Diumenge XX de durant l’any // Mt. 15,21-28 Còdex Beza
(697 541) Mt. 15,21-28 Còdex Beza 15,21 Jesús, havent sortit d’allí, es retirà cap a les contrades de Tir i Sidó. 22 I heus aquí que una dona cananea, que havia sortit d’aquells confins,[a] anava cridant darrere d’ell[b] dient: «Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David! La meva filla està malament endimoniada.» 23 Ell, però, no li va respondre paraula. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven dient: «Acomiada-la, ja que va cridant des de darrere nostre.»[c] 24 Ell en resposta digué: «No he estat enviat sinó per a aquestes ovelles,[d] les perdudes de la casa d’Israel.» 25 Ella, no obstant, vingué a prostrar-se davant d’ell dient: «Senyor, ajuda’m!» 26 Ell respongué dient: «No és lícit prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.» 27 Ella contestà: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» 28 Llavors ell li respongué: «Dona, gran és la teva fe, que es faci com tu vols.» I la seva filla es guarí a partir d’aquell moment. Jesús es retira a l’estranger i hi passarà la quarantena Després d’un greu altercat amb els fariseus i els mestres de la Llei, vinguts de Jerusalem per recriminar-li que els seus deixebles no respectaven les tradicions dels ancians, «Jesús sortí d’allí i es retirà a les contrades de Tir i Sidó», territori cananeu (segons excavacions recents). Mentre s’hi dirigia, apareix en escena «una dona cananea que havia sortit d’aquells confins i anava cridant darrere d’ell: “Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David!”» Per a comprendre l’escena, cal tenir en compte que tant Jesús com la cananea han «sortit», l’un, fora d’Israel; l’altra, fora de terra pagana. Ens trobem en terra de ningú. En el seguici de Jesús, a més dels deixebles, s’hi ha afegit —tan sols segons el Còdex Beza— la dona cananea, que representa la terra de Canaan, conquerida pels israelites. Els seus deixebles s’hi van acostar i li demanaven: «Acomiada-la, ja que ve cridant des de darrere nostre.» Crida «des de darrere» dels deixebles i «darrere de» Jesús molt preocupada per la seva filla: «La meva filla està malament endimoniada.» Del fet d’anar «darrere de» Jesús deduïm que és una deixebla, si bé no d’origen jueu, sinó cananeu. Del crit que profereix insistentment, tant «darrere de» Jesús com «des de darrere» dels deixebles, inferim que té una ideologia fanàtica centrada en el Messies davídic. Jesús no en fa cap cas, però els seus deixebles la volen fer callar. Ell li obre una escletxa: «No he estat enviat sinó per a aquestes ovelles, les ovelles perdudes de la casa d’Israel.» La cananea, conscient que Canaan també pertany a Israel, no s’immuta: «Senyor, ajuda’m!» Jesús la posa a prova amb ironia: «No és lícit prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.» Ella contestà: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» La fe/adhesió a la persona de Jesús: «Dona, gran és la teva fe, que es faci com tu vols», aconsegueix el que s’havia proposat: «I la seva filla es guarí a partir d’aquell moment.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Jesús i la cananea han «sortit», fent cada un el seu èxode, com expressa perfectament la construcció en mirall: «Jesús (A), havent sortit d’allí» (B) /\ «una dona cananea (B), que havia sortit d’aquells confins» (A). [b] Solament el Còdex Beza conserva aquest detall, un detall que hauria estat eliminat molt aviat, en considerar un contrasentit que una dona pagana de Canaan fos deixebla de Jesús, com indica per si mateixa aquesta expressió i es dedueix del crit repetit amb què se li adreça: «Senyor, Fill de David!», així com de la resposta final de Jesús lloant la seva «fe», l’adhesió a la seva persona. L’absència d’aquest detall, que connota familiaritat, canvia del tot la interpretació d’aquest passatge. L’evangelista diferencia netament entre el crit que pronuncia la cananea «darrere de» (opisô) Jesús, en quant deixebla seva, i el que tant ha molestat els seus deixebles quan li demanaven que l’acomiadés perquè anava cridant «des de darrere (opisthen) nostre». [c] Tan sols Beza, que ha conservat el primer adverbi, opisô, «darrere d’ell», de Jesús, ens permet de fer un joc de paraules amb el segon, conservat per tots els mss., opisthen, «des de darrere nostre», dels deixebles de Jesús. Jesús, els seus deixebles i la dona cananea formen un sol seguici i tenen en comú que estan fent un èxode mancomunat fora d’Israel. [d] Novament tan sols Beza, avalat aquí per totes les antigues versions siríaques, conserva el pronom demostratiu tauta, «per a aquestes ovelles, les ovelles perdudes de la casa d’Israel», incloent Canaan entre les ovelles perdudes que el Messies havia de reunir. La Cananea està convençuda que ho farà en la seva qualitat de «Fill de David»; Jesús, amb el seu silenci, no fa cas de la petició de la cananea. Li’n farà només quan els seus deixebles se la vulguin treure del damunt i quan ella, fent cas omís de la Llei jueva («No és lícit», Beza, versions antigues en llatí i siríac i Orígenes; «No està bé», resta de mss.), acceptarà de bon grat la fina ironia de Jesús que no emprava el mot despectiu «gossos», que als ulls dels jueus designaven els pagans, sinó el diminutiu familiar «gossets»: «Sí, Senyor, si fins i tot els gossets mengen de les molles que cauen de la taula dels seus senyors.» La cananea utilitza tres vegades el vocatiu «Senyor», en adreçar-se a Jesús, i una quarta el plural «senyors» amb una clara assonància entre kynariôn (gossets) i kyriôn (senyors). Tant és així que l’escriba del Còdex Beza, la quarta vegada, va escriure erròniament kynariôn, en comptes de la lliçó correcta kyriôn. Un escriba posterior (Ds.m. = segona mà del Còdex Beza) se n’adonà i posà dos puntets damunt la síl·laba –na– del mot kynariôn indicant així que s’havia de suprimir aquesta síl·laba
Diumenge XIX de durant l’any // Mt 14,22-33 Còdex Beza
(696 540) Mt 14,22-33 Còdex Beza 14,22 Immediatament constrenyí els deixebles a pujar a la barca i avençar-se a l’altra riba, mentre ell acomiadava les multituds. 23a Un cop hagué acomiadat les multituds, pujà a la muntanya, tot sol, a pregar. 23b Quan s’hagué fet fosc, estava ell tot sol allí. 24 La barca es trobava enmig del mar[a] sacsejada per les onades. És que el vent era contrari. 25 Vers la quarta vigília de la nit, se n’anà passejant cap a ells sobre el mar.[b] 26 Els deixebles, en veure’l que passejava sobre el mar, s’esglaiaren tot dient: «És un fantasma!» I, de la por, feren un gran crit. 27 Dretament els parlà dient: «Coratge! Jo Soc. Deixeu de tenir por.» 28 En resposta Pere li digué: «Senyor, si ets tu, ordena que jo vingui cap a tu sobre les aigües.» 29 Li digué: «Vine!» I, havent baixat de la barca, Pere es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús. 30 En veure, però, el vent violent[c], va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» 31 A l’instant, Jesús, havent estès la mà, s’emparà d’ell i li diu: «Home de poca fe!, per què has dubtat?» 32 Havent pujat ells a la barca, el vent amainà. 33 Els qui eren a la barca s’acostaren i es prostraren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!» Mentre Jesús es passeja sobre el mar, Pere s’hi enfonsa El desenllaç de la compartició dels pans i dels peixos hauria culminat en un motí reformista de les institucions d’Israel per part dels «cinc mil homes adults» que els havien compartit, si Jesús no hagués «constret els deixebles a pujar a la barca i avançar-se a l’altra riba» i que ell, «un cop acomiadades les multituds, hagués pujat a la muntanya, tot sol, a pregar». El text matisa: «Quan s’hagué fet fosc, estava tot sol allí», lluny del brogit de «les multituds» fanàtiques i «dels deixebles» que es volien aprofitar de la conjuntura i proclamar-lo Rei, com comentarà el Quart evangeli (Jn 6,14-15). La resistència dels deixebles ha provocat que «la barca es trobés enmig del mar, sacsejada per les onades», onades que ells mateixos havien arborat amb la seva violència convertida en vent que les encrespava. En contrast, com Déu en el paradís, Jesús («Jo Soc», dirà als deixebles esporuguits) «passejava sobre el mar». Pere l’ha volgut imitar, confiant —com fan tots els líders— en les seves pròpies forces, i «es posà a passejar sobre les aigües anant cap a Jesús». Però, en veure el vent violent, va agafar por i, com que començava a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!» Jesús estén la mà i s’empara d’ell perquè no s’ofegui per la pesantor de les seves pròpies seguretats. «Home de poca fe!», li recrimina, «per què has dubtat?» «Havent pujat ells (Jesús i Pere) a la barca, el vent amainà»: cinc vegades s’esmenta «la barca», articulada des del principi pel Còdex Beza (vv. 22, 24, 29, 32, 33), que representa la comunitat de Jesús. «El vent violent», la violència que els deixebles mateixos havien armat entre els cinc mil homes disposats a fer un alçament, «amainà» quan Jesús pujà a la barca. La confessió dels qui eren a la barca i es prosternaren davant d’ell dient: «Veritablement, Fill de Déu ets tu!», posa èmfasi en el «Fill» (anticipat) i l’assenyala amb el pronom personal «tu», sempre segons el Còdex Beza. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Els còdexs Vaticà, Corideti i uns quants minúsculs llegeixen altrament: «La barca ja s’havia apartat de la terra molts estadis.» L’edició crítica de Nestle-Aland ha adoptat la lliçó del Vaticà, feblement atestada, per considerar que la precisió geogràfica era més original, quan aquí el que es vol subratllar és la posició simbòlica de «la barca» (articulada pel Còdex Beza i la majoria de manuscrits) «enmig del mar», en perill de ser engolida per les onades que ells mateixos havien encrespat: el «vent violent» l’han arborat ells en adonar-se que Jesús havia frustrat un alçament militar amb els cinc mil homes adults que acabaven de compartir amb ell i els deixebles els cinc pans i dos peixos que inauguraven el banquet messiànic. [b] El text usual, amb moltes variants, llegeix: «Jesús anà cap a ells caminant sobre el mar.» [c] La primera vegada que Mateu ha parlat del vent, ha precisat que era «contrari» (v. 24), oposant-se a les il·lusions que s’havien fet els deixebles d’aprofitar-se d’aquells cinc mil homes adults que estaven preparats per a fer un alçament messiànic. Tot seguit, l’ha qualificat de «violent», si ens atenem al Còdex Beza i a la gran majoria de manusctits (v. 30). Sorprenentment, en l’edició crítica de Nestle-Aland (NA28), hi figura entre claudàtors en consideració als crítics textuals que, malgrat que la majoria de manuscrits conserven aquesta lliçó, no estan del tot convençuts de la seva autenticitat, ja que no figura en els còdexs Vaticà i Sinaític. Finalment, quan Jesús hagué pujat a la barca amb ells, «el vent amainà» (v. 32). Simbòlicament, «el vent» descriu la mentalitat bel·licosa dels deixebles.
Diumenge XVIII de durant l’any // Mt 14,13-21 Códice Beza
¿Què hi fan cinc mil homes adults, sense criatures ni dones, en un lloc desert? Quan Jesús s’assabentà (de la decapitació de Joan Baptista) es retirà d’allí en una barca cap a un lloc desert, tot sol. En assabentar-se’n les multituds, el seguiren a peu des de les ciutats. En sortir, veié una multitud nombrosa, sentí compassió per ells i guarí els qui estaven malalts.Quan s’hagué fet fosc, se li aproparen els seus deixebles dient: «El lloc és desert i l’hora ja s’ha ultrapassat, acomiada les multituds, que se’n vagin a les aldees a comprar-se queviures. Ell, però, els digué: «No tenen necessitat d’anar-se’n, doneu-los de menjar vosaltres ». Ells, però, li diuen: «No tenim aquí sinó cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me’ls». I havent ordenat a la multitud que es reclinés damunt l’herba de pastura, prengué els cinc pans i els dos peixos; havent alçat la vista al cel, pronuncià la benedicció i, després de partir-los, donà als deixebles els pans; els deixebles, al seu torn, a les multituds. I en menjaren tots i es sadollaren. Reuniren el sobrant dels bocins en dotze cistelles plenes. Els qui n’havien menjat eren homes adults en nombre de cinc mil, sense criatures ni dones. [I immediatament constrenyí els deixebles a pujar a la barca i avançar-se a l’altra riba, mentre ell acomiadava les multituds. Un cop acomiadà les multituds, pujà a la muntanya, tot sol, a pregar.] Homilia¿Què hi fan cinc mil homes adults, sense criatures ni dones, en un lloc desert? Els dos fulls del díptic que avui començarem a llegir s’inicien amb la mateixa determinació temporal: «Quan s’hagué fet fosc» (vv. 15, 23b). El primer full enllaçava amb la decapitació de Joan Baptista: «Quan Jesús se n’assabentà, es retirà d’allí cap a un lloc desert, tot sol», i finalizava així: «Immediatament constrenyí els deixebles a pujar a la barca i avençar-se a l’altra riba, mentre ell acomiadava les multituds», uns versets que ens han escatimat avui, però que llegirem diumenge vinent. Amb aquesta omissió tan matussera s’evita de posar en estreta relació la seqüència dels pans amb el fet que Jesús constrenyís els deixebles a pujar a la barca. En efecte, a instàncies dels deixebles que li recal¬caven que «el lloc és desert i l’hora ja s’ha ultrapassat, acomiada les multituds, que se’n vagin a les aldees a comprar-se queviures», els invità perquè fossin ells qui els donessin de menjar. «L’hora», ben determinada, tindria a veure amb la manifestació messiànica, que Jesús hauria refusat de pla. Davant aquest fiasco, volen desempallegar-se de les multituds que ells mateixos havien atiat. S’excusen dient que només tenen cinc pans i dos peixos. Jesús fa reclinar la multitud «sobre l’herba», que contrasta amb l’aridesa del desert. Pren els cinc pans i els dos peixos, dóna gràcies i, «després de partir-los, dona als deixebles els pans; els deixebles els donaren a les multituds». Així, en les mans dels deixebles, es multipliquen els pans, fins a quedar tots saciats i reunir les sobralles omplint-ne dotze cistelles. La lliçó és clara: hi ha pa per a tot Israel i n’hi ha de sobres per al futur. Els deixebles havien volgut aprofitar «l’hora» favorable per armar aquells «cinc mil homes adults» contra els romans. D’aquí que Jesús els constrenyís a pujar a la barca i anar-se’n a l’altra riba.. Jesús apaivaga les multituds exaltades i les acomiada. Aquest seria el final del primer díptic: «Un cop acomiadà les multituds, pujà a la muntanya, tot sol, a pregar».
Diumenge XVII de durant l’any // Mt 13,44-52 Códice Beza
(694 538) L’Evangeli actualitzat segons el Còdex Beza // Josep Rius-Camps Mt 13,44-52 Còdex Beza 13,44 «El Regne dels cels és semblant[a] a un tresor amagat en un camp que qualcú, en trobar-lo, amagà altre cop i, per l’alegria que li dona, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp. 45 Novament el Regne dels cels és semblant a un home mercader que busca perles fines; 46 havent trobat una perla de gran valor, se n’anà, vengué el que tenia i la comprà. 47 Novament el Regne dels cels és semblant a una xarxa llançada al mar i que congrega peixos de tota mena. 48 Quan, però, s’hagué omplert, la feren pujar a la platja, s’assegueren i recolliren els millors en els cistells; els dolents, en canvi, els llançaren fora. 49 Així serà a la fi del món[b]: sortiran els àngels, separaran els malvats d’enmig dels justos 50 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 51 Heu comprès tot això?» Li diuen: «Sí.» 52 Ell els diu: «Per això, tot escriba que s’ha fet deixeble en el Regne dels cels s’assembla a un home cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles.» El Regne dels cels és semblant a quelcom molt valuós amagat en el cor humà Mateu continua l’ensenyament amb paràboles mitjançant dues noves semblances que no requereixen explicació i una tercera que explica breument. Pel que es dedueix del conjunt de les sis semblances, les dues que explica Jesús en privat als deixebles, la del blat i la zitzània i la de la xarxa repleta de peixos bons i dolents, fan referència a greus situacions conflictives que han sorgit en el si de la comunitat mateana i que la podrien posar en perill. L’evangelista és molt prudent i ajorna simplement la clarificació entre justos i malvats «a la fi del món». En un principi, el seu ensenyament constava tan sols de les quatre paràboles positives, la parella, home-dona, que manipula el gra de mostassa i el llevat, i el duo, qualcú–un home mercader, que adquireix el tresor i la perla de gran valor. Són de per si tan entenedores que tan sols es requereix que qui les rep «tingui orelles per a escoltar»: tant la mostassa i el llevat com el tresor i la perla de gran valor il·lustren a la perfecció la manera planera com Jesús entenia que s’havia de construir el Regne de Déu. «Escoltar» vol dir activar la capacitat d’acollir coses noves, tenir una actitud de recerca constant per trobar el tresor amagat o per reconèixer entre les moltes perles aquella que té gran valor i que restava amagada. El Regne de Déu no és de gent massificada, sinó de persones que donen fruits abundants, trenta, seixanta, cent per u, sense importar-ne la quantitat, i que saben descobrir els valors del Regne. La pregunta que Jesús fa al final: «Heu comprès tot això?», tot i que l’ensenyança en paràboles anava adreçada primàriament a les «multituds nombroses» que l’escoltaven des de la platja, la formula ara als deixebles que l’escolten en el si de la «la comunitat». Mateu, l’escriba jueu assegut a la seva càtedra heterodoxa, a qui Jesús cridà i invità al seguiment, «s’ha fet deixeble» seu i treu «del seu tresor coses noves i velles», administrant les riqueses de l’Aliança, vella (AT) i nova (NT). [a] La fórmula que encapçala les sis semblances és, si fa no fa, la mateixa: «El Regne dels cels s’assembla / és semblant a…» Ara bé, tant la primera com la darrera que emmarquen totes les altres requereixen explicació. La del blat i la zitzània és explicada per Jesús als deixebles quan «deixà les multituds i se’n va anar a la casa/comunitat»; la de la xarxada de peixos és interpretada al·legòricament al final de tota l’exposició. «Aleshores pregunta als deixebles: “Heu comprès tot això?”» i aquests responen amb un «sí» rotund. L’evangelista canvia a dretcient —sempre segons el Còdex Beza— els verbs en passat per un verb en present: «Ell els diu.» D’una manera molt fina, Mateu hi posa la seva rúbrica, identificant-se amb l’«escriba» jueu que regentava una càtedra heterodoxa, des del punt de vista dels seus col·legues, que el titllaven despectivament de «recaptador de tributs» (cf. Mt 9,9) i que, un cop ja «s’ha fet deixeble» de Jesús, posa a disposició de la comunitat creient la seva capacitat d’administrar la gran riquesa de l’Escriptura antiga i d’ampliar-la amb la novetat del Regne de Déu preconitzat per Jesús. [b] La mateixa diferència que vam observar diumenge passat entre «creació», en general, i «creació del món», del nostre món o planeta Terra (13,35), la retrobem avui on gairebé tots els manuscrits parlen de «la fi del temps o eó», de tot l’univers creat, mentre que el Còdex Beza precisa que es tracta tan sols de «la fi del món», del nostre món o planeta blau. En la tradició manuscrita s’observa una tendència a magnificar-ho tot, a l’ampul·lositat.
Diumenge XVI de durant l’any // Mt 13,24-43 Còdex Beza
(693 537) Mt 13,24-43 Còdex Beza 13,24 (Jesús) els proposà una altra paràbola dient: «El Regne dels cels s’assembla a un home que sembra bona llavor en el seu propi camp. 25 Mentre els homes dormien, vingué el seu enemic i va sembrar zitzània enmig del blat i se’n va anar. 26 Quan brotà l’herba i produí fruit, llavors aparegué la zitzània. 27 Els servents de l’amo de casa l’anaren a trobar i li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que té zitzània?” 28 Ell els digué: “Un home enemic ho ha fet.” Li diuen els servents: “Vols que anem a recollir-la?” 29 Els diu: “No, no sigui que, en recollir la zitzània, arrenqueu també ensems el blat amb el jull. 30 Deixeu que ambdós creixin junts fins a la sega. I en temps de la sega diré als segadors: ‘Recolliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat, en canvi, recolliu-lo en el meu graner.’”» 31 Els parlà encara amb una altra paràbola dient: «El Regne dels cels és semblant a un gra de mostassa que un home prengué i sembrà en el seu camp. 32 Aquesta és certament la més petita de totes les llavors, però quan creixi és més gran que les hortalisses i esdevé un arbre, fins al punt que venen els ocells del cel i fan niu a les seves branques.» 33 Una altra paràbola[a]: «El Regne dels cels és semblant a un ferment que una dona prengué i amagà dins tres mesures de farina, fins que tot va fermentar.» 34 De tot això, Jesús en va parlar en paràboles a les multituds, i sense paràboles no els parlava, 35 perquè es complís l’oracle del profeta: «Obriré en paràboles la meva boca, proclamaré el que estava amagat des de la creació del món.[b]» 36 Llavors deixà les multituds i se’n va anar a la seva comunitat i els deixebles se li acostaren dient: «Explica’ns[c] la paràbola de la zitzània del camp.» 37 Ell respongué dient: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home; 38 el camp és el món; la bona llavor són aquests, els fills del Regne; la zitzània són els fills del Maligne; 39 l’enemic que l’ha sembrada és el diable; la sega és la fi del món; els segadors són els àngels. 40 De la mateixa manera, doncs, que recullen la zitzània i la cremen al foc, així serà a la fi del món. 41 El Fill de l’home enviarà els seus àngels i recolliran del seu Regne tots els escàndols i els fautors d’iniquitat, 42 i els llancen a la fornal del foc; allà hi haurà el plor i el petar de dents. 43 Llavors els justos brillaran[d] com el sol en el Regne del seu Pare. El qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.» Parlant a base de semblances, Jesús va més a fons que el nostre llenguatge racional A continuació de la paràbola propedèutica dels sis terrenys, tres de negatius i tres de positius, Mateu presenta tota una sèrie de semblances destinades a les multituds, on Jesús els proposa els trets més característics del Regne de Déu. Diumenge vinent en llegirem tres més. Obre aquesta primera sèrie amb la semblança de la zitzània i la tanca amb l’explicació als seus deixebles en el si de la comunitat. Paràbola de la zitzània i explicació emmarquen les dues breus semblances que es troben en el centre, una en masculí, la del gra de mostassa que un home sembrà en el seu camp, i una altra en femení, la del llevat que una dona amagà dins tres mesures de farina fins que tot va fermentar. Amb Marc té en comú tan sols la semblança de la mostassa; la del llevat és de collita pròpia, a fi de situar com a paràboles centrals les que resulten del treball de l’home al camp i de la dona a la llar. La primera n’accentua la petitor i situa el Regne de Déu en l’àmbit familiar, quan la majoria dels seus oients i dels dirigents jueus parlaven del regne davídic que seria inexpugnable. L’esplendor de les nostres construccions religioses, les basíliques imperials, no s’adiuen amb les hortalisses del meu hort. La segona posa la dona en el mateix nivell que l’home en la construcció del Regne. En les branques de l’arbre que sortirà del gra de mostassa hi faran niu les persones lliures. Del llevat que la dona ha amagat dins tres mesures (tridimensionalitat) en sortiran les persones que conscientment han activat aquest ferment i han ofert pa a tots els famolencs de la terra. Jesús se serveix de les semblances per a «proclamar el que estava amagat des de la creació del món», una variant atestada pel Còdex Beza i per moltíssims manuscrits i versions antigues que ens fa aterrar en el nostre planeta blau tan malmès per les ambicions dels poderosos de la terra i del qual Jesús, servint-se de semblances, intenta també avui fer-nos recuperar el sentit original. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] El Còdex Vaticà i la majoria de mss. afegeixen: «els parlà»; om. D i algunes antigues versions llatines i siríaques. [b] L’edició crítica de Nestle-Aland que s’ha imposat entre els biblistes posa entre claudàtors [kósmou, «del món»], per considerar que, malgrat la seva bona atestació manuscrita, s’hauria de considerar un pleonasme. Ara bé, no és el mateix parlar d’allò que «estava amagat des de la creació», en general, que «des de la creació del món», del nostre món, el planeta Terra, on Déu ha mantingut amagat tot això fins a la vinguda de Jesús. [c] La part més antiga de la tradició manuscrita, conservada pel Còdex Beza i la gran majoria de manuscrits majúsculs i minúsculs, avalada per les antigues traduccions llatines, presenten l’imperatiu del verb phrazein, «explica’ns», mentre que els còdexs Vaticà i Sinaític i alguns altres, amb la traducció tardana de la Vulgata, prefereixen l’imperatiu del verb diasaphein, «mostra’ns clarament». [d] La tendència
Diumenge XV de durant l’any // Mt 13,1-23 Còdex Beza
(692 536) Mt 13,1-23 Còdex Beza 13,1 Aquell dia, Jesús va sortir[a] i s’assegué vora el mar. 2 Es congregaren cap a ell multituds nombroses, fins al punt d’haver de pujar ell a la barca[b] i asseure’s-hi, mentre tota la multitud restava dempeus sobre la platja. 3 Els va parlar llargament en paràboles dient: «Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar. 4 Mentre ell sembrava, una part de les llavors va caure al marge del camí,[c] vingueren els ocellots i les devoraren. 5 Una part va caure en el pedregam, on no hi havia gaire terra, i de seguida[d] va germinar pel fet de no tenir fondària de terra; 6 quan sortí el sol, s’abrusaren i, pel fet de no tenir arrels, s’assecaren. 7 Una altra part caigué entre els esbarzers, i els esbarzers pujaren i les ofegaren. 8 Una altra part caigué sobre la terra bona, i anava donant fruit, una cent, una altra seixanta, una altra trenta. 9 Qui tingui orelles per a escoltar,[e] que escolti.» 10 Llavors s’aproparen els deixebles i li preguntaren: «Per què els parles en paràboles?» 11 Ell, en resposta, els digué: «Perquè a vosaltres ha estat donat conèixer els misteris del Regne dels cels; a ells, en canvi, no ha estat donat. 12 Perquè a qui produeix se li donarà fins que li’n sobri, mentre que a qui no produeix se li prendrà fins i tot allò que té.» 13 Per aquesta raó els parla ell[f] en paràboles: a fi que, per més que mirin, no hi vegin i per més que escoltin, no hi sentin ni comprenguin, no fos cas que es convertissin; 14 llavors es complirà sobre ells la profecia d’Isaïes que deia: «Ves i digues al poble aquest:[g]“Per més que escolteu, no comprendreu,per més que mireu, no hi veureu;15 s’ha espessit el cor del poble aquest,s’han endurit les seves oïdesi han aclucat els ulls,per tal de no veure amb els ulls,ni sentir amb les orelles,ni comprendre amb el cor,ni convertir-se,i els pogués guarir.” 16 «Feliços són, doncs, els vostres ulls perquè hi veuen i les vostres orelles perquè hi senten. 17 En veritat us dic que molts profetes i justos desitjaren veure el que esteu veient vosaltres i no ho pogueren veure, i sentir el que esteu sentint vosaltres i no ho sentiren. 18 Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne i no la comprèn, ve el Maligne i arrabassa el que s’ha sembrat en els seus cors: aquest és el cas del que s’ha sembrat al marge del camí. 20 El que s’ha sembrat sobre el pedregam, aquest és el qui escolta la paraula i de seguida amb alegria l’acull, 21 però no té arrels dintre seu, sinó que és inconstant, i quan es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. 22 El que s’ha sembrat entre els esbarzers, aquest és el qui escolta la paraula, però la preocupació secular i la seducció de la riquesa ofega la paraula i esdevé infructífer. 23 Finalment, el que s’ha sembrat sobre la terra bona, aquest és el qui escolta la paraula i comprèn: llavors dona fruit i produeix, un cent, un altre seixanta, un altre trenta.» La llavor i la terra són bοnes: que donin fruits, depèn de l’oient En l’escena hi ha tres elements articulats en el Còdex Beza: el mar, la barca i la terra bona: «el mar» és indicatiu de l’èxode que emprèn Jesús a fi de distanciar-se de «les nombroses multituds que es congregaren cap a ell»; «la barca» és el lloc on pot ensenyar la comunitat de deixebles, sense interferències alienes; «la terra bona» és l’indret on la llavor pot produir fruits abundants, «cent, seixanta, trenta», tres actituds positives que contrasten amb altres tres de negatives: el marge del camí, el pedregam, els erbarzers. Coneguda com la Paràbola del sembrador, es podria intitular Paràbola dels sis terrenys. Ni el sembrador ni la llavor no són importants: el que és determinant és l’actitud de l’oient. L’acció del sembrador és fonamental, perquè és ell qui té les llavors i les va sembrant arreu. Tota la responsabilitat, en canvi, rau en el qui rep la llavor. Si es manté «al marge del camí» de Jesús, «el Maligne arrabassarà el que ha estat sembrat en els seus cors», i no arribarà ni a germinar. Si cau sobre el pedregam, sense haver-ne tret les pedres i posar-hi fems, germinarà de seguida, «pel fet de no tenir fondària la terra», però a la més petita «tribulació o persecució per causa de la paraula», sucumbirà tot seguit. Si cau sobre els esbarzers, les preocupacions seculars i les seduccions de les riqueses l’ofegaran, i restarà infructífera. Tres situacions negatives representen totes les possibles (tridimensionalitat). Hi ha, però, també tres situacions positives, quan les llavors cauen «en la terra bona», a les quals no hem prestat atenció, perquè allí no hi comptaven els números. Totes elles donen fruit: les unes al cent per u, altres al seixanta i altres al trenta. El que importa és donar fruit, i els fruits són sempre per als altres. Beza conserva l’encapçalament de la profecia d’Isaïes: «Ves i digues al poble aquest: Per més que escolteu…» És possible que els qui el van suprimir se sentissin al·ludits per aquest to tan despectiu… Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Segons el text usual, Jesús va sortir «de la casa/comunitat», sense que s’hi hagi fet cap referència anteriorment. El Còdex Beza, les antigues versions llatines i la siro-sinaítica posen èmfasi en l’acció de «sortir», sense cap complement, indici clar d’èxode. [b] El Còdex Beza determina aquesta barca, on Jesús «assegut a la barca» com a càtedra d’ensenyament, instrueix els seus deixebles, lluny del brogit de «tota la multitud que restava dempeus sobre la platja». [c] L’expressió grega para tên hodon (Mt, Mc i Lc, tots tres Sinòptics dues vegades), més que «al borde del camino» (Biblia de Jerusalén) o «arran del camí» (BCI), indica
Diumenge XIV de durant l’any // Mt 11,25-30 Còdex Beza
(691 535) Mt 11,25-30 Còdex Beza 11,25 En aquell temps, reprenent Jesús la paraula, digué: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills. 26 Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit[a] a la teva presència. 27 Tot m’ha estat entregat pel meu Pare, i ningú no coneix bé el Fill sinó el Pare ni al Pare ningú no el coneix bé sinó el Fill i a qui el Fill el vulgui revelar. 28 Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats,[b] i jo us donaré repòs. 29 Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs Trobant-se Joan Baptista a la presó d’Herodes, en sentir parlar de les obres realitzades per Jesús, li ha enviat uns missatgers demanant-li: «¿Ets tu el qui ha d’obrar el canvi o n’hem d’esperar un altre?» (11,3). Jesús respon no de paraula sinó enumerant-li les obres alliberadores que acaba d’obrar en presència d’ells. Malgrat els dubtes que Joan tenia, l’elogi que fa d’ell és contundent: «No s’ha alçat entre els nats de les dones ningú més gran que Joan, el Baptista», així com, al contrari, la denúncia de la generació present. Avui llegim, a manera de colofó, la reacció anímica de Jesús en forma de reconeixement al seu Pare: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i intel·ligents, i les has revelades als senzills.» Jesús inverteix la valoració que fa de les persones la societat dominada pels poderosos i posa en primer pla «els senzills». No es pot traduir per infants, si de fet, es tracta de persones capacitades per a ser objecte d’una revelació, que resta amagada als prepotents. Tot seguit, ho recalca: «Sí, Pare, perquè així ha estat objecte de beneplàcit a la teva presència.» La inversió dels valors que ell propugna ha estat objecte d’aprovació per part de Déu. En dues línies plenes de contingut revela l’íntima relació que s’ha establert entre ell, «el Fill», i Déu, «el Pare», fins al punt que, a partir d’ara, tan sols tenim accés al Pare per mitjà de la revelació que en fa el seu Fill. A partir d’ell, tots els intermediaris, la Llei, Moisès, Joan… són sobrers. A continuació esclata en una crida adreçada als menyspreats per la societat: «Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i que esteu sobrecarregats, i jo us donaré repòs. Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.» La crida es fa sentir també avui en el si de totes les esglésies. Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] Amb un lleuger canvi d’ordre, els text usual posa l’accent en la «complaença», mentre que el Còdex Beza amb molts altres manuscrits posa en relleu el moment en què «ha estat objecte del beneplàcit» de Déu la inversió de valors que Jesús propugna. [b] Amb el perfet perifràstic, el Còdex Beza fa ressortir l’estat de sobrecàrrega que pesa sobre els petits i senzills, afeixugats per tantes lleis i preceptes emesos pels poderosos. Noteu el contrast entre la construcció perifràstica, «esteu sobrecarregats» per l’ensenyament legalista del judaisme contemporani i les observances farisaiques que les recarreguen encara més i «la càrrega lleugera» que juntament amb «el jou suau» descriuen l’ensenyament alliberador de Jesús.
Diumenge XIII de durant l’any // Mt 10,37-42 Còdex Beza
(690 534) Mt 10,37-42 Còdex Beza 10,37 «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.[a] 38 Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi. 39 Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà. 40 Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat. 41 Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà[b], 42 i qui doni de beure a un d’aquests els més petits[c]un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» Qui doni de beure a un d’aquests els més petits, no es perdrà mai la seva recompensa Continuem la instrucció que Jesús adreçà als Dotze abans d’enviar-los en missió a Israel. La primera dita és molt exigent: «Qui estima pare o mare més que a mi, no és digne de mi.» La fidelitat dels seus amics ha d’estar per damunt de la família patriarcal o matriarcal. La segona encara és més rigorosa: «Qui no pren la seva creu i segueix darrere meu, no és digne de mi.» Més endavant, quan els parlarà de la seva mort imminent, serà encara més categòric: «Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (16,24). En la tercera dita: «Qui hagi trobat la seva vida, la perdrà; però qui hagi perdut la seva vida per causa meva, la trobarà», el verb «trobar» s’ha d’entendre, la primera vegada, amb el matís de «guanyar, obtenir, procurar-se», orientant la seva vida cap al guany i l’èxit personal (vegeu també 16,25). La quarta fa referència al tema de l’acolliment: «Qui us acull, a mi acull, i qui a mi acull, acull el qui m’ha enviat», anticipant dues vegades el pronom «a mi», posant èmfasi així en l’acolliment de la seva persona, i ho fa extensiu al Pare que l’ha enviat. Seguidament estén el tema de l’acolliment als membres més febles de la comunitat, als profetes, probablement itinerants: «Qui acull un profeta per ser un profeta, recompensa de profeta rebrà», i sobretot als deixebles més petits, per haver renunciat a tota mena de poder, que formen part de la comunitat posant-se al servei dels altres: «Qui doni de beure a un d’aquests els més petits un got d’aigua fresca per ser un deixeble, en veritat us dic: no es perdrà mai la seva recompensa.» El Còdex Beza, ho emfasitza amb l’ús del superlatiu, «aquests els més petits». Jesús mostra una predilecció especial per «els més petits». Més endavant, quan els Dotze discutiran entre ells sobre qui és el més important, els posarà «els petits criats» com a model i els advertirà severament sobre el perill d’escandalitzar-los (18,1-10). Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] La majoria de manuscrits, llevat dels còdexs Beza i Vaticà, afegeixen: «i qui estima fill o filla més que a mi, no és digne de mi», a fi de completar el paral·lelisme dels membres que configuren la família i, alhora, constituir una tríada amb la dita que ve a continuació (triple repetició de «no és digne de mi»). [b] El Còdex Vaticà i la majoria de manuscrits afegeixen: «i qui acull un just per ser un home just, recompensa de just rebrà», aconseguint formar així una segona tríada (repetició de la construcció «per ser un…» i de la menció de la «recompensa»). [c] La frase «un d’aquests els més petits» realça al màxim, amb el superlatiu, els membres més insignificants de la comunitat que Jesús, a dretcient, proposa als Dotze líders del grup com a model. El text usual en minimitza la insignificança, «un d’aquests petits» en reduir-los a nens o infants petits.
Diumenge XII de durant l’any // Mt 10,26-33 Còdex Beza
(689 533) Mt 10,26-33 Còdex Beza 10,26 «No tingueu por de tots ells[a], perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; 27 allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats; 28 i no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar[b] l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos. 29 ¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; 30 més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. 31 Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells. 32 A tot aquell, doncs, que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare que està en els cels; 33 però a qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare que està en els cels.» No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima Jesús acaba d’elegir els Dotze, a fi de desenvolupar la funció que el Pare li encomanà de ser el Messies que havia de reunir les dotze tribus d’Israel. Els adverteix que sofriran persecucions per causa de la manera com ell està decidit a dur a terme el seu encàrrec. La invitació a la confiança que els fa, és vàlida també per a nosaltres en uns moments en què el desconcert s’ha apoderat d’una humanitat que fins ara vivia tan cofoia confiada en les seves institucions i en els seus algoritmes. En el breu espai de vuit versets apareix quatre vegades la invitació a «no tenir por». Les tres primeres, amb una construcció que mira al futur: «No tingueu por de tots ells», d’aquells que «us lliuraran als tribunals del sanedrí i us assotaran a les seves sinagogues» (v. 17); «no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden immolar l’ànima; tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La primera motivació, la fonamenta mitjançant quatre referències a les instruccions que els acaba d’impartir en privat i que a partir d’ara ho hauran de proclamar: «perquè no hi ha res de secret que no hagi de ser descobert, ni res d’amagat que no s’hagi de saber; allò que jo us dic en la foscor, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, aneu-ho proclamant pels terrats». La segona és molt alliberadora: en nom de la seva religió poden matar-vos, però la vostra vida no la poden immolar en sacrificis. La tercera és una advertència: «tingueu por més aviat d’aquell que pot fer perdre a la gehenna tant l’ànima com el cos». La quarta invitació, en canvi, mira al present. Per tal d’avalar-la, fa recurs a dues comprovacions que els inviten a la confiança total en el Pare: «¿No es venen dos pardals per deu cèntims?, i cap d’ells no cau a terra sense el consentiment del vostre Pare; més encara, fins i tot els cabells del vostre cap estan tots comptats. Per tant, deixeu de tenir por, vosaltres valeu més que molts passerells». I nosaltres, de qui hem de tenir por? Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] «Guardeu-vos dels homes que us lliuraran als sanedrins i us assotaran a les seves sinagogues» (Mt 10,17). [b] Tots els manuscrits, llevat del Còdex Beza, repeteixen en aquest verset el verb «matar». Beza, en canvi, empra el verb apokteinô quan parla del «cos» i l’aorist sphaxai quan parla de l’«ànima» (sphazô, «degollar, immolar, sacrificar», verb emprat en l’Apocalipsi en referència a l’Anyell pasqual: Ap 5,6.12; 13,8). Els dirigents jueus (vegeu 10,17) no poden «immolar l’ànima», sinònim de ‘vida’ per a un jueu, a la manera com «immolen/sacrifiquen» els anyells en el Temple.
Diumenge XI del temps ordinari // Mt 9,36–10,8
(688b 532b) Mt 9,35–10,14 Còdex Beza; 9,36–10,8: Leccionari litúrgic. 9,35 Jesús recorria totes les ciutats i les aldees, ensenyant en les seves sinagogues i proclamant la bona notícia del Regne i guarint tota malaltia i tota xacra. 36 En veure aquelles multituds, va sentir-ne compassió, perquè estaven maltractats i abatuts, «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17). Llavors diu als seus deixebles: «La collita és abundosa, però pocs són els segadors. 37 Demaneu, doncs, al Senyor de la collita que enviï segadors a la seva collita.» 10,1 Ihavent cridat els seus Dotze deixebles, els donà potestat sobre els esperits immunds per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra. 2 Els noms dels Dotze enviats són aquests:[a] primer Simó, l’anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, el de Zebedeu, i el seu germà Joan; 3 Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el recaptador d’impostos; Jaume el d’Alfeu i Lebeu; 4 Simó el Zelota i Judes l’Iscariot, el qui el lliurà. 5 A aquests Dotze Jesús els va enviar amb les següents instruccions: «No us dirigiu a terra de pagans i no entreu en cap ciutat de samaritans; 6 més aviat dirigiu-vos a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. 7 Aneu i proclameu dient que el Regne dels cels és a prop. 8 Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis.[b] De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. 9 No us procureu or, ni plata, ni coure en les vostres faixes; 10 ni alforges per al camí, ni dues túniques, ni sandàlies, ni bastó; perquè el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. 11 La ciutat on entreu, informeu-vos bé si hi ha algú digne de rebre-us, i quedeu-vos-hi fins que en sortiu. 12 En entrar en la comunitat, saludeu-la dient: Pau en aquesta comunitat![c]13 Si la comunitat és digna, que hi arribi la vostra pau; però si no és digna, que la vostra pau retorni a vosaltres. 14 Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, en sortir a fora d’aquella la ciutat traieu-vos la pols dels peus.» Si no us acullen ni us escolten, en sortir a fora d’aquella ciutat traieu-vos la pols dels peus Tant al principi (v. 35) com al final (vv. 9-14) del text evangèlic que ens ha estat proposat de llegir aquest diumenge hi he suplert informacions que he considerat oportunes per a situar en el seu context vital: al principi, les instruccions de Jesús impartides als Dotze i, al final, la manera com haurien de comportar-se aquests en cas de ser acollits o rebutjats en la missió. De manera que he proposat com a títol del present comentari el signe que expressa la ruptura amb els qui no els hagin rebut, com solien fer els jueus quan retornaven d’un país pagà. El fet de no haver acollit la paraula els feia impurs, com si fossin pagans. Mateu suposa aquí coneguda l’elecció dels Dotze, que Marc esmenta explícitament (Mc 3,13-18). L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel. Jesús s’ha adonat que la seva sola presència, ensenyament i guarició no podia cobrir les multituds maltractades i abatudes que anaven esgarriades «com ovelles que no tenen pastor» (Nm 20,17), i va sentir-ne compassió. A fi de pal·liar-ho, decidí escollir Dotze missioners perquè cooperessin amb ell en aquella difícil tasca. Amb algunes variants, els seus noms ens són ben coneguts. En les instruccions que els imparteix, queda clar que la seva missió ha de circumscriure’s a Israel, per no considerar, segons Mateu, que els samaritans formessin part del poble jueu. Jesús s’arrengleraria amb aquells que excloïen els samaritans com si fossin pagans, mentre que ni Lluc (Lc 10,30-37) ni Joan (Jn 4,4-48) no compartiran aquest exclusivisme. Entre les instruccions que els imparteix, el Còdex Beza posa èmfasi quatre vegades en la necessitat d’alliberar les persones: «Guariu els malalts, aixequeu els morts, purifiqueu els leprosos i expulseu els dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc», fent servir «la potestat» que els havia conferit sobre tota mena d’esperits immunds «per a expulsar-los i per a guarir tota malaltia i tota xacra.» Josep Rius-CampsTeòleg i biblista [a] L’expressió «els dotze apòstols», com se sol traduir, aquí és única i no es presenta en els altres evangelis. Simplement designa «els enviats» per Jesús a la seva primera missió, circumscrita a Israel. [b] Entre les instruccions que els imparteix, el Còdex Beza, emprant l’imperatiu aorist en lloc de l’imperatiu present, posa èmfasi quatre vegades en la necessitat imperiosa d’alliberar les persones. [c] El Còdex Beza, avalat pel Sinaític original i tres grans uncials, ens ha conservat la fórmula de salutació que feien servir els jueus: «saludeu-la dient: Pau en aquesta comunitat!»
