 lxx). Si, doncs, David inspirat per l’Esperit l’anomena ‘Senyor’, com pot ser fill seu?” I ningú no fou capaç de respondre-li ni un mot, ni es va atrevir ja ningú més a partir d’aquell moment a interrogar-lo» (Mt 22,41-46). Mateu era molt conscient que Jesús no fou realment fill de Josep, descendent de David, com ho mostra tant en la genealogia com en boca de l’àngel del Senyor (Mt 1,1-17 i 1,29). Aquesta omissió no és casual. Tant en la nostra litúrgia com en moltes de les nostres homilies, Jesús continua essent invocat com el Messies davídic: «Jesús, Fill de David, tingues compassió de nosaltres!» o altres invocacions semblants. No hem renunciat mai al Messies davídic que tant esperava el poble jueu. Ens costarà molt d’assimilar que el Messies tan esperat fou clavat en un patíbul amb el rètol escrit en hebreu, llatí i grec: «Jesús el Natzoreu, el Rei dels jueus» (Jn 19,19-20).
Diumenge XXIX de durant l’any // Mt 22,15-21 Còdex Beza
(706 550) Mt 22,15-21 Còdex Beza 22,15 Llavors els fariseus se n’anaren i tingueren consell sobre la manera com enxamparien Jesús en alguna paraula comprometedora. 16 I li van enviar els seus deixebles, juntament amb els partidaris d’Herodes, a dir-li: «Mestre, sabem que ets veraç i que ensenyes el camí de Déu realment i que no t’importa l’opinió de ningú, perquè no fas distinció de persones. 17 Què et sembla, és lícit pagar tribut al Cèsar o no?» 18 Mes Jesús, coneixent la seva malícia, digué: «Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19 Mostreu-me la moneda del tribut.» Ells li presentaren un denari. 20 Jesús els pregunta: «De qui és aquesta imatge i la inscripció?» 21 Li responen: «Del Cèsar.» Aleshores els diu: «Retorneu[a] allò que és del Cèsar al Cèsar, i allò que és de Déu a Déu.» 22 En sentir-ho, es sorprengueren i, havent-lo deixat, se n’anaren.[b] Retorneu al Cèsar allò que és del César, i a Déu allò que és de Déu L’enfrontament de Jesús amb els dirigents jueus va pujant de to. Els summes sacerdots i els ancians del poble li havien requerit amb quina autoritat actuava, però ell no els donà cap resposta, car aquells es guardaren bé prou de reconèixer que el baptisme de Joan era obra de Déu, en qui ells mai no havien cregut (I); s’identificaren amb el fill menor de la paràbola, orgullosos d’haver acceptat l’encàrrec d’anar a treballar a la vinya, minimitzant que després no hi anaren (II); evitaren d’assumir que serien ells els vinyaters homicides que assassinarien els servents del Senyor de la vinya i matarien l’hereu, el seu Fill, per quedar-se amb l’herència (III); finalment havien quedat en evidència, amb la paràbola del rei que celebrava les noces del seu fill: ells, els primers cridats a les noces, se n’havien fet indignes, passant a ser els convidats a les noces els marginats d’Israel, disseminats per les cruïlles dels món (IV). Els fariseus, en adonar-se que les paràboles que Jesús els havia adreçat els desacreditaven davant el poble, decideixen enxampar-lo en alguna expressió comprometedora. Van a trobar-lo de bracet amb els partidaris d’Herodes, el braç secular destinat a denunciar al Cèsar les paraules hostils que esperaven ells que Jesús proferiria. L’afalaguen perquè es pronunciï en un tema molt delicat: si es decantava a favor de pagar el tribut al Cèsar, perdia el fervor del poble; si s’hi negava, els herodians el denunciarien com un sediciós. En demanar-los ell que li mostrin la moneda de curs legal amb què hom pagava el tribut, els ha posat entre l’espasa i la paret. No s’adonen que, en presentar-li un denari, la moneda del tribut, han acceptat en la pràctica l’autoritat del Cèsar, en perjudici de l’autoritat deguda solament a Déu. Jesús se’ls escapoleix canviant el verb «pagar», esgrimit per ells, pel de «retornar»: «Retorneu allò que és del Cèsar al Cèsar, i allò que és de Déu a Déu», mantenint ben separades les dues esferes. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Per a interpretar correctament la dita de Jesús, s’ha de tenir en compte el verb emprat pels seus adversaris, «donar, pagar», un verb simple en grec (didômi), i el verb amb què Jesús respon a l’atzucac plantejat per aquells, «retornar, pagar allò degut», el corresponent verb compost (apo-didômi). No és el mateix dir: «Doneu/pagueu allò que és del Cèsar al Cèsar, i allò que és de Déu a Déu», que dir-los: «Retorneu/pagueu allò que se li deu al Cèsar, etc.» Al Cèsar se li ha de pagar allò que se li deu, amb la moneda que porta la seva efígie, car és ell qui l’ha encunyada; a Déu se li ha de retornar l’autoritat que els dirigents jueus, en nom d’ell, li han usurpat, intentant enxampar el seu enviat i poder-lo acusar de sediciós davant el Cèsar de Roma. [b] Amb aquest passatge, en què Jesús respon una vegada més als atacs dels dirigents d’Israel, es tanca el cercle dels intents subtils de sorprendre’l en el trencament de la Llei. Recordant la unitat que vigeix entre les darreres homilies (1) Mt 21,28-32, (2) 21,33-45, (3) 22,1-14 i la present, us invito a una lectura seguida de totes elles.
Diumenge XXVIII de durant l’any
(705 549) Mt 22,1-14 Còdex Beza 21,45 Els summes sacerdots i els ancians del poble, en adonar-se que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells, 46 intentaren agafar Jesús, però tenien por de les multituds, ja que el tenien com un profeta. 22,1 Llavors Jesús reaccionà i els parlà de nou en paràboles, dient: 2 «El Regne dels cels és semblant a un home[a] rei que celebrà el banquet de noces del seu fill. 3 Envià els seus servents a cridar els convidats a les noces, però no hi volgueren anar. 4 Novament envià uns altres servents a dir-los: “Digueu als convidats: Mireu, ja tinc preparat el meu banquet, els meus vedells i els animals engreixats ja han estat degollats i tot està preparat: veniu a les noces.” 5 Però ells, sense fer-ne cap cas, se n’anaren, els uns, al seu propi camp; els altres, als seus negocis; 6 la resta, agafaren els seus servents i els maltractaren i mataren. 7 El rei aquell, en sentir-ho, s’aïrà i, havent enviat la seva tropa, exterminà aquells assassins i els cremà la ciutat.[b] 8 Aleshores diu als seus servents: “La boda està preparada, però els convidats no n’eren dignes. 9 Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i a tots els qui trobeu convideu-los a les noces.” 10 Els seus servents sortiren pels camins i congregaren tots els qui van trobar, tant dolents com bons, i la boda s’omplí dels comensals.[c] 11 En entrar el rei per veure els comensals, s’adonà que hi havia un home que no duia vestit de boda, 12 i li diu: “Amic, com és que has vingut aquí sense vestit de boda?” Però ell es quedà mut. 13 Aleshores el rei digué als servents: “Agafeu-lo pels peus i les mans i llanceu-lo a la tenebra més forana; allí hi haurà el plor i el petar de dents.” 14 Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»[d] El Regne de Déu té certa semblança amb un home rei que celebrà unes noces per al seu fill «Els summes sacerdots i els ancians del poble, en adonar-se que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells, intentaren agafar Jesús, però tenien por del poble» (21,45-46). «Llavors Jesús reaccionà i els parlà de nou en paràboles.» És la tercera d’un conjunt de paràboles destinades als dirigents d’Israel, en el marc del Temple. Totes tres tenen com a protagonista «un home que tenia dos fills» (I), «un home amo de casa que plantà una vinya» (II), i «un home rei» (III), on «home» figura sempre al principi per mostrar la humanitat de Déu, amb qui és comparat. Les dues primeres tenen com a tema central «la vinya»: en un principi Déu l’hauria confiada a tota la humanitat; però, en refusar de treballar-la, la confià a Israel, el qual, malgrat que acceptà la Llei, no li fou fidel, fins al punt que els recaptadors i les prostitutes li han pres la davantera (I); Déu tractà amb delicadesa la vinya d’Israel, esperant que li aportés fruits, però els vinyaters mataren els seus servents quan anaren a collir-los (II). La tercera paràbola està centrada en el banquet de noces que Déu prepara per al seu Fill, a qui havien matat els vinyaters: ara prepara el banquet de noces definitiu, però els primers convidats no se n’han fet dignes. Sense immutar-se, a diferència del «rei aquell que, en sentir-ho, s’aïrà i, havent enviat la seva tropa, exterminà els assassins», envia de nou els seus servents perquè vagin «per les cruïlles dels camins» del món i convidin tothom qui trobin, dolents i bons, a les noces del seu Fill. El banquet s’omplí de comensals: «pobres, invàlids, cecs i coixos», com detallarà Lluc (Lc 14,21). Per a poder-hi participar posa una sola condició: que portin «el vestit de boda» que cada un haurà adquirit amb les bones obres. Lluc s’absté de transcriure-ho. A Mateu li encanta el que fa referència al judici final. Clou les tres semblances amb una dita que ens invita a reflexionar: «Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] En el conjunt de tres paràboles destinades a impartir una lliçó als dirigents d’Israel, tan cofois de ser el poble elegit, figura en l’encapçalament el terme «home»: «Un home tenia dos fills» (Mt 21,28), totes les nacions, el fill gran, i Israel, el petit (I); «Hi havia un home amo de casa que plantà una vinya», la vinya d’Israel que els vinyaters homicides, després de matar els profetes, mataren també el seu Fill (II); «un home rei que celebrà el banquet de noces del seu fill» (III). Notem que, quan el rei anà a veure els comensals que els servents havien trobat «per les cruïlles dels camins» del món, veié «un home que no duia vestit de boda». L’època del Messies que Israel esperava ha quedat clavada en el rètol de la creu. Els nous convidats no són els qui es consideraven justos i menyspreaven la resta dels homes, sinó els «homes», la humanitat sencera. Fins i tot a l’«home que no duia vestit de boda» li diu «amic», com havia fet també amb els qui murmuraven perquè només havien rebut el jornal convingut (20,13): Déu, Pare de Jesús, es fa com ell amb els més marginats de la societat, representats pels cobradors de tributs i les prostitutes, confia la vinya als qui li reportin fruits i no als qui tan sols observen la Llei de paraula i són infructífers, va pels camins de la seva creació buscant arreu els pobres, els invàlids, els cecs i els coixos. Jesús no para de mostrar-nos la cara bonica de Déu, no la que han creat, per als seus interessos inconfessables, els poderosos del món. [b] En la paràbola anterior dels vinyaters homicides, després que aquests haguessin donat mort al fill de l’amo i l’haguessin tret fora de la vinya (ordre dels mots del Còdex Beza), de sobte Jesús canvià el subjecte, passant d’«un home amo de casa
Diumenge XXVII de durant l’any // Mt 21,33-43 Còdex Beza
(704 548) Mt 21,33-43 Còdex Beza Jesús continua interpel·lant els summes sacerdots i els ancians del poble: 21,33 Escolteu una altra paràbola: «Hi havia un home amo de casa que plantà una vinya, l’envoltà d’una tanca, excavà en ella un cup, hi edificà una torre de guàrdia, l’arrendà a uns vinyaters i s’absentà. 34 Quan, però, s’apropà el temps dels fruits, envià els seus servents als vinyaters, per tal de percebre’n els fruits. 35 Els vinyaters, havent agafat els seus servents, a l’un l’apallissaren, a un altre el mataren, a un altre l’apedregaren. 36 De nou, doncs, envià uns altres servents, més nombrosos que els primers, i feren amb ells el mateix. 37 Més tard, però, els envià el seu fill dient-se: “Al meu fill, el respectaran.” 38 Però, en veure els vinyaters el fill, es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu. Vinga, matem-lo i quedem-nos amb la seva herència.” 39 I, havent-lo agafat, el mataren i el van treure fora de la vinya.»[a] 40 «Quan vingui, doncs, el Senyor de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» (pregunta Jesús als dirigents jueus).[b] 41 Li responen (els summes sacerdots i els ancians del poble): ”A aquells miserables els donarà una mort miserable i arrendarà la vinya a altres vinyaters, que li reportin els fruits en els temps respectius.” 42 Jesús els interpel·la: «¿No heu llegit mai en les Escriptures: “La pedra que els constructors rebutjaren, aquesta ha esdevingut la pedra angular? De part del Senyor s’ha esdevingut això i és estrany als vostres ulls!”[c] 43 Per això us dic: “El Regne de Déu us serà pres, i serà donat a una nació que el faci fructificar.”»[d] [45 En sentir-ho[e] els summes sacerdots i els ancians del poble, s’adonaren que la paràbola dels vinyaters homicides anava per ells 46 i intentaren agafar Jesús, però tenien por del poble.] El mataren i el van treure fora de la vinya Jesús continua interpel·lant els summes sacerdots i els ancians del poble adduint-los una segona paràbola, la dels vinyaters homicides. Es tracta d’una paràbola entremesclada de trets al·legòrics on cada tret té el seu significat: l’«home amo de la casa» i «senyor de la vinya» és Déu; «la vinya» és Israel, el primer poble escollit a qui l’arrendà perquè li donés els seus fruits; «els servents», enviats els uns rere els altres, són els profetes; «el seu fill», Jesús, que «el mataren i el van treure fora de la vinya», com conserva encara el Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines i Ireneu, i no com el text usual: «el van treure fora de la vinya i el mataren», és a dir, li donaren mort fora de les muralles de Jerusalem, una interpretació historicitzant que Lluc conscientment farà seva en la Demostració a Teòfil, ex summe sacerdot. Els «vinyaters» homicides representen els dirigents religiosos («summes sacerdots») i polítics («ancians del poble») del poble escollit; els «altres vinyaters» a qui «arrendarà la vinya» són ara «els qui li reporten els fruits en els r temps espectius», totes les persones lliures que treballen la terra, la «nació que la fa fructificar». La «tanca», el «cup» i la «torre de guàrdia» han estat destruïts; «la vinya» ja no té fronteres: quan, després de matar-lo, «el van treure fora de la vinya», Jesús feu que la vinya estengués les seves sarments per tot el nostre planeta. Déu, Pare de Jesús, no cova cap mena de venjança com feu el «senyor de la vinya»: Jesús ha deixat de banda el llenguatge reivindicatiu i ha fet seu el llenguatge de l’amor, de l’amor desinteressat, que Déu esperava que algun dia el Fill de l’home, ja madur, ple d’Esperit Sant, arribés a expressar, encarnant tot el seu projecte creador. Per això el Còdex Beza ha canviat el to del Salm 117,23: «De part del Senyor s’ha esdevingut això i és estrany als vostres ulls!», als ulls dels dirigents jueus i de tots els qui pretenen encara avui apoderar-se de la vinya. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria de manuscrits (entre ells els còdexs Vaticà i Sinaític) llegeixen, canviant l’ordre de les paraules: «el van treure fora de la vinya i el mataren», com una espècie d’excomunió que culmina amb la mort. Com ja he comentat en l’homilia, se cenyeixen al sentit històric dels termes «treure fora» i «matar», com si fossin dues accions consecutives. El Còdex Beza, avalat per un còdex majúscul, les antigues versions llatines anteriors a la Vulgata, Ireneu i Lucífer de Càller i seguint de prop Mc 12,9, entén que no s’acontentaren amb l’acció física de matar-lo, sinó que, després de matar-lo, moralment expulsaren el seu nom fora d’Israel perquè ningú no pogués reivindicar-ne l’herència. És l’equivalent a una excomunió o a una declaració d’algú com a heretge post mortem. [b] Sense solució de continuïtat, Jesús ha passat de la proposta de la paràbola d’«un home amo de casa (oikodespotes) que plantà una vinya» a «el Senyor (ho kyrios) de la vinya». Aquest canvi de subjecte és molt important, de tal manera que la interpel·lació que Jesús ara formularà va més enllà del terrible final de la paràbola i la situa en la situació històrica present dels dirigents jueus que, quan s’adonaran que la paràbola anava per ells, decidiran de matar-lo. [c] El canvi del pronom «nostres» per «vostres» del Salm 117,23 lxx pel Còdex Beza i altres manuscrits i antigues versions coptes, capgira el to de la frase en prendre el terme grec thaumastós en mal sentit, anticipar l’interrogant al terme del verset precedent i posar una admiració al final d’aquest verset (en l’antiga escriptura no hi havia signes d’interrogació ni d’admiració): «De part del Senyor s’ha esdevingut això i és estrany als vostres ulls!» Jesús ho tiraria així en cara als dirigents d’Israel. [d] La majoria de manuscrits (entre ells els còdexs Vaticà i Sinaític) hi afegeixen una glossa, presa sens dubte de Lc 20,18: «Tothom qui caigui sobre aquella pedra serà destrossat, però sobre qui caigui, l’aixafarà» (v. 44). El Leccionari litúrgic,
Diumenge XXVI de durant l’any // Mt 21,28-32 Còdex Beza
(703 547) Mt 21,28-32 Còdex Beza Jesús interpel·la en el Temple els summes sacerdots i els ancians del poble: 21,28 «Què us en sembla?[a] Dos fills tenia un home. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui, treballa a la vinya.” 29 Ell, en resposta, digué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i va anar a la vinya. 30 Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig de seguida.” I no hi anà. 31 “Quin d’aquests dos, els pregunta, va fer la voluntat del Pare?” Li responen: “El darrer.”»[b] Jesús els diu: «En veritat us dic que els recaptadors de tributs i les prostitutes us prenen la davantera en el Regne de Déu. 32 Perquè vingué Joan a vosaltres pel camí de la justícia, i no vau creure en ell, mentre que els recaptadors i les prostitutes cregueren en ell. Vosaltres, però, en veure-ho, per ventura us heu penedit més tard fins a creure en ell?»[c] Quin dels dos fills va fer la voluntat del pare, el primer o el darrer? Una perícopa breu, de la qual tenim tres versions, indici que s’han introduït al llarg de la seva transmissió correccions deliberades que n’han canviat el sentit. Com sempre, segueixo la versió del Còdex Beza, i no l’usual, que es basa avui en el Sinaític i no, com de costum, en el Vaticà. Els summes sacerdots i els ancians del poble havien requerit Jesús que els digués amb quina autoritat actuava, i aquest els hauria fet una contra pregunta; si la responien, els diria com actua ell: «El baptisme de Joan era del cel o obra dels homes?» Adonant-se que si responien que era obra de Déu, els objectaria: «Per què no el vau creure?» i que si deien que era cosa humana, s’exposaven al rebuig del poble, respongueren que no ho sabien. Avui Jesús ens convida a reflexionar: «Què us en sembla? Dos fills tenia un home. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui i treballa a la vinya.” Ell respongué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i se’n va anar a la vinya. Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig de seguida.” I no hi anà. “Quin d’aquests dos la voluntat del Pare va fer?”, els pregunta. Responen: “El darrer.”» Segons això, els dirigents jueus haurien admès que havien secundat la voluntat de Déu només de paraula, però que de fet no havien anat a treballar a la vinya. D’aquesta manera haurien salvat el tipus, afirmant que des d’un principi ells, els representants d’Israel, havien acceptat plenament la Torà, si bé degut a la feblesa humana li haurien restat infidels. Jesús no es mossega la llengua: «En veritat us dic que els recaptadors de tributs i les prostitutes us prenen la davantera en el Regne de Déu. Perquè vingué Joan a vosaltres pel camí de la justícia, i no vau creure en ell, mentre que els recaptadors i les prostitutes cregueren en ell.» I tot seguit rebla el clau: «Vosaltres, però, en veure-ho, per ventura us heu penedit més tard fins a creure en ell?» No hi ha més preguntes. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Paràbola dels dos fills, en tres versions diferents: Còdex Beza «Què us en sembla? Dos fills tenia un home. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui a treballar a la vinya.” Ell, en resposta, digué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i va anar a la vinya. Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig de seguida.” I no hi anà. “Quin d’aquests dos, els pregunta, la voluntat del pare va fer?” Li responen: “El darrer.”» Còdex Sinaític «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui, treballa en la vinya.” Ell, en resposta, digué: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i hi va anar. Apropant-se a l’altre digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “Jo, senyor, hi vaig.” I no hi anà. “Quin d’aquests dos, els pregunta, va fer la voluntat del pare?” Li responen: “El primer.”» Còdex Vaticà «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui, treballa en la meva vinya.” Ell, en resposta, digué: “Jo, senyor, hi vaig.” I no hi va anar. Apropant-se al segon digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “No vull.” Més tard, però, se’n penedí i hi va anar. “Quin d’aquests dos, els pregunta, va fer la voluntat del pare?” Li responen: “L’últim.”» [b] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines i siríaques, llegeix: «El darrer», que representa, en quant a fill menor, Israel, disposat des d’un principi a secundar la voluntat de Déu, tot i que després no hi fou fidel; «el primer», en canvi, representaria totes les nacions paganes, excepte Israel, que si bé en un principi es negaren en rodó a anar a treballar a la vinya, després s’hi repensaren i hi anaren. El text oficial que llegirem avui, basat aquesta vegada en el Còdex Sinaític i bona part dels mss. uncials i minúsculs, llegeixen: «El primer», considerant que Israel, representat aquí pels summes sacerdots i els ancians del poble (21,23), malgrat que en un principi s’havia negat a anar a la vinya, més tard s’hi repensà i hi va anar, mentre que el segon fill, que representaria les nacions paganes, digueren només de paraula que hi anaven, però no anaren a treballar mai a la vinya. Finalment, el Còdex Vaticà, que generalment porta la veu cantant, amb uns quants mss., inverteix del tot l’ordre de la frase: «Apropant-se al primer li va dir: “Fill, vés avui i treballa a la meva vinya.” Ell respongué: “Jo, senyor, hi vaig.” I no hi va anar. Apropant-se al segon digué el mateix. Ell, però, respongué dient: “No vull.” Més tard se’n penedí i hi va anar. “Quin d’aquests dos va fer
Diumenge XXV de durant l’any //
Mt 20,1-16 Còdex Beza (702 546) Mt 20,1-16 Còdex Beza 20,1 «S’assembla el Regne dels cels a un home amo de la casa que va sortir de bon matí a contractar treballadors per a la seva vinya. 2 Havent convingut amb els treballadors per un denari al dia, els envià a la seva vinya. 3 Tot travessant, cap a l’hora tèrcia en trobà uns altres que s’estaven a la plaça parats. 4 També a aquests els digué: “Aneu-vos-en també vosaltres a la vinya, i el que sigui just us ho donaré.” 5 Ells se n’anaren. Novament, havent sortit cap a l’hora sexta i nona, va fer el mateix. 6 Cap a la undècima va sortir i va trobar-ne d’altres que estaven allí i els diu: “Per què esteu aquí tot el dia parats?” 7 Li responen: “És que ningú no ens ha contractat.” Els diu: “Aneu-vos-en també vosaltres a la meva vinya.” 8 Quan es feu fosc, diu el senyor de la vinya al seu administrador: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal començant pels darrers fins als primers.” 9 Vingueren, doncs, els de la undècima hora i reberen un denari cada un. 10 Quan vingueren els primers, es pensaren que cobrarien molt més, però reberen també ells un denari cada un. 11 En rebre-ho, murmuraren contra l’amo de la casa 12 dient: “Aquests, els darrers, no han fet més que una hora, i tu els has fet igual a nosaltres, els qui hem suportat el pes del dia i la calor.” 13 Però ell contestà a un d’ells: “Amic, no et faig cap injustícia. No has convingut amb mi en un denari? 13 Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu. 15 ¿No m’és possible[a] fer el que vull amb les meves coses? ¿O va a ser dolent el teu ull perquè jo soc bo?” 16 Així, els darrers seran primers i els primers darrers. Perquè molts són els cridats, però pocs els elegits.»[b] Molts són els cridats, però pocs els elegits La paràbola dels treballadors de la vinya està emmarcada per la mateixa màxima: «Els darrers seran primers i els primers darrers», repetida al final de la perícopa de l’home ric i al final de la paràbola. Però el Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits conserven una altra màxima posada com a conclusió. Jo l’he posada com a títol de l’homilia, contra el parer de la majoria que consideren que ha estat manllevada a Mt 22,14, però no com a conclusió de la paràbola sinó de tot el grup d’ensenyaments que Jesús acaba d’impartir als seus deixebles (19,1–20,16). A continuació, Jesús emprendrà la pujada a Jerusalem. De fet, són màximes del judaisme que Jesús es va fer seves, i aquesta última n’és la cloenda. Jesús se serveix sovint, segons Mateu, del gènere parabòlic, perquè de per si ja és entenedor. La vinya és figura d’Israel i «l’amo de la casa», de Déu. Però Mateu el compara amb «un home amo de la casa», «el senyor de la vinya», i en subratlla la magnificència i el fet que «la recompensa pel treball que han fet a la vinya és igual per a tots, «un denari cada un». Sovint s’interpreta la paràbola jutjant l’actitud de «l’amo de la casa», preguntant-nos si és just o no el que va fer ell: «Amic, no et faig cap injustícia. ¿No has convingut amb mi en un denari? Pren el que és teu i ves-te’n. Vull, però, donar al darrer aquest el mateix que a tu.» ¿No serà el nostre «ull», la nostra mirada pervertida per la societat de consum, el que és «dolent»? Hauríem de ser més prudents quan parlem de Déu i de la seva manera d’obrar, car inverteix la nostra escala de valors: «Els darrers seran primers i els primers darrers.» Ens hem fet un déu a la nostra mida, omnipotent com ho són els nostres poderosos. Jesús posa lletra a les mocions de l’Esperit de Déu a partir de l’experiència que tingué en el Jordà, en ple desert. D’aquí que posi sovint davant els deixebles, que només pensaven en grandeses, «el criadet» que servia i que ell posava al mig dels Dotze i el feia seure a taula. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Tan sols l’original del Còdex Beza conserva la construcció impersonal grega simple (estin moi) que significa possibilitat: «¿No m’és possible de fer…?», mentre que tots els altres manuscrits, incloent-hi el corrector de Beza, usen la composta (exestin moi), que bàsicament significa licitud: «¿No m’es licit de fer…?», si bé es pot traduir també per possibilitat: «¿No puc fer…?» [b] Ometen aquest verset els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, però constava en la majoria de manuscrits grecs i en totes les versions antigues en llatí, siríac i copte. Els editors de la darrera edició crítica de Mateu l’han omès també ells en el text, en considerar que havia estat manllevada a Mt 22,14.
Diumenge XXIV de durant l’any // Mt 18,21-35 Còdex Beza
https://codexbeza.org/2026/09/diumenge-xxiv-de-durant-lany/
Diumenge XXIII de durant l’any // Mt 18,1-20 Còdex Beza
(700 544) Mt 18,1-20 Còdex Beza. En el Leccionari Litúrgic se’ns proposa a llegir tan sols 18,5-20[a] 18,1 En aquell moment els deixebles s’aproparen a Jesús dient: «Qui és, doncs, el més gran en el Regne dels cels?» 2 I Jesús, havent convocat el criadet,[b] el posà enmig d’ells 3 i digué: «En veritat us dic: si no canvieu i us feu com els criadets, no entrareu en el Regne dels cels. 4 Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran en el Regne dels cels. 5 I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull. 6 Qui, però, escandalitzi un d’aquests petits que creuen en mi més li val que li pengin al coll una mola asinària de molí i l’enfonsin en el mar profund. 7 Ai del món per causa dels escàndols! És inevitable, en efecte, que hi hagi escàndols; però ai de l’home per qui ve un escàndol! 8 Si la teva mà o el teu peu[c] t’és motiu d’escàndol, talla-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida coix o manc que no pas tenint dos peus i dues mans ser llançat al foc etern. 9 Igualment, si també el teu ull t’és motiu d’escàndol, treu-te’l i llança’l fora de tu: és millor per a tu entrar en la Vida amb un sol ull que no pas tenint dos ulls ser llançat a la gehenna. 10 Guardeu-vos de menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi; perquè us dic que els seus àngels en els cels veuen contínuament el rostre del meu Pare que està en els cels. 11 I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. 12 Què us sembla? Si un home té cent ovelles i en perd una d’elles, ¿no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda? 13 I si l’arriba a trobar, us dic en veritat que s’alegra per ella molt més que per les noranta-nou que no s’havien perdut. 14 De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits. 15 Si el teu germà fa una ofensa contra teu, ves i reprèn-lo tot sol amb ell; si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà. 16 Però si no t’escolta, pren-ne amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres. 17 Si tampoc no els fa cas, digues-ho a la comunitat. I si ni tan sols fa cas a la comunitat, considera’l un pagà o com el recaptador de tributs. 18 En veritat us dic: allò que lligueu a la terra quedarà lligat en els cels, i allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat en els cels. 19 Novament us dic: si dos de vosaltres es posen d’acord a la terra sobre qualsevulla qüestió que vulguin demanar, ho conseguiran del meu Pare que està en els cels. 20 En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.»[d] Guardeu-vos de menysprear aquests petits que creuen en mi! No sé per quins set sous se’ns ha privat dels quatre primers versets (18,1-4) de la perícopa que llegirem avui. Potser algú s’haurà sentit al·ludit. El primer membre de l’alternativa, «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», queda així en l’aire. En el segon membre Jesús adverteix molt seriosament els deixebles que litigaven sobre quin d’ells «és el més gran en el Regne dels cels» de l’escàndol que això produeix en «els més petits que creuen en ell». Per visualitzar-ho se serveix d’un conjunt d’imatges duríssimes a fi de dissuadir-los de ser motiu d’escàndol per als més petits. L’advertiment va adreçat als qui es consideren «deixebles», sens dubte als Dotze, que no paren de pensar en grandeses i de «menysprear un de sol d’aquests petits que creuen en mi», com subratlla el Còdex Beza, abonat sobretot per les antigues versions llatines, siríaques i coptes i per alguns mss. de la Vulgata, repetint aquesta expressió i conservant, a més, l’enunciat de la paràbola de l’ovella perduda: «I és que el Fill de l’home ha vingut a salvar el que estava perdut. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se’n perd una, no deixa les noranta-nou a les muntanyes i se’n va a cercar la que estava perduda?… De la mateixa manera, no és voluntat del nostre Pare que està en els cels que es perdi cap ni un d’aquests petits.» A continuació Mateu proposa la regla d’or de la correcció fraterna. Primerament —li diu—, parla de tu a tu amb el germà que t’hagi ofès. En cas que no t’escolti, «pren amb tu encara un o dos més, perquè tota qüestió s’ha de resoldre per la declaració de dos o tres», com diu el Deuteronomi(Dt 19,15). Si no en fa cas, planteja-ho davant la comunitat reunida, l’ekklesia. Si tampoc no en fa cas, «considera’l com un pagà o com el recaptador de tributs». Mateu-Beza subratlla al màxim la força de la comunitat en pregària: «En efecte, no hi ha dos o tres que estiguin reunits en el meu nom, entre els quals no hi sigui jo enmig d’ells.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El passatge que se’ns proposa a llegir aquest diumenge és Mt 18,5-20. Ara bé, el v. 5: «I qui aculli un criadet com aquest en el meu nom, a mi m’acull», com indica el pronom «aquest», fa referència precisament a la resposta de Jesús a la pregunta dels deixebles: «Qui és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels», on capgira les seves pretensions: «Així, doncs, qui s’abaixi ell mateix com aquest criadet, aquest és el més gran (meizôn) en el Regne dels cels» (vv. 1-4). Per això
Diumenge XXII de durant l’any // Mt 16,21-27 Còdex Beza
(699 543) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps 543cat_ DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY 16,21 Des d’aleshores Jesús començà a manifestar als seus deixebles que cal[a] que ell vagi a Jerosòlima i que pateixi molt per causa[b] dels ancians, summes sacerdots i lletrats i sigui executat, i que al cap de tres dies s’aixequi de la mort. 22 Pere, havent-lo pres a part, començà a conjurar-lo[c] tot dient: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» 23 Ell, havent-se girat cap enrere,[d] digué a Pere: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs![e] Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home.» 24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi. 25 Perquè el qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. 26 En efecte, de què li serveix a l’home guanyar el món sencer si arruina la seva vida? O què pot donar l’home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare en companyia dels seus sants àngels, i aleshores pagarà a cadascú segons les seves obres». «TU ETS PEDRA» O «VES-TE’N DARRERE MEU, SATANÀS», ¿EN QUÈ QUEDEM? Mateu ha passat de lloar la confessió de Simó: «Tu ets el Messies del Déu que allibera», a posar-li el sobrenom de Kefas: «Tu ets Pedra…». i a titllar-lo tot seguit de secuaç del mateix Satanàs: «Ves-te’n darrere meu, Satanàs!» Com s’entén aquest canvi tan brusc? Jesús acabava de manifestar als seus deixebles per primera vegada que la seva funció com a Messies d’Israel seria un fracàs estrepitós. Aleshores Pere el pren a part i s’atreveix a «conjurar-lo», convençut que la idea que Jesús introdueix sobre el Messies sofrent no formava part en absolut del pla de Déu sobre el Messies gloriós que els havia d’alliberar dels romans: «Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!» Jesús, que havia lloat la seva confessió, el blasma ara pel seu fanatisme satànic: «Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home!» La pretensió de Pere d’interposar-se en el camí que Déu havia traçat per al Messies («cal que… pateixi molt… i sigui executat…») representa per a Jesús un «escàndol», una «pedra d’ensopec» que s’entravessa en el camí, sentit originari del terme grec skandalon. Jesús no es deixa intimidar per Pere, personificació del mateix Satanàs, i l’invita a posar-se «darrere d’ell», com escau a un deixeble, i no davant, com quan pretenia capitanejar la insurrecció dels «cinc mil homes adults» en el desert (14,21). L’adverbi darrere meu que presidia l’escena es repeteix ara quan Jesús posa noves i duríssimes condicions per a ser deixeble d’ell: «Aleshores digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi”», com si tornés a començar de bell nou. El «lòguion que segueix juga, paradoxalment, amb les dues etapes de la vida humana, present i futura. La glòria del Fill de l’home està reservada per a la vida futura, quan vingui «en companyia dels seus sants àngels», moment en què, «aleshores, pagarà a cadascú segons les seves obres». [a] Els evangelistes empren sovint l’impersonal dei, equivalent al nostre «cal», també de tres lletres, per a designar que l’enunciat que fa Jesús a continuació entra de ple en el designi diví. [b] Un canvi gairebé imperceptible en un sola vocal de la prep. hypo, per causa de, Còdex Beza i un còdex minúscul (D 1071), a la prep. apo, de part de, Còdex Vaticà i la resta de mss. (una variant ni tan sols assenyalada en l’edició crítica de Nestle-Aland), minimitza la responsabilitat dels dirigents jueus en la mort de Jesús: «els ancians, summes sacerdots i lletrats», tots tres estaments enllaçats amb un sol article, són el subjecte agent tant del patiment del Messies com de la seva execució. [c] El Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines, repeteix la construcció verbal «començà a + inf.» del principi, «Jesús començà a manifestar als seus deixebles», contraposant-hi la que Pere empra tot seguit: «començà a conjurar-lo», cosa que evita el text usual dient senzillament «conjurant-lo». En el precís moment en què Jesús revela la condició del Messies sofrent, Pere s’hi oposa frontalment. [d] El text usual es limita a utilitzar el part. del verb simple strafeis, «havent-se tombat», mentre que Beza i molt altres mss. empren el part. del verb compost epi-strafeis, «havent-se girat cap enrere», marcant la direcció cap on s’hauria de trobar Pere i indicant-li que es posi darrere seu, com a bon deixeble. [e] Aquesta mateixa invitació al seguiment l’havia feta Jesús al diable en l’escena de les temptacions, segons el text conservat pel Còdex Beza i moltíssims manuscrits i per les antigues versions en llatí, siríac i copte: «Aleshores li diu Jesús (al diable): “Ves-te’n darrere meu, Satanàs» (Mt 4,10). En el text consensuat per la majoria d’editors se suprimeix «darrere meu», privant-nos d’enllaçar la tercera temptació amb l’escàndol que Simó hauria significat per a Jesús si aquest no li hagués parat els peus.
Diumenge XXI de durant l’any // Mt 16,13-20 Còdex Beza
(698 542) Mt 16,13-20 Còdex Beza 16,13 En arribar Jesús a les contrades de Cesarea de Filip, anà preguntant als deixebles dient: «Qui diuen els homes que soc jo, Fill de l’home?» 14 Ells respongueren: «Joan el Baptista»; uns altres: «Elies»; d’altres, en canvi: «Jeremies» o «Un dels profetes». 15 Els pregunta: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» 16 En resposta Simó Pere li digué: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu[a] que allibera.» 17 Replicà Jesús dient: «Benaurat ets Simó, fill de Joan, perquè carn i sang no t’ho han revelat, sinó el meu Pare que està en els cels. 18 Jo, per la meva part, et dic: “Tu ets Pedra,[b] i sobre aquesta Roca[c] edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades[d] no prevaldran contra ella. 19 A tu et donaré les claus del Regne dels cels: i allò que lliguis a la terra, quedarà lligat en els cels, i allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat en els cels.”» 20 Aleshores conjurà els deixebles que no diguessin a ningú: «Aquest és el Messies, Jesús![e]» Tu ets pedra (petros) i sobre aquesta roca (petra)edificaré la meva església Jesús havia sostingut a Magdala (Magadan) un duríssim debat amb els fariseus i saduceus que li exigien un senyal del cel que avalés la seva pretensió d’enviat de Déu. Aleshores s’endugué els seus deixebles amb la barca a l’altra riba del mar de Galilea i, a peu, els feu pujar fins a Pànies, rebatejada pel tetrarca Filip amb el seu nom, Cesarea de Filip. Per quina raó els ha fet fer aquesta llarguíssima caminada (uns 50 km en línia recta cap al nord)? A Pànies hi havia el santuari del déu Pan i una infinitat de nínxols excavats en la gran mola rocosa que la presideix. Quan hi vam anar, vam poder distingir-ne encara una pila, així com la gran caverna anomenada «Porta de l’Hades». Jesús planteja als seus deixebles la pregunta crucial: «Qui diuen els homes que soc jo, el Fill de l’home?» Hi ha respostes per a tots els gustos: que si és Joan Baptista, Elies, Jeremies o un dels profetes. Ell, però, vol que siguin ells els qui es pronunciïn: «Vosaltres, però, qui dieu que soc jo?» Simó Pere, el més agosarat, respon com a líder del grup: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu que allibera.» En principi, la resposta és molt correcta. D’aquí el gran elogi que fa Jesús de la seva confessió. Però tot seguit, fent un joc de paraules en grec amb el seu nom, «Simó», i el sobrenom que ell mateix li va imposar, «Petros/Pedra», en català «Pere», fixant la mirada en l’enorme mola rocosa del paganisme que tenien al davant, li revela que aquesta serà en el futur la base de la seva Església: «Tu ets Pedra (petros), i sobre aquesta Roca (petra) edificaré la meva Església, i les portes de l’Hades no prevaldran contra ella.» Aquesta és l’única explicació que dona raó d’aquest llarguíssim viatge cap al nord pagà, del joc de paraules Pedra-Roca i de la presència de la Porta de l’Hades. L’explicació que us he donat, si bé no és la més corrent, és la que millor explica aquesta anada i tornada de Cesarea de Filip, sense entrar en contacte en cap moment amb la gent del país ni realitzar-hi cap senyal, com li ho demanaven. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Messies i Fill de Déu apareixen junts aquí i en 26,63, en boca del summe sacerdot que «l’exorcitzà pel Déu que viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu». Mateu ha posat en llavis de l’un i l’altre la mateixa expressió (emprant dos verbs equivalents) en un to positiu i no bel·licós, que Jesús accepta. [b] El terme grec petros o el seu corresponent arameu kefa (‘pedra’) no s’utilitzava com a nom de persona. Jesús fou qui el sobrenomenà així: «Tu ets Simó, el fill de Joan, tu et diràs Cefes —que vol dir ‘Pedra’» (Jn 1,42). Mateu farà el joc de paraules petros (masc.) / ’pedra’ i petra (fem.)/ ’roca’, un joc de paraules que tan sols és possible en grec, mostrant així que Jesús vol edificar en el futur la seva Església sobre la «roca», l’enorme Mola de Pànies que tots ells tenen al davant, que simbolitza el paganisme, un cop alliberada dels condicionaments religiosos del judaisme. [c] La preposició grega epi ‘sobre/damunt’ es pot construir, entre altres casos, en datiu o en acusatiu. Tots els manuscrits retenen la construcció en dat., que li confereix sentit local; el Còdex Beza, en canvi, conserva la construcció en ac., que li confereix sentit metafòric. [d] Precisament a Cesarea de Filip hi ha encara restes del temple del déu pagà Pan: se’n conserven les fornícules de déus pagans excavades a la roca; a la base de la muntanya apareix la gran gruta de l’Hades. «Les portes de l’Hades no prevaldran contra» les portes del cel, «les claus» del qual Jesús ha confiat a Pere. [e] La majoria de manuscrits ho presenten en discurs indirecte: «que no diguessin a ningú que ell, Jesús, és el Messies»; el Còdex Beza ho posa en discurs directe, en forma de crit eixordador.
